dilluns, de novembre 12, 2012

Independència (3): jo votaré Esquerra (o ERC)



Porto molts, molts dies donant voltes a qui votaré. Sóc independentista i d'esquerres i, per tant, m'hauria de ser senzill, no? Doncs no.

Com a independentista prosaïca que sóc, a mi tant m'és qui proclami la independència del meu país; com si ho qui ho fa és el Crostó, el cadell de gos de la meva germana. En tant que serveixi i que ho fem, doncs endavant.

Així, se'm presentava el dilema: i si per una vegada voto en Mas, per donar prou suport a aquesta nova versió del President i que tingui força per negociar? Home, és una opció, em deia jo a mi mateixa, però té peròs.
En primer lloc, és de dretes. Sí, ja i què, em deia la meva segona veu. Primer aconseguim ser un Estat normal i després farem d'estat normal: decidirem si tenim governs de dretes o d'esquerres. Com tothom, vaja.
En segon lloc, porta el Duran. La meva segona veu aquí ja no callava: estàs sonada si votes aquest senyor, que és un unionista de cap a peus. La meva primera veu no tenia arguments contra això,  de manera que callava.
En tercer lloc, la meva primera veu tenia por. Por perquè en Mas és el mateix que va pactar la retallada de l'Estatut que havia aprovat el Parlament; perquè és el que encapçala un partit que del peix al cove i de la puta i la Ramoneta n'han fet els seus eixos principals, perquè em temo molt que en el moment que tingui una majoria absoluta estaran disposats a pactar a la baixa. I aquí la meva segona veu ja feia festa major: doncs per què et planteges votar CiU? Doncs mira, perquè vull, perquè necessito la independència del meu país, li deia la primera. Hàbilment, la segona veu li va dir: doncs fes vot útil. Vota ERC.

Vot útil ERC, deia jo? Això no ha anat mai així... I la meva segona veu, que és el sentit comú i la meva intel·ligència, deien, doncs ara sí.
Ara cal que Esquerra sigui la segona força del Parlament, per garantir que CiU i en Mas no es faran enrera.
Ara cal que ERC sigui la segona força del país, per no deixar cap dubte de la nostra voluntat de ser.
Ara cal que ERC sigui la segona força, per demostrar que el país no està polaritzat: que som molts més dels que volen i dels que diuen; que els unionistes són un reducte petitet atomitzat.
Ara cal que ERC sigui la segona força, perquè són els únics que garanteixen que el vot indiscutiblement independentista tingui capacitat de marcar el govern, sense que hi pugui  haver el dubte que es pacti amb les forces unionistes de dretes.
Ara cal que ERC sigui la segona força i a més que ho sigui sense la majoria absoluta de CiU.
Perquè ja entenc que CiU guanyarà, però si ho fa per majoria absoluta ens quedem a les mans d'una gent que sempre s'ha distingit per la seva capacitat de fer canviar de sentit les paraules.
Si vols la independència del teu país, doncs, hauries de votar ERC. Per assegurar-te'n. Jo ho faré. I ha estat una decisió de vot útil.
I no, no m'han pagat ni em paguen per fer campanya. 

dijous, d’octubre 04, 2012

Independència (2)

Ja vaig amenaçar que això seria com un culebrot; per tant, cap remordiment per fer la segona part (i les que vindran, si puc).
Si algú em digués "quin seria el teu escenari ideal per al 25N?" jo respondria, sincerament, que la meva il·lusió hagués estat un front nacional compost (composat? mai no sé quina és la correcta) per CiU, ERC, ICV, SI, RCat, DC i qui s'hi vulgui apuntar més.
Per què? Perquè entenc les properes eleccions com un plebiscit sobre si cal o no cal fer el referèndum per a l'autodeterminació. Que guanyen els partits que el volen convocar? Doncs, ala; convoquem i avall que fa baixada. Que amb la llei espanyola no es pot fer? I què. Precisament el que es tracta és de petar-se la llei espanyola. Per tant, si guanyés el front pro referèndum es genera la legislació necessària, que per això és un Parlament i no una casa de barrets, es convoca el referèndum dins la legislació catalana vigent i avall que fa baixada.
Un cop fet el referèndum, en cas que guanyés el "Sí, volem un Estat propi que es digui Catalunya (o fklasjfñlkasd o MiraquebonicelpaísdeGaudí o Barçalunya o com vulguin, que el nom no sempre fa la cosa)", quedarien convocades automàticament eleccions constituents per al cap de 3 mesos i aleshores que cada partit es presentés amb el seu programa, les seves propostes i els seus candidats per elaborar una Constitució catalana, demanar l'ingrés a la UE, a l'ONU, a la FIFA i a la UEFA i reconvocar per començar la primera legislatura de la nova era del país.
Si guanyés el "No, volem seguir sent espanyols, cornuts i pagant el beure", doncs res, tu. Cap a casa i a recomençar la feina que hem estat fent tots aquests anys i que semblaria que no hem fet prou bé.
Això seria el meu desig.
Per sort, els meus desitjos no són ordres ni a casa meva, de manera que segur que faran tot el contrari. Però vaja, mira, l'opinió és lliure. Mentre en Vidal Quadras no mani gaire més.

dimecres, d’octubre 03, 2012

Premis!

Ahir vaig veure un comentari de la Montse, una bona amiga meva, de Rhubarb and samphire, que em comentava l'existència d'un premi, el Premi Liebster. Li vaig haver de demanar que m'expliqués què havia de fer, perquè això dels premis a mi en sona a xinès. Com que és una persona fantàstica em va guiar i aquí va el tema. De fet, directament m'he copiat el text (la primera part no, evidentment. Però la de les instruccions, sips!)
Cal:
  • Explicar 11 coses sobre vosaltres
  • Respondre les 11 preguntes que us fa la persona que us dóna el premi
  • Nominar 11 blocs de menys de 100 seguidors (+/-) al Premi Liebster
  • Seguir a la persona que us ha nominat
  • Visitar tres dels blocs de la llista

Les 11 dades sobre mi
: sóc dormilega, m'agrada menjar bé, m'agrada viatjar, visc a Barcelona, he voltat per força trossos del món, sóc feliç fent res, m'apassiona la meva feina (especialment si la pogués fer), llegeixo compulsivament, vaig al teatre menys del que voldria, encenc la música abans que la tele, em diverteixen els debats electorals.

Les preguntes :
Com et definiries? Organitzada (o no)
Plat preferit? Arròs en qualsevol de les seves accepcions, excepte a la cubana.
Cuinar o que et cuinin? Depèn de per a qui i depèn de qui cuini.
Postres preferides? Pastíssos de poma amb nata.
Un ingredient?
El millor viatge que has fet? Israel
El millor restaurant en el que has menjat mai? El menjador de la meva germana gran
Carn o peix? Carn i peix
Formatge preferit? Urgèlia
Xocolata negra o amb llet? Negra. Millor en gelat .
El pitjor plat que has tastat mai? Una horrorosa sopa de color blavós; una mousse d'escalivada;... hi ha gent molt dolenta pel món!

Els blogs :
 

Asseguda a la porta de casa meva
Jordi Montanyà



Passes perdudes
Jordi Caba
Ronya Mortis
La serp escanya l'ós

Cercle Gerry Mandering
La ciutat perduda
Com a casa, res
Llibres llegits i per llegir
Un altre invent 

En resum, gràcies Montse! Espero haver-ho fet bé!

dijous, de setembre 27, 2012

Independència (1)

El titulo amb un (1) perquè espero que en siguin molts més, de posts sobre la independència, el com hi arribem i sobretot, el quan.

Aquests dies no sé amb quin estat d'ànim estic. Estic emocionada, sorpresa, alegre, contenta, preocupada, divertida i alguna cosa més que no sabria definir.
Estic emocionada que després de tants anys sigui gairebé a tocar de la mà la independència. I sobretot m'emociona que hagi estat a través de la demanda civil, de la gent al carrer.
Estic sorpresa perquè no m'ho esperava. Era fora per la Diada i va i es monta la mani més gran de la història. Tants anys anant a manis que ens saludàvem pel nom, els cognoms i preguntàvem per tota la família i va i una que no hi vaig i mira, es-pec-ta-cu-lar.
Estic alegre perquè és un moment d'alegria. Només faltaria. Ara ens haurem de posar tristos perquè no ha estat ERC o SI qui ha aconseguit arrossegar la majoria (esperem i ho veurem en el referèndum que es convocarà) de la població a l'independentisme. A la decisió de voler ser un Estat com qualsevol altre. Francament, no em preocupa qui arrossegui, m'alegra que arrosseguem. I sí, cal deixar clar que qui va normalitzar l'independentisme va ser ERC. Ara ja és un tema central, normal. Doncs ale, alegreu-vos-en, companys!
Estic contenta perquè la gent de CiU, la gent d'ICV comença a tenir clar que ja n'hi ha prou de defensar l'autodeterminació del Tíbet i del Sàhara i negar-la a Catalunya.
Estic preocupada perquè m'ha descol·locat tant el President Mas que sóc capaç d'arribar-lo a votar. I això aniria en contra dels meus principis dels darrers 25 anys. Però ostres, potser s'ho ha guanyat, també. I em preocupa, tu.
Estic divertida perquè els espanyols no han entès res. Diuen que la Constitució no permet el referèndum per l'autodeterminació de Catalunya. Ja. I què? Ja ho sabem. Precisament per això l'hem de fer. Diuen que no ens acceptaran a Europa. No ho crec, però suposem-ho, va. I a Espanya, que l'acceptarien? No han caigut en el fet que ja no seria la mateixa Espanya i els caldria renegociar, amb menys territori, amb menys població, amb menys PIB i amb més deute relatiu? Em diverteix que el Bono se senti "profundament afligit" per la manifestació del dia 11 de setembre. I amb totes les crides a prohibir-nos l'existència. Ei, que hi som. Que existim. Que encara que ho neguin, la realitat és tossuda.
I entre les coses que no sé definir hi ha tantes coses que ja les aniré comentant.
Ah, sí. Em té fascinada l'elecció del Pere Navarro com a proper cap de llista del PSC. Treuran vots en negatiu, a aquest pas. 

dilluns, d’agost 27, 2012

Quant de temps, no?

Uala!
Acabo de veure que l'última entrada del meu bloc és del juny! Quina vergonya! Quina falta de seriositat amb els meus lectors i lectores, per favor.
Però total, per dir el mateix que diuen les notícies de la tele tampoc no val la pena dir res
Novetats des del mes de juny:
-Mòbil nou que no funciona massa bé. Que no funcioni massa bé no és cap novetat, és un clàssic en mi, que m'entenc bé amb les màquines però elles no amb mi.
-Canvi d'orientació en el model d'explotació de la riquesa. És a dir, que busco curro. Si sabeu d'algo, aviseu, gràcies.
-Com que no canvio de casa, canvio la casa. Nous colors a les parets, amb tonalitats càlides típiques de la Mediterrània, que combinen perfectament amb els teixits i les textures del seu entorn.

-Liquidació d'estocs antics i canvi a la filosofia zen de "menys és més". Com que no hi cabem, hem llençat coses, buidat roba (l'hem portada a roba solidària, no us penseu que vaig llençant roba pel món), liquidat trastos i netejat a sota el llit. Tot el que ha sortit de casa no ha estat reposat. Per un espai net, buida'l.
-Adquisició de nous coneixements. He llegit. Molt. Tampoc no tenia gaire res més a fer.

Total, que no, que avui tampoc no tenia gaire res a dir. Per això no escrivia, ara que hi penso.

dimarts, de juny 19, 2012

Els impostos són bons

Ole jo. Començo amb una afirmació que em valdrà l'escalivada generalitzada, però és cert.
Els impostos són bons. Recaptar impostos a la ciutadania és el que permet que hi hagi hospitals, escoles, comissaries, carreteres, casernes de bombers, clavegueram, fanals, ... El problema és la gestió d'aquests impostos, ho accepto. Cal que qui els administra sigui extraordinàriament curós, perquè els diners no són seus, són de tots. I per tant, no pot fer el que li passi per la barretina, sinó que cal fer el que és millor per a tothom. Dit això, algú que estafa la hisenda pública és un delinqüent, exactament igual que ho és algú que malversa cabals públics.
I tot això ve a compte de la tributació dels membres de la selecció espanyola. Particularment, a mi la selecció espanyola me la repampimfla en estèreo i dolbisurround. És més, espero que perdin fins i tot al solitari per no haver d'aguntar la punyetera "marea roja" que ens està caient al damunt. Sembla més aviat un tsunami vermell.
Però és que els senyors de la selecció estan fent mans i mànigues per tributar a Polònia, com van fer a Àustria el 2008, quan van guanyar l'Eurocopa. D'aquesta manera s'estalvien un munt d'impostos. És a dir, ells que van d'espanyols pel món es neguen a pagar a Espanya i jo que vull deixar de ser-ho no puc deixar de pagar-li. Alguna cosa no quadra. Però no és això.
És que dels senyors de la selecció n'hi ha uns quants de jugadors del Barça, que fa no gaire van tenir un company que va haver de ser operat d'un càncer al fetge. L'operació es va fer a Barcelona, a l'Hospital Clínic. Certament, per no haver de fer cua a la llista d'espera existent, suposo, com que el senyor té possibles, va anar per la part privada del Clínic. Però resulta que a la part privada del Clínic hi treballen metges i infermeres formats a les universitats catalanes pagades amb els impostos de la ciutadania catalana. Que la factura de la llum, de l'aigua, del telèfon, del manteniment de l'edifici, de la parada de metro al davant (amb diferents boques per arribar-hi bé), de l'arranjament cada cop que cau algun tros és a càrrec de la hisenda pública catalana. Que la investigació i la recerca que es fa a l'Hospital Clínic és pagada amb impostos nostres, també.
És a dir, uns senyors que després van fent accions solidàries (ei, que perfecte i més que en fessin, ells que poden) i que van promovent fundacions, a l'hora de ser solidaris i de garantir el benestar de la comunitat se n'escaquegen tant com poden i una mica més.
I en un altre apartat, hi ha una cosa que no entenc (i no sóc l'única, que m'ho han dit). Per què els seguidors de la selecció espanyola van cridant pel món "Yo soy español"? Que no ho saben, d'on són? Que no tenen un Estat? S'ha de ser del gèneru tonto, però que molt tontu, per anar cridant pel món d'on ets, quan el teu país té fins i tot el reconeixement internacional. Encara que sigui en forma de rescat bancari.

dijous, de maig 24, 2012

La marató de TV3

La marató de Tv3 em genera sentiments contradictoris.

En primer lloc perquè li diuen "Marató PER la pobresa" quan, des del meu humil punt de vista, hauria de dir-se "Marató CONTRA la pobresa". El mateix em passa amb el lema: "Que ningú es quedi fora de joc"? No hauria de ser "Que ningú no quedi fora de joc"? Això ja em costa, ho reconec. El nom sí que fa la cosa, en molts casos.

També em costa el concepte. Són els mitjans de comunicació públics els qui han de liderar una actuació contra la pobresa al nostre país? Les desigualtats socials s'han de combatre amb maratons o amb polítiques públiques? Actuem posant pedaços o actuem tallant de soca-rel les causes d'aquesta desigualtat?

Després hi ha la gran batalla de "El capitalisme és crisi". La desigualtat és inherent al sistema capitalista (perquè hi hagi rics cal que hi hagi pobres, és evident) o qualsevol sistema d'organització social necessita tenir dels seus pobres per sentir-se solidària i forta acollint els desfavorits? Doncs sí, el capitalisme és crisi, és evident. Però el socialisme, lamentablement, no s'ha demostrat capaç d'eliminar el fet que hi hagi el que eufemísticament s'ha denominat "afavorits" i "desafavorits". Més enllà de les purgues ideològiques que fan tots els règims polítics, el socialisme també té una classe dominant i una classe dominada. Els que necessiten dels cupons per recollir les seves racions i els que no. I això també és desigualtat.

Les retallades en si mateixes no són una barbaritat. La barbaritat és les retallades com s'estan fent. És bàrbar retallar en educació i en salut? És bàrbar retallar (o eliminar, que és el que estan fent) les polítiques d'ajut a la inserció ocupacional de les persones amb discapacitat. Però calen universitats i campus universitaris en la quantitat que tenim? Hem d'apostar per hospitals o per atenció primària? La universitat és una formació professional per satisfer les demandes de les empreses estrangeres o és un centre de creació de talent per al país?

No seria molt millor rescatar empreses que rescatar bancs? Si rescatem empreses aconseguim que la gent no es quedi sense feina i que el teixit empresarial del país segueixi en peu. Si la gent té feina pot pagar hipoteques, lloguers, crèdits i, fins i tot, pot anar a fer cultura o a comprar menjar. Si paga, els bancs no tenen morositat. I no tenen forat. I els que van voler fer-se la barba d'or donant crèdits a gent que era evident que mai de la vida no els podria tornar, doncs se siente: és el que tenen les inversions: a vegades surten, a vegades no. Si surten, bingo. Si no, t'enganxes els dits.

Dit tot això: participaré i col·laboraré amb la marató. Perquè tinc un sostre i un plat a taula cada dia. I no tothom té la sort de poder dir-ho. Tinc una família que m'estima i que em protegeix i que em protegirà sempre. Tinc amigues i amics que sempre em donaran un cop de mà. Que m'ho he currat? Sí, cert. Però també sóc una afortunada perquè mai res no m'ha anat prou malament perquè tot petés alhora. La mala sort existeix i de moment, per sort, no m'ha tocat. Però si em toqués, voldria que algú que té un plat a taula i un sostre em pogués donar un cop de mà, per poder tornar a començar.

Però alhora miraré de crear ocupació per evitar la desertització empresarial del país; lluitaré perquè les retallades s'apliquin a coses duplicades; pensaré cada dia i treballaré molt i molt per canviar-ho tot. Perquè si no m'agrada una cosa, la canvio. I si no m'agrada el país, lluito.

dimecres, de maig 09, 2012

Teleporqueries migdia

 

Habitualment a l'hora de dinar vèiem els Simpsons. No per res, sinó senzillament perquè vèiem el TN al vespre. Com que ara preferim veure el Bola de Drac, doncs veiem el TN del migdia. I ahir em va caure la mandíbula al terra mentre em passaven les notícies per la pantalla i em creixia la ràbia a nivells exponencials.
De les diverses "notícies" que van donar n'hi ha unes quantes que em van deixar bocabadada i furiosa:

1a:

Bànkia serà rescatada amb calers públics. Lleig, molt lleig. Bànkia tenia de president Rodrigo Rato, el paio més sobrevalorat i més ben pagat per ser un mediocre covard que genera problemes allà on va i fot el camp abans de que l'esquitxi la porqueria que ell genera, amb unes "indemnitzacions" al·lucinants: Ministerio de Economía, FMI, Bànkia...

Algú em pot explicar quin és el maleït problema amb que un banc o caixa s'enfonsi? Els estalvis dels clients estan garantits fins a 100.000 euros per cap de client (que no per peus). Els inversors perdran la pasta. És el que tenen les inversions, clar. Mentre guanyaven calers no es queixaven del que havien firmat ni repartien els beneficis solidàriament amb la societat; ara que els perden hem d'assumir solidàriament els seus problemes?

CatalunyaCaixa en canvi serà subhastada a privat. I al Sánchez Llibre d'Unió, que no al de l'Espanyol, se li posa el serrell de punta i crida que és injust. Noi, no has entès res. No és injust. És catalana. I el tema no és que CatalunyaCaixa hagi de ser rescatada, és que Bànkia ha de ser subhastada.

2a:
Els senyors i senyores que han estat evadint impostos durant dècades a través de diners en paradisos fiscals i amb diners a sota la rajola es queixen que no poden blanquejar el diner tan ràpid com s'esperaven després de l'amnistia fiscal del senyor Rajoy. Cómor????? I surt el senyor del col·legi de gestors dient que "home, s'estan fent diferències, perquè clar, els que tenien comptes en paradisos fiscals poden justificar aquests diners, però els que els tenen a casa, no. I com ho faran, pobres? És injust per ells". Perdó? Escolti, senyor, perquè no ve a casa nostra directament i ens pega collejas en viu i en directe? És a dir, una colla de delinqüents financers surten a la tele exigint velocitat en la seva amnistia fiscal!!!! I ens ho diuen en plena declaració de la renda!!!!

3r:
La Casa Reial (toca't els ous) nega xantatge sobre la pressumpta implicació del rei o de la infanta en els assumptes bruts de l'Urdangarín (que ja ha assumit la seva culpabilitat, ei). El pressumpte xantatgista, el soci del gendre i marit respectivament, amenaça amb treure uns correus electrònics comprometedors. I ens quedem tan tranquils. Els jutjats on són? Per què no hi ha cap jutge que exigeixi veure aquests correus, si efectivament se sospita que s'ha comès un delicte (o més d'un, clar)? On és la policia per començar a investigar què passa a la casa reial? No en tenen prou amb els diners que els paguem cada any que ens han de robar més?


I ho deixo aquí, tot i que ahir va ser un festival de vexacions ciutadanes que ens vam empassar juntament amb els espaguetis del dinar. Però em torna a agafar mal de cap i encara tinc massa feina.

dilluns, d’abril 23, 2012

Coses que no entenc 3

Hi ha moltes coses que no entenc, de manera que de tant en tant vaig fent postos a veure si algú m'ho pot explicar i aprenem tots una mica més, sobretot jo.


El Barça va i llença la lliga dissabte al Camp Nou. Em sap greu, ei, però alinear de titulars en Thiago i en Tello fa mala pinta. Sobretot si a l'hora de dinar, al TN migdia de dissabte, t'expliquen que a casa un directiu del Barça, Carles Vilarrubí, s'hi han reunit a sopar uns quants directius del Barça, uns quants del Madrid (entre els quals el president Pérez) i el president Mas i l'alcalde Trias, entre d'altres. Doncs em sap greu, però fa lleig. No dic que hi hagi hagut res estrany, però ho sembla. I la dona del Cèsar no només ha de ser honesta sinó, a més, semblar-ho. I no solc ser de la teoria de la conspiració, ei.
L'enllaç del TN migdia ha desaparegut. No se'l troba ni apareix la notícia. Per sort, l'Ara i la Vanguardia encara no han dsaparegut. Aquí i aquí els enllaços. Podria enllaçar-ho sobre el nom del diari, sí, però no ho he fet.

Repsol i el govern espanyol es posa les mans al cap i crida com un locu a tots els llocs on el deixen que Argentina els roba. Perdó? Argentina decideix nacionalitzar un tros d'una empresa d'un sector estratègic (paraula lletja, per cert. Vol dir "sector important per a l'economia"). I es queixen que ho fan quan acaben de trobar el jaciment de Vaca Muerta, que diuen que serà un dels més importants del món. No, mira, ho haurien hagut de fer quan YPF tenia pèrdues per tot arreu, per reflotar-los, no? Com hem fet aquí amb els bancs, que els hem rescatat a costa de tots nosaltres i a canvi ens fan pam-i-pipa. Gairebé tothom ho veu com una maniobra estrictament antiespanyola (a mi, plim, ja us ho dic). Però jo ho veig més com una maniobra a molt més llarg termini. Argentina i Brasil, encapçalades per dues dones, s'han sentit molt menystingudes en la política internacional. Tres dies abans de la nacionalització es va escenificar aquest menyspreu en la cimera panamericana, en què una mica més i els demanen que portin els cafès als homes. Això té pes, sí. A cap cap d'Estat ni de Govern li agrada que el prenguin pel senyor de la neteja. Però sobretot Argentina i Brasil, juntament amb la Xina, estan experimentant un creixement de les seves classes mitjanes espectacular. Els seus increments de consum són brutals. I nosaltres, europeus i occidentals, pretenem que facin el seu creixement econòmic comprant els seus recursos als europeus. Som molt llestos, però potser se'ns ha vist el plumeru. I dic als europeus en general, ei. Per cert, avís a navegants: Brasil ha decidit aplicar les mateixes exigències als espanyols que volen viure a Brasil que la que Espanya exigeix als brasilenys que volen viure a l'Estat. Pot ser que els europeus tornem a ser, com tradicionalment, emigrants i que anem a buscar-nos la vida pel món? Doncs ala, a abaixar-nos els fums.


El President Mas diu que "hi haurà pacte fiscal de qualsevol manera". Mola. Però President, una cosa. Perquè hi hagi "pacte" cal que hi hagi acord. Si no, se n'hi diu de qualsevol altre manera: concert, dret, llibertat. Però no pacte. I si ens intervenen, farem eleccions anticipades. I què? Ja podem anar fent eleccions anticipades, que el govern espanyol es passa els acords, les lleis i el nostre Parlament de la senyoreta Pepis per sota l'aixella. I ens amenaça amb més retallades perquè no ens donen els diners que havíem pensat que ens donarien. Si és que som burros. Ens ho mereixem. Però mereixem, també, algú amb més vista, potser. O no?

divendres, d’abril 13, 2012

2500€ en efectiu?

Fa hores que em pregunto per què a partir d'ara no es podrà pagar en efectiu per un valor superior a 2.500€.
Suposo que l'argument més bàsic que donen és que "així s'evita el frau i el diner negre".
Home, francament, em sembla que havent de pagar a canvi d'una factura i d'un desglossament dels impostos a la factura ja n'hi hauria prou.
O fent una bona política de lluita contra el frau fiscal en un Estat on els estafadors i els penques són aclamats públicament com a herois, o en genèric contra el frau i la corrupció. Els casos Millet, Camps, Palma Arena, Noos,... ens demostren que els estafadors, els corruptes i els lladres són aplaudits i deixats en llibertat, fins i tot per tribunals populars. Per què? Perquè moltíssima gent considera que si pogués, també estafaria, seria corrupta i s'enduria els diners fins i tot de les guardioles dels amics dels seus fills petits.
Però per què els 2.500€ en concret? I per què no factura? I finalment m'he dit: fàcil! Els bancs!
Qui cobrarà per les comissions? Qui cobrarà pels xecs? Qui cobrarà pel manteniment dels comptes? I per les transferències? I per les targetes?
O sigui, toca't els ous. Rescatem els bancs amb diners públics en efectiu, rescatem els bancs amb diners públics en diferit (perdonar-los deutes) i a sobre els rescatem amb diners públics en futur i amb diners privats en present, passat i futur.
Ja vaig dir fa temps que l'autèntica revolució no era seure a Plaça Catalunya i indignar-se, sinó cremar les targetes.
M'hi refermo.
Especialment després d'haver-me fet una ruta bancària ahir per demanar un crèdit.
Per cert, aquest de la foto és l'únic bitllet de cinc-cents que he vist a la meva vida.

dimecres, d’abril 04, 2012

Així no, Però com diuen, tampoc

A veure com puc aconseguir transformar en paraules escrites el que fa dies que em volta pel cap i per l'estómac.

No es pot acceptar que uns indesitjables converteixin Barcelona en...... ostres, no trobo ni la paraula adient. En el centre del món de la delinqüència de carrer? (l'organitzada ja fa temps que hi està instal·lada, però ho fa en xalets a la Costa Daurada) En el paradís dels reventamanifestacions i lladres? Barricades al carrer Balmes? Contenidors cremant? Botigues saquejades? Pavos amb la cara tapada saquejant el Corte Inglés cridant "xivatos" als periodistes que els estaven gravant?

Però tampoc no podem acceptar que això ens porti a la reducció dels drets de reunió, a les identificacions preventives, a la consideració de terrorisme el que senzillament és vandalisme i delinqüència. Tampoc és raonable que a Barcelona s'utilitzin gasos lacrimògens ni que hi hagi pasma infiltrada a les manifestacions que siguin part dels alderulls.

De totes maneres hi ha una cosa que jo no entendré mai. Ja estic velleta, d'acord. Però he fet moltes, moltes manis. I mai de la vida he llençat una pedra ni a un vidre d'una botiga, ni a un policia, ni a a res. I evidentment he vist provocadors. I me n'he allunyat. No he aprofitat per buidar Levi's, per exemple. Ni per destrossar una parada de bus que no es pot ni defensar. És més, nosaltres (no anava sola a les manis) acostumàvem a dir "ei, agitador professional a la dreta, o a l'esquerra, o allà" i l'aïllàvem. I es quedava solet. I clar que li fèiem fotos i les publicàvem als nostres butlletins interns i externs (no hi havia feisbuc, ni tuiter, ni blocs... que vella que sóc, Déu) assenyalant qui eren, sobretot si eren pasmos. I de secretes n'he vist uns quants, de veritat, provocant, fent destrosses i amb barres de ferro. Però ells eren a un bàndol i nosaltres a l'altre: no anàvem de la maneta a reventar dies importants.

Durant molts anys vam acceptar que tot de xusma campés lliurament per la ciutat i ens vingués a donar lliçons de "ciutadania". Ara en paguem el preu. Vam vendre'ns la nostra ànima per ser moderns i antisistema i ara el diable ha vingut a cobrar-se el deute.

Què hauríem de fer ara?
En primer lloc, serveis de seguretat cívica a les manis. Tu, tots, tothom a aïllar els capullos que volen fer malbé la mani, la festa, la ... el que sigui. Paio o paia que agafa una pedra i la tira, paio o paia que es troba a terra, reduït pels ciutadans de bé que van a la mani.

En segon lloc, endurir el codi civil per als reincidents en alderulls. Sí, què passa. Ja n'hi ha prou de ser capullos. Si un paio o paia es dedica a crear alderulls per delinquir, a comissaria i detingut. I si s'hi dedica professionalment, al talego, com a delinqüent professional que és. De la mateixa manera que s'hauria d'endurir la llei per als estafadors que han estat evadint impostos, en lloc de donar-los un premi.

En tercer lloc, aclarir conceptes. Què és una mani lúdicofestiva? Què són alderulls? Què és policia infiltrada? Què és provocació? I un cop clars, aplicar els que toca. No val parlar de kale borroca i aplicar-ho genèricament a manifestacions i trobades ciutadanes en general.

En quart lloc, trincar els policies que s'han excedit i si cal, talego també per ells. Pegar a iaios, joves, nens, homes, dones, estudiants, treballadors, aturats... indiscriminadament també hauria de ser delicte. Tirar gasos lacrimògens a Barcelona no hauria de ser concebible. I de passada, depurar responsabilitats per permetre que hi hagi hagut aquest merder al centre de la ciutat, per fer malbé l'èxit (o no) de la mani de la vaga general.

En cinquè lloc, una pregunta. Comentant-ho amb gent intel·ligent i documentada d'aquest país vam recordar que a la mani del dia 10 de juliol això no va passar. Per què? Teníem un servei de seguretat cívic més potent? Els delinqüents aquests no ens veuen com uns dels seus (que millor, ei)?

Per una d'aquelles casualitats de la vida va coincidir que era a Manchester quan hi va haver els alderulls de Londres, Birmingham i Manchester. Fins i tot estàvem al carrer, precisament, quan es va liar a Manchester. I ens ho vam mirar amb tota la calma del món, tot s'ha de dir. Ens va tocar caminar una bona estona perquè havien tallat el transport públic per evitar que el fessin servir de barricada o d'ostatge però no vam patir en cap moment per res. Al vespre, però, les nostres famílies ens van cosir a trucades preguntant-nos si estàvem vius, si estàvem bé, si havíem rebut algun cop... Els dèiem que tampoc no era tan estrany el que vèiem i que, total, en segons quines manis i en segons quines victòries del Barça a Barcelona hi havia coses iguals. Doncs ens vam equivocar.

A Manchester van cremar un Miss Selfridge (vindria a ser una mena de Bershka d'aquí). I aquí van cremar un Starbucks. La diferència va ser que a Manchester van fer-ho quan no hi havia ningú a dins. Un detall.

A Manchester l'endemà totes les botigues van poder obrir i treballar. Algunes amb fustes en lloc de vidres, és cert, però tot obert. També és veritat que els va agafar els cinc minuts als ciutadans de Manchester i van sortir amb escombres i draps per netejar el que els seus "conciutadans" havien destrossat. Aquí cap de nosaltres no ha recollit ni els papers que hi ha terra.

A Manchester es va desplegar la policia preventivament quan va veure qua Londres hi havia alderulls. Van considerar que tenia números que es liés i van decidir que si de cas, mira, posa pasma al carrer dissuassivament. I de passada, prohibeix la venda d'alcohol, que sempre ajuda. Va funcionar? Sembla que sí, es va liar menys del que podia arribar a ser. Detencions? Un munt, a la vora de 40. Més les fotos de tots els que les càmeres van gravar (a Anglaterra és impossible aconseguir que no et gravin; fins i tot els quioscos tenen càmeres...) a tots els diaris locals.

Alguna cosa ben feta devien fer els anglesos. Potser que n'aprenguéssim nosaltres també. Sobretot de la resposta ciutadana de l'endemà.
Agafem raspalls i pals i fotem fora els indesitjables que cremen la ciutat. I als que ho han permès, també. A aquests, a més, demanem-los responsabilitats. Penals, si calen.

dimecres, de març 28, 2012

Jo no faré vaga.

El meu bloc no és, precisament, el lloc on la gent es va a informar abans de començar el dia. Per això em puc permetre el luxe de dir el que penso i no el que alguns voldrien sentir.

Avui m’arrisco a que els milers de persones que no llegeixen el meu bloc m’arranquin la pell. Avui explicaré per què JO NO FARÉ VAGA TOT I QUE ESTIC EN CONTRA DE LA REFORMA LABORAL.

NO FARÉ VAGA perquè els sindicats només han proposat fer una vaga general i en canvi no han proposat cap canvi general.

NO FARÉ VAGA perquè el problema no és la reforma laboral sinó l’estructura laboral i productiva de l’Estat espanyol, que ha prioritzat sempre sectors altament intensius de mà d’obra i poc intensius en la creació de riquesa per ells mateixos i a llarg termini.

NO FARÉ VAGA perquè ens estan espanyolitzant encara més. El problema, per mi, no és només la reforma laboral que imposa el govern Rajoy, sinó la recentralització descarada que ens estan aplicant amb l’excusa de la crisi.

NO FARÉ VAGA perquè les retallades a Catalunya són molt pitjors que les que fan a Espanya i els sindicats catalans no han cridat a la vaga: ens han deixat escorxar amb tota tranquil·litat i calma.

NO FARÉ VAGA perquè els sindicats no han proposat la reducció del dèficit de l’Estat a través de la reducció de ministeris inútils, cases reials vividores, exèrcits sobredimensionats, exercicis de solidaritat obligada.

NO FARÉ VAGA perquè els mateixos sindicats que ara ens exigeixen que ens mobilitzem no fan un pal a l’aigua per mobilitzar-se i mobilitzar la seva gent en altres reivindicacions.

NO FARÉ VAGA perquè em diuen que haig de separar la reforma laboral de la reforma nacional i que ara no toquen les reivindicacions nacionals. Iunamerda. M’apliquen aquesta reforma laboral perquè m’obliguen a ser espanyola. Que Catalunya hauria d’aplicar una reforma laboral? Doncs no ho sé, ja ho veuríem. Però segur que no tindríem el dèficit que tenim ni els percentatges d’atur que tenim. Per una qüestió clara de tamany, sí. Però per una més clara encara d’espoli.

NO FARÉ VAGA perquè estic a l’atur i treballo per mi mateixa. I si no treballo jo, no treballa ningú. I em sap greu, però per ara no em puc permetre el luxe de no treballar un dia, tot i que estigui a l'atur.

NO FARÉ VAGA. I m’he passat dues setmanes pensant si haig o no haig de fer vaga. I no he aconseguit, tot i que ho he preguntat a diferent gent, de sindicats, partits, de la “societat civil” i de la societat normal, que m’expliquin què passarà l’endemà de la vaga.

Ara que cadascú faci el que cregui.

dilluns, de març 26, 2012

Teixint consensos?


Tinc el saníssim costum d'escoltar ICatFm de bon matí. En Jordi Tenas és un tio simpàtic, de bon rotllo, que et permet començar el matí sense vomitar i sense al·lèrgies.
Però la ràdio del lavabo sembla que estigui esponsoritzada: només sintonitza bé RAC1. De manera que m'he dutxat sentint en Josep Rull, després del congrés de CiU. Durant molts anys vaig sentir en Rull, de manera que no ha dit res que no sàpiga. No estava solet, ei, que hi havia els tertulians (eeeeeeeeeeccccccccccs) i els "artistes convidats" Junqueras i Millo, que són els que jo he sentit. Sí, què passa, anava tard, avui.
Total, que han començat a repetir tòpics buits, avorrits i sobretot estèrils, que són els que omplen la política avui dia, que l'han convertida en buida, avorrida i estèril.
-Teixint consensos (als consensos s'hi arriba, no es poden teixir. No són de llana ni de fil ni de cotó...)
-Els problemes reals de la gent (que n'hi ha que no són reals, de problemes?)
-El relat és difícil (el relat és un escrit fet per un professional que explica alguna cosa; el que és difícil és trobar algú que sigui capaç d'explicar alguna cosa i fer-ho ben fet. En política no es fan relats: es fan propostes, es fan polítiques, es fan putades, fins i tot, però no relats).
I moltes que he oblidat mentre em rentava les dents...
Ens han segrestat la política i ni tan sols ens demanen rescat per ella: se la volen quedar. Casi que fem alguna cosa, ei.

dijous, de març 15, 2012

La taxa turística o l'euro per recepta?

Som un poble tonto, però tonto tonto.
Dignes de sortir a l'APM amb el senyor aquell que diu "és que és de ser inútiles".
Tenim una economia que fa peneta. La nostra capacitat productiva (és a dir, la de fer coses) està pel subsòl, pel que es veu, i això fa que es tanquin empreses, que hi hagi gent que se'n va a engrossir la llista de l'atur i que es trobi amb uns ingressos francament més baixos (o no, si era mileurista) que quan estava treballant.
D'altra banda, tenim un personal treballador a qui els estan rebaixant el sou tant que a aquest pas hauran de pagar per anar a treballar, a més de pagar el transport, el menjar, els cangurs pels nens...
En resum, la nostra població té problemilles per arribar a final de mes. I no se'ns acut res més que posar una taxa a les receptes mèdiques com si la gent prengués medicaments per esport. Que n'hi ha que sí, clar. Però la majoria de la ciutadania quan va al metge és perquè es troba malament i ho fa obligada, no per voluntat. I prendre's antibiòtics, per posar un exemple, no és un plaer, sinó una obligació.
En canvi, tenim un país turístic amb unes infrastructures dignes. Podríem dir que són bones, però seria mentir si es coneix l'aeroport, el port i el nivell d'idiomes del personal dels nostres establiments de restauració i hosteleria. Però vaja, és digne. I decidim que com que som així de rumbosos els visitants que vénen, que aquests sí que ho fan per plaer i per voluntat pròpia no poden pagar un (1!!!!!!!!) euro per nit com a taxa turística. És de rucs, perdoneu. Quina diferència hi ha entre una nit d'hotel que et costa 75€ i una que te'n costa 76? Deixaràs d'anar a un hotel per això? Canviaràs de país per anar de vacances quan tots els països del món tenen taxa turística??? Jo he pagat taxa turística en càmpings del nord d'Itàlia que no tenien vàter; en hotels de Xina on el personal de recepció tenia com a grums les cuques; en hostals d'Eslovènia on l'habitació, tot i ser sota teulada, no tenia aire condicionat; en tuguris a Àustria on no et canviaven les tovalloles si no les tiraves per la finestra. I jo no he anat mai deliberadament a llocs cutres.
Però vaja, com que ens deixem, ala, quina serà la següent? Una pujada de la llum? No, calla, que aquesta ja està dita. Mmmmmmmmmmmmmmmmmhhhhhhhhh.... Els dono idees: un impost per respirar.
Per cert, no he sentit mai cap "associació de turistes" queixant-se de la taxa turística.

dissabte, de març 10, 2012

35 anys!

Avui faig 35 anys.
No m'esperava fer-los, la veritat. No perquè no hi arribés, que pretenc arribar als 250. Més que res que era una edat que no em plantejava que tindria.
Quan era més jove pensava que saltaves dels 20 als 60, pràcticament. No sé, un buit en l'espai i el temps. Però vaja, va i arriben els 35!
I osti tu, són genials.
Una vida de parella collonuda, una vida familiar fantàstica, grans amigues i amics, projectes laborals i personals...
Quin error més miserable hauria estat saltar-se'ls, els 35!
Per cert, se m'ha acabat la crisi dels 30, per si no ho heu notat.
M'acaba de començar el creixement dels 35!

dimecres, de febrer 22, 2012

Eurovegas o euroidiotes

Voler posar el macrocasino a Catalunya és una imbecil·litat.

Ve un senyor i es passa la llei per l'entrecuix i a més, no només ho diu, sinó que a sobre se'n vanta. Collonut.
Tabac en llocs tancats, drets dels treballadors al canyet, turisme de creuer i oci caspós i ludòpata.
Fantàstic.
Això lliga amb el meravellós, tecnològic, extraordinari Mobile World Congress? És perquè aquests senyors i senyores (i els d'Alimentària, i els del Meeting Point, i els del Saló de l'Automòbil, entre d'altres) tinguin un lloc on esbargir-se després d'una dura jornada laboral? Suposo que el senyor del tabac i dels treballadors explotats també exigirà, després, que pugui obrir un prostíbul, per donar servei complet (quina gràcia), on les pobres desgraciades seran directament explotades, oi? Més que res perquè va amb el pack!
S'atreviria aquest senyor a anar a Noruega i proposar infringir la llei? O bé a Alemanya?
Som un país del tercer món, és evident. No em preocupa, senzillament ho constato. Ens hi tracten els americans amb aquests projectes d'Eurovegas a Barcelona, ens hi tracta Ryanair quan diu que la Generalitat tingui la boca calladeta quan es parla de drets dels treballadors, ens hi tracta la Comissió Europea quan ens diu que no podem gastar el que decidim, ens hi tracta Espanya quan ens vol fiscalitzar els comptes.
Per cert, i el turisme de qualitat? I les inversions en innovació i recerca?
Calla, que eren paraules que ni tan sols saben què volen dir...

dilluns, de febrer 13, 2012

Coses que no entenc 2


No sóc especialment curta ni estic especialment desinformada, però no entenc què estan fent amb Grècia.
No veig la lògica a ensorrar-la. A no ser que algú vulgui comprar-la sencera, com si fos un tros del Monopoli, no ho entenc.
Què es guanya fent que la població grega sigui pobre de pedir? Abaixar el sou mínim interpropessional a menys de 600 euros és condemnar-los a la indigència.
Què se'n treu de destruir la capacitat de crear empresa? Si els crèdits són encara més cars com es pot invertir per produir? En una època on els estalvis són allò que es posa sota l'olla calenta a la taula, d'on volen que surtin els diners per crear indústria, serveis, ... empresa en general?
Si encara és més fàcil acomiadar la població grega no caldrà ni que els contractin: es poden posar com feien els mexicans a la porta de les botigues a veure qui serà el privilegiat que podrà ser esclavitzat per una misèria de sou.
Que els grecs haurien hagut de pagar impostos, sí.
Que han manipulat enquestes i dades, també (per cert, que ho van fer amb l'aquiescència de la UE, perquè si no és així és que els del Banc Central Europeu i els seus estadístics són un trunyo de professionals).
Que potser no era raonable que països tan diferents tinguessin la mateixa moneda, sense marge de maniobra, segur.
Però i ara, què? Els esclavitzem? En venem els òrgans? Els tirem al mar i ens quedem el seu país, amb totes les restes històriques que encara conserven (de les que no els van robar i estan en altres museus europeus)?
Si els empobrim encara més mai no podran tornar el deute que els obliguem a contraure.
No ho entenc, de veritat.
A veure si algú més llarg i més informat m'ho pot explicar.

dijous, de gener 19, 2012

Barri Sèsam: 1 + 1 fan 2, no 456.


Digueu-me rara, però hi ha coses que jo no entenc, de l'economia.
Deu ser que no vaig anar a Esade, com l'Urdangarin, o a Harvard, com en Mas Colell.
Però a veure, si compto que tinc uns diners que no tinc i me'ls gasto, què passarà? Que tindré problemes, em sembla molt.
He sentit al Catalunya Vespre, el meu programa informatiu de referència, amb en Kilian Sabrià (que us recomano molt moltíssim) que en els pressupostos de la Generalitat d'enguany s'hi inclouen les partides que l'Estat no ha pagat perquè "hi ha el compromís que les pagarà". Cómor?
L'Enric Millo, al Polièdric (programa polític de CatInfo, a les 21.30 els dies de cada dia) explica que "hi ha la intenció de pagar el que es deu i que es buscaran fórmules".
La vicepresidenta, que era psicòloga però ja no tant, diu que si l'Estat hagués pagat el que devia, els famosos 756 milions de l'addicional 3a (addicional tercera és el nom de propi; el cognom és "mira-aquests-imbècils-de-catalans-que-segueixen-pensant-que-cobraran" llarg però amb pedigrí, ei), això, deia, que si haguéssim cobrat els 756 milions de l'addicional tercera s'haurien pogut pagar els 753 milions que es deuen als Ajuntaments. Ajuntaments que presten serveis que no els són propis perquè hi ha lleis que els obliguen a fer-ho (o no, però els seus alcaldes volen guanyar vots prestant serveis xaxiguais megaxupis i de gràtix, que això mola) i que no cobren. Entre ells, dels obligatoris i no propis, la llei de la dependència (les valoracions de dependències); entre els xupiguais, centres cívics per cada tres carrers, casals de gent gran per a cada illa de cases i centres esportius de franc per als aturats.

Torno al principi, perdó.
Però com poses al teu pressupost, com si els tinguessis, uns milions que no tens i que diuen que potser tindràs amb algunes fórmules imaginatives? Que no veus que així segur que vas pel camí del pedregar? Que no quadraran els números ni que els facis digitals????
Si jo fes els números de casa així ja m'haurien embargat fins i tot la tauleta de cafè de l'Ikea (4,5€ una Lack lacada). I aquest és el govern dels millors? Dels millors què? Dels millors redactors de carta de menú de bar de barriada?
I l'anterior tampoc no era el govern dels millors, ei. Que sentir tot un exconseller que es va endur la Conselleria a la seva ciutat perquè li feia mandra traslladar-se a la capital del país (on s'és vist moure un ministeri de la capital!) o llevar-se més d'hora per arribar a l'hora a la feina, dir que és més important invertir en la Llei de Barris que en les línies de metro o de tren perquè "fan més inversió per a les empreses" és per posar-se a plorar.
O a tremolar.
O a les dues coses.
Jo, per si de cas, he obert una llauna de cervesa.
A les penes, punyalades. I als exconsellers, collejes. Als consellers, ... millor no ho dic, que encara estic localitzable.

dimecres, de gener 11, 2012

Ciutadania furiosa

Jo no estic indignada. Vaig passar de la ràbia a la fúria. La indignació és un pas intermig que no m'interessa.
Això de seure a Plaça Catalunya per influir en unes eleccions municipals dient que s'és un moviment transversal (algú que utilitza "transversal" i no fa referència a l'Eix hauria d'estar al talego, per pedant) i desaparèixer sense haver fet cap canvi a part de posar en escac la seguretat del país i d'avergonyir-nos amb l'assalt al Parlament, no va amb mi. Em refereixo a la indignació, clar.
Jo estic directament furiosa. Amb ganes d'agafar un puny americà i dedicar-me a fer suc de polític, de banquer, de gendre de rei, de directors de Palau de la Música, de sindicalistes, de jetes en general i d'algun jeta en concret, que no esmentaré aquí.
Com pot ser que el Millet segueixi al carrer?
Com s'atreveixen a mantenir el sou mínim interprofessional per sota dels 700€?
Algú es creia que l'Urdangarin i la Borbó podien pagar la hipoteca d'un xaletet de 6 milions d'euros amb els seus sous?
Com s'atreveixen a dir que el Rato, de Bankia, guanya 2,5 milions d'euros a l'any, que el Tudó de CaixaCat en guanya 1,5, que el d'Unnim "només" 1 milió, quan els estem pagant entre tots la seva mala gestió?
Per què haig de fer-me responsable de mantenir viu el català, de recollir els residus i classificar-los, de denunciar les empreses que no compleixen la llei del consumidor, de consumir sosteniblement amb quilòmetre zero i slow food, de participar del teixit social i cívic i en canvi no protegeixen tot això amb lleis serioses i que siguin creïbles?
Com podem acceptar que Espanya ens fiscalitzi els pressupostos?????!!!!!
Però què putes ens passa? Què ens hem pres? Estem anestesiats definitivament? Ens han lobotomitzat? Som vaines definitivament i ja només podem assenyalar amb el dit i cridar?????
De moment, per començar, me'n vaig.
Ja veurem quan torno. Si torno.

dissabte, de gener 07, 2012

Els Reis m'han portat una de les millors coses del món: una megasorpresa!
De fet, ara mateix estic estrenant-la!
Fliparax!!!!