divendres, de maig 28, 2010

Mandonguilles amb sípia

De les mandonguilles que l'altre dia vaig fer, en vaig apartar unes quantes. De fet, en vaig fer més de 80, de manera que va donar per força variacions del tema.

Una d'elles va ser Mandonguilles amb sípia.

Les mandonguilles ja he explicat com es fan i, per tant, salto a la sípia.
La sípia ben neta, tallada a trossets petits, ben escorreguda i salada es passa per la paella. Es retira un cop està cuita i faig un sofregit. Aquest cop l'he fet amb pebrot vermell, pebrot verd, ceba i pastanaga. Quan ja estava força cuit hi afegeixo tomàquet triturat, una miqueta, i vi blanc. Deixo que es redueixi i després hi afegeixo la sípia, les mandonguilles i un grapat generós de pèsols. Els cobreixo amb aigua bullent i deixo que es coguin durant 10 minuts.
El resultat és aquest, que també va anar al tàper (però no al meu...)

dimecres, de maig 26, 2010

L'espera, Ha Jin

He llegit molt pocs llibres d'autors xinesos.
La veritat és que des que vaig anar a la Xina d'allà m'agraden molt poques coses i de les que menys, ells. De fet, només havia llegit Cignes salvatges, de Jung Chang, que explica la història de tres generacions de dones xineses, que van des de l'àvia i l'època imperial a la néta, amb la revolució de Mao.
Cignes salvatges és un llibre apassionant, on passen moltes, moltes coses. Escrita per una dona que va marxar de la Xina i que viu a Londres des de fa dècades, Cignes salvatges descriu com la societat va canviant, com el país es transforma, però com, en el fons, tot queda igual: com els que sempre han estat fotuts segueixen fotuts.
A L'espera, de Ha Jin, sembla que no hi passi res. De fet, tot el llibre és això, una espera. L'espera d'en Lin i la Manna de poder casar-se quan la dona de Lin, Shuyu, els concedeixi el divorci. Passen fins a 18 anys, que és el temps que, per les normes de l'hospital on treballen Lin i Manna, Shoyu els ha de concedir el divorci, vulgui o no vulgui ella.
Durant aquests 18 anys Lin i Manna esperen. I mentre esperen es va coneixent l'entorn, la societat, la resta dels membres de l'hospital, de l'exèrcit. Com es viu al camp; com es viu en una institució tancada com un hospital (que és gegantí, però); com va evolucionant la societat xinesa; com no va evolucionant...
Un llibre interessant, curiós, reflexiu. Sobretot, el final.

dilluns, de maig 24, 2010

Amanida de llenties + mandonguilles amb tomàquet

Avui, a la Cuina de tàper hi ha:

Amanida de llenties
Mandonguilles amb tomàquet
Iogur

Amanida de llenties

S'obre un pot de llenties cuites del súper. Cadascú que esculli la marca que li agradi més. S'aboquen en un colador i es netegen bé de gelatina. S'escorren bé. Es posen en un bol i s'hi afegeix enciam tallat finet, ceba tallada petita, tonyina i olives. Les olives poden ser tallades o senceres, com us agradi més. Sal i pebre, oli i vinagre. Especialment, una mica força vinagre. És millor molt freda.


Mandonguilles amb tomàquet

Es barreja carn de vedella i de porc picades, a 2/3 de vedella i 1/3 de porc. Particularment prefereixo anar a la parada del mercat i demanar que em piquin la carn al davant, una sola vegada, però cadascú té els seus gustos... S'hi barreja un ou cru, all i julivert tallats petits, sal, pebre, i molla de pa sucada amb llet (les fa més esponjoses). Alternativament, si no teniu pa dur per posar en remull el pa amb la llet, a vegades faig servir farina de galeta i llet.
Es fan les boletes, s'enfarinen amb farina blanca i es fregeixen.

A banda, es fa una salsa de tomàquet. Pot de tomàquet triturat natural del súper (el mateix que les llenties, la marca que més us moli), un all pelat i sencer, una branca de julivert, sucre, sal i pebre. Opció A: a la paella, tapat, i anar fent. Opció B: al microones, tapat, i anar fent. La diferència és el temps. A la paella és ben bé una hora. Al microones amb 20 minuts està al punt.

Iogur.

Al súper, la marca que més us moli, també. Proposo que els aneu variant, si us agraden de gustos. Alternativament, petit suisse, que també són genials.

dissabte, de maig 22, 2010

Records del passat, actes del present

Avui és un d'aquells dies que tinc una feinada de por: tinc dues PACS (en mala hora se'm va acudir a mi posar-me a la UOC) per presentar urgentment; tinc dos textos del curro per llegir-me; tinc feina que em surt per les orelles.
Precisament per això és el moment i-de-al per posar-me a recollir les mantes que fan calor, per ordenar el sotallit (que és més frondós que el sotabosc del país), per netejar la nespresso que em van regalar a l'octubre...
I fent aquests actes del present he tornat a la meva infància i a pensar que hauré de començar a fer el mateix que feien els meus pares i els meus avis.

Netejant la punyetera Nespresso he vist que el pes d'una capsa són 60 grams. A 3,30€ la caixa, el quilo de cafè surt a 55€, si els meus càlculs no són erronis. M'he esparvarat! Com pot ser que jo, que sóc una persona racional pagui la morterada de 55€ el quilo de cafè? I tot perquè ve en unes càpsules supermones que ens fan sentir el més de lo més en disseny i modernitat. He recordat el molinet de cafè de color verd hospital de la meva mare i el meu pare molent cafè, el diumenge al matí. El meu pare es feia una cafetera americana cada matí i se la bevia ell solet. La resta n'havíem de fer més si en volíem prendre després d'ell. Si l'haguessin pagat a 55€ suposo que en aquests moments no escriuria el bloc, perquè m'hauria mort de gana abans.

He tret mantes i nòrdics del llit, a veure si deixem de suar com a la sauna, també. Mentre ho feia, pensava que cada dilluns, quan em fico al llit, me'n recordo de la "noia que ens ajuda" (l'eufemisme per dir la senyora de la neteja), me'n recordo de la Tània, que em fa el llit d'una manera que odio però que m'aguanto perquè almenys me'l fa. I avui, quan posava els llençols nets (dilluns és festa a Barcelona i ella no vindrà, encara que jo sí que hauré d'anar al meu curro, en un poble fora de la capi), he aprofitat per posar els llençols que ella mensyprea perquè són vells. Són llençols brodats per la meva àvia, de cotó del bo. Tenen més de quaranta anys i són dolços, blancs, d'un tacte extraordinari a la pell. Però petits. De llit de matrimoni d'abans. I pensava que enyoro el temps que la gent dedicava a petites coses que no es veuen però que fan la vida millor als que vénen darrere: brodar els llençols, fer-los de qualitat, cuidar-los. Sóc una privilegiada. Fa no gaire, dues de les persones més importants de la meva vida, em van fer un dels millors regals del món: llençols brodats amb les nostres inicials, draps de cuina brodats, tovalloles brodades. Hores del seu temps dedicades a fer millors coses que ningú més veurà (a part de mi i del col·lega). La meva mare i la meva germana em van regalar temps i amor. I mentre feia el llit pensava que vull poder deixar als meus fills aquest llegat.

I alhora, feia el dinar al microones i em bevia un gaspatxo comprat, perquè avui no tinc temps de res i només me'l faig per mi. I penso que estem equivocats. Que correm cap a enlloc. Que comprem coses que són supermegamodernes i xaxiguais perquè no som capaços ni de dedicar-nos el temps de fer-nos nosaltres petites coses que ens generen major benestar. En plena crisi econòmica ens estem oblidant de la crisi personal que molts i moltes vivim. I reduïm la qüestió a diners per pagar coses que no necessitàvem i que ens van fer creure i ens vam voler creure que eren imprescindibles.

Em sembla que tornaré a moldre cafè. Em sembla que tornaré a fer servir coses que duren més d'una temporada. Em sembla que començaré a provar d'intercanviar coses. Estalviaré diners i guanyaré autoestima. I si alguna cosa no sóc és hippie, que quedi clar.

dilluns, de maig 10, 2010

Cuarteto de Nos

Per una d'aquelles coses estranyes, el col·lega va descobrir aquesta banda. A través de la ràdio i dels vídeos de la tele va decidir que li agradaven i se'ls va agenciar. I resulta que, a sobre, també m'agraden a mi.
Doncs a veure si li agraden a més gent. Per cert, són urugaians.
A la vostra salut!







divendres, de maig 07, 2010

Plushgun,

Fa dies i dies que no penjo res de música...
Doncs vinga, un parell de Plushgun, que van venir a Barcelona, al Sidecar, el novembre passat. En directe va ser fantàstic, vital, energètic i divertit. Anar-hi amb la Gemma també va ajudar-hi, que a sobre és la que em va convidar i me'ls va fer conèixer.
Apa, tothom que vulgui que els disfruti!



diumenge, de maig 02, 2010

Patates amb salsa + llenguado a la menieure (espero que s'escrigui així...)

Avui a La cuina de tàper hi ha:

Patates amb salsa verda
Llenguado a la menieure
Maduixes amb sucre

(Avui la foto sí que és meva!)

Patates amb salsa verda

Les patates amb salsa verda són una recepta de casa la meva mare (o de la meva àvia, no ho sé ben bé), que són un èxit assegurat entre la gent amb gana.
Es bullen les patates amb pell. El punt de cocció és fonamental. Passen de ser excel·lents, a buenu vale en un moment. Quan estan bullint, s'aprofita per bullir-hi també quatre ous. Un cop estan fetes, es retiren i es deixen refredar, com els ous durs.
A part es prepara una salsa amb oli, sal, vinagre, ceba, julivert, ou dur i pebre. Les mides, a gust.
Es pelen les patates, es fan a rodanxes, es posa la salsa per damunt, es decora amb ou dur i olives, farcides de forat millor (hi ha qui les prefereix amb anxoves. No és el meu cas.

Llenguado a la menieure

Es compra llenguado pelat i sense cap. Es sala. S'enfarina i es fregeix amb mantega i oli. Quan està ben fregit, es retira. Es fa una salseta amb mantega fosa, suc de llimona i julivert. Es posa altre cop els llenguados a la paella, perquè agafin gust. I ja està.

Maduixes amb sucre.

Es netegen les maduixes. Es posen en un bol, tallades per evitar trobar-nos sorpreses en forma de cuc. S'hi posa sucre ( també a gust del/a consumidor/a). Compte amb passar-se de sucre, que són per l'endemà i fan suquet, ei!