divendres, de febrer 29, 2008

Cançons que em posen de bon humor

Unes quantes cançons per fer el dia més àgil i agradable...

powered by ODEO

powered by ODEO

Cançons que em posen de bon humor (i 2)

Avui, que he après a penjar coses de l'odeo, us penjo unes quantes cançons que a mi em posen de bon humor i m'alegren el dia.

powered by ODEO

powered by ODEO

powered by ODEO

powered by ODEO

powered by ODEO

My Chemical Romance

My Chemical Romance, que es venien a ells mateixos com aquells que podien donar un cert relleu a The Cure (quines pretensions tenen alguns, déu meu) i a Smashing Pumpkins (tot a l'hora, així..) són absolutament decebedors des del meu punt de vista. Tenen alguna bona cançó barrejada en mig de trossos de soroll que pretenen que sonin a durs i contundents, però m'agradaria encara saber trobar el que tenen de gòtics i d'obscurs, a part de la portada dels cds, que tampoc no són res de l'altre món. I com a molt, i a mi particularment no m'agraden, s'assemblen als Muse, que són un mer producte de màrqueting d'intent de tornar al heavy més tronat de les grenyes H&S i dels pantalons de plàstic negre imitació de la pell... Deplorable, en general.
Res, set euros llençat de mala manera a l'FNAC! Però estic simpàtica i de proves, i us deixo amb una cançó dels My Chemical Romance, per passar l'estona.


powered by ODEO

dilluns, de febrer 25, 2008

Tot sota el cel, Matilde Asensi

Tot sota el cel, de la Matilde Asensi, és un llibre que a mi em va agradar molt. De fet, com la majoria dels que comentaré des d'aquí. Excepte algun llibre que es mereixi una crítica ferotge, opino que és més barat directament no dir-ne res. Per tant, avui toca Tot sota el cel.
És el viatge d'una dona, nascuda a Espanya, que viu des de fa més de vint anys a França, que ha d'anar a Xangai a recollir les despulles del seu difunt marit, amb qui no viu des de fa una bona temporada. Quan hi arriba, descobreix que les coses no són com semblen i li toca fer un viatge, acompanyada de la seva encantadora neboda per la Xina, la costanera i la que no ho és tant, l'occidentalitzada i la que encara avui dia escup damunt de les catifes.
És un viatge dinàmic, ben narrat, amb un llenguatge divertit i amè que fa que t'hi estiguis hores, amb el llibre. Un viatge apassionant també per la història de l'època just postcolonial de la Xina, quan encara hi ha mandarins i hi havia una batalla campal entre el Kuomintang i el partit comunista que tot just naixia....
De Xangai a Nanquing (actualment més coneguda com Nanjing), de Nanquing Xi'an, de Xi'an a Pequín (ara també més coneguda com a Beijing, sobretot des que els xinesos monten els jocs olímpics...), de Pequín de tornada a Xangai.
Com que amb els Jocs Olímpics i els guerrrers de Xi'an ja hi ha un munt de gent que coneix la Xina (si més no per fotos) i també força gent (molta més de la que sembla i molta menys de la que voldria) que hi ha anat (entre els quals, jo), us recomano que us agafeu els fotos que surten a totes les revistes dels temples tradicionals xinesos i que us en feu una idea. Les descripcions són realment acurades, o bé perquè s'hi ha passejat hores o bé perquè algú que ho ha fet li ho ha explicat. Però és molt i molt xinès, tot plegat.
Un detall: la tomba de l'emperador Qin Shihuang o Qin Shihuangdi que descriu està relacionada amb els guerrers de terracota de Xi'an. Perquè us feu una idea de la magnitud de les coses a la Xina...

dijous, de febrer 21, 2008

En dos dies: Aix-en-Provence

Aix-en-Provence queda a cinc hores (llargues, això sí) en cotxe des de Barcelona.


És una ciutat petita, bonica, cuca, de Les bouches du Rhône, que traduïriem, així patillerament, per les Boques del Roine (imagina que a la desembocadura del Llobregat li diguéssim Les boques del Llobregat....Ai uix!)

És visitable en un parell de dies, de manera que és una escapada molt agradable per fer. El centre de la ciutat es delimita pels bulevards i les "cours" típicament franceses, que tenen l'avantatge que et permeten orientar-te (cosa que jo, personalment, agraeixo molt) i, com s'escau a qualsevol centre de ciutat, concentra els monuments i els espais de poder: l'Ajuntament, els jutjats, la catedral (Saint-Sauveur), l'Església del Sant Esperit, el campanar dels Agustins...



























El centre de la ciutat està molt ben dividit en dos espais diferenciats: el Vielle Ville i el Quartier Mazarin, que estan separats per la Cours Mirabeau, un passeig impressionant, amb "hôtels particuliers", que n'hi diuen, que són palauets, la majoria d'ells, del segle XVI, segle XVII, preciosos, que són on vivien els rics de veritat. Actualment la majoria són seus de bancs, és una llàstima...

Com podeu veure en el mapa interactiu que s'obre des d'aquí, a més de ser un passeig arbrat, la Cours Mirabeau té tres fonts, que són el centre d'atenció de tots els turistes. Val la pena perdre-hi una horeta, passejant. I si us agrada, com a mi, seure una estona en una de les terrasses que donen al passeig. Això sí, tingueu present que és a preus de Zurich de Barcelona, no apte per a butxaques estalviadores. Un tallat pot costar més de tres euros (feu-lo durar!).




Des de la Cours Mirabeau, passant pel Passage Agard, s'arriba a la Place de Verdun, que com que es toca amb la Place des Prêcheurs sembla enorme. De fet, la Place de Verdun sí que és una plaça; l'altra és un aparcament a l'aire lliure que els dies de mercat sí que fa de plaça. A la Place de Verdun, a la cantonada, amb toldos verds, hi ha un restaurant que és una petita joia i que està bé de preu. Llàstima, no en recordo el nom. Però sí que fa cantonada.













La Place des Cardeurs és l'equivalent a la Rambla del Raval en quant a actuació urbanística. Van aterrar tres carrers i en van fer un espai obert, que com sempre a la que poden, els francesos han omplert de terrasses, terrassetes i garitos per poder fer un mos i una cervesa. Preciosa, però amb menús a 15 euros (i no eren dos plats, postre i beguda; només estava inclòs el plat del dia, sense beguda ni cafè...)


Els edificis del centre, l'Ajuntament, Correus, són ben bonics, però a més tenen una particularitat: conserven els noms dels carrers en les dues llengües, francès i occità i mantenen la bandera catalana penjada del balcó de l'Ajuntament, com a signe d'identitat pròpia. Estaria bé que algun ajuntament del nostre país també ho tingués tan clar...
Un element especial d'Aix-en-Provence: mireu la foto i penseu que només és pintat: no té relleu!!!! És el número 19 de la Rue Gaston de Sapporta. Imprescindible.
I igual d'imprescindible és el Museu Granet, on hi ha part de les pintures que Cézanne, que era d'quí, va deixar en herència a la ciutat. Tingueu present, però, que hi ha la Ruta Cézanne, que et porta des del seu taller i la casa on va néixer fins als espais naturals en què es va inspirar.

dimarts, de febrer 19, 2008

Primavera Sound 2008

L’organització del Primavera Sound ha desvetllat pràcticament tots els noms dels artistes que formaran part de l'edició de 2008, que es farà al fòrum de Barcelona. En aquesta ocasió, d’entre els noms més destacats que podrem veure del 29 al 31 de maig, gaudirem d’artistes com Portishead, Public Enemy, Animal Collective, Cat Power, Rufus Wainwright, al ja també clàssic Dinosaur Jr, i la tornada als escenaris de Sebadoh y Tindersticks.
També haurà espai per a artistes estatals que van brillar l'any passat, com El Guincho, Madee, Grande-Marlaska o Tachenko.

Així, els artistes ja confirmats són: 808 State, A Place To Bury Strangers, Alan Braxe, Animal Collective, Apparat Band, Dj Assault, Atlas Sound, Autolux, Awesome Color, Bill Callahan, Bishop Allen, Bob Mould Band, Bon Iver, Boris, British Sea Power, Buffalo Tom, Caribou, Cat Power, Clipse, The Cribs, De La Soul, Deerhunter, Digital Mystikz, Dinosaur Jr., Dirty Projectors, Dr. Octagon aka Kool Keith + Kutmasta Kurt, Edan & MC Dagha, El Guincho, Ellen Allien, Enon, Eric's Trip, Fanfarlo, The Felice Brothers, Fuck Buttons, Dj Funk, Gentle Music Men, The Go! Team, Grande-Marlaska, Health, Holly Golightly & The Brokeoffs, Holy Fuck, It's Not Not, Kavinsky, Kinski, Les Savy Fav, Lightspeed Champion, Madee, Man Man, The Mary Onettes, Mary Weiss, The Marzipan Man, Menomena, Messer Chups, Midnight Juggernauts, Mission Of Burma, Mixmaster Mike, Model 500, MV & EE with The Golden Road, Nick Lowe, No Age, The Notwist, Okkervil River, Om, Para One, Pissed Jeans, Polvo, Port O'Brien, Portishead, Prinzhorn Dance School, Public Enemy performing It Takes A Nation Of Millions To Hold Us Back, Robert Hood, Rufus Wainwright, The Rumble Strips, Scout Niblett, Sebadoh, Shipping News, Silver Jews, Simian Mobile Disco, Six Organs Of Admittance, Stephen Malkmus & The Jicks, The Strange Death Of Liberal England, Subterranean Kids, Supermayer, Surkin, The Swell Season, Tachenko, Tarántula, Thomas Brinkmann, Throbbing Gristle, Tiefschwarz, Tindersticks, Träd Gräs och Stenar, Vampire Weekend, Vórtice, Voxtrot, White Williams, Why?, Young Marble Giants.

Us deixo "It could be sweet", de Portishead:

powered by ODEO

I a la cançó "Hallelujah", de Rufus Wainwright:

powered by ODEO

Respecte a les novetats, a part de la no presència (per desgràcia) de Los Planetas, es reubica un dels escenaris, que es mourà més a la vora del mar, al costat de la placa solar fotovoltaica, per tal de millorar la qualitat del so. Altres activitats són “Primavera als parcs”, que durà a alguns dels artistes del festival a tocar en diferents espais verds de la ciutat de forma gratuïta i en horari diürn. També es realitzaran concerts gratuïts al metro.

El proper 21 de febrer serà l'últim dia en el qual podreu comprar l'abonament del festival al preu de 95 € (+ despeses de distribució), a partir del 22 de febrer els abonaments passaran a costar 115 € (+ despeses de distribució). Aquests abonaments es podran comprar a la xarxa Tick Tack Ticket, a les tendes CD Drome de Barcelona i Madrid, a Atrapalo.com i per mitjà de PayPal a la web del festival.

Més informació al web de Primavera Sound. Respecte a festivals, un gran blog per a estar informat és "Festivaleros".

dilluns, de febrer 18, 2008

Roger de Flor, el lleó de Constantinoble

Roger de Flor, el lleó de Constantinoble és un llibre que val la pena. Editat el 2004 i escrit per Francesc Puigpelat a mi em va enganxar.

Ramon Muntaner, almogàver i cronista reial, va explicant des dels seus records i la vida de Roger. Els records i les cartes, escrites pel mateix Roger de Flor a més de les de Maria de Grècia, la seva dona; de les de la seva sogra; de la seva amant, et porten a descobrir qui va assassinar,segons Puigpelat, el cap dels almogàvers a Adrianòpolis, a traïció, que va generar la famosa Venjança Catalana, per part dels almogàvers.

El llibre és addictiu, perquè et presenta Muntaner com un home fred, calculador, capaç de qualsevol cosa pel què ell creu que és la idea de país, mentre que Roger de Flor, el cabdill almogàver és un home brillant, apassionat, apassionant. Un assassí, però amb un sexappeal irresistible (devia ser com el rei En Jaume, trossos d'home en mig de baixets, morenos i pudents...) Els almogàvers no es destacaven pas per la seva higiene ni per la seva educació. De fet, eren el pitjor de cada casa i nosaltres, així de llestos, en fem bandera, d'una colla d'arreplegats mercenaris, que es venien al millor postor, que en aquest cas era la corona de Catalunya-Aragó quan estenia el seu imperi fins a Grècia.

De la Venjança Catalana encara se'n recorden a Grècia (de fet, quan els supporters del Barça Almogàvers van anar a Atenes a la final de la lliga de campions amb el Milan, els van posar amagadets darrera unes valles metàl·liques i tancats amb reixes, mentre que van deixar que els Boixos Nois campessin per la ciutat amb tota tranquil·litat... ). I encara ara, quan volen fer por als nens, els diuen que vindran els almogàvers si no se'n van a dormir (a nosaltres ens enviaven l'home del sac, que sembla que era més persona que els almogàvers).

En definitiva, Roger de Flor, el Lleó de Constantinoble és un llibre recomanable, que no et deixa indiferent i que fa que acabis comprant la resta de novetats de Puigpelat, com Els Llops, que ja presentaré un altre dia...

dijous, de febrer 14, 2008

Babyshambles, Shootters Nation

Em vaig comprar el compacte dels Babyshambles Shootters Nation pensant que, uf, que ja podíem patir. El fet que el Pete Doherty, que es passa el dia enganxant-se i desenganxant-se de tot el que és legal i del que no, s'hagués separat de la Kate Moss (que participa del compacte, per cert), feien pensar que no seria tan bo com Down in Albion, per si el seu estat emocional de tradicional perjudicat, s'agreujava. Doncs m'equivocava. Shootters Nation, per mi, és molt millor que Down in Albion. M'agrada tant com Waterloo to Anywhere, dels Dirty Pretty Things, quan Doherty encara tocava amb ells (que segons la seva web, la dels DPT, no la del Doherty) encara segueixen en actiu.
El disc és fantàstic. És una barreja de punk, rock i pop que a mi m'ha agradat molt. Com que qui em coneix diu que de música en sé ben poc (deu ser que com que no vaig estudiar solfeig no tinc dret a opinar de música...), us recomano que l'escolteu i digueu el què.
I el concert que van fer a l'Apolo, el passat 11 de gener, va ser realment bo. Després que tothom estigués expectant a veure si cauria durant l'actuació o si la suspenia per un "sobtat mal de coll", s'ha de reconèixer que tant Doherty com la resta de la banda van estar a l'alçada, amb una hora i quart (curtet, això sí) de música que sonava molt i molt bé, tant l'acústica com l'interès que van posar-hi.
Llàstima que el públic, en el millor dels casos, havia anat a veure si era cert que Doherty pensava esnifar-se fins i tot la caspa dels seus companys i que paraven poca atenció...

dimecres, de febrer 13, 2008

Les veus del Pamano, un luxe

Les veus del Pamano, escrit ja fa un parell d'anys ben bons (de fet, al 2004!), és un dels millors llibres que he llegit en molt de temps. En Jaume Cabré et fa entrar en el món clar-obscur dels anys de la guerra, de la post guerra, de l'actualitat, amb salts en el temps i amb descripcions acuradíssimes de la zona del Pallars Sobirà, a Lleida.
El llibre me'l va regalar una amiga, que va quedar fascinada. Jo l'he recomanat almenys a 15 persones, que cada vegada l'han recomanat al seu entorn, també.
De fet, en conec una que fins i tot va agafar el cotxe i una pensió a Tírvia tot un cap de setmana per poder anar a veure, amb els seus propis ulls, el paisatge, la zona, els escenaris que descriu, per poder reviure els moviments del maquis, des d'on feien els senyals.
Un gran llibre, certament. Una de les recomanacions de lectura per aquells dies que necessiteu perdre el món de vista i tingueu unes quantes hores per davant. O això o que no us sàpiga greu perdre hores de son!

dimarts, de febrer 05, 2008

En dos dies: Liverpool

Escapar-se a Liverpool un cap de setmana és francament econòmic amb Ryanair, sobretot si no hi ha partit de futbol! No és sostenible, com m'han recordat amablement, però és comparativament econòmic, si es té en compte el que es pot arribar a gastar en un cap de setmana a Barcelona ciutat, si no et tanques a casa i no et mous de davant de la tele...




Liverpool és una ciutat preciosa, que aquest any precisament és Capital de la Cultura Europea. Només per anar fent boca, unes fotos...








No us perdeu Saint Luke Church, una meravella al mig de la ciutat, encara que només se n'aguantin dretes les parets... I una sorpresa: baixant pel carrer, en direcció al moll us trobareu una porta sorprenent!



La comunitat xinesa de Liverpool és una de les primeres que es va instal·lar a Anglaterra i aquí és especialment potent, fins al punt que els carrers de la zona coneguda com a Chinatown (diga'ls originals, també) estan rotulats en anglès i xinès.
















Imperdible l'Albert Dock, que s'ha convertit d'un moll de riu, ventós i brut, en un complex d'oci i restaurants, ple de museus, botigues i hotels. Sigueu llestos i aneu a un d'ells. És una mica més car, però val la pena.


La mítica The Cavern ja no és la The Cavern on tocaven The Beatles! Tant de temps esperant per veure-la i resulta que és una reproducció al local del costat on tocaven! Tot i això, segueixen fent actuacions en directe cada dijous, divendres, dissabte i diumenge, a hores prudencials. De fet, a les 8 del vespre. Després, et pots reenganxar a qualsevol concert dels que fan a tots els pubs de la zona, que solen tenir soterranis com a sales de concert. Estretes, plenes de fum i de gent, però valen la pena per fer unes pintes i sentir música en directe.












Si l'opció d'una tarda plujosa és deixar-se caure per algun centre comercial, per veure on es vesteixen les angleses (és a dir, si la roba que porten ve d'algun lloc o si el reciclatge el fan soles), un bon lloc és Victoria Street, on hi ha dos centres comercials immensos i càlids quan bufa el vent i plou. Hi ha cafeteries i botigues, però en lloc on fumar...
I deixar-se caure per les dues catedrals, dues, és imprescindible. L'anglicana és enorme, massissa, força austera i, com marca la tradició, té el cementiri just al costat. La catòlica... Bé, millor veure-ho. És inexplicable! Endevineu quina és quina!





divendres, de febrer 01, 2008

En dos dies: Lisboa

Lisboa és una ciutat encisadora. El millor és deixar-se perdre pels seus carrerons i descobrir els barris poc a poc, però per si de cas no tenim temps, aquí va una mini-guia de com veure la ciutat en dos dies, sense deixar-se rés important:


Ruta 1: Baixa, Barrio Alto, Chiado
Segurament tindràs l'hotel a la plaça Marqués de Pombal, ja que és on hi ha la majoria d'hotels de la ciutat i des d'on s'arriba des de l'aeroport. A la mateixa plaça hi ha el metro, que en dos parades et deixa a la plaça Restauradores. Des d'aquí es pot visitar la praça do Rossio (amb la seva modernista estació de tren ) i la praça da Figueira, on hi ha unes vistes fantàstiques del Castell.
Tornant a Restauradores, en un carreró estret hi ha un dels elevadors més coneguts de Lisboa, com és l'elevador da Gloria, i que puja en pocs minuts fins al Barrio Alto. Només baixar de l'elevador, a l'esquerra hi ha el primer gran mirador de la ciutat, el miradouro de Sao Pedro de Alcantara. Des d'allà es veu tota la ciutat i unes vistes impressionants de les muralles del castell situat al turó de davant (Lisboa, com Roma, té set turons).
Baixant pel Barrio Alto (on es pot tornar de nit i sopar als seus restaurants amb cantants de Fado) trobem carrerons tranquils, cerveseries (recomano la "cervejeria da Trindade", R. Nova Trindade, 20) i l'esglèsia do Carmo, o el que queda, ja que va ser derruida al terratrèmol de 1755 (com la major part de la ciutat) i que s'ha mantingut així com a recordatori.
Si continuem baixant arribarem al barri del Chiado, que
en realitat es refereix sobretot a la rua Garrett. Allà trobarem el cafè A Brasileira, el cafè més famós de la ciutat i que té a la seva terrassa una estàtua del poeta Pessoa assegut a una taula, la que ell utilitzava quan hi anava.

Un cop acabada la rua Garret, ens trobem de nou al barri de la Baixa, on hi ha l'elevador de Santa Justa, un ascensor creat per un deixeble d'Eiffel i que permet pujar de nou al Barrio Alto, i de prendre alguna cosa al restaurant i terrassa que té a la seva part més alta. Un altre elevador és l'elevador da Bica, més llarg que els altres, que es pot trobar a la rua de Sao Paulo, núm. 234 i que puja fins el Chiado.
A la Baixa, destacar la rua Augusta, que acava a la impressionant Praça do Comercio
i a la seva escalinata que entra al riu, i que és on es rebíen als alts dignataris quan anaven a visitar al rei de Portugal.


Ruta 2: Belem

A la praça do Comercio s'agafa el tramvía núm. 15 que et porta en 15-20 minuts al barri de Belem. La torre de Belem es va construïr per a defensar-se dels vaixells que entraven a la ciutat des del mar a través del riu. Costava uns 3 euros accedir-hi i realment val la pena pujar les seves escales recargolades fins al capdamunt, sobretot quan el sol es reflexa al riu i l'aigua sembla platejada.

Al costat de la torre hi ha el monument als descobridors, i a l'altra banda de la carretera l'impressionant mosteiro dos jeronimos, on no s'ha de deixar de visitar el seu claustre.
Aprop, hi ha restaurants, parcs, bars i sobretot la pastisseria més famosa de Portugal: "Antiga Confeitaria de Belem", on fan els famosos "pastéis de Belem", i que podem trobar a la rua da Belem.


Ruta 3: Castello de Sao Jorge, Sé, Alfama
Per a pujar al castell, recomano agafar el tramvía núm. 28 , de fusta i un dels pocs tramvíes antics que encara funcionen a Lisboa. S'agafa des del barri de la Baixa, a la rua Conçeiçao i et deixa al capdemunt del turó on es troba el Castello de Sao Jorge. Des d'allà, en els seus miradors i posteriorment un cop pujat a les seves muralles hi ha una perspectiva impressionant de la ciutat i del riu.

A l'hora de baixar, recomano fer-ho caminant (en 15-20 minuts es pot estar de nou a la Baixa). Es pot parar en els seus miradors, el Largo das Portas do Sol, que deixa veure la Lisboa que hi ha darrera el Castell, el barri da Graça, i sobretot l'increíble miradouro de Santa Luzia, decorat amb la famosa ceràmica portuguesa i que permet veure l'Alfama i el riu.
Baixant per la rua do limonheiro ens trobem també la Sé, que és com s'anomena a la catedral de Lisboa.

Quedarà tan sols passejar entre els estrets carrers del barri dels pescadors, l'Alfama, l'únic vestigi de la Lisboa d'abans del terratrèmol. No hi hauria cap ruta concreta, només deixar-se temptar per les olors, els avis asseguts a cadires al carrer, la roba estesa i no deixar de passejar. Tot i així, hi ha un edifici interessant, la casa dos Bicos, a la rua dos Bacalhoeiros.



A Lisboa hi ha moltíssimes coses més per a veure, però aquestes són les bàsiques. Si sobra temps també es pot creuar el riu en vaixell fins a Calcinhas i veure la ciutat des de l'altra riba de manera molt barata mitjançant els vaixells que es poden agafar al moll de Calcinhas, prop de la praça do Comercio. Al costat, a l'estació de tren de Cais do Sodré, també es pot agafar algun tren per a visitar Estoril o Cascais.

Una altra recomanació: a l'agafar els bitllets d'avió per a l'anada demaneu "finestra" al costat esquerra. A l'arribar a Lisboa veus tota la ciutat des de l'aire, i de molt aprop, ja que l'aeroport està tocant la ciutat.

Per descomptat, aquesta no és una guia de viatge, però si uns apunts per si no hi ha temps de veure Lisboa amb tot el temps que es mereix. Per a més informació sobre els llocs citats, fes click al mapa: