dimarts, de març 30, 2010

Introducció a En dos dies: Els països bàltics

Aquest és un post introductori a tres posts més que faré així que pugui. Però sense una mica de contextualizació no seré capaç de transmetre què vol dir, per mi, fer un viatge a aquesta zona, a més de fer una mica la turista i fer allò tan poc glamurós de "Oh, Europa + Goita què fan ara".

L'any passat, l'agost del 2009, vam fer allò tan bonic de fer un viatge pendent. Teníem pendent anar cap als països bàltics. Una curiositat, un viatge iniciàtic, una aproximació a "què hi ha més enllà de la proclamació d'una independència?". I vam agafar les motxilles i cap a Estònia, Letònia i Lituània hi falta gent. Per aquest ordre. Primer Estònia, la més septentrional, la més nòrdica, en tots els sentits.
Recapitulem. Estònia, Letònia i Lituània han tingut una història dura, molt dura, sempre, però la més recent també ha estat complicada. Fins el 1992 no van aconseguir la independència de la Unió Soviètica i fins el 94 no es van retirar les tropes russes. Per tant, estem parlant de països que tenen un recorregut curtet en quant a creació de la seva pròpia indústria turística oberta al món (fins aleshores només hi havia turisme interior de la URSS, nombrós però poc divers, per ser delicada). El 1989 hi va haver la "Cadena bàltica" una cadena humana per la independència que va unir, agafades de les mans, gairebé dos milions de persones, des de Tallinn fins a Vilnius. Vam enganxar els actes de commemoració d'aquest fet i us asseguro que era molt emocionant.
Per tant, la situació de les tres capitals és curiosa. Per una banda, totes tres formen part de la UE i són completament europees; per l'altra, l'empremta soviètica és enorme i es nota fins i tot en les relacions amb els estrangers. El costum de posar candaus als ponts, com a senyal d'amor, després d'un casament n'és una mostra...

Dos consells ràpids: no els parleu en rus!!! Tothom el parla, però no volen fer-lo servir (hi tenen tot el dret, per alguna cosa tenen la seva llengua). Per tant, si voleu ser amables i educats, o bé parleu la llengua de la zona o bé en anglès, alemany, francès o suahili. Rus, no. Encara que la població russa de la zona sigui moltíssima, ni aquests volen que els estrangers els parlem en rus.
El segon consell: és més barat que aquí, sí, però no és molt més barat. Que ningú no es pensi que és una zona barata de viatjar, perquè no ho és. Aneu-hi amb diners suficients com per viatjar per qualsevol altre país europeu. Les guies de viatge estan desfassades i els preus han viscut uns increments dramàtics, sobretot a partir de la crisi econòmica del 2008-2009.

Tallinn, Riga i Vilnius, les tres respectives capitals no tenen res a veure entre elles. De fet, els tres països, a nosaltres que els posem en pack i considerem que són com una sola unitat, són profundament diferents entre ells i fins i tot van a bufetades (polítiques). Estan batallant constantment per diferenciar-se les unes de les altres i tenir una identitat pròpia, mentre que la resta de la món no sabem quina és quina, com qui diu.

Estònia defensa la seva identitat nòrdica, contraposada a la identitat més russificada de les altres dues. Lituània aposta per una certa proximitat per Ucraïna i Rússia, a distància però vaja, amb més bon rotllo que les altres dues. Letònia intenta sobreviure mentre el sistema sanitari s'ha declarat en fallida i és la més pobra de les tres, amb ciutats que arriben al 70% d'atur des de la retirada de les empreses russes (soviètiques). Col·laboren entre elles amb solidaritat i, a l'estiu, el primer ministre estoni va fer una crida a veure si es posaven d'acord per a poder funcionar juntes, ja que la resta del món les veia com a tals.

Mentre que Tallinn és una ciutat medieval, vinculada a la Lliga Hanseàtica, Riga és una ciutat modernista i Vilnius és romàntica, amb grans avingudes soviètiques. Cadascú té les seves preferències, però a mi Riga em va robar el cor.


Les històries de cada una d'elles és fosca. A les tres pots trobar els espais del KGB on torturaven i assassinaven la població autòctona. A les tres ciutats hi ha museus de l'holocaust, de l'holocaust propi, del que van patir aquestes poblacions. Són de visita obligada. Cal recordar per no permetre que torni a passar.

Les tres tenen problemes per tirar endavant. L'Estat del Benestar no està encara ben assentant en aquests països i la misèria es veu als carrers. Al costat d'edificis refets i recuperats, els habitatges cauen a trossos. Han optat per buscar noves vies d'ingressos i el turisme n'és una. Veurem com els va l'aventura europea però, per similtud política i per coincidència amb els anys, molts els comparen amb els països balcànics. Res a veure.
Ara, és un avís que hem de tenir clar. La independència és el primer pas. L'endemà s'haurà de consolidar el país. I, per tant, és important tenir clar amb quines institucions, amb quines infrastructures, amb quina indústria, innovació, sistema polític, ... hi arribem.
I jo tinc clara la meva opció.

diumenge, de març 21, 2010

L'home inquiet, Henning Mankell

Fa un temps, de fet per Sant Jordi de l'any passat, em vaig regalar El xinès, de Henning Mankell. Em va agradar força, tot i el tuf postcomunistamaoista de la protagonista, que a ple segle XXI em va semblar completament fora de lloc. I vaig decidir que, ben mirat, potser que em llegís algun dels llibres que tenen com a protagonista en Kurt Wallander, el gran protagonista de Mankell.
Vaig optar per L'home inquiet, més que res perquè és el que em va caure a les mans un dia que vaig anar a la llibreria, a buscar-ne un altre.
I francament, quina mandra. Mandra de personatge, mandra de llibre. M'ha costat un munt acabar-lo. De fet, ha estat pràcticament fer deures, això de llegir-me L'home inquiet.
Gira a l'entorn d'un cas d'espionatge, real o imaginari, a partir d'uns submarins que ronden pels fiords suecs l'any 1982. I la desaparició dels futurs sogres de Wallander, segons ell a rel d'aquest problema amb els submarins.
A partir d'aquí, que crec que és un pretext, es dedica a explicar els problemes polítics derivats de la neutralitat política de Suècia durant la guerra freda i l'enfrontament obert entre Olof Palme i un sector molt més conservador de la societat sueca, com són els militars, i entre ells encara més conservadora, la marina.
Això podria ser francament interessant (ja ho sé, sóc una friqui), però no deixa de ser un pretext perquè Mankell ens presenti uns personatges que se suposa que són molt complexos però que a mi m'han semblat histriònics.
Un detall curiós, si més no. Sí que reflecteix la gran quantiat d'alcohol que arriben a ingerir els nòrdics en general i els escandinaus en particular i els problemes de relació que tenen els i les individues d'aquests països.
Però em sembla que deixo, per una llarga temporada, la literatura negra escandinava, perquè li estic agafant molta tírria, entre Larsson i Mankell.
Una llàstima, suposo.

dilluns, de març 15, 2010

Joc brut, Manuel de Pedrolo


De setmana en setmana i tiro perquè toca.
Amb prou feines, entre el curro i la UOC, em queda temps per escriure ni deu ratlles amb tranquil·litat i sentit comú.
Tot i això, he fet una ressenya de Joc brut, de Manuel de Pedrolo, a nosaltresllegim.cat. La podeu veure des d'aquí, però aprofito per fer unes notes que allà no vaig fer.
Pedrolo s'hauria de llegir a les escoles. Però no el Mecanoscrit. S'haurien de llegir les novel·les que va escriure ambientades en la societat en la que ell vivia. La societat de postguerra, dels perdedors, dels que van viure humiliats, vençuts, tristos, miserables. Els que no podien ni tan sols somiar un futur millor, perquè no tenien temps ni de somiar.
A Joc brut el protagonista, el Xavier, descriu la seva mare com una persona treballadora, trista, que fa de bèstia de càrrega, de mula que treballa, que s'esforça per tirar endavant i aconseguir estalviar "unes pessetes" per poder oferir un futur millor.
Ell també és un home, jove, que treballa des dels 13 anys. Primer de grum, després de venedor (el que ara coneixem com a comercial), després de prospeccions de mercat per a un empresari amb pocs escrúpols, un estiracordetes, que li diu. Escanyapobres o explotador també seria adient. Tampoc no veu altre futur que un pis rellogat, gris, amb humitats. I això si hi ha sort.
A l'era de la generació ni-ni, de la generació ho veig, ho vull, ho tinc, a l'era de per què esforçar-me que ja sortirà d'alguna manera, Pedrolo ens faria recuperar una mica la dignitat. La seva i la dels seus personatges.

dimarts, de març 09, 2010

Neu a Barcelona?!



Doncs sí, a Barcelona també hi neva, tu. I quan ho fa, ho fa amb ganes!
Però vaja, a veure, que som uns alarmistes, caram! Sí, ha nevat. Sí, ha nevat molt. D'acord. Però tampoc no és culpa de ningú i, francament, excepte els que encara estan sense llum i sense xarxa telefònica, la resta no ens podem queixar gaire. Que el govern té responsabilitats, evidentment, però la ciutadania també en tenim!


Que ahir, a les 12.30 del migdia tots els homes i les dones del temps ja amenaçaven que a la tarda seria molt, molt pitjor. I tothom va esperar a l'últim moment per marxar cap a casa, no fos cas que el país s'enfonsés si nosaltres no som al peu del canó... D'altra banda, de quin canó? A quina botiga va anar algú ahir a comprar? A quina activitat lúdicofestiva es va desplaçar la gent? A quina classe de quina escola d'idiomes?
Jo, ahir, amb l'aquiescència del meu jefe, a les 14.30 vaig tocar el dos volant, perquè em temia que si no, em quedaria atrapada al tren. Efectivament. El tren que vaig agafar va ser l'últim que va passar amb normalitat. Els següents, aturats cinc hores a Sant Cugat, Vallvidrera i altres llocs encisadors si no hi fa tanta rasca. Però el tren anava buit. Per què? Que la gent no veia que seguia nevant i s'incrementava?

Per què ningú no porta cadenes al cotxe? Els mateixos que diuen que "sí, home, comprar-me unes cadenes per una vegada que neva cada deu anys" exigeixen que es comprin llevaneus i que el govern en pes (tots, el municipal, el nacional, el comarcal, el de barri i, si poden, l'europeu) es posin a treure neu amb una pala, a la porta de casa seva o del seu cotxe.
D'acord que Interior va fallar, descaradament, en la comunicació. Sí. Però fa deu anys, quan va passar el mateix el país va estar col·lapsat 4 dies seguits. Aquest cop, un dia i mig, i només un tros. Fa deu anys, el 2001, va caure tota la xarxa elèctrica del país. Ahir només una petita zona i tampoc no se'ls pot culpar perquè els arbres caiguin pel pes de la neu. Siguem justos, que tampoc no cal lamentar pèrdues de vides humanes, que seria el més greu. Inconvenients, molèsties, malsdecap, incomoditats i putades diverses, és cert. No intento defensar-los, senzillament posar-ho en relació a la realitat.


Milers de persones van començar a treballar immediatament i a tots els municipis del país es van activar immediatament els mecanismes per garantir el benestar de gairebé tothom. Poliesportius a disposició de tothom que ho necessités, brigades municipals, sopars calents, recollida de gent a carreteres... Segur que no s'ha fet res bé? Segur que els ciutadans no en tenim cap culpa, amb la nostra falta de previsió?
Ara, que si el Saura monta un circ, com a mínim li creixen els nans.... :)

diumenge, de març 07, 2010

UOC o la disciplina prussiana


Fa més anys dels que voldria que em vaig llicenciar de la carrera que fa que cada dia pugui menjar i pugui vestir-me. A més, em serveix també per pagar factures, tot i que sense el sou del col·lega, difícilment podríem fer tantes coses.
Fa també força anys que amb un amic vam decidir matricular-nos a la UOC per fer alguna cosa de profit amb les nostres neurones, perquè no s'atrofiessin més del que era imprescindible. Bé, les que ens quedaven.
I en un moment de locura, ens vam matricular. Ell ho va deixar pràcticament a l'inici; jo em matriculo cada semestre, com un ritual d'inici de curs... I cada vegada que arriba la primera PAC, la primera Prova d'Avaluació Continuada (o la Punyetera Angoixa Constant) em pegaria de cops de cap contra la paret perquè em sotmeto a mi mateixa a un ritual horrorós: trobo qualsevol cosa millor a fer que posar-me a estudiar i escriure les PAC. Qualsevol vol dir qualsevol: des de treure la pols a aquelles figuretes que no recordes que tens, fins a intentar una recepta sudcoreana que vaig trobar en una revista de viatges a la consulta de la dentista.
Avui toca PAC. Per tant, he optat per rentar plats, pelar l'escalivada, netejar la catifa, escriure un post al bloc (que també tocava,...), llegir-me de nou una directiva europea (per sentir-me menys gandula), rellegir-me un Mortadelo y Filemón que em van regalar fa deu dies, buscar taques a la paret del bany i netejar-les... I estic a punt a punt de tirar arròs i llenties al terra i posar-me a separar-les.
Qualsevol cosa menys estudiar. I això que ho faig perquè vull...

dijous, de març 04, 2010

Nosaltresllegim.cat

Fa uns dies, dimarts per ser exactes, a través del Facebook vaig llegir una crítica d'Els homes que no estimaven les dones a un bloc que no coneixia: Nosaltresllegim.cat. Com que ja coneixeu la meva opinió sobre aquests llibres, no m'estendré aquí a dir què em semblen.
Però sí que permeteu-me que us presenti aquest nou bloc, www.nosaltresllegim.cat, que segur que n'hi ha moltes que us agrada (també n'hi ha molts, però les moltes són més comentaristes del meu bloc, la veritat).
A més, em fa il·lusió que m'hagin demanat que hi col·labori. No només m'ha pujat l'ego, cosa que també li agraeixo a la Montserrat Brau, que és qui m'ho ha proposat, sinó que a més és un plaer poder participar d'una iniciativa que m'agrada, em satisfà, em motiva i, perquè no, em fa sentir volguda (ei, tots i totes tenim dies més tontets, què voleu).
La meva primera col·laboració va ser aquesta, amb Sense ni cinc a París i Londres, de George Orwell.
Espero que us agradi, però sobretot espero que us apunteu, també, a llegir Nosaltresllegim.cat. Val la pena, hi ha llibres molt interessants i, sobretot, gent a qui li agrada llegir i a qui li agrada parlar de llibres amb passió.

PS. Prometo actualitzar-me. El bloc i jo. Algo farem. Encara no sé el què. Però ens revolucionarem. Que ens cal. Anar al Sephora ja està fet; ara falta aplicar els nous tons... :)