dimarts, de desembre 23, 2008

Bon Nadal i Feliç 2009!


A mi m'agrada el Nadal. Què passa? Ja ho he dit! Tot i que dec estar a les antípodes del que és políticament correcte i elegant per aquestes dates, a mi em mola tornar a menjar sopa de galets, pollastre farcit, tall rodó, turrons, beure tissana (tot i que no m'agrada, me la bec), fer cagar el tió, esperar que arribin els reis, posar l'arbre de Nadal i guarnir-lo, posar el pessebre, regalar vesc i que me'n regalin...
Totes, totes les tradicions de Nadal m'agraden. M'agrada veure la meva família, perquè ni la odio ni m'odia (de fet, ens estimem molt!); m'agrada veure els meus cosins i cosines i veure com els va la vida i si han tingut nens, m'agrada veure com creixen; m'agrada jugar a qualsevol joc de sobretaula; m'agrada menjar neules a mitja tarda i fer el manta tirada pel sofà, mentre els meus nebots criden com a locus que volen veure alguns dibuixos infumables o que volen jugar a alguna cosa...

Queda cool dir "Quina merda, ja torna a ser Nadal...", "Quin fàstic, ara hauré d'aguantar la família...". Doncs passo. Trenco la tendència. No sóc cool. No veig Silenci? ni Loops!; no em sembla fashion dir que les nostres tradicions són una merda i que és més international celebrar el solstici d'hivern (que per cert, per als qui el celebreu, aneu tard; va ser dissabte 21); no vull fer paisatges d'hivern a les escoles ni vull pessebres psicodèlics que portin butaneros i aquestes coses.

Evidentment hi ha coses que em molesten, com és la sobrepressió que tothom exerceix sobre la resta. Però en una família normal i benavinguda, és habitual. Per Nadal, només s'intensifica una mica, però com tot. S'intensifica el consum, el menjar, el luxe, el beure, ... doncs les pressions i els equilibris familiars, també. Però mínimament que regni el sentit comú i el respecte, és fàcil portar-ho amb una certa dignitat...
I sí, m'encanta sortir de botigues i comprar desenes de regals per a tothom. I estic molt fastiguejada aquest any perquè no tinc pasta per poder-ho fer...

dijous, de desembre 18, 2008

Llibres pendents, pel·lícules penjades...

Prometo fer ressenyes sobre: Els homes que no estimaven les dones, de Stieg Larsson; La segona mort de Jesucrist, de Francesc Puigpelat; Persèpolis, de Marjane Satrapi; El pont dels jueus, de Martí Gironell; El asombroso viaje de Pomponio Flato, d'Eduardo Mendoza.

Prometo parlar de Guardians de la Nit (2004) i Guardians del Dia (2006), de Timur Bekmabetov; de Lock & Stock (1998), de Guy Richie; d'El jardiner constant (2005), de Fernando Meirelles; de Cidade de Deus (2002), també de Meirelles; de Miller's Crossing (o Mort entre les flors...) (1990), dels germans Coen; d'Els falsificadors (2007) d'Stefan Ruzowitzky.
Ho faré durant aquests dies de Nadal. Ho prometo. Però per falta de temps i de capacitat (la meva neurona està de baixa), m'ha obligat a limitar-me a penjar vídeos de YouTube.
De totes maneres, també em ve de gust recuperar unes quantes cançons bàsiques per a mi.

Something changed, Pulp



Smell like teen spirit, Nirvana



Give it away, Red Hot Chilli Peppers



Heavyweight champion of the world, Reverend and the Makers

dilluns, de desembre 15, 2008

Penso positivo, Jovanotti

A veure si jo també m'hi poso, a pensar en positiu, avui... Dilluns i amb mal de panxa no és la millor opció, però vaja, fem un esforç i fem servir les eines existents per posar-nos de bon humor (com que no puc fer el que vull, que seria quedar-me dormint fins que reventi, em conformo amb poder escoltar musiqueta mentre curro...).

divendres, de desembre 05, 2008

Tokio Blues. Norwegian Wood, Haruki Murakami

Tòquio Blues. Norwegian Wood, de Haruki Murakami va ser un préstec que em va fer una col·lega.
Me'l va recomanar després d'estar discutint si No em deixis mai, de Kazuo Ishiguro, era o no era un bon reflex de la literatura japonesa. Amb el temps, encara em sorprenc d'haver estat mantenint una discussió com aquesta. En primer lloc, perquè sóc una analfabèstia total en literatura japonesa (i en la major part de literatures, com a molt sóc una bona crítica dels llibres que m'agraden) i en segon lloc, perquè del Japó m'interessen poques coses: la cuina, els mangues i la tecnologia punta. I para de comptar...
Tota contenta jo, agafo Tòkio Blues (Norwegian Wood és el títol original, però els nostres estimats traductors es veu que van preferir posar-ho de subtítol, suposo que en la línia de traduir els títols de les pel·lícules i de les sèries, a veure si no ens podem comunicar amb la resta del món...)i em poso a llegir-lo.
Tracta de la història d'un noi d'uns 20 anys (entre els 18 i els 22, em sembla) i les seves relacions amb les noies i amb la societat que l'envolta. Descriu la joventut i la no tant joventut japonesa i els seus problemes psicològics, envoltats en un món que no entenen, que els constreny i que els empeny a la fugida, constant, ja sigui definitiva o parcial. O suïcidi o desparició de la consciència d'un mateix.
Entrades i sortides dels psiquiatrics, relacions sexuals complexes i reprimides, odis interns i externs, faltes absolutes de personalitat normal, éssers malalts i malaltissos...
En definitiva, una depressió completa. No trobo que estigui especialment ben escrit. No trobo que sigui especialment interessant. No crec que aporti gaire res a la literatura mundial i crec que Murakami és un bluff. Des del meu humil (i evidentment no dogmàtic) punt de vista, Murakami és a la literatura el què Nicolas Cage és al cinema: cap aportació nova i molt de fum.
Un llibre innecessari, si no és que sigueu antropòlogues i vulgueu comparar les diferents maneres de comportar-se dels joves dels diferents països i els seus problemes sexuals, sobretot.
Un altre dia farem una valoració igual d'imparcial de No em deixis mai, que és una mica més consistent...

dimecres, de novembre 26, 2008

En dues paraules, Im-pressionant!

No té desperdici! A la vostra salut i disfruteu-ho assegudes...
Com que torno a estar lesionada de la meva eina de treball (la mà i l'espatlla dreta, vaja) i com que no puc escriure massa, he decidit que avui donarem un cop d'ull a què passa pel món.
Què és una ONG? Què és una concatenació d'esdeveniments? Què és una presa de pèl?
Això:

dilluns, de novembre 03, 2008

Del puto euro a la puta crisi, passant per Obama i McCain

N'estic faaaaaaaaartaaaaaaaaa!!!!!!!!!
Em compraré un quadre mutant i el penjaré en el lloc de la tele (em sabrà greu pel col·lega, que per jugar a la play ho tindrà complicat, però ja trobarem solucions creatives...). Ja sé que aquest no és un bloc polític, però això d'avui no és ni política, és trista i miserable indignació...
N'estic farta dels mitjans de comunicació, de la crisi, del Solbes, del ZP, de l'Obama i del McCain, de la Palin i de l'Alonso, el Hamilton, els Gasol (en plural) i de tots ells. Especialment estic farta que es pensin que sóc imbècil rematada (que també podria ser, però almenys que no m'ho diguin cada dia a la cara, que també tinc algun sentiment, jo...).
Primer ens posen l'euro. Fantàstic. Hi estic d'acord. Sóc europeïsta convençuda i crec que s'havia de fer. Però no com ho van fer a l'Estat espanyol. Ens van convertir els sous i van traslladar els preus a euros. La diferència entre convertir i traslladar? Molt fàcil. Un sou que el 2002 era relativament digne, de 150.000 peles, va passar a ser una merdeta de sou de 900 euros (arrodonint a la baixa, com sempre). I en canvi, una canya, que valia 120 peles, per art d'encanteri es va traslladar a 1.20€. I a sobre ens van dir que sí, que hi havia hagut inflació, però que vaja, que tranquils, que era un "ajustament puntual". Sí. I tant. Puntualíssim. Un 66% d'inflació per la cara. I vam tragar.
Ara ens diuen que l'IPC es manté estable, amb petits repunts, això sí, pel preu del petroli i dels aliments, que ja se sap que tenim el mal costum de moure'ns massa i de menjar en excés. D'acord. L'IPC no puja tant, només un 6%. Però a nosaltres ens congelen els sous o bé ens els pugen una mica menys, un 3%, perquè no siguem prou rucs per posar-nos a consumir com a desesperats i fem pujar encara més la inflació.
A veure, si no vaig errada, un 6% és una pasta. Però sobretot és una pasta quan els increments es fan, en un cas, sobre uns sous que no han pujat des de l'entrada del puto euro i uns preus que, en canvi, sí que han pujat.
Exemplificant (he decidit emular el iaio autodidacte d'IESE, que tothom sap que és un lloc on només ensenyen els qui tenen un parell de mestratges als US).
El total actual d'un trist salari inframileurista, a data d'avui i després de diferents increments de l'IPC dels darrers 6 anys és de 1.200€ (aquell que venia de les 150.000 peles, vale?). La targeta de metro, zona 1, 10 viatges, està a 7.20€, quan el 2002 estava a 620 peles. El doble del seu preu; no el doble del sou.
Ens van col·locar l'euro i ens van prendre el pèl, igualant 20 duros a 1 euro. I no és una equivalència certa.
Vale, fins aquí la primera part.
Ara, estem en crisi. Ara???? No fa un cert temps, que estem en crisi???? Quina barra!!!!!! La diferència ara és que cada dia et matxaquen des dels mitjans de comunicació, tots, cap se'n salva, recordant-te que ets pobre i que no pots consumir res de res, que demà potser estàs a l'atur, que ets un miserable i que la teva feina penja d'un fil, i amb ella, la teva hipoteca, el teu futur i la teva vida. JA N'HI HA PROU!!!
És cert, la feina està molt xunga. Però perquè durant 5 anys ens han estat dient que estàvem al centre de l'univers i que podíem gastar el que ens plagués, que el crèdit era la manera de viure, que si no consumies eres un pària, que "Ho veus, ho vols, ho tens" (CaixaCat dixit). Que si no tenies el millor cotxe del mercat la teva dona et deixaria; que si no et compraves l'últim ordinador portàtil aparegut el teu marit et canviaria per una caixa de bombons; que si operacions d'estètica; que si roba de marca; que si lliguem els gossos amb llonganisses... I ni érem tan rics ni ara som tan pobres.
Ens hem entrampat tots en putes hipoteques que ens tenen agafats pels "salaris" i patim com a burros perquè cada dia estem més pendents de la cotització de l'Euribor que de les notes dels nostres fills. Vam comprar car, perquè havíem de viure en algun lloc i perquè sota els ponts hi havia cua. I vam pringar. Però és el que té la vida, que t'has d'arriscar i que, a vegades, t'equivoques i a vegades surt malament. A vegades, surt bé. I ara estem paral·litzats per la por que ens transmeten els mitjans de comunicació (em nego a dir-los mèdia... toma anglicisme...). El consum s'atura! El Nadal pitjor de la darrera dècada! La gent fa servir marques blanques! Collons, clar! I més que ho farem, mentre ens aneu espantant cada dia.
No sabem ni quines conceptes paguem en les factures cada mes però sabem que el Nasdaq està descontrolat. Titular d'un mitjà un dia "S'incrementarà les hores davant la tele perquè la gent té menys diners per gastar en oci". Fantàstic. I tothom dient, "Paco, avui no anem al cine, que és molt car. A casa, a veure la tele". Sí, d'acord. Tot ha pujat, menys els sous. Però com fa quatre mesos!!!!! Com fa dos anys!!!! Com en fa cinc!!! Sóc la primera a estar agobiada pensant que si puja l'euribor una mica més, tindré problemes... Però em nego a plegar-me de braços.
Em nego a no denunciar que el ZP ha mentit com en bellaco amb els putos 400 euros, que ni han estat 400 ni ningú no els ha vist (ah, sí que ens els retornen de les retencions, perquè si ens els donaven de cop podíem fer pujar l'IPC, ...).
Em nego a acceptar la merda que em tiren en tots els informatius, que em desinformen. Em nego a aguantar-los més, a cap d'ells. Estic farta d'insultar la tele.
I per rematar, ara tots entretingudets amb l'espectacle Obama-McCain, com si nosaltres votéssim en aquestes eleccions... A la merda, home. Faran el mateix l'un que l'altre: o dreta o més dreta. I si algú es pensa que l'Obama és d'esquerres, o bé que es rellegeixi què vol dir ser d'esquerres o bé repensem l'esquerra... Que en el seu vocabulari, la paraula Estat del Benestar és tan freqüent com els restaurants de menú de qualitat i a preu raonable...
Ala, m'he quedat a gust.

dimecres, d’octubre 29, 2008

Gangs of New York

Mentre m'espero que es carreguin uns adjunts en un correu electrònic des d'una xarxa pública (biblioteca Sant Antoni, Joan Olivé, per ser exactes), com que triguen més a carregar-se que l'euribor a baixar, tinc temps de sobra per comentar una pel·li que, sense ser nova, a mi em segueix impactant cada cop que la veig (que és força sovint, tenint en compte la programació de la tele, que no tinc TDT i que la tinc en DVD).
Gangs of New York té tots els elements necessaris per a mi perquè una pel·lícula sigui excel·lent: un bon repartiment, amb Daniel Day-Lewis al capdavant, i Leo di Caprio, la Cameron Diaz, el Liam Neeson, el Brendan Gleeson, entre d'altres; un gran director, Martin Scorsese; una bona història i una bona documentació.
Si la pel·lícula es basa en el naixement de Nova York i en la guerra de bandes que va haver-hi a mitjans del segle XIX. Entre els clans que viuen a Five Points, a Manhattan, hi ha el dels irlandesos, liderat per Liam Neeson, el "Pare" Vallon. Bill the Butcher el destrossa en una de les diferents batalles campals que tenen els dos clans, davant el seu fill, Amsterdam Vallon, interpretat per Leonardo Di Caprio, quan encara és un nen. Al cap dels anys, Amsterdam torna, per venjar son pare i ja no l'explico més perquè perdria emoció.
A la guerra de bandes entre els nadius americans, encapçalats per Bill the Butcher (inmens Day-Lewis) i els immigrants que van arribant (especialment irlandesos, polonesos, algun suec...), s'hi afegeix el substrat de la guerra civil americana i dels disturbis a la ciuat, a la política, entre ells, contra els altres...
Com sempre, la violència engendra violència i en aquesta pel·lícula n'hi ha i molta. De física, de verbal, de fons...
Una de les seqüències més impactants és en plena revolta. En una de les darreres grans batalles entre bandes, s'hi suma, al mateix temps, el descontentament per la guerra civil, per haver de lluitar per a la fi de l'esclavatge, per anar mal alimentats, per ser pobres... Però mentre la policia carrega contra les bandes, les bandes es maten entre elles i alhora van a la cacera del negre, perquè el fan responsable...
I de fons, arriba un vaixell amb tot d'immigrants irlandesos, a qui es dóna la nacionalitat americana tot just posar els peus a terra, se'ls fa passar a un altre taulell on se'ls dóna un uniforme militar i un fusell i pugen a un altre vaixell per anar a lluitar al front. I d'aquest vaixell on pugen, van descarregant els taüts, que carreguen altre cop al vaixell irlandès per repatriar els cadàvers...
Imprescindible, espectacular, bèstia, això sí, però una gran pel·lícula. Ara, és llarga. Dues hores i mitja que a mi se'm queden curtes, però ja ho diuen, que jo sóc rara...

dilluns, d’octubre 27, 2008

The Cure, de nou

The Cure treu nou àlbum!!!!! Ja era hora!!!! Haig de dir que l'últim no em va semblar especialment reeixit i estava com una mica ... no decebuda però si apartada d'ells, fins que el passat mes de març vaig anar al concert.... Ja en vaig fer el comentari, però de veritat que avui el tornava a recordar amb un col·lega i oooooooooohhhhhhhh va ser magnífic!!!
Per tant, vot de confiança al nou cd (això de dir disc és més vell i antic que portar hombreres, però temo que com tot el dels 80 tornarà...), i anirem a comprar, amb ganes i alegria, el nou A 4:13 DREAM...
Per si de cas, però, seguirem escoltant els vells èxits, mentre fem cua a l'FNAC...
Us deixo una de les meves preferides, per si de cas a algú altre també li agrada!

dilluns, d’octubre 20, 2008

En dos dies, Singapur

En dos dies, amb prou feines s'hi arriba, a Singapur... Vam acabar-hi perquè és dels pocs llocs del sudest asiàtic on no et demanen visat. Aquí i a Malàisia, que estan de costat i és fàcil de fer en un sol viatge. I això és el que hem fet aquestes vacances, Singapur i Malàisia.
De moment, només penjo el post de Singapur.
És una ciutat cara, per ser del sudest asiàtic. És a dir, els preus són molt similars als de Barcelona ciutat, tenint en compte que és una regió on els preus solen ser mooooooooolt més baixos. És una ciutat on et multen per tot: per fumar pel carrer, per escupir (això em sembla bé), per anar en monopatí, per penjar cartells... Per tot! Aviat multaran per respirar.



També és un estat. És una illa-ciutat-estat, creada pel senyor Raffles a principis del segle XX. El senyor Raffles, que tenia ganes de fer dinerets, es va passejar pel sudest asiàtic buscant un lloc on instal·lar una colònia britànica, que no hagués de pagar aranzels, que pugués fer malbé el pas de la resta de vaixells comercials de la resta de potencies colonials de l'època, que els nadius no se li rebotessin gaire i que, a més, la pugués fer a mida. I va trobar Singapur.
Li va donar una maneta de pintura, uns quants edificis i a partir d'aquí va començar a importar població de l'entorn amb l'oferta de feina. Singapur no té població autòctona (almenys jo no la vaig saber veure). Són autòctons els que hi han anat naixent al llarg de generacions (no més de tres, també us ho dic) i que s'han anat combinant amb la gent de la zona. És a dir, de la barreja de la població índia, paquistanesa, xinesa, tailandesa, occidental... han nascut els qui són singapuresos (o singapurencs, no ho sabria dir).
Quatre poblacions, quatre religions, quatre maneres de resar... Podeu triar la que més us agradi, convingui o quedi a la vora...


Si la llengua oficial és l'anglès és purament per cortesia, perquè els tres grans grups de població existents entre ells parlen la seva llengua: el tamil, el xinès o el malaiès (un altre dia ja parlarem de la població malaiesa...). L'anglès és purament una llengua vehicular per a fer servir amb els altres, amb els que no són del seu grup. I pels cartells, això sí.
Per visitar... Una info. FA MOLTA CALOR. Molta. Però que molta, molta. La mitjana de temperatura, quan no plou (que és sovint) són més de 35 graus, amb el 90% d'humitat. Horrorós.
Per tant, i tenint en compte que per sort la religió de l'Estat no és la musulmana, aprofiteu per anar fresquets o us fondreu...
Un mapa que us farà servei des d'aquí. Té la gràcia que els barris i les zones per visitar estan marcades en colorets, de manera que faciliten molt la visita. Destaquen el Chinatown, el Little India, el el barri àrab i la zona de negocis que hi ha al voltant del Raffles Place i de l'Esplanade on the Bay. A mi aquest tros em va agradar especialment, tot i que vaig tenir molt la sensació que és una ciutat de cartró pedra, de decorat. Té 47 anys com a Estat propi i el seu desenvolupament econòmic ha estat astronòmic però vaig tenir, constament, la sensació que és una mena d'espai virtual on la gent hi va a fer negocis, a comprar (imprescindible per anar de botigues la zona d'Orchard Avenue) i a marxar. Evidentment hi ha gent que hi viu; per ser exactes, a la vora de quatre milions de persones. Però sembla que hi hagi zones que estiguin destinades, en exclusiva, als negocis i a l'oci, sense la bonica "mixtificació d'usos", tan tradicional de casa nostra... :))
Per mi, imprescindible, el districte cultural-colonial, al voltant del Padang, amb les esglésies del Bon Pastor, la de St. Andrew i, una mica més allunyada, l'església armènia, el Parlament, la Cort Suprema i el City Hall (també coneguda com a Ajuntament).


Un passeig al voltant del riu val la pena, sobretot per veure els diferents espais d'oci que han muntat. Des del Raffles Place, amunt, es passa per tot el Boat Quay i es va a parar al pont que l'uneix amb el Clarke Quay, una zona que han omplert de botigues i restaurants...
Es poden fer cervesetes a les terrasses amb una certa calma, veient tot de senyors de negocis asiatics prenent també una cervesa... És curiós. I car. Vam haver de pagar amb targeta de crèdit dues pintes de Tiger, la cervesa de la zona. Més cares que al centre de Barcelona...
Hotels. A veure, no feu cas de la Lonely Planet. Ni de conya. Ens va enviar a uns antros bastant antros al doble de preu del què marca. Us linko aquí la web oficial de Singapur hotels, però accepteu nna recomanació. Feu una última hora a http://www.octopustravel.com/ i mireu què hi ha d'oferta. Pel mateix preu que vam pagar a dos hotels antros a Singapur (l'Strand Hotel i el Peninsula Excelsior), vam estar a un de quatre estrelles mirant a última hora, al Grand Plaza Park Hotel City Hall. No és que siguin terrorífics; és que no val el preu que pagues amb el que et donen. Per cert, tingueu present que mai no s'inclou l'esmorzar al preu que et marquen. Això no ha de ser problemàtic; hi ha un parell de milions de llocs per esmorzar bastant bé de preu a la vora dels hotels...
Llocs imprescindibles: el Raffles Hotel (per mirar i no tocar; aneu amb pantalons llargs, que són uns pijus; altre opció: mireu per fora i no entreu...); el Museu de les Civilitzacions Asiàtiques, xulíssim; Fort Canning, una bona passejada; la Universitat de Singapur, una bellesa moderna. Imprescindible del tot: Esplanade on the bay amb un concert. Magnífic.
I sobretot, un detall. Assumiu:
1. Que fa calor. Que no hi ha manera que no en faci i que per molt que et queixis, no en deixarà de fer.
2. Que plou. Que plou perquè és un clima tropical i si hi ha jungla a dins la ciutat (passegeu pel Raffles Place i m'entendreu) és perquè no és un clima precisament sec com el mediterrani.
Si es tenen en compte aquests dos temes, la resta pot ser francament interessant...

dimecres, d’octubre 15, 2008

La lluna de paper, Andrea Camilleri

Han passat molts dies des de l'últim post, però ja ho té, això, la vida moderna, que les coses "urgents" prenen el temps de les coses importants.
Andrea Camilleri és un dels autors de novel·la negra que estan vius que més m'agraden.
Els seus llibres, ja siguin de relats curts o novel·les, són sempre intensos. A vegades més irònics, a vegades més tristos, a vegades més històrics, a vegades més irreverents.
Salvo Montalbano és un comissari fantàstic. Mai de la vida el voldria com a parella, acabaria escanyant-lo (tot i ser de paper), però és un dels personatges més interessants que es fan i es desfan del món de la novel·la negra. Diguem-li debilitat, d'això meu. I a sobre sap menjar bé!!!
Al llibre, que és el que toca. La lluna de paper explica com Montalbano arriba a descobrir qui ha matat un home que apareix en un colomar, assegut en una cadira. Hi ha dues dones a la seva vida i unes quantes relacions força inexplicables que enfosqueixen tota la vida d'aquest home mort.
I d'altra banda, com que totes i tots els que treballem fora de casa sabem que les coses mai no es fan d'una en una, sinó de moltes en moltes, també hi ha altres casos oberts, alguns de relacionats, alguns que no. I la vida privada sovint és un cas més, ja sigui la nostra o la dels nostres companys i col·legues...
Un bon llibre, una bona narrativa, una bona estona. Divertit, amè, ràpid, profund, curiós, desenfadat. Ràpid de llegir, segur que lent d'escriure. El talent és una qualitat de Camilleri, però a més l'home hi posa artesania, amb la qual cosa s'aconsegueix un llibre excel·lent.
I una felicitació fervent a la traducció de Pau Vidal. La meitat del mèrit del llibre, en català, és seva. Si ens queixem dels traductors tradïdors, felicitem als traductors magnífics que tenim un català. En Pau Vidal és un d'ells. Enhorabona!
I en un altre registre, però que ja penjaré quan pugui, imprescindible, totalment, Sense títol, d'Andrea Camilleri. Imprescindible per conèixer un altre temps, una altra vida, una altra Sicília...

dimarts, d’octubre 07, 2008

La música amansa les feres...

No tinc ganes d'escriure gaire, després de passar-me més de 10 hores davant d'un ordinador, però com que una de les meves passions explicables és la música, us deixo un parell de cançons.
Una del Jovanotti, que m'agrada molt, em posa de bon rotllo i fa uns quants anys uns amics me'n van regalar el CD. Em van explicar que s'havien passat una bona estona a Discos Castelló intentant fer entendre al venedor que no és que no tinguessin ni idea del què buscaven, és que tampoc no els importava el més mínim. A veure si convenço a algú d'escoltar-lo, a partir d'ara... I d'altra banda, un divertimento...




dijous, d’octubre 02, 2008

El nou fenomen de la temporada, el Rickrolling

Una de les coses més curioses d'internet és la seva capacitat de friquisme (i m'hi incloc, no us penseu). En Rick Astley, que tothom es pensava que treballava en una benzinera venent xiclets, resultat que no només no ha abandonat el món de la música sinó que, a més, està nominat a un dels MTV Awards que es donen a Liverpool aquesta setmana.
El tema dels MTVA es mereixeria un post per ell mateix si no fos que és una cosa tan casposa, cutre, mal feta i de cartró pedra, que no es mereix que li dediquem ni tres minuts.
El que és sorprenent és que una campanya d'internet, el Rickrolling (es tracta de fer que des de centenars d'enllaços diferents i sense cap relació et redirigeixen al videoclip de Never gonna give you up, del Rick Astley), hagi fet que aquest home torni a estar d'actualitat.
A mi, quan tenia 12 anys, m'agradava. De fet, fins i tot tenia posters d'ell. I tinc tots els seus discos. Els 2! En vinil! Ara no els puc escoltar, òbviament; el tocadiscos es va quedar a casa ma mare, i tampoc no sé si tindria fetge per fer-ho.
Aquest estiu, en una terrasseta a 30 graus i 90% d'humitat, vaig llegir una entrevista que li havien fet. Resulta que l'home és un dels supervendes i que arrassa al sud est asiàtic. Com que són uns horteres (i ho són molt, us ho puc ben jurar) encara escolten aquesta música en totes les festes, i no en plan revival petardo friqui. Nononono... Com una de les músiques més demandades de la nit! En plan Smell like teen spirit en una festa postgrungie dels de més de 30!
Doncs res, col·laborarem amb el Rickrolling (tothom té un passat i millor estar-ne orgullosa!) i us enllaçaré el famós vídeo.
Per cert, no és apte per a gent que tingui problemes de sucre... És taaaaaaan dolç....... (ah, YouTube ha desactivat l'embed, o sigui que hem fet el que hem pogut...)

La mala dona, Marc Pastor (i 2)

No és que li hagi agafat gust a la repetició de temes ni que m'hagi atacat l'alzheimer abans d'hora. És que (ja fa dies, ho confesso) des d'aquest bonic bloc vaig demanar-li a l'autor del llibre a veure si em podia fer un parell d'aclariment i sorprenentment va fer-ho (la qual cosa diu molt a favor de l'autor, per una banda, i d'altra banda ens recorda que és més útil llegir autors vius en la pròpia llengua!).
Els aclariments no us els faré, perquè quedaria lleig, però sí que us passaré una definició que va fer ell mateix sobre com veia la novel·la, que crec que és una gran imatge: "és com si en la novel·la només hi hagués foscor i els personatges fossin fanalets que tan sols il·luminen el que tenen al voltant".
Certament, és això.
I, insisteixo, llegiu-la!

dijous, de setembre 25, 2008

En dos dies: Múnic

O München, com us agradi més. Però jo no vaig dient London ni New York, pel món, de manera que li seguiré dient Múnic, amb accent a la U.
Múnic és una ciutat que a mi m'agrada. M'hi sento còmoda, com a casa, però amb menys guiris, amb menys okupes i amb més zones verdes.
El centre és compacte i es pot recórrer perfectament a peu, tot i que té una xarxa de tramvies i de trens urbans (U-Bahn) fantàstica.
Un cop d'ull ràpid a l'Oficina de Turisme de Múnic et dóna aquesta impressió:

Són imprescindibles, evidentment, la Frauenkirche (la Catedral de la Mare de Déu), l'Alter Peter (l'Església de Sant Pere), la Residència; el Viktualienmarkt, un mercat a l'aire lliure on hi ha un dels biergardens més atractius i on no podeu deixar de prendre-us una cervesa de mig i un dels bratswurts increibles que serveixen, amb un pretzel per acompanyar... Marienplatz, centre de la ciutat, amb l'impressionant Ajuntament (Neues Rathaus), de visita obligada i fantàstica, amb el seu gòtic civil que, tot i que a mi m'agrada més el de Barcelona, és pràcticament comparable, l'English Garden, un lloc meravellós per a prendre una cervesa mentre es disfruta de la natura...
Dos llocs, des del meu punt de vista, completament imprescindibles: el Deutche Museum: el museu de la Ciència a lo bèstia: submarins, avions, vaixells, helicopters, planetes, radars... De tot, més i a sobre, es pot tocar. Ens hi vam passar 6 hores i ens va quedar un bon tros per veure, però estàvem esgotats i afamats.

L'altre lloc imprescindible: Hofbräuhaus. Plagada d'estrangers (em van dir una vegada que els altres són guiris, nosaltres som estrangers), també hi ha gent del país. Per tant, l'ambient que es respira és entre una mena d'Ovella Negra i una tarda al bar del poble, amb tot de bavaresos borratxos, vestits amb bombatxos i armilles de vellut verd i una acordió, cantant cançons bavareses tradicionals. Impressionant.
Un detall. És el nord d'Europa. Allà els locals tanquen d'hora. D'hora no són les 3 de la matinada; és la 1. I no es fa botellon, que ho tingueu present.
On dormir: a mi m'agrada l'Hotel Senator. Està bé de preu, queda a uns 20 minuts a peu de la Karlplatz i cinc en tramvia, amb el 18 o amb el 19. La passejada val la pena, perquè es veu la vida quotidiana dels muniquesos.
On menjar: el Viktualienmarkt, l'English Garden, qualsevol bier garden,... La majoria dels restaurants, però amb una condició. Feu un sol plat, que les racions són generoses i els preus van a la mida de la ració...
Una proposta. Visiteu Dachau. És una visita ... impressionant. En tots els aspectes. A mi em va deixar completament destarotada. En cap cas és una visita morbosa, però és impossible substraure's de l'horror que s'hi respira. La recomano i no la recomano. Cal recordar per no oblidar i per no repetir. Però fa por recordar i veure amb els propis ulls els llocs físics on es van cometre tantes atrocitats.
Hi ha un bitllet de tren combinat per famílies que surt molt bé de preu i el D-Bahn us hi porta en 45 minuts.

dimecres, de setembre 24, 2008

Una mica de música diferent

Com que avui el dia està sent dur (i més que ho serà perquè estic ensenyant el Vironer a penjar vídeos des del blog/bloc i a més plegaré de la feina passades les 11 de la nit) he decidit penjar alguna cosa de música que reflecteixi el meu estat d'ànim.
Aquest post és responsabilitat meva; els que pengi el Vironer a partir d'ara, és cosa d'ell. A demanar explicacions a El Vironer!



Apa!, desitjo que us agradi i que no us sembli excessivament dur...

dilluns, de setembre 22, 2008

Les Festes de la Mercè... o no?

Les Festes de la Mercè són (o haurien de ser, més aviat) les festes majors de Barcelona i de la gent que hi viu. Però de fet, són les festes de l'alcalde i dels regidors i els seus amics (les regidores i les seves amigues em sembla que, si hi van, és per pura obligació).
Et mires la graella de concerts i plores de pena. Amb prou feines hi ha coses que puguin arribar a ser interessants i, si ho són, estan tan plenes de gent que no et pots acostar ni a set-cents (700) metres de l'activitat en qüestió.
Pel concert de Siniestro Total (haig de confessar que m'ho van dir, que no hi vaig anar, perquè on jo era diluviava deu minuts abans de començar el concert i vaig pensar que l'anul·larien...), a la Plaça Reial no hi cabia ni una agulla. Entre llauners, guiris i despistats mercederos (que són una espècia cosina germana de la fauna col·locada del Sònar), hi havia una quinzena de fans dels Siniestro Total. Ple absolut.
Per veure Primal Scream i Antònia Font, amb Mishima, havies d'estar a quinze cantonades. A sobre, es contraprogramen ells mateixos: Si veus Antònia Font, no veus Menaix a Trua, a la Plaça Catalunya. Mateixa hora, mateix dia, dos punts oposats de la ciutat. Mateix públic objectiu. En què o en qui pensa l'Ajuntament quan programa la Festes de la Mercè?
Això sí, la Unión, Chenoa, la Guardia al Fòrum; mil i un concerts de música techno i postmoderna; l'Avinguda de la Catedral okupada per l'horror aquest que es diu Giulia y los Tellarini (farta que n'estic, per favor, d'aquesta pel·lícula, que a sobre hauré d'anar a veure...); activitats impossibles repartides arreu de la ciutat de manera que no pots arribar enlloc a temps i veure les coses començar i acabar;
Resultat: un altre any que la incapacitat de fer un programa que m'interessi més enllà de dos concerts als quals per arribar-hi hi haig d'anar quatre dies abans a plantar la tenda de campnya; un altre any de massificació insofrible, que no només s'ha donat al centre sinó que ara ja descentralitzem, apa, a molestar més gent encara...
Que bonica que és la Mercè i que guais que som, que el pregó és galàctic... Deu ser perquè fora d'aquesta galàxia és on entenen la programació de la Mercè.

dimarts, de setembre 16, 2008

Lamentable...

És lamentable. Per motius d'excés de curro i de problemilles que haig d'acabar de resoldre, durant unes setmanes (espero que només una...) no podré pas seguir amb la meva rutina blocaire.
La veritat és que em sap molt de greu, perquè és de les poques coses que darrerement em distreuen molt, però quan no es pot, no es pot i no val la pena injectar-se Supradin en vena (sobretot perquè primer s'hauria de trinxar, fondre... i uf, em fa massa mandra tot plegat).
En definitiva, aturada temporal del servei i ens veiem en uns dies...
Salut!

divendres, de setembre 05, 2008

Confidence (2003)

Confidence, de James Foley, és una pel·li que em va sorprendre. A més d'estar doblada al català al DVD (la qual cosa ja és una sorpresa per ella mateixa), em va permetre descobrir la feina de l'Edward Burns i de la Rachel Weisz, que segur que ja eren coneguts a l'època, però que per a mi, no.
La pel·lícula és una revisitació a Snatch (2000), del Guy Ritchi, des del punt de vista que Jake Vig, un estafador i trampós que va fent la viu-viu com pot, interpretat per l'Edward Burns, estafa un paio perillós, en aquest cas, el Dustin Hoffman, que no es deixa esquilmar amb tanta facilitat.
Per això, el protagonista, juntament amb els seus companys de banda i la Lily (Rachel Weisz), han de buscar un pla per, no només salvar la pell, sinó a més tornar-li els diners al Winston King (Dustin Hoffman).
A partir d'aquí, trampes, assassinats, acció, dobles jocs, jocs bruts, ... tot el que vulgueu i una mica més. A mi em va agradar molt, la veritat, però s'ha de dir que prefereixo Snatch. No només pel Brad Pitt (sí, què passa, m'agrada i molt, sobretot darrerament i, especialment, a partir del Club de la lluita), sinó també perquè el sentit de l'humor està molt més desenvolupat.
Tot i això, per un vespre a casa amb el DVD i una bona companyia, la pel·li val la pena. Dues hores entretingudes, interessants i que, a més, deixen un bon regust de boca.

dimecres, de setembre 03, 2008

La mala dona, Marc Pastor

Al començament de les vacances vaig anar a comprar un llibre a l'FNAC. Error garrafal. Vaig sortir amb quatre llibres i tres compactes sota el braç. Mig pressupost de les vacances... Però em vaig endur La mala dona, de Marc Pastor, que feia dies que m'encuriosia.
Vaig arribar a casa, vaig asseure'm al sofà, vaig apagar el mòbil, vaig agafar un paquet de Marlboro, l'encenedor i el cendrer, una ampolla d'aigua i em vaig perdre dins el llibre.
El començament és francament interessant. Que el narrador sigui doble desconcerta una mica a l'inici, però fàcilment ho acabes destriant. Els primers tres capítols (ho vaig contrastar amb el meu company, que se'l va llegir poc després de mi) potser són una mica recarregats des del meu punt de vista. Però a partir d'aquí, s'agilitza, es fa vibrant, es fa intens. Et perds en els carrers de l'antiga Barcelona, que veus pintada en blanc i negre i amb una intensa olor a col i escombraries. Sents el fred del carrer Balmes i l'escalfor angoixant del què ara és el Raval i el Gòtic.
Veus les putes, els policies, els burgesos anant al Liceu, l'Arc de Sant Agustí, el carrer de la Lluna, el carrer del Tigre, el carrer de Joaquin Costa.
A les cinc de la matinada em vaig aixecar del sofà, vaig menjar una miqueta i me'n vaig anar a clapar. Realment, és com m'agrada llegir; perduda dins el llibre i oblidant l'entorn.
A mi em va agradar molt. Està ben escrit, és atractiu, interessant, fins i tot addictiu. El fet de saber com s'acaba (l'assassina no és la majordoma...) no li fa perdre gens ni mica d'interès. Fins i tot pot passar una mica el contrari, que li'n fa guanyar. El final, esplendorós.
Només un parell de detalls que no em van acabar de convèncer. Hi ha dos elements (que no desvetllaré aquí perquè us faria malbé el llibre) que trobo que no acaben de quedar ben trabats. Donarien molt de joc; queden esboçats però no desenvolupats. Pel meu gust, una llàstima per poc o per excés.
Espero que l'autor me'ls pugui aclarir!

divendres, d’agost 29, 2008

El retorn a casa... (que no el Retorn del Rei!)

Finalment, com totes les coses bones, les vacances s'han acabat.
Quan a la tele surten els anuncis de la Vuelta al Cole (que sempre m'ha semblat que anunciïn la volta ciclista a la comunitat educativa...), dels col·leccionables que es col·leccionen tres lliuraments perquè al quart ja han deixat de fer "soldados del siglo III antes de Cristo en paños menores" o "piezas imprescindibles para construirse unas placas solares en el tejado de su casa" (els col·leccionables, no sé per quin motiu sempre són en castellà...), quan t'anuncien que "ya és invierno en el Corte Inglés" i totes i tots estem encara suant la cansalada, és que les vacances s'han acabat.
Per tant, i per tornar a la normalitat, el meu bonic i imp-res-cin-di-ble bloc i jo tornem, com els turrons per Nadal, però amb menys calories i amb menys sucre (tampoc no cal passar-se).
Les novetats comencen pel fet que avui, finalment, he pogut escriure i penjar el post des del meu ordinador portàtil (un any i mig després de tenir-lo, nostamal!).
Apa, massa novetats de cop.
D'aquí a uns dies, més infos. I per anar fent boca, un llistat del què programarem en els propers dies:
Un llibre: La mala dona
Una pel·li:Confidence
En dos dies: Munic

dijous, de juliol 31, 2008

Marxem per vacances!

Avui és l'últim dia laborable, de manera que jo i el meu bloc ens prenem uns dies de fer no res i de jeure tranquil·lament, que és una de les nostres principals aficions (però que no referencio en aquest bloc per monòtona i repetitiva: es tracta de fer no res durant molta estona, sense moure's gaire que fa calor i sense necessitat de tenir cap interès en res en particular...).
Per si esteu més actius i actives que jo, us deixo un parell de vídeos, que a mi particularment m'agraden molt i em vénen de gust fins i tot quan no faig res.
Apa, retornem al setembre, amb més moral, més moreno i més canes...



dimarts, de juliol 29, 2008

Sospitosos habituals (1995)

Sospitosos habituals (o The Usual Suspects), del 1995, dirigida per Bryan Singer i interpretada per: Gabriel Byrne (oé!), Benicio Del Toro (oé!), Kevin Spacey (oé!), Kevin Pollak (oé!),Stephen Baldwin (oé!), Pete Postlethwaite (oé!) i Chazz Palminteri (oééé!) és una de les millors pelis d'assassinats, misteris, venjances i, en definitiva, policíaques (es diu així, no policials, segons l'IEC), que he vist en molts anys. És, ara ja, velleta, però segueix sent un referent per a tothom a qui li agradin les pel·lis de màfies, de criminals, violentes i on s'ha de trobar un dolent molt dolent. Pariodiada bastantes vegades, fins i tot en els dibuixos animats, va ser a partir d'aquesta pel·lícula que en Kevin Spacey va tenir un reconeixement important. El seu paper de Verbal Kint és impressionant. Però la veritat és que estan tots ells increibles. Tots. El Baldwin paga el patu de ser germà de la resta de Baldwins, i per tant, no se li reconeix mai cap mèrit, però està igual de bé que el Del Toro, que el Byrne, que el Pollak (que ningú mai no se'n recorda d'ell, tampoc, pobre... queda sempre ocult darrere d'altres Kevins: el Costner, el Bacon, l'Spacey i el de Jesús, Kevin-de-Jesús López...)
Tota la pel·lícula, per qui no l'hagi vist, gira a l'entorn de l'acció que 5 individus que són arrestats de manera rutinària per part de la policia, per un delicte que no han comès. Com que són els sospitosos habituals (tots ells es dediquen a la delinqüència) aprofiten les hores a la cel·la per anar configurant un cop que els ha de fer rics a tots. Però es creuen en el camí de Kaiser Sözé, amb representació al món mundial pel senyor Kobayashi...
Imprescindible i magistral des del meu punt de vista. Per tenir-la en DVD i anar-la passant de tant en tant.

dijous, de juliol 24, 2008

Radovan Karadzic, genocida.

Sense que serveixi de precedent, avui faig un post polític, no lúdicofestiu. És una excepció i espero que no es repeteixi, però les circumstàncies també són excepcionals i espero que aquestes sí que es repeteixin.
Un cop feta la introducció, som-hi.
Han passat 13 anys des dels Acords de Dayton pels quals se suposava que es posava fi a una guerra genocida a Bòsnia Hercegovina, que va causar més de 200.000 morts i més d’1 milió de desplaçaments forçosos de població.
Com pot ser que hagin trigat 13 anys a trobar-lo?? Com pot ser que hagin trigat només 6 mesos des que hi ha un govern serbi que intenta entrar a la Unió Europea?? Qui l’ha estat amagant durant tots aquests anys?? Els serveis secrets que el van poder agafar en un autobús, en un vespre qualsevol d’un dia qualsevol, han tardat 13 anys, TRETZE. Sabien perfectament on era i ho han permès tranquil·lament.
On és Mladic? Ho saben. I el protegeixen. I el seguiran amagant mentre els sigui una carta a la màniga, per seguir pressionant les negociacions amb Europa. I no tinc res en contra de que entrin a la UE; ara ja, total, no vindrà d’ells, també.
Per què van deixar que Milosevic morís a la presó de l’Haia durant el judici? Per què Carla Ponte va dimitir immediatament després com a Fiscal en cap del TPI perquè, segons ella, li havien impedit poder fer la seva feina, assassinant (o deixant que se suïcidés, depenent de la versió) Milosevic?
Per què no es consideren també Franjo Tudjman i Alija Izetbegović com a criminals de guerra, ni que sigui pòstumament??? Ells van poder morir al seu llit, tranquil·lament (d’acord, morir de càncer no és tranquil, però és millor, per a ells, que ser jutjats per criminals de guerra, que és el que són, vius o morts) i encara els queda una pàtina d’herois.
Per què no es considera que els governs anteriors de Croàcia i Sèrbia són culpables de complicitat en crims de guerra i genocidi i obstrucció a la justícia no haver entregat Ante Gotovina, Ratko Mladic, Radovan Karadzic i tants d’altres, menys coneguts però no menys culpables al TPI?
Per què no es jutja tots els alts càrrecs de les forces de l’ONU i de la IFOR, la UNOPROFOR i totes les FOR (totes) que en lloc de protegir la població civil es va retirar, amagar, inhibir i va desprotegir una població que estava sota la seva responsabilitat?
Per què no es jutja com a criminals de guerra els caps militars de totes les forces que, quan desminaven, quan trobaven armament o milicians, en lloc de detenir-los i enviar-los al TPI els tornaven les armes, perquè "eren forces de pau i no podien prendre partit"?
Vam veure la guerra, en directe, per la tele. Si la primera Guerra del Golf, la mare de totes les guerres, segons Hussein, va ser la primera que vam veure en diferit i en verd i negre, la de Bòsnia la vam veure a tot color i en directe.
Vam veure els morts, els ferits, els executats, les fosses comunes. Vam veure com executaven cinc nois bosnis musulmans a sang freda. Vam veure com bombardejaven Mostar, Sarajevo. Com assetjaven Gorazde, Bihac. Vam veure els franctiradors assetjant la població civil quan anava a comprar el pa. Vam veure gent esventrada, ferida, morta. Homes, dones, nens, gent gran, gent jove.
La majoria, els que estàvem mirant la guerra a distància, no vam veure la resta d’atrocitats: mutilacions, camps de concentració, violacions massives com a arma de guerra, humiliacions. Però molta gent, molta, les va viure, a finals del segle XX, a la porta del segle XXI.
Les Nacions Unides van enviar-hi efectius. L’OTAN va enviar-hi efectius. Els grans països europeus i els Estats Units van fer proclames de voler trobar acords de pau. I no van fer res.
Fa anys vaig ser a Mostar, molt poc després que es reconstruís el famós pont, amb tota la parafernàlia de les inauguracions i amb Bush, Schroeder i d’altres líders europeus passejant-s’hi, amb autocomplaença de que bons que són que reconstrueixen un pont "símbol del retrobament de cultures".
Vaig veure els jardins de la ciutat convertits, tots, en cementiris. Vaig veure les cases de tot el país encara amb impactes d’obús i de morter. Les escoles plenes de forats. La població que encara vivia com atordida als pobles i a les ciutats.
No hi havia pau. Hi havia calma tempestuosa. Hi havia pesantor.
M’alegro que hagin detingut Karadzic. Espero que detinguin Mladic. Espero que els apliquin la llei i es podreixin a la presó. Espero justícia per a persones que no conec però que es mereixen tota la meva solidaritat. Però espero també que no siguin els únics que s’asseguin al banc dels acusats.
Perquè en queden molts que són els que van executar les seves ordres i que sota l’excusa que només feien el què els manaven s’estan escapolint de la justícia.

dimarts, de juliol 22, 2008

Gorazde, zona protegida, Joe Sacco

Aprofitant que, per fi, tenim una bona notícia: han detingut el Radovan Karadzic, criminal de guerra i genocida, avui parlo de Bòsnia i d'alguna cosa que s'ha publicat sobre el tema de la guerra als Balcans, per als grans públics i no només per a iniciats.
Avui toca un còmic. Tot i que més que un còmic l'han definida com una novel·la gràfica (que, posats a dir, tampoc no sabria explicar-ne la diferència). Diuen que també pot ser còmic-periodisme, perquè Sacco és periodista i va explicar la guerra dels Balcans amb aquest còmic, igual que va fer amb Palestina, sobre el conflicte àrabo-israelià.
És un còmic curiós. Els personatges no són personatges. Són persones que li han anat explicant la seva història i que ell ha transformat en dibuixos i vinyetes, que fan que sembli que la història és menys dura. No és cert. La història, la individual i la col·lectiva, la dels bosnis i la dels serbis, és una història dura, d'odis, de mort, de revenges. Els dibuixos són lletjos, les boques massa grosses, les dents descomunals. Les cares de terror transmeten l'horror que expliquen (és impossible reproduir-lo, segur, per algú que no l'ha viscut). És acurada. Probablement és esbiaixada, perquè es veu i s'explica des d'una de les bandes del conflicte i, per tant, segur que és parcial. Però això no evita que cal que la informació arribi, encara que sigui esbiaixada. Cal que se sàpiga, que es conegui, que es tingui la informació, per molt parcial que sigui. Perquè si no, s'oblida. I si s'oblida, es repeteix. I no es pot repetir. Ni a Bòsnia, ni a Sèrbia, ni enlloc.
Gorazde, zona protegida, explica el paper galdós que va fer l'ONU, la vergonya que haurien de sentir.
Val la pena.

divendres, de juliol 18, 2008

R.E.M. Bad day

Coincidint amb la temporada de festivals, festivalets i festivalots que hi ha arreu del país, de l'Estat, del món mundial, on els mateixos grups van tocant a tots ells (he vist que fins i tot The Pogues ha tornat als escenaris... estava segura que el Shane McGowan no devia estar ja per pujar enlloc i menys a escenaris...), ja sigui a Dublin, a Madrid, a Barcelona o a Cabo Verde, he decidit fer un post popular. Res de música turca, ni de música francesa. Ni tan sols música electrònica estranya que m'agrada a mi i al Boby.
Un clàssic: R.E.M, amb Bad day. Clàssic entre els clàssics. Eren grans quan jo era petita. El seu mega èxit, Losing my religion, és de quan jo tenia 15 anys. Déu meu. El temps passa massa ràpid. I tot i això es presenten a un festival a Perelada i pretenen cobar-nos 150 euros per l'entrada al concert! Va, home, va! Quina presa de cabellu! Si home, però què s'han cregut.

dimecres, de juliol 16, 2008

Somien els androides en ovelles mecàniques? Philip K. Dick

Per què tothom coneix Blade Runner i difícilment algú s'ha llegit el llibre, que és aquest, Somien els androides en ovelles mecàniques?
La pel·lícula és genial. Un gran referent de la ciència ficció. Immensos el Harrison Ford (que vellet que està a a l'última d'Indiana Jones... el temps no passa en va...), el Rutger Hauer, la Sean Young, fins i tot la Daryl Hanna. Tots estan fantàstics. El Ridley Scott va crear tota una iconografia que gran part de les pel·lícules de ciència ficció posteriors van copiar. La banda sonora original de Vangelis és imprescindible. D'acord amb tot.
Però el llibre és encara millor. Els dilemes morals que es plantegen a la pel·lícula, esbossats més que explicats, al llibre es desenvolupen molt més. El final és diferent. El protagonista, en Rick Deckard (que evidentment té la cara del Harrison Ford a aquestes alçades), és molt més torturat, molt més ambigu, molt més complex que a la pel·lícula. Les decisions no són tan fàcils. La compassió, l'empatia, les emocions, prenen molta més importància.
Per tant, dues recomanacions: compreu-vos la pel·lícula i mireu-la fins a cent vegades, que no cansa. Però llegiu-vos el llibre, encara que sigui agafant-lo a la biblioteca (el senyor Dick va morir fa no gaire i ja no ingressa per drets d'autor, tot i que pobre de solemnitat tampoc no era...). El disfrutareu encara més que la pel·lícula, encara que sembli estrany.

dilluns, de juliol 14, 2008

En dos dies: Istambul

No ho vam fer en dos dies, tot s'ha de dir. Ho vam fer amb cinc, la qual cosa és trampa, però si es corre molt i s'és molt organitzat, es pot tenir una idea de com és Istambul en dos dies.
Istambul és una ciutat curiosa. És un mig camí entre l'orient i l'occident, sense ser ni una cosa ni l'altra. La moral, els prejudicis i la forma de moure's de la gent no és occidental, mentre que el vestuari, les formes externes i la imatge ho semblen.
Amb sol ha de ser espectacular. A nosaltres ens van tocar cinc dies de pluja constant i torrencial, amb un fred terrible. Tinc la sensació que em vaig perdre moltes coses.
Hi ha cinc coses que és imprescindible veure: Santa Sofia (Aya Sofia), la Mesquita Blava (que es diu Sultanahmed), el palau de Topkapi, la Torre de Gàlata i el Gran Basar i el Basar de les espècies.
Totes elles són molt a la vora les unes de les altres (la més allunyada és la Torre de Gàlata, però amb el tramvia s'hi arriba en un moment). La línia de tramvia que circula pel centre d'Istambul, uneix el metro, a Aksaray, amb tots els monuments més destacats, que estan agrupats sobre el Corn d'Or i l'Estret d'Istambul.
De fet, hi ha dos equips de turistes: tu ets d'Aya Sofia o de Sultanamhed? Jo tinc clara la meva elecció!
Coses a veure si es tenen més dies: la Cisterna Romana (n'hi ha una foto...), la Yeni Kamii, al costat del Corn d'or i del pont de Gàlata, la Suleymaniye Kamii, la Beyazit Kamii, les parades de peix a sota del pont de Gàlata, la zona de Taksim, Istikal Caddesi (el carrer de les ambaixades i de botigues entre de luxe i occidentals), que neix des del Tünel i va a la plaça Taksim, els carrerons que pugen fins a la Torre de Gàlata, el Museu de Mosaïcs (que cal buscar atentament al voltant de Sultanahmed, al mig del basar que es desplega als seus peus...). La Universitat i els seus entorns, especialment quan els estudiants surten de classe. A mi m'hagués agradat poder veure el Palau de Dolmabahce, però no ens va donar temps...
Aspectes a tenir en compte: en cinc dies ens van prendre el pèl quatre vegades: ens van pegar el cambiasso en bitllets, ens van dir que no hi havia metro fins al centre de la ciutat des de l'aeroport, ens van donar voltes per la ciutat en taxi, ens van dir que no hi havia oficina de turisme (fals! Cal buscar-la a l'aeroport, amagada entre dues agències de viatges, però hi és!)... Res que no passi a Barcelona (més estafadors que els que cobren 7 euros en cafè a qualsevol terrassa de la Rambla, no són), però cal tenir-ho en compte.

Prendre una cervesa és caríssim, en un país on suposadament no beuen alcohol, i per una Efes pilsen et cobren més de 6 euros. Tot és qüestió de prioritats, evidentment.
On dormir: l'hotel on vam estar nosaltres era tirant a cutre, a la zona d'Aksaray, coneguda per ser la zona russa, amb el màxim nombre per metre quadrat de bars de senyores que fumen i et parlen de tu i de locals de karaoke de dubtosa legalitat, però era prou net, relativament correcte l'esmorzar i els serveis i estava ben comunicat. No us el recomano, perquè només la zona ja posa els pèls de punta, però hi ha una web on podeu trobar els hotels ben situats. La zona de Taksim és la del glamour hoteler, però són molt cars.
On menjar: si us agraden els kebabs, els felafel, els shawarmes, i aquest tipus de coses, no tindreu cap mena de problema. A tot arreu n'hi ha i són bons i barats. Si no us agraden, sempre hi ha el fantàstic McDonalds (a mi m'agrada, què passa?), que et treu d'un mal moment de gana, els restaurants internacionals, amb cuina internacional (filets, pasta, amanides,...), que són molt assequibles pel canvi de moneda, però que no sempre coincideix el que esperes amb el que et donen.
M'hagués agradat sopar en algun dels de sota el pont de Gàlata, però la pluja dels cinc dies ens va rebentar bastant els plans, la veritat.
Com que un amic vivia a Istambul, ens va portar a sopar a un parell de restaurants interessants, però que no puc ubicar, la veritat. El primer d'ells era a la zona de Taksim i estava ple de gent del país, veient la telesèrie del moment (una mica com una casa de menús...). El segon era de luxe, en un cinquè pis amb vistes al Bòsfor. El problema és que era de nit i plovia...
Una escapada entre curiosa, intensa, decebedora (per la pluja i per les expectatives), amb una immersió immediata en un món completament diferent al meu, tot i ser tan a la vora. Personalment, no tinc clar que hagin d'entrar a la Unió Europea, perquè són moltes coses, però europeus, no.

divendres, de juliol 11, 2008

Recursos humans (en francès! 1999)

Heu vist el gag dels Monty Phyton en el qual un pare i una mare estan transtornats perquè el seu fill vol ser obrer, en lloc de professor de filosofia com el seu pare i es pregunten què han fet malament i quin ha estat el seu error perquè no els consideri dignes del seu amor i del seu respecte, quan els escridassa dient que són uns burgesos?
Recursos humans, una peli francesa que van estrenar fa la tira d'anys parla del conflicte que va creixent en un poble i una família quan el fill, que ha anat a estudiar a París enginyeria industrial, especialitzat en gestió de recursos, torna al poble per reestructurar la fàbrica en què treballa el seu pare i la major part del poble.
Com el pare s'avergonyeix de la poca consciència de classe del fill, alhora que està orgullós que el seu fill hagi pogut aconseguir una vida millor que la seva; la desesperació del fill davant de la negativa del pare a plegar-se a les exigències de l'empresa i del “món modern”; la situació de la mare que intenta evitar el trencament familiar i, per extensió, del poble.
Una gran pel·lícula, molt allunyada del què jo solc mirar, però que va valdre molt la pena.
Un gran Jalil Lespert, un altre dels actors que m'agrada, i molt i que, a més, he descobert que ha treballat a TV3!

dijous, de juliol 10, 2008

Ocean Colour Scene, encara

Els clàssics són els clàssics, encara que només tinguin deu anys...
A mi, els OCS m'agraden molt i la primera vegada (i encara última, per desgràcia) que els vaig veure en directe em va sorprendre la capacitat que tenien tots els components per canviar d'instrument i seguir tocant com si res. L'únic que no va canviar va ser el cantant, però fins i tot el bateria va anar a tocar la guitarra i el baix la bateria... Impressionant...
Jordi, espero que t'agradi!

dimecres, de juliol 09, 2008

Un llarg diumenge de prometatge, Sébastien Japrisot

Vaig comprar-me aquest llibre perquè m'agrada l'autor. M'agrada molt la novel·la negra, des de fa molts anys. Probablement ara quedaré molt malament, però com molta gent hi vaig arribar després de llegir-me gairebé totes les novel·les de l'Agatha Christie, que la meva mare col·leccionava (entre multitud d'altres llibres). M'agrada l'Agatha Christie, i què? Però, de fet, jo volia parlar d'Un llarg diumenge de prometatge, que narra la història d'una noia de la Bretanya francesa que no es resigna a pensar que el seu xicot, que va ser enviat a la trinxera durant la Primera Guerra Mundial, quan encara no tenia ni 20 anys, és mort. Ell va formar part d'un grup de cinc homes que va ser abandonat en terra de ningú, durant tot un dia, i del qual se'n va perdre el rastre. Va resseguint hospitals, cartes, persones que en algun moment van poder arribar a coincidir amb ell, per trobar-lo. Va baixant a l'infern de les trinxeres de França durant la Primera Guerra Mundial, on els crims no només els cometen els alemanys. Va descobrint com els soldats intentaven sobreviure, com es convertien en animals... o no. Un llibre francament recomanable, que té un final interessant.
I què hi té a veure la novel·la negra? De Sébastien Japrisot són imperdibles Parany per a una noia i Víctimes en fals. Les dues, a la Cua de Palla, una gran col·lecció que temo que va desaparèixer fa anys.
Un llarg diumenge de prometatge es va portar al cinema, amb Audrey Tatou de protagonista. Francament, em quedo el llibre, tot i que Japrisot va ser guionista de cinema i va adaptar novel·les al cine, la qual cosa pot donar una idea de com de gràfica pot ser la novel·la. Disfruteu-la!

dimarts, de juliol 01, 2008

En dos dies: Ljubljana

Si mai em perdo, busqueu-me a Ljubljana. És una de les ciutats que més m'agraden. Em relaxa. Em fa sentir bé. I em fa sentir a casa, cosa que no em passa gaire sovint. M'agraden els seus carrers, la seva gent, el seu cafè amb gelat i nata. M'agrada el castell, la Presernov trg, m'agrada l'estàtua a Presersen (no sé on porta els múltiples accents que té...), m'agrada la finestra de terra cuita d'on surt la dama a qui Presersen li dedica els poemes.
M'agrada el riu Ljiubljanitca (que he après a pronunciar correctament com “Liublianitza”), m'agraden les terrasses del costat del riu, m'agraden els jardins de les cases que toquen la muralla romana. M'agrada seure i veure com es mouen els ljubljanesos. M'agrada sopar a l'Stari trg, que és la continuació de la Mestni trg, amb les terrasses al mig del carrer, com a França, però amb molta menys gent i molta menys pudor i calor. M'agrada pujar al castell caminant. M'agrada perdre'm pels carrers (per cert, us poso un mapa interactiu!). M'agrada el menjar. M'agrada la cervesa eslovena, tant la Union com la Lasko.
M'agrada moltíssim tot el país.
Suposo que és que s'assembla molt a Catalunya: molt petit i amb de tot. Muntanya, mar, platges i estacions d'esquí. Pots anar d'una punta a l'altra del país en dues hores i mitja. Pots anar de Koper a Maribor en un moment.
Les tres ciutats més grans, Ljubljana, Maribor, Celje, són assequibles caminant. Les més petites, són un passeig. Recomanacions ràpides: per menjar: el restaurant del resort, Gostilna Stern, increïble. Una pasta fantàstica; uns filets perfectes; un peix magnífic. A més, qualsevol de l'Stari trg al vespre, amb una ampolla de vi (no us deixeu enganyar, això sí, el cabernet d'Eslovènia no és el cabernet de Catalunya...). Qualsevol lloc és un bon lloc per menjar. Tingueu present, però, que si nosaltres estem acostumats a dos plats, primer i segon, ells fan uns acompanyaments dels segons plats que nosaltres no sabem acabar-nos.
Recomanacions per dormir: PriMraU, i, si us fa el càmping, el resort és comodíssim, fantàstic, net, amable. El personal és encantador, els recursos estan a mà. I tenen bungalovs i hotel, també. I bé de preu!
En una propera sessió de passió per Eslovènia ja penjaré les fotos de Maribor, Celje, Novo Mesto, Predjama, Ptuj, Bled, Bohiniki Bistrica,...
Però ja us dic ara que no sóc imparcial... O no ho havíeu notat?

divendres, de juny 27, 2008

Mc Solaar, rap a la francesa

Una temporada vivint a Bordeus sense canals internacionals et dóna per conèixer molta més música francesa de la que coneixies fins el moment. Si nosaltres féssim el proteccionisme que ells fan amb la seva música ens dirien de feixistes en amunt, però almenys tenen una indústria desenvolupadíssima, no com la nostra, que és més aviat petitoneta...
Un dels cantants que a mi em va agradar i de qui han censurat els primers àlbums (i desclassificat; impossibles de trobar) és Mc Solaar.
Mai no he sabut la diferència entre el rap i el hip hop, per tant, si m'equivoco en la definició és degut exclusivament a la meva ignorància. Disculpeu-me els i les melòmenes...
L'últim viatge a les Gàl·lies em va permetre comprar-me el darrer dels seus cds, el Chapitre 7 (han desclassificat fins el 5!!!!!!!!!). Barreja d'estils, fusió, que ara es porta molt, us recomano aquest cd. A mi em carrega les piles.
Procedent de les banlieus franceses, és un líder de masses entre la població francesa més jove (i no tant; resulta que també li agrada a l'Henri... M'ho hauré de fer mirar).
Us deixo un vídeo, perquè almenys en sentiu una miqueta (si us ve de gust).

dimecres, de juny 25, 2008

Crash (2004)

Un dels meus actors preferits, juntament amb en John Cusack, és el Matt Dillon. M'agrada des de fa molts anys. Trobo que una de les seves pel·lícules més ben fetes és “Una besada abans de morir”, basada en el llibre de l'Ira Levin, un clàssic de la novel·la negra.
Crash (2004) és la típica pel·lícula de vides creuades, on cadascun dels personatges coincideix amb els altres en diferents moments d'uns dies catastròfics. Però la gràcia d'aquesta és que, com a la vida real, els personatges són polièdrics. Finalment, i per una vegada, resulta que el dolent més dolent no és només dolent. Té més vessants. Però tampoc (gràcies, director, per no anar al recurs fàcil) es redimeix de la seva miserable vida a través de l'amor d'una gràcil Meg Ryan (quina ràbia de dona, si us plau. Ni sota l'aigua se li corre el rímmel...). És una mica més complexa. I em va sorprendre, perquè sent de les pel·lis que m'agraden a mi, que li donessin tants premis, entre els quals dos Oscars (guió original i pel·lícula)... No sol passar que m'agradin les pel·lícules dels Òscars; al contrari, si li donen, sol ser a la millor il·luminació (cosa que no sóc capaç de valorar ni que em passi tres anys mirant-me-la cada dia). Però vaja, com em va dir un, “t'has fixat que l'han rodada en Fuji, que fa uns colors més grisos i verdosos que no pas Kodak, que tira més pels vermells i grocs?”.
En definitiva, una bona elecció, des del meu punt de vista, per veure un dia al vespre, aquest cop atentament.

divendres, de juny 13, 2008

Vola'm a sa lluna, Cris Juanico

Vola'm a sa lluna, de Cris Juanico i la Big Band de Taller de Músics és un compacte d'actualitzacions dels grans crooners de la història de la música. Georgia, Vola'm a sa lluna, Febre, Et tinc dins sa meua pell... revisitats per Juanico i la Big Band.
Molta gent es pregunta si cal versionar al català Dean Martin, Frank Sinatra, Bing Crosby... tenint en compte que la música és tan internacional i ja l'entenem totes i tots... Error. Crec que no només calia versionar-los, sinó que a més és un luxe que ho hagin fet tant en Cris Juanico, de qui m'encanta la veu (i el que no és la veu, també, llàstima no conèixe'l en persona...), com la Big Band de Tallers de Músics, apostant per un repte que és una pena que no hagi triomfat tant com es mereix.
El concert que van oferir per la Mercè 2007, davant la Catedral de Barcelona, per mi va ser un autèntic plaer i els milers de persones que omplien la Plaça de la Catedral semblava que s'ho passaven tan bé com jo.
Disfruteu-lo!

dimarts, de juny 10, 2008

Una pel·li: Running Scared

M'agraden les pel·lis de trets, de morts, força violentes. Ho haig de confessar. Suposo que és una manera com una altra d'evitar ser-ho jo, de violenta (almenys no més del que ja puc ser de tant en tant...).
La pel·li d'avui és Running Scared (2006) que a l'Estat Espanyol, amb la seva habitual imaginació van traduir per "La prueba del crimen" (a qualsevol traductora que fes una feina tan lamentable la farien fora de la feina al cap de cinc minuts...).
És una pel·lícula de policies, màfies, proves que desapareixen i han d'aparèixer, molts trets, molts cops i molts moviments de càmera. No guanyarà mai de la vida un Òscar ni passarà als annals del cinema com una obra d'art. Però l'hora i tres quarts que dura, aproximadament, és francament entretinguda i no penses en res més que veure si el pobre desgraciat que ha perdut la pistola plena d'empremtes d'un altre mafiós serà capaç de trobar-la abans que li pelin la família sencera els gàngsters russos que el busquen.
Que l'amic del seu fill li prengui la pistola per matar el seu padrastre té el seu què, però a mi em va agradar especialment el tros de la pista de gel.
L'actor principal, en Paul Walker, és un dels que està prenent espai en les pel·lis d'acció, com el Jason Statham (Lock&Stock; Snatch...). Se l'ha vist també a Banderes dels nostres pares, del Clint Eastwood, que també és recomanable.
Ningú no ha dit que cal tenir bon gust en les pel·lícules, oi?

dilluns, de juny 09, 2008

En dos dies: Xangai/ Shangai/ Shang-Hai

Ni de conya. Ni ho intenteu. En dos dies no es veu Xangai. De fet, en dos dies no es veu cap ciutat del món (excepte Kaifeng, que amb una passada de tren per l'estació en tens de sobres), però normalment, amb dos dies et pots fer una idea molt aproximada de com deu ser una ciutat.
A la Xina (ara quedaré pija, ja us ho dic) en dos dies no veus res. Tot és gegantí. Tot és enorme. Les diferències són abismals. Al costat de barris on no arribes a veure el sostre dels edificis per molt que tombis el cap, hi ha barraques enganxades als peus d'aquests edificis, que no tenen ni latrines i on els nens segueixen jugant entre el fang.

Propostes de llocs de Xangai que no us podeu perdre si mai decidiu fer-hi cap (recomanació: que no sigui a l'agost o emporteu-vos Gatorade o Aquaris en versió soluble, perquè la calor és tan enganxifosa que acabareu deshidratats sense adonar-vos-en).
La Perla d'Orient, la casa on es va fundar el Partit Comunista de la Xina, amb una reproducció en cera dels seus membres fundacionals (fan bastanta angúnia, la veritat); la Torre Jin Mao; el Bund (tot l'antic passeig colonial); la Concessió Francesa; la Concessió Internacional; el Museu d'Urbansime (amb una maqueta que reprodueix com és Xangai, amb els seus 14 milions d'habitants censats i els seus aproximadament 20 de reals); el Parc Fuxiang; els darrers jardins francesos de la Xina; la Plaça Renmin i els carrers Nanjing Dong Lu i Nanjing Bei Lu (més coneguts com els carrers de la Pepsi i del Seven Up).


On menjar: en qualsevol dels múltiples restaurants internacionals que hi ha. Des del Gino's fins a les múltiples cadenes de menjar japonès. Per què? Perquè els xinesos no parlen un borrall d'anglès ni de català (us ho juro; a Barcelona, tampoc, però a la Xina, menys) i és impossible entendre les cartes xineses, perquè no porten fotos (excepte les dels restaurants internacionals...), de manera que, si us agrada saber què demaneu per sopar, us recomano algun lloc amb fotos!
On dormir: al Pujiang Hotel o Astor House Hotel, que és el mateix. És un hotel colonial, on s'hi ha estat el bo i millor de l'aristocràcia europea durant l'època colonial i que té un encant fantàstic. Tres coses importants sobre l'hotel. La primera: encara que no ho sembli, hi ha matalàs. És tan dur que penses que se l'han oblidat, és cert, però n'hi ha. La segona: les recepcionistes són unes antipàtiques absolutes i sembla que no entenguin una maleïda paraula del què els hi dius; en la major part dels casos, efectivament no t'entenen (però ni elles, ni pràcticament ningú). La tercera; l'esmorzar no està inclòs!


dimarts, de juny 03, 2008

La fi del cosmopolitisme (o com tornar a menjar bé)

Donats alguns comentaris molt amables d'estimats col·laboradors, he decidit fer una proposta molt colorista, molt interessant i francament bona, de cuina. La cuina de la mare d'una amiga meva. La meva mare és una cuinera excel·lent, també, però la seva s'ha decidit a fer un bloc per explicar-nos com cuinar coses bones i dolces (la majoria d'elles) i traspassar-nos receptes que ens sonen que les nostres àvies feien.
El podeu consultar a http://comacasa-res.blogspot.es/ o bé des dels contactes que hi ha aquí al costat, amb la Gent que té coses interessants a dir.
Una gran aportació a la dieta de les que ens agrada cuinar, però sobretot una gran aportació a aquells que diueu (sobretot homes) que no us agrada cuinar perquè és difícil. Amb aquestes receptes, no cola, que sigui difícil.
I per cert, a les que cuinem, també ens agrada menjar i, sobretot, que de tant en tant ens el facin, el menjar!

divendres, de maig 30, 2008

Sònar 2008

El Sònar, el gran aparador mundial del techno, que li diuen els seus organitzadors per donar-se rellevància a ells mateixos, té dues coses que el distingeixen de la resta de festivals: que es fa al centre de la ciutat de Barcelona, amb tot de moderns okupant espais urbans que habitualment estan okupats per altra fauna ja autòctona (skaters, criquetistes, avis, terrasses, guiris,... i algú del barri que s'ha perdut buscant el metro) i que la gent es col·loca directament a les 12 del migdia, sense cap pudor ni vergonya. Així, a més de ser fauna moderna són fauna col·locada, amb ulleres de sol a les tres de la matinada i empastillats a les 10 del matí. Una autèntica meravella.
Però enguany l'organització ha decidit, com l'Ajuntament i el turisme, desestacionalitzar-lo i descentralitzar-lo (paraules de nova creació de l'Ajuntament & Co.) Això vol dir que també faran servir el recinte de la Fira de l'Hospitalet (coneguda més popularment pel Gran Via 2 o l'Ikea de l'Hospi) i portar grups que ja m'explicaran a mi què tenen a veure amb el techno com són els Madness. Aquí trobareu tota la programació.
Finalment aconseguiré veure els Madness!!!! No m'ho puc creure! Eren grans quan jo era petita! Per tant, i més endavant, us passaré una crònica, si me'n recordo, del concert... Per a qui no els conegui (shame on you!), aquí trobareu la seva web.

dijous, de maig 29, 2008

dilluns, de maig 26, 2008

L'últim patriarca, Najat El Hachmi

L'últim patriarca és el darrer llibre de Najat El Hachmi, que va guanyar el Premi Ramon Llull 2008.
Ens el vam comprar per Sant Jordi, una mica per curiositat (a veure qui s'havia endut el Ramon Llull enguany), una mica per morbo (per què enganyar-nos: ens sembla fantàstic que algú que ha nascut fora sigui una de les nostres, però encara ens sorprèn. El què ens hauria de sorprendre és que algú que ha crescut aquí, precisament, el que no faci sigui utilitzar la llengua del país...). Però vaja, que ens el vam comprar.
I com que he estat un munt de dies sense poder fer gaire més coses que llegir, me l'he llegit. I molt de gust. És un llibre molt ben escrit, molt ben tramat, molt interessant. Sorprenent. Curiós. Amè. A vegades et deixa un regust amarg; a vegades et deixa absolutament destarotat. A la majoria ens explica una història que mai de la vida no hem viscut; segur que a molta gent li explica la seva pròpia història, o molt semblant. I ens explica, a totes, que hi ha diferents realitats que la que nosaltres vivim quotidianament.
A mi em va semblar que val molt la pena. I el recomano amb ganes a tothom a qui li agrada llegir.

divendres, de maig 23, 2008

Sakin, pop a la turca

I no vull dir que els turcs hagin adaptat a la seva vida el pop a la gallega, no. Vull dir que hi ha un grup de música pop turc que són francament interessants. Es diuen Sakin i són d'Istambul. Els vam conèixer gràcies al costum de comprar Cds dels grups dels països que visitem. Aquest cop hem estat de sort. Altres cops, la veritat, ha estat llençar els diners comprar segons quin cd. Ara, que per gustos, colors. Em sembla més pèrdua de diners haver editat el cd, directament,en molts casos.
De totes maneres, tornant a Sakin, és una banda molt interessant, amb un pop molt britànic, molt escoltable, molt disfrutable. És més complex del què sembla a cop d'ull.
Podeu escoltar Sakin des d'aquí, per si us fes el pes donar-hi un cop d'orella!

Retorn a la normalitat...

Bones!
Ja sé que tampoc és que el món estigués demanant a crits el meu retorn a la xarxa, però vaja, per si de cas a algú li fa il·lusió, retorno amb les meves aportacions a la cultura popular, un cop el braç ha decidit que ja està semioperatiu...
Per tant, donem pas a noves propostes de llibres, música, viatgets...

dilluns, de maig 05, 2008

Tic de baixa...

Amb l'esquerra i amb dificultats, us comunico que el meu braç dret està out of order per contractura a l'esquena i cervicals i que, per tant, les meves imprescindibles aportacions al món de l'oci seguiran en stand by fins a l'alta mèdica o fins que el meu braç torni a ser operatiu.
petons i salut!

dilluns, d’abril 14, 2008

Fischerspooner, Odissey

Com que totes anem una mica escasses de temps (va, els homes també, però no tant, no mentiu), avui un post molt ràpid.
Un vídeo de Fischerspooner, del CD Odissey, que a mi m'encanta.
Un detall. En un dels múltiples festivals que hi ha aquests dies (aquest a Múrcia), el Warren Fischer s'hi deixa caure en la seva faceta de Dj. El festival és el SOS 4.8. També van ser a Benicàssim l'any passat.
Apa, salutacions!

dimecres, d’abril 09, 2008

Una pel·li: Green Street Hooligans

GSH, o Hooligans, (2005) com la van estrenar a l'Estat Espanyol em sembla que no va arribar ni als cines. És una pel·lícula extraordinàriament violenta, que explica la vida que fan un grup de seguidors, hooligans, òbviament, del West Ham. La directora és Lexi Alexander, una exentrenadora d'arts marcials i, segons ella mateix, exhooligan d'un club alemany, el Manheim.
La sorpresa és veure l'Elijah Wood passar de Frodo a Matt Buckner, un nen ianqui de casa bona que es fa hooligan, a partir de la seva amistat amb Pete Dunham (Charlie Hunnan, un actor molt interessant) i per la fascinació que sent pels vincles que uneixen Pete i els seus companys de banda.
La pel·li es va tornant violenta per moments i és l'atracció-repugnància que se sent per la violència, per les històries d'homes joves i nois normals (mestres, pilots d'avió, brokers,...) que el dissabte a la tarda es tornen uns bèsties i es volen matar, literalment, amb els hooligans de l'equip rival.
A mi em va agradar molt, ho haig de dir. També és cert que em va quedar un regust amarg.

dimarts, d’abril 08, 2008

Favourite Worst Nightmare, Arctic Monkeys

En resposta a una pregunta que em fa sovint una amiga meva sobre què coi els hi veig (sento seria més exacte, però vaja, acceptarem veig) als Arctic Monkeys perquè m'agradin tant, doncs mira, senzillament que em posen de bon humor. Em revitalitzen, m'energitzen, m'alegren les tardes i em posen de bon rotllo.
Suposo que és la fi del meu prestigi en gustos musicals, si és que n'he tingut mai cap, de prestigi. Però és cert. M'agraden i molt. I m'agraden molt els dos àlbums, Who the fuck are Arctic Monkeys i, sobretot, Favourite Worst Nightmare. Quan arribo a casa, al vespre, que l'única cosa que faria és tirar-me sobre el sofà i posar-me a menjar Doritos, si poso els Arctic Monkeys m'animo i sóc capaç de posar-me en moviment, de fer el sopar, d'estudiar, d'anar-me'n al gimnàs.
Si musicalment són bons o dolents, ja no hi entro. Si se'ls pot comparar o no amb els Beatles, com s'està fent, tampoc no hi entro. Probablment, musicalment, són molt millors els Babyshambles. I també m'agraden. Però com que no comparo el talent de Prokofiev amb el de Txaikovski, per posar dos compositors propers en el temps i d'origen nacional i estatal similar, tampoc no comparo dos grups propers en el temps i del mateix país. Senzillament m'agraden els dos. Per què? Pel mateix motiu que m'agrada el suixi. Perquè sí.
Us deixo amb un dels videos. Potser fins i tot us agrada. El que segur que fa és explicar el què jo deia abans de l'energia...