dimecres, de desembre 30, 2009

Bon any 2010!

M'agrada començar l'any bé i això vol dir: bona companyia, bon vi, bon menjar, bona música i, després, tranquil·litat. I al cap de pocs dies, bona lectura i bons viatges. Sí, m'agrada viure bé.
I per començar bé, com he dit, cal bona música. Propostes que us faig, de grans cançons que, a més, han estat importants per mi aquest any.
Que sigueu molt felices, molt feliços. Que els somnis es facin realitat, però no tots, per poder seguir lluitant i guanyant. Que la gent que us envolta us faci sentir estimats i que al vostre entorn envieu amor. Que planteu cara. En definitiva, que visqueu.
Salut i un brindis virtual!











dissabte, de desembre 26, 2009

Desitjos


Fa molts i molts dies que no escric res, perquè no he tingut temps. I per una vegada, aquesta falta de temps és positiva.
Ha estat un gran any, per mi. Un any ple de sorpreses, d'alegria, de viatges fantàstics, de llibres interessants, de plaers grans i petits, de retrobaments gratificants i pèrdues petites, de certeses que no han trontollat i de dubtes que s'han aclarit, d'amistats que s'han fet més fortes, de misèries individuals que s'han fet petitones.
He vist Riga, Tallinn, Vilnius, Kaunas, Tartu, Niça, Jerusalem, Tel Aviv, Haifa,... entre d'altres llocs que no coneixia i que m'han fascinat.
He vist Barcelona, Terrassa, Vilafranca, Manresa, Puigcerdà, Tarragona,... entre altres llocs que ja coneixia i que he redescobert.
He sortit de festa i m'ho he passat molt bé. M'he quedat a casa i he estat millor.
He llegit llibres apassassinants, com els de la Batya Gur i llibres terrorífics, com els del Stieg Larsson.
He fet regals que han triomfat i m'han fet regals espectaculars.
He cuinat plats nous que m'han fet feliç per la cara d'alegria de qui se'ls menjava i plats que he llençat pel vàter perquè se m'han cremat.
M'he indignat amb les notícies de la tele i dels diaris i he decidit seguir pensant el que jo vulgui i no el que em diguin que m'he de creure.
He disfrutat amb la meva feina i m'he emprenyat quan no sortia bé.
He lluitat contra cosetes i he triomfat en la meva lluita quotidiana contra l'avorriment.
En resum, que ha estat un gran any. I el meu desig per l'any 2010 és que sigui tan bo com el 2009.
La crisi econòmica, evidentment, ens ha afectat i ens ha fet por. Però ens ha obligat a replantejar-nos què és important i què és superflu. Què ens cal i què no.
En definitiva, ens ha obligat a créixer. I, per mi, això és bo.
Us desitjo un any 2010 fantàstic i que trobeu allò que us fa feliços, malgrat tot.

dilluns, d’octubre 26, 2009

En dos (12) dies: Israel

Com que encara estic en reubicació, com una guiri qualsevol, les imatges amb què m'he omplert els ulls els darrers dies i encara estic processant... Unes quantes, no les millors, no les més interessants. Només unes de representatives.







dijous, d’octubre 01, 2009

Sobrepassada


Estic sobrepassada d'informació.
Ja no sé si el Millet ha espiat la Generalitat per fer uns informes sobre els vicepresidents del Palau de la Música.
O bé si el Barça jugarà a l'hotel del Palau, mentre els regidors requlifiquen la Generalitat i els periodistes espien els mòbils dels consellers.
O bé si no hi haurà requalificació dels terrenys del Barça, ni del Palau, ni de la Generalitat i deixaran d'intercanviar zones verdes en cementiris per alçades en zona de luxe (i això jo ho he vist amb els meus ullets marrons).
O bé si finalment en B(M)illet estirarà de la manta i deixarà amb el cul enlaire tota la gent que diu que ha sucat d'aquestes comissions pagades de sotamà (imprescindible la confessió que va publicar la Vanguardia el 17 de setembre).
O bé si els del Barça es deixaran de parides i faran la feina que els toca fer, començar a preparar els fitxatges per la temporada vinent, la campanya electoral o seguir menjant a dues mans i seguir posant-se com bacons.
O bé si els estudis de la Generalitat tenen alguna mena d'utilitat, a més de servir per posar al terra quan es frega.
En qualsevol cas, el que no es pot permetre és que tot plegat quedi en escàndols de portada del tebeo aquest que és el Periódico i que posi en dubte totes i cada una de les institucions del país, així, d'una plomada.
El Millet és un lladre. Fins aquí, totes i tots d'acord. Doncs al talego. Ell i tots els seus compinxes, tots, els qui sigui oportú: polítics, periodistes, constructors, músics, gerents, directors adjunts i porters. Tots i totes, qui calgui.
El Joan Oliver i en Joan Laporta no són aigua clara. Doncs que els seus socis i patitzants els fotin al carrer a les properes eleccions, que per això és un club privat. I si consideren que és bona la seva gestió, doncs que els tornin a votar.
Els que hi han contractat informes innecessaris i cars amb diner públic, de totes i tots, que pleguin d'una vegada i que se'n vagin a l'OTG (al carrer Aragó, cantonada amb Casanova, n'hi ha una, per si no la coneixen) a buscar un curro més adient a les seves capacitats. El de xoriço està previst al carrer Hospital, però hi ha molta demanda.
I dit això, que permetin que tota la gent que treballa honradament en fundacions, en equips esportius i en política, que és molta i curra molt, pugui fer-ho amb dignitat i sense haver d'amagar-se'n, que ja fa pena que uns quants indignes, ajudats per uns pseudoperiodistes envejosos i amb odi, posin en escac l'estat que estem intentant construir.
Perquè em fot que tinguem totes les misèries d'un Estat sense tenir cap de les virtuts.

dijous, de setembre 10, 2009

Torrelles de Foix, Alt Penedès

En èpoques de crisi, cal imaginació i ús de tots els recursos.

Per això faig servir el meu bloc per a anunciar la venda d'un pis a Torrelles de Foix, a l'Alt Penedès.
El pis té 65 metres quadrats, tres habitacions, menjador, cuina i bany i està moblat i equipat amb tots els electrodomèstics (en funcionament, ja que tots els subministraments estan donats d'alta).
S'hi pot entrar a viure avui mateix. El preu és de 90.00o euros, però en podem parlar.



































Hi ha un jardí comunitari, així com dues piscines, una gran i una petita. Té bones vistes, fins a Montserrat.


Torrelles de Foix està a l'Alt Penedès, al mig de la ruta del vi, de les caves i de les vinyes. És un poble preciós a 12 quilòmetres de Vilafranca del Penedès, amb un entorn natural que permet les excursions al patrimoni romànic, a la natura (fonts, rius i vinyes, així com entorn muntanyós), i hi ha activitats de lleure natural (cavalls, senderisme...).
Hi ha autobusos que uneixen Vilafranca i Torrelles i que estan lligats als horaris de la Renfe.
Les nenes i els nens poden córrer lliurement pel poble, amb les bicicletes o bé a peu, o poden fer-hi excursions.
Com a llocs d'interès hi ha la riera, la Font fresca, la Font de l'Omeda, la Font perduda i la Font trobada, entre d'altres.
Les festes majors, al voltant del 25 d'agost, atreuen molta gent de tota la comarca i són un dels esdeveniments amb més seguiment de la comarca.
Si us plau, si sabeu d'algú que pugui estar-hi interessat o interessada, feu-li arribar aquesta informació.

diumenge, d’agost 30, 2009

Bons propòsits per al nou any. 1er: posar la casa en marxa

Ja hem tornat de vacances. Ja hem deixat caure les motxilles al terra del menjador, hem donat l'aigua, la llum i el gas (estic farta que un dels meus veïns penques em punxi la llum; almenys a l'agost s'ha de fotre i fer servir espelmes!), hem obert la nevera i ens hem posat a plorar per la buidor i hem posat la tele i ja m'he indignat amb TV3. En definitiva, comencem la vida normal.
Aquest any serà diferent, almenys un tros, però per intentar evitar la meva crisi "torno al cole", he decidit començar els meus bons propòsits quan toca, al setembre.

Propòsit 1: posar la casa en marxa.

Això vol dir buidar motxilles, omplir rentadores, buidar rentadores, omplir estenedors, buidar la càmara de fotos a l'ordinador, omplir la nevera, buidar les bosses amb els pocs regals que hem portat per la família (ens ha sortit més car el viatge del que pensàvem!), omplir els pulmons amb la humitat de Barcelona...
M'he llevat d'horeta perquè el meu propi llit m'ha semblat un estrany, m'he dutxat i ja tornava a suar (maleïda xafogor barcelonina!), ha baixat a esmorzar al bar perquè no tenia ni una gota de llet a casa, m'he arribat a l'Opencor per comprar alguna cosa per dinar i m'han atracat a la caixa: 15 euros per unes salsitxes i una amanida de bossa, he tornat a casa maleint la brutícia de la ciutat i la pudor a pixum, m'he mirat les motxilles i els he pegat una coça per apartar-les del pas, he posat les salsitxes i l'amanida a la nevera, m'he assegut davant l'ordinador i he pensat en el propòsit 2: ja ho faré demà, que total, tampoc no cal posar les coses en marxa massa ràpid...

Comencem l'any com el vam acabar, fent el dropo!

dilluns, de juliol 27, 2009

Tanquem per vacances!


Tot i que oficialment encara no estic de vacances, me les prenc del meu bloc, que és de les poques coses que decideixo jo sola amb mi.
Per tant, us deixo amb imatges que fan vacances! Que us provin molt i que torneu amb les piles carregades!

dimarts, de juliol 14, 2009

Apriorismes estúpids (5): "Jo faig crítica televisiva", per Ferran Monegal

Us deixo, per si a algú li interessa, el correu que li he enviat al Monegal, de BTV, i que segur que no llegirà en públic...
Si algú s'apunta a denunciar aquest farsant, almenys farem pinya. No em prenc la molèstia ni de penjar-ne una foto....

"Benvolgut senyor Monegal, o bé els seus i les seves ajudants,

els vull fer arribar la meva queixa en relació al seu programa. Vostè o vostès diuen que el fan és crítica televisiva, però en realitat no fan res més que re-ensenyar de nou totes les misèries que passen a la televisió. El crim de les nenes d'Alcàsser reproduït del programa de l'Albert Castillón, els nens que n'apallissen un altre i ho han gravat pel mòbil, els pares que han estat humiliats...

Avui mateix, sota el paraigua de denunciar els 9 minuts que Cuatro va passar ensenyant la mort d'un noi a Pamplona, en els Sanfermines, ens els ha passat, íntegres, perquè si algú no els havia vist, els pogués veure. I denunciava que Cuatro feia pornografia amb la mort del noi? Què se suposa que feia vostè? I amb la mare? Si Antena3 havia estat miserable ensenyant el dolor de la mare, vostè s'hi ha abonat, també.

Però el que em sembla ja més lamentable és que vostè es vulgui fer ressò de la detenció de Sergi Vicente a Urumchi quan estava cobrint les manifestacions de uigurs en protesta contra la violència han (ètnies xineses que estan en conflicte per diversos motius, entre els quals moviments independentistes, protestes de discriminació religiosa, problemes econòmics, persecucions contra els uigurs que han passat de ser més del 70% de la població a ser només el 30%, entre d'altres...), digui que l'han detingut per alguna cosa que vostè ni sap ni, literalment, "li interessa"... Potser és que la notícia no era prou escabrosa, prou sagnant, no hi havia prou misèria, no hi havia la Merceditas Milà ni la "ratomàquia" que tant li agrada?

Benvolgut senyor Monegal, em sembla que fa trampes i que ens intenta fer passar bou per bèstia grossa. I no és la primera vegada que ho crec, però aquest cop em sembla ja tan escandalós que li faig arribar la meva queixa, que segur que no llegirà en públic.

Ben cordialment"

diumenge, de juliol 12, 2009

Apriorismes estúpids (4): quan hi ha crisi, no s'ha de fer Festa Major

Cada dia, a les pàgines dels nostres il·lustres mitjans de comunicació escrita, ja sigui en paper o al web, podem trobar cartes de ciutadans i ciutadanes, que de forma més o menys anònima, expliquen a la ciutadania que és una vergonya que es facin festes majors arreu del país, tenint en compte que estem en crisi.
Amb això, suposo, deuen voler dir que és llençar els diners programar actes lúdico-festius, quan hauríem d'agafar tots els dinerets i dedicar-los a donar subvencions, ajuts i altres a la gent que s'ha quedat sense feina.
Un moment, si us plau. Pensem.
Les administracions públiques ja dediquen una bona part dels seus recursos a donar protecció a la gent que es troba en situacions crítiques. L'Estat del benestar ens garanteix a totes i tots una protecció suficient, tot i que en alguns casos (i sempre n'hi ha de més extrems) en què la protecció falla. A casa nostra, pràcticament ningú es mor de gana. Pràcticament ningú es mor de malalties curables (i dic curables, no de malalties estranyes, no de malalties terminals i no de vellesa). A casa nostra, pràcticament ningú es troba dormint al ras. Les escoles i la sanitat són gratuïtes i per a tothom. Això no vol dir que tothom pugui accedir a tot, evidentment.
Ens hem acostumat, i ha estat un gran error per part dels ciutadans i ciutadanes i sobretot per part de les administracions, a que quan tenim el més mínim problema algú (diga-li administració, diga-li crèdit bancari) vingui i ens tregui les castanyes del foc. Ens hem acostumat a viure per sobre de les nostres possibilitats. Ens hem acostumat a ser uns irresponsables consumats, a creure que ho teníem tot sense haver d'esforçar-nos-hi ni una mica. Ens hem acostumat a sentir que per què cal esforçar-se a l'escola si total passes de curs igualment i a la construcció sempre hi ha feina. Ens hem habituat a sentir que estalviar era de vells i que cal viure la vida al màxim i que sempre hi ha un crèdit esperant-nos, per poder seguir gastant.
I ara, que arriben les vaques flaques, au, tots a córrer. La xarxa ja està teixida. Hi ha pocs, poquíssims forats. La immensa majoria hem caigut, sí, però no ens l'hem fotuda del tot. Estem trampejant.
I les Festes Majors són una manera de trampejar. D'oferir oci i lleure i cultura. D'oferir serveis que també són imprescindibles. De permetre conèixer castellers, timbalers, gegants, capgrossos, festes d'aigua, concerts, rutes culturals, espais oberts que normalment estan tancats. De portar als pobles i ciutats una mica d'aire fresc que ens permeti respirar. De tornar a trobar els veïns i les veïnes en situacions relaxades i no pegant-nos per un lloc a l'autobús perquè arribem tard a la feina.


Les Festes Majors són una despesa imprescindible per als pobles i ciutats. Es poden reduir actes que no beneficien el conjunt de la ciutadania, d'acord. Es poden retallar pressupostos públics i demanar a les entitats i a la població que des de la seva iniciativa privada (si és que després de tants anys d'abúlia encara els en queda) col·laborin, organitzin i participin. Es poden portar grups menys coneguts i que redueixin una mica la despesa. Es poden buscar fórmules per a fer-ho una miqueta més barat. Però no es poden eliminar. A part que és una part de la cultura de cada poble i ciutat que és un valor innegable, a més ofereixen a la gent que no s'ho pot pagar habitualment l'accés a l'oci i a la diversió.
Ara, es pot estudiar si cal una festa major per barri o si és millor anar sumant esforços i fer una sola i xula Festa Major.

diumenge, de juliol 05, 2009

Café Budapest, Alfonso Zapico


Còmic, novel·la gràfica, historieta per a adults,... Hi ha un munt de paraules per a definir els llibres o les històries que s'expliquen a través de dibuixos.
Particularment prefereixo el terme còmic, perquè per a mi no té cap mena de connotació negativa ni infantil. Trobo que el còmic és una forma més de literatura, que permet unes llicències que la resta de formats no permet.
Café Budapest, d'Alfonso Zapico, és un còmic en què, a través d'uns dibuixos que a mi m'han semblat bonics, explica la creació de l'estat d'Israel, vista des del punt de vista de diferents personatges.
El protagonista, Yechezkel Damjanich, és un noi jueu jove, que toca el violí. Viu amb la seva mare, supervivent del camp de concentració de Birkenau, a Budapest el 1947. El seu oncle va marxar a Palestina fa anys i va obrir el Cafè Budapest a la vora de la ciutat vella de Jerusalem. En el Cafè s'hi troben àrabs, jueus, anglesos, canadencs... i tots ells comparteixen espai i intercanvien opinions en els moments convulsos de la fi del protectorat britànic a Palestina i la creació de l'estat d'Israel.
Hi ha gent que forma part de l'Irgun, gent que lluita del costat dels àrabs, occidentals que no volen responsabilitats i d'altres que s'allisten a la Haganà; s'explica els posicionaments dels països a Nacions Unides, i els pactes i traïcions que van fer.
Paral·lelament en Chaskel, que és com li diu el seu oncle, veu com la seva mare es deixa morir, sense ser capaç de superar el camp de concentració i la pena d'haver perdut el seu marit (esborronadora la història que explica); s'enamora; creix i pren les seves decisions.
En resum, un bon llibre, que val molt la pena.
Gràcies, Lluki, per haver-me'l deixat!

divendres, de juliol 03, 2009

Mighty Toxic Boy

La calor em destrossa. No em deixa dormir, perdo la gana, no vull fer res. Tinc la sensació constant que el cervell se'm desfà com un trist Frigodedo al sol i que em regalima per les orelles (que tampoc no crec que es noti massa si es compara amb la normalitat de l'hivern...).
En resum, que com que sóc incapaç de bastir més de cinc línies coherents, faig post-cançó, que sempre queda "apanyat" i digne. I de passada, li faig propaganda a un grup que avui m'han fet conèixer via myspace i que m'han agradat.

Apa, a disfrutar-lo (o no)!



dimecres, de juny 24, 2009

Apriorismes estúpids (3): nosaltres ho compartim tot


Mentida! O pitjor, quina error!
Quan sento una parella que diu "Nosaltres ho compartim tot" ja tremolo. Vol dir que hauré d'aguantar durant una bona estona un seguit de tòpics sobre com de bonic és compartir-ho tot i fer-ho tot junts i que cadascú perdi la seva identitat per esdevenir una massa informe sense criteri i sense entitat pròpia. Són aquella gent que quan li dius "Ei, anem a sopar?" et diuen, "No, que ell/a té un sopar de feina i no podem venir, perquè sense ell/a no puc venir"...
Són aquella gent que ho comparteixen tot, tot i tot, fins al punt que no se sap qui és qui. Comparteixen idees, comparteixen gustos, comparteixen colors, comparteixen plats als restaurants... i acaben anant a llocs que no els agrada a cap dels dos, escoltant música que els pot arribar a horroritzar i veient pel·lícules que els semblen horribles. Perquè ho comparteixen tot i, per tant, cap dels dos tria.
En les feines domèstiques també diuen que ho comparteixen tot. Au va! Tothom sap que les feines, com els gustos, cadascú té les seves. I ja va bé, perquè així hi ha especialització i cadascú sap què ha de fer sense que aquest "compartir" acabi suposant un "no fer".
D'altra banda, la casa la sol portar un. O una. I l'altre/a col·labora. No dic ajuda (que es dóna; hi ha molts casos en què un/a porta tot el pes de la casa i l'altre/a només ajuda, de tant en tant dóna un cop de mà... i encara se li ha d'agrair, com si fos un favor que es fa a un desconegut). Qui decideix què es menja, com es menja, quan cal anar a comprar, quan falten bombetes, el control de les factures, els pagaments, els ingressos, quan cal netejar el bany, quan les cortines han d'anar a la rentadora, quan s'han d'espolsar les catifes... és qui porta la casa. Que l'altre/a hi col·labori, fent les feines que toquen i assumint com a pròpies les feines, no vol dir que es comparteixi. Vol dir que es col·labora.
A casa meva no ho compartim tot. I contenta, tu! Jo tinc els meus compactes i ell els seus. Jo tinc els meus llibres i ell els seus. Jo tinc els meus gustos i ell els seus. Això vol dir que jo puc agafar els seus compactes, llibres, pel·lis, jocs de la Play quan em vingui de gust, només faltaria. I a la inversa, evidentment! Però el que és seu és seu i el que és meu, és meu. I s'ha de respectar. Perquè per sort encara tenim identitat pròpia i gustos diferents. Perquè si no seríem uns avorrits compartidors... I així ens complementem, no ens ocupem, l'un a l'altra!

dilluns, de juny 08, 2009

Eleccions a Europa, ens mereixerem el que ens passi...


La culpa és de tots i de totes (majoritàriament, de tots).
És dels partits polítics que no han sabut traslladar quina és la importància de les eleccions europees; de les institucions europees que no han sabut explicar què fan i per a què serveix el què fan; de la ciutadania, en general, que no ens ha importat el més mínim informar-nos de què implica la UE.
Després ens trobarem amb jornades laborals de 65 hores i ens posarem les mans al cap; ens trobarem amb Constitucions europees que posen l'estat del benestar a subhasta; ens trobarem amb regulacions de comerç que impedeixen que puguem obrir una botiga; ens trobarem que la lliure competència i el lliure mercat és l'única forma de relació entre territoris; ens trobarem que circularà tot menys les persones.
I ens preguntarem com ens ha passat. Doncs ens ha passat perquè ens ho hem deixat fer i hi hem col·laborat. Una abstenció del 57% és una autèntica vergonya. Per totes bandes. I ens mereixerem el que ens passi, perquè en som responsables.
A veure si treballant 70 hores la setmana (ara que definitivament el Parlament de la UE és encara més de dretes) ens mobilitzem i aprofitem d'aquí a 5 anys per anar a votar; ara que tenim partits obertament racistes i xenòfobs al Parlament Europeu i hi haurà una part de la ciutadania que començarà a veure legitimades les agressions que pateixen, potser reaccionarem.
Jo he votat. Però crec que estem, realment, davant una crisi important de les institucions europees, que han de posar-hi remei. Però també n'hem de posar nosaltres i responsabilitzar-nos de les nostres actuacions, per acció o per omissió, i després no anar a reclamar a altres instàncies...
Per cert, el Pla Bolonya, ve de la UE, per als estudiants que no vau anar a votar i reclameu a la Generalitat que no l'apliqui...

dijous, de juny 04, 2009

Calafell

Calafell és el màxim exponent del meu amor-odi. Detesto profundament Calafell i la seva vida (zona platja, ei) des que tinc 15 anys. No m'agrada. No m'ha agradat mai, ni quan tenia edat per anar a l'Espit a prendre'm els "metres de xupitos". I en canvi és un dels llocs que em genera més bon rotllo, més tranquil·litat, més relax, més pau.
Suposo que fonamentalment el fet de ser-hi amb tota la meva família, home,mare, germana, germans, neboda, nebot (sovint tietes i oncles) a mi, que sóc grupal de mena, em satisfà. Em fa sentir comfortada i acomboiada per un entorn de certeses.

Dissabte al matí agafaré la Renfe, el bocata i l'ampolla d'aigua, un llibre ben gruixut, em carregaré de paciència i baixaré fins a Calafell. I quan arribi sé que la meva germana m'haurà preparat el meu plat preferit, arròs, i que la meva mare estarà encantada de veure'm un cap de setmana sencer i poder discutir i jugar a cartes, i que els meus nebots m'arrossegaran a jugar amb les onades... I seré feliç de perdre'm en aquesta calma, bressolada per les onades i la calor, barrejant factor Delial factor 30 i sorra de la platja...

dimecres, de juny 03, 2009

Sakin, un plaer per a les orelles

Ja fa temps vaig intentar que algú s'encomanés, rotllo Grip A, del meu gust per Sakin. En la meva missió evangelitzadora (autoimposada i gratificant) us deixo dos vídeos que he trobat el Iutub. L'estètica d'un d'ells és completament kitsch (que també en parlarem, dels Kitsch un dia, també, que com que han desclassificat els seus cd els pots demanar per correu electrònic i te'ls envien...), però escolteu les cançons sense prejudicis i digueu-me si els disfruteu tant com jo.




dimarts, de juny 02, 2009

Els guardians del llibre

Els guardians del llibre, de Geraldine Brooks, és un bon llibre. Així d'entrada, és recomanable per passar una bona estona.
El llibre se centra en les viscissituds que ha viscut al llarg dels temps la Hagadà de Sarajevo. La Hagadà, un còdex domèstic jueu, apareix a Sarajevo després de la guerra, quan es pensava que estava perduda. És una obra extraordinària, sobretot per les seves il·lustracions, i tenint en compte que tant el judaisme com l'islam consideren que les icones són idolatria, la seva història ha de ser, també, extraordinària. Un dels elements que la fan més curiosa és que dos musulmans han arriscat la seva vida per salvar-la.
A partir de l'estudi de la Hagadà per part de Hanna, una conservadora de llibres australiana, es va teixint la història, paral·lela, la de la Hagadà i la de la Hanna. De com es va fer la Hagadà i de com la Hanna descobreix la seva vida.
La Mireia el va recomanar en el seu bloc, però vaig preferir llegir el llibre abans de veure'n la ressenya. És una bona ressenya, però és més generosa, com habitualment, que jo. La Mireia va definir el llibre dient que hi ha dues històries, una enrera i una endavant, la Hagadà i la Hanna. És una idea que li robo (sense el seu permís, però espero que amb permissivitat...)
Considero que la història que va enrera és excel·lent. Amb molt poques pàgines descriu i transmet les situacions històriques, els moments convulsos, els canvis, el menyspreu als jueus i als musulmans, les guerres, les persecucions, la intolerància, la intel·lectualitat, el perdó, la caritat, l'amor... Amb quatre paraules sap explicar l'època de la resistència iugoslava, amb els partisans; la Inquisió espanyola; la llibertat amb límits de Venècia; els resultats de la guerra de Bòsnia, la Viena imperial...
La història que va endavant, la de la Hanna, la considero, ho sento, pobra i sobrera. No m'aporta res la mala relació de la Hanna amb la seva mare súperglamurosa i neurocirurgiana, la seva vida sexual intranscendent, els seus problemes per no haver conegut el seu pare...
Mentre que una d'elles és fantàstica i val la pena el llibre només per saber com es va arribar a fer aquesta Hagadà i t'apassiones i vius com va passant de mà en mà, l'altra història em va carregar...
Però vaja, per sort, per gustos, colors! I el recomano, perquè val la pena.
Ara, que molt, molt millor, El xinès, de Henning Mankell. Properament...

diumenge, de maig 31, 2009

Operació bikini

Com cada any, arriba l'operació bikini.
I com cada any, a més de menjar menys i més sa (més verdures, més planxa, menys crumpets amb nocilla, més gaspatxo, menys calamars farcits, més entrepans de pa integral, menys pollastre amb samfaina...) també s'incrementa el nombre de visites al gimnàs municipal que pago religiosament cada mes.
Els gestors de l'equipament esportiu municipal (que és el nom oficial del meu gimnàs municipal) tenen la simpatia de canviar-nos l'horari cada trimestre, de manera que les classes que t'anaven bé d'horari i els professors que et queien bé van a petar a les 12 del migdia perquè els avis jubilats i els aturats puguin fer condicionament físic amb comoditat. A les 8 del vespre ens deixen classes tan apassionants com: bodypump, steps, spinning i altres entrenaments salvatges.
Dissabte al matí solien fer una classe per a totes aquelles que som unes pringades i currem durant la setmana en feines amb horaris fixos. Es tractava de classes on la majoria érem dones d'entre 25 i 40 que l'única cosa que volem és que no ens caiguin les carns abans d'hora, després d'estar assegudes al davant d'una pantalla d'ordinador una mitjana de 8 hores al dia.
Doncs ara, no. Ara, la classe de dissabte al matí és un entrenament militar per a marines que no han pogut aprovar l'examen d'ingrés a l'exèrcit dels Estats Units per falta de forma física.
El professor (una barreja de sàdic i psicòpata) vol que siguem així:


I en canvi nosaltres voldríem ser així:

Des d'aquest humil bloc, proposo als de l'equipament municipal que de cara a l'any vinent, el tercer trimestre es deixin de pijades i posin en un horari decent una classe que es digui: Operació Bikini. I que la programin diàriament, que si no no hi cabem, a la sala!

diumenge, de maig 24, 2009

Petites preguntes quotidianes: per què ens fem trampes al solitari?

Per què sempre se m'acaba el Colacao i trigo setmanes a aconseguir comprar-ne un pot nou?
Per que Zapatero s'atreveix a prometre ajudes per a la compra d'automòbils amb diners que no són seus?
Per què el Govern de Catalunya en lloc de dir que ja saben amb què s'han de gastar la seva pasta, responen que "bueno, que vale, que si el ZP diu cotxes, seran cotxes"?
Per què sembla que ningú no recordi que els diners són finits i que si paguem ajudes a la compra de cotxes potser no podrem pagar metges, mestres, pensions, obres públiques, beques de menjador, ... entre d'altres?
Per què les propostes que fa el govern ZP són un còpia dolenta i barata de totes les polítiques que fan altres estats, però sense haver-les estudiat com déu mana abans?
Per què es vol que la gent compri molts cotxes i alhora es redueixen les places d'aparcament en superfície i es puja el preu de la benzina?
Per què no es donen ajudes directes a altres sectors de l'economia, que donen feina a molta més gent que el sector de l'automòbil: botigues, restaurants, centres de bellesa, llibreries, ...?
Per què la gent ens ho mirem i ens pensem que s'han tornat tots bojos?
Per què la campanya Dona de Caixa Catalunya atribueix a les dones els comptes i crèdits noces i els comptes despeses compartides, si el 90% de les dones es casa i conviu amb homes? Per què a ells no se'ls ofereix?
Per què en lloc de semblar la resposta a una necessitat femenina, el que fa és perpetuar la doble jornada laboral, la de casa i la de fora de casa, de les dones?
Per què el Gerard Piqué, nascut a Catalunya i del Barça de tota la vida, quan li donen el micro per celebrar la Lliga i la Copa, es posa a cridar "Campeones, campeones", quan totes les paraules anteriors les ha dites en català?
Per què ens diuen que la inflació ha caigut per sota l'1% i que estem en perill de deflació i en canvi quan vaig al súper veig que tots els productes de primera necessitat, i els de segona, també, han pujat de preu?
Per què han incorporat la cirurgia estètica i els viatges d'avió en la cistella de l'IPC, viciant així qualsevol increment real dels preus dels productes necessaris?
Per què quan demano un tallat amb la llet natural consideren que ja n'hi ha prou amb portar-me'l amb la llet rebullida però un pèl més freda perquè no me la tornen a escalfar?
Per què quan demano un cafè em pregunten si el vull sol, si és evident que és un cafè, que si no l'hauria demanat amb gel, amb llet o tallat?
Per què Endesa m'envia una carta dient-me que, per llei, està obligada a donar-me alternatives de proveïdores d'electricitat i m'adjunta una factura de 9 euros, quan habitualment me les envia de més de 70 euros?
Per què les eleccions europees passaran sense pena ni glòria, quan resulta que és a Europa on es decideixen algunes de les coses més importants de la nostra existència, com el preu d'internet i la telefonia mòbil?
Per què segueixo fumant, tot i saber que m'estic fent malbé la salut i el meu pare va morir d'un càncer de pulmó per fumar?
Per què quan dius que és evident que quan fas el sopar el fas per tothom de casa et miren amb cara de "tu ets ximple, també se'l pot fer ell"?
Per què es miren el meu company amb cara de "ets un pringat!" quan ell diu que quan plega la roba plega la de tothom (és a dir, la dels dos)?
Per què els de Cillit Bang pretenen vendre'm un producte de neteja meravellós que treu la merda incrustada de quatre mesos i se suposa que hauria d'estar més que contenta, quan a casa meva i a la de tothom normal, es fa la neteja diàriament o bé, a tot estirar, un cop a la setmana?
Per què els Kellog's no caduquen fins al cap d'un any però s'estoven de seguida?
Per què les marques et diuen que no consumeixis productes de marca blanca però alhora moltes d'elles produeixen per a marques blanques?
Per què el Tour de França ha de passar per davant de casa meva DUES vegades i no em puc ni queixar?
Per què haig d'acceptar que em diguin que haig de fer les paus amb l'emprovador reduint la meva cintura i les meves cames, en lloc de fer-la comprant-me una talla més de roba?
Per què les talles, malgrat l'estudi que la Salgado va pagar a vés a saber qui per a unificar-les, segueixen sent dispars i una talla 42 a Mango equival a una talla 32 a H&M?
Per què no em puc fer gran i haig de ser sempre jove, sense arrugues, sense canes, sense ulleres sota els ulls?
Per què quan estic malalta, en lloc de ser intel·ligent i quedar-me al llit, em xuto de Frenadols i me'n vaig a la feina, per encomanar a tothom, ser poc productiva i allargar innecessàriament el refredat?
Per què no hi ha ni un mitjà de comunicació que sigui llegible, escoltable o mirable, sense avorrir-te, tenir basques o agafar un rebot espectacular?
Per què em plantejo totes aquestes estupideses mentre em dutxo a les 7 del matí i les escric en un bloc un diumenge al matí?
Per què m'agrada tant aquesta cançó?


diumenge, de maig 17, 2009

El silenci dels claustres, Alicia Giménez Bartlett

Després de tenir un excés de feina durant uns quants dies (de la feina que es cobra i de la que no; de la que et paguen per fer i de la que cobres si no la fas en forma d'escarbats i roba bruta... professioanl i domèstica, en definitiva)durant els quals no he tingut temps d'escriure ni una sola ratlla digna, avui, diumenge, intento reprendre l'hàbit d'escriure per plaer.

El silenci dels claustres, d'Alicia Giménez Bartlett, va ser una de les adquisions de Sant Jordi. Intento, sempre que puc, llegir les versions originals, però per dos motius aquest cop em vaig comprar la traducció. El primer d'ells és que per Sant Jordi només compro llibres en català; tinc la resta de l'any per comprar llibres en altres idiomes. El segon és que no havia llegit res d'ella abans i per tant no tinc cap mena de prejudici ni a favor ni en contra de la seva manera d'usar la llengua en castellà.
Per tant, vaig aprofitar que Destino l'havia editada en català i me la vaig comprar.
La veritat és que havia sentit a parlar tant de l'inspectora Petra Delicado que ja tenia una certa curiositat a veure si era tan gran com la descrivien. I la veritat és que té coses molt bones. Però també en té algunes de no tan bones i algunes d'agafades pels pèls.
Comencem per les bones: és una història original. Que segrestin la mòmia d'un beat del segle XV té la seva gràcia. Que un convent de monges sigui l'escenari principal del crim és curiós. Que reconegui la magnificiència del monestir de Poblet i la calma i la pau que s'hi respiren, així com la meravella de la seva construcció és fantàstic.

També com a bones té la descripció de la policia espanyola. Té gràcia que reconegui que els inspectors de policia espanyola es passen la meitat de la investigació al bar, bevent cerveses i whiskis. No sé què deu fer el cos dels Mossos d'Esquadra, tant insultats darrerament, però vaja, si la policia espanyola funciona així, sort que els han rellevat... Descriu un cos masclista, antic i caspós, tot i que ho vesteix de modernitat. És una inspectora, d'acord, però amb tots els tics d'un mascle que fa les coses PC.

Com a regulars, la investigació. És per una autèntica casualitat que troba la clau al misteri. I això no lliga. Dóna a entendre que el procediment que fan servir és rigorós i meticulós però alhora, seguint aquest procediment en un moment determinat una casualitat fa canviar tota la investigació i dóna la resposta correcta. Entenc que, en una investigació per assassinat o segrest la casualitat també ha d'existir, com la intuïció i la pràctica, però en aquest cas, massa, massa casual, massa agafat pels pèls.
També regular la descripció dels nens. Els nens són nens i es comporten com a tals, però vaja, no són bitxos estranys que tenen motivacions malèfiques. Només són nens.

I com a agafat pels pèls... Per què el fet que sigui una dona la investigadora, la Petra Delicado (està bé el joc de paraules del seu nom, s'ha de reconèixer), ens ha de fer llegir els seus dubtes existencials entre ser una bona policia i una bona madrastra? Per què, sistemàticament, ens trobem amb personatges femenins que volen ser justificats a través dels seus dubtes diguem-ne concialiadors? Per què els homes policies no tenen aquests problemes? Per què la resta de personatges, masculins en la seva major part, excepte les monges, no es plantegen si són uns bons pares, uns bons marits, uns bons el que sigui?
Per què omple pàgines i pàgines del seu sentiment de culpa que ofega a cops de whisky? Tot i això, la relació de parella està prou ben reflectida, ho haig de reconèixer.

Situa l'acció a Barcelona i la descriu, però comet errors importants.

Error 1:
Als districtes no hi ha regidors d'urbanisme, hi ha consellers o conselleres de districte que tenen temes assignats i aquests pobres consellers o conselleres no hi són pas tot el dia, perquè d'això no en mengen, només cobren dietes força miserables, tot i que s'hi deixen moltes hores després de les seves feines.

Error 2:
Per què incorpora una trama en la que deixa la burgesia catalana com un drap brut (així, en genèric, tota la burgesia catalana, com si fos un ésser únic, en lloc d'un grup heterogeni), i després aquesta trama queda tan mal resolta?

Error 3
: coneix Barcelona, però no tant com caldria per a poder intentar descriure-la amb tants pèls i senyals... És impossible alguna de les accions que descriu, perquè la mida dels carrers no ho permet...

En resum, m'ha agradat. Per ser el primer que llegeixo de la Giménez Bartlett no m'ha decebut. Però no correré a la llibreria a comprar-me el següent.
Em sembla que torno a estar en la meva fase molt crítica... Hauré de tornar a prendre'm vacances de novel·la negra i tornar al gènere fantàstic...

dimarts, d’abril 28, 2009

Tants anys i sembla que el temps no passi...

No és que la cançó sigui massa bona (tampoc el grup, la veritat) però gairebé tota la meva generació l'ha ballat, de manera compulsiva, en alguna festa major, en alguna "discomòbil" (hi ha alguna cosa pitjor????), i a sobre fent pogos...
En definitiva, que la cançó és el 1997... I escolteu-ne la lletra, que el ministre Corbacho la podria adoptar com a himne del Ministeri!

divendres, d’abril 24, 2009

Apriorismes estúpids (2): Sant Jordi hauria de ser festiu

Noooooooooorr!!!!! M'agrada Sant Jordi. De fet, m'encanta. És la festa que més m'agrada. Si la convertíssim en festiu, només tindríem un dia de festa, que seria un pont que ningú no aprofitaria per anar a comprar ni llibres, ni roses.


Pels llibres:

M'encanta veure els carrers plens de gent, que es mou, amunt i avall, mirant parades de llibres, remenant els llibres, atracant de preguntes les pobres persones que estan darrere els taulells mortes de calor i estressades (i ho dic per experiència, que fa anys que venc llibres per Sant Jordi).

M'encanta veure gent que no llegeix mai (o molt poc) fent l'esforç de buscar un llibre per a una altra persona. M'agrada veure com si l'altre és molt lector tenen veritables problemes però s'hi llueixen, busquen, pregunten, es deixen assessorar, trien i demanen que els emboliquis el llibre perquè sigui una sorpresa.

M'agrada veure la gent que llegeix sovint i que compra llibres per a ells mateixos, per a les germanes, per als homes, per a les dones, per als pares i les mares, per als fills. Que busquen aquell llibre en concret que els hi han demanat o aquella novetat d'última hora d'una autora remota i descobreixen una petita joia.

M'agrada veure la gent que només compra (i espero que llegeixi) els últims bestsellers que hi ha al mercat. Ja sigui en versió novel·la o llibre d'autoajuda. Stieg Larsson o Gaspar Hernàndez, tant és. És gent que no sol llegir, però que mai no perdrà l'oportunitat de Sant Jordi per a poder buscar un llibre que creu que li pot agradar.

M'agrada la gent que d'entrada rebutja el bestseller i remira a veure si troba algun llibre que s'adigui a allò que li cal en aquells moments. Política, assaig, novel·la, poesia, plantes, cuina. Tot s'hi val i tot entra dins les possibilitats de la lectura. Tant complex és interpretar una recepta de cuina elaborada com, sovint, les memòries del personatge més interessant.

M'agrada veure com els nens i les nenes, acompanyats de mares i pares, i mestres, moltes vegades, s'acosten a les parades de llibres i miren, toquen, oloren, remenen i (pares, mares i mestres, feu el favor de parar-los els peus!) alguns compren i alguns no. Només que la meitat dels nens i nenes que ahir van comprar i van rebre llibres es llegeixin tot el que tenen avui a casa (i ho entenguin) tindrem la generació més llegida en dècades.


Per les roses:

M'agrada veure els homes, a primera hora del matí, pel carrer, al metro, a l'autobús, portant una rosa a la mà per a les seves dones.

M'emociona veure les dones, al llarg del dia, que porten les seves roses a la mà, ensenyant-les, lluint-les, perquè el món vegi que algú les estima, ni que sigui un dia, ni que sigui perquè és Sant Jordi.

M'agrada veure nenes i nens comprant roses, per a noviets, novietes, mares i tietes, àvies i amigues.

M'agrada que tota la ciutat estigui plena de gent que somriu còmplice, quan vas amb la teva rosa, orgullosa del teu home i de tu, mirant desafiant perquè també t'han regalat la teva rosa vermella (qui mai no hagi estat un any sense una rosa, i no compta la del pare..., no entendrà això...)

I per què és estúpid convertir-la en festiu, si tant t'agrada? Doncs m'agrada, precisament, perquè tot això passa en un dia laborable, on tothom intenta buscar una estona per a comprar roses, llibres, per a passejar, per a buscar la persona estimada i fer-hi una passejada per la rambla de la seva ciutat, en el meu cas, Barcelona. Perquè, tot i estar tothom baldat de treballar un munt d'hores diàries, es veuen els somriures i les mirades còmplices. La de sorpresa pel llibre, la de satisfacció un cop obert el paquet, la d'alegria quan la rosa és bonica i plena. La de tristesa quan la rosa no compleix les expectatives, quan el llibre no s'assembla ni per casualitat a allò que t'agrada llegir.

El plaer de sortir i comprar llibres junts. Les estones robades per a poder fer-ho junts un dia laborable que l'horari no coincideix ni per anar a sopar.

Per això, seria estúpid convertir Sant Jordi en festiu. Perquè tindríem un dia de festa més però perdríem una Diada.

Per cert, per Sant Jordi em regalen dos llibres i en regalo dos, de manera que a casa n'entren 4. Enguany són: El xinès, Henning Mankell; Foguerada d'agost, Andrea Camilleri; El silenci dels claustres, Alicia Giménez Bartlett i Els guardians del llibre, de Geraldine Brooks.

En sentireu a parlar....

dimecres, d’abril 15, 2009

La Sagrada Família...


La Sagrada Família, el temple expiatori que Gaudí va pensar per a la Barcelona de principis del segle XX, ho està passant fatal, a principis del segle XXI.

Li volen fer passar per sota el TAV, amb els crits al cel (que, per cert, sembla que no arribin amb prou claredat al seu destinatari) que han elevat els del Patronat i unes quantes persones que consideren que és una salvatjada fer passar una infrastructura d'aquesta magnitud per sota d'una obra d'art com és la Sagrada Família.

D'altres asseguren que a totes les ciutats del món hi ha túnels i metros i trens que les perforen i que tampoc no n'hi ha per tant, i que tots plegats són uns alarmistes.

Avui ha sortit a la premsa que se'ls ha revocat de nou la petició d'aturada d'obres perquè les obres en qüestió no estan prou a la vora de la Sagrada Família per posar-la en perill. Bona resposta, que dóna temps a decidir què faran d'aquí a un temps. Però francament estúpida, perquè no resol res. És a dir, quan les obres (o la tuneladora, que de fet és el què fa perillar, a més de les vibracions dels trens que hi haurien de passar, clar) s'acosti més, aleshores què? Sí que aturaran les obres i diran que s'ha de fer per un recorregut diferent? I què passarà amb els forats que ja estaran fets? I amb els diners que haurà costat? I els diners i el temps i les molèsties que suposarà tornar a obrir el túnel per una altra banda, per a donar una altra volta, per a foradar un altre espai?

Que es decideixin d'una vegada. Si consideren que no hi ha perill, doncs au, endavant i sense excuses com que les obres no estan prou avançades. Si consideren que n'hi pot arribar a haver, doncs enrera i cap a una altra ruta. I no perdem ni temps ni calers, que anem escassos de tot. De fet, em sembla que el TAV, si hagués tret les seves potetes, ja hauria arribat a peu a Perpinyà, després de tant de temps...

Ara, només un detall. Tots els qui han dit que no hi ha cap perill ni per a la Sagrada Família ni per als edificis de l'entorn (ei, que és al mig de l'Eixample, una de les zones més densament poblades del país, per si algú ho recorda; que no estem parlant del mig de la Vall de Cardós...), això que deia, tots els que diuen que no hi ha cap mena de perill, què? Si cau un edifici (Déu no ho vulgui) i si hi ha ni que sigui un sol ferit, què? En seran responsables? O diran que la culpa és dels enginyers que no van fer bé els informes? Assumiran les seves responsabilitats sobre la decisió de fer passar un tren d'alta velocitat per una zona amb edificis que no estan especialment ben fonamentats? Jutges, entitats, plataformes i altres. Tots ells?

Aprofitem que la Sagrada Família encara és en peu per, si de cas, pregar que, en última instància, només haguem de lamentar pèrdues materials. Elevades, perquè aporta un munt de pasta i de llocs de treball (o això diuen els ir-responsables de turisme del nostre país) a les arques nacionals, però només materials.

De fet, proposo vendre-la als japonesos, pedra a pedra, per fer-ne l'ambaixada catalana a Tòquio. Així, segur que no caurà, que la podrem visitar i que s'acabarà un dia o altre. Total, són els que hi van més, els japonesos...

diumenge, d’abril 12, 2009

el finançament? qué es eso? a mi me hablas normal!

Aquests dies hem assistit al túnning que el Zp ha decidit fer en el seu "coto de caza", també conegut com a govern de l'Estat.
L'home ha jugat a escacs: mato una torre amb un alfil (Solbes x Salgado); agafo un cavall i entro a matar (Chávez a Administracions Públiques) i m'enroco amb el Pepiño Blanco a Foment, movent la Maleni al racó. Entremig, escaramusses de peons (que si la Sinde a Cultura, que si la Trini a Sanidad, que si el Gabilondo a Educación...). Peons, perquè són Ministeris que haurien de desaparèixer, tenint en compte que les competències estan transferides a la comunitats autònomes i que si es vol estalviar, si es vol ser eficient i competitiu, el què caldria és prescindir de Ministeris floreros i que serveixen per a engruixir els pressupostos de l'Estat i, per tant, les nostres despeses...
Però anem al que és de pes, als nous 5 genets de l'Apocalipsi, que cavalquen amb l'emblema del PSOE gravat amb foc al front: Zp, Fernandez de la Vega, Salgado, Chávez i Blanco.
Si depèn d'ells, el nostre finançament serà aquell que aconseguim venent números d'una panera que vagin en combinació amb el número de la ONCE del proper 11 de setembre.
Com que estic tipa de veure que els nostres dirigents van dient que això no pot ser i que no ho podem acceptar però que ens caldrà acceptar-ho perquè si no no podrem fer res, des d'aquí (que no llegeixen, afortunadament) els faig una proposta, que els regalo i que no cal que m'agraeixin.
Deixem-ho estar.
Decidim-nons d'una vegada a deixar de gemegar.
Plantem-nos o dimitim col·lectivament i assumim que som una regioneta més i a viure que són quatre dies i tres plou.
Proposo que no acceptem el finançament. Que no tinguem diners per pagar mestres, metges, autobuseros, serveis socials, policies,... Res. Declarem-nos en fallida econòmica i retornem les competències a l'Estat. Que ho pagui ell i que ens presti els serveis ell, que en definitiva és qui recapta els nostres impostos i qui ens diu quins diners rebrem, com si en lloc de negociar el finançament estiguéssim negociant la paga de la setmana.
Aconseguiríem alguna cosa? Jo crec que seria molt útil:
1. la gent s'adonaria de la importància del finançament i de què implica
2. es descobriria la quantitat de feina que fan les administracions públiques i que la gent dóna per suposada,
3. es descobriria com de competent és el nostre govern i com d'incompetent és el govern de Madrid
4. finalment sabríem què volem ser quan siguem grans: el país de P-4, on el més elaborat que diem és "aniràs a la senyu!"o un país d'adults que diuen que la pasta és nostra i ja ens la gestionem nosaltres, que per això ja sabem llegir i escriure.
Au, el suggeriment és de franc i, si l'apliqueu, fins i tot us defensaré!

divendres, d’abril 10, 2009

En dos dies: Vilafranca de Conflent i Montlluís

Tinc la desgràcia de ser massa pobra per tenir una segona residència (amb prou feines tenim la primera i és més aviat petiteta... sembla la casa dels Pin y Pon), però tinc la sort de tenir allotjament gratuït a diferents pobles i ciutats. Un d'ells és Puigcerdà, on una bona persona ens permet aparcar-nos-hi cada cop que les ambulàncies de Barcelona aconsegueixen que perdem l'equilibri mental. Així, de tant en tant, carreguem el cotxe, la paciència i la cartera, agafem l'E-9, ens atraquen al Túnel del Cadí i ens plantem, després de marejar-nos per la zona de Berga, a Puigcerdà.
Des d'allà, ens escapem cap a la Catalunya Nord, a saludar els compatriotes de la zona nord.
A mi és una zona que m'agrada molt, la veritat, però un consell: tot i que Montlluís és més a la vora que Vilafranca de Conflent, primer aneu a Vilafranca. És més bonica, més cuidada, més sencera que no pas Montlluís. Montlluís té unes muralles d'un fort militar que encara es conserva. De fet, les instal·lacions de l'exèrcit són presents a tot el poble (no és gran...) i hi ha moltes zones a les quals no es pot accedir, perquè estan reservades als militars.

A Vilafranca es poden visitar les muralles, el riu, el castell de dalt de la muntanya i tots els carrers, carrerons i corriols de l'entorn. Veure les esglésies obertes és més complicat... No deixa de ser un bonic decorat, amb tot de banderetes que pengen, en una ciutat que ha estat declarada patrimoni de la Humanitat per la Unesco.
Una bona opció és agafar el Tren Groc (Train Jaune), que fa el recorregut des de la Tor de Querol fins a Vilafranca de Conflent i us estalvieu una carretera que està en unes condicions deplorables. Els horaris són còmodes i passareu per uns paratges naturals magnífics, com són els Pirineus. Per menjar: a mi, com que la cuina francesa, amb molta mantega, molta ceba i moltes herbes, m'agrada, no em costa gens trobar llocs on menjar. De totes maneres, si esteu fent el turista, us recomano un entrepà amb crudités i una boisson a peu dret a qualsevol dels forns que hi ha. Un cafè noisette i au, a córrer.
Per dormir: no sabria què recomanar-vos. Però tenint en compte que queda molt a la vora de Puigcerdà, potser us recomanaria estar-vos al Principat i agafar el cotxe fins a la zona. Us sortirà més apanyat de preu i us estalviareu les moquetes als lavabos, que a mi sempre em fa angúnia...
Ah, per cert, per anar a Vilafranca de Conflent i Montlluís, si feu servir dos dies, us en sobrarà un i mig... O sigui que millor que tingueu una bona companyia!

dimecres, d’abril 08, 2009

Apriorismes estúpids (1): no m'agrada la música catalana



Avui he tornat a sentir, a l'autobús, un dels múltiples apriorismes estúpids que els éssers humans tenim (i m'hi incloc, ei). En vista de la múltitud d'apriorismes, he decidit que, si me'n recordo, aniré fent-ne una llista.
El d'avui: no m'agrada la música catalana (alternativament, no m'agrada la música en català).
Hi ha un seguit de gent que fa anys que va dient que no li agrada la música catalana, que la música catalana és una merda i que tot el que es fa en català és provincià i cutre i que només es fa en català per la subvenció.
Com diria el Monegal, alerta! ah! Un moment!
Dir que tota la música en català és una caca és una mica pedant. És com dir que tota la música en anglès és una caca. Doncs com a tot arreu, deuen haver-hi coses bones i dolentes, coses que t'agraden i coses que no, coses excel·lents i coses que s'hauria de condemnar el productor a galeres. Però en català, en anglès, en swahili i en grec.
Dir que la música catalana és una merda és suposar que tota és igual i, francament, actualment hi ha prou grups que canten en català per cobrir la demanda de qualsevol estil musical. Que estem al 2009 i que fa molts anys que es produeix i s'autoprodueix música en català...
Dir que cantar en català (i estic fent un posicionament, és a dir, entenc en aquest cas que la música catalana és la que es fa en català) és provincià, cutre o que només es busca la subvenció, és ser provincià i cutre. És a dir, els grups que canten en anglès a Anglaterra són provincians? Els grups que canten en espanyol a Valladolid són provincians o busquen subvencions (que com tothom les busquen, evidentment!, com els anglesos!). O és que només es pot cantar en idiomes majoritaris? Doncs no siguem taaaaaaan provincians i passem-nos directament al xinès, que és l'idioma del futur! Segons sembla, només les coses fetes en català són provincianes.
I els periodistes, musicals o no, col·laboren a aquesta estretor mental i a aquest autoprovincianisme: per què canteu, feu cançons, feu música... (també a qui publica novel·les, reculls de poesia o receptes de cuina, tant és) en català? Algú s'imagina a un periodista rus preguntant-li a un cantant rus per què canta en rus? El tancarien al manicomi....
En resum: dir "no m'agrada la música catalana" vindria a ser mensyprear des de Frederic Mompou i Pau Casals fins a Samitier o La Brigada, passant per Lluís Llach, Sapo, Els Pets, Sangratraït, Gerard Quintana, Umpah Pah, la Dharma, entre centenars d'altres (que ningú no s'ofengui ni es pensi que és una llista dels que m'agraden a mi, perquè me'n deixaria molts!)
A mi, particularment, els Glaucs i en concret en Jofre Bardagí em provoquen basques. Però això no impedeix que n'escolti d'altres.
Ara, que detesto cordialment els Queen i no per això abandono la música en anglès. Perquè seria igual de ximple i provinciana que els que diuen "a mi no m'agrada la música catalana".
Ah, per cert, dos vídeos de música catalana... Sí, també fem hip hop i ska...

diumenge, d’abril 05, 2009

La segona mort de Jesús de Natzaret, Francesc Puigpelat

Me'l van regalar gairebé l'endemà que hagués sortit publicat. En Puigpelat és un dels meus autors preferits i sempre que treu alguna cosa, ràpidament la llegeixo.

La segona mort de Jesús de Natzaret és, com Roger de Flor, el lleó de Constantinoble, i Els llops, una novel·la negra. Hi ha un assassinat, el de Jesús de Natzaret, i algú que investiga qui l'ha mort i per què. Tenint en compte que Jesús de Natzaret és bastant conegut qui el va matar i per què, el plantejament de la novel·la és, si més no, curiós.
Es basa en la teoria que el protagonista, Antoni Alexandre David, banquer, jueu de la Diàspora i nascut a Antioquia, no creu que Jesús hagi mort, perquè assegura que acaba de prendre una copa de vi amb ell i que, per tant, qui ha mort i qui ha començat a generar un moviment social (el que serà el cristianisme) és una altra persona. El seu pare l'envia a investigar la mort de Jesús, perquè li acaben de fer un préstec de molts diners i creuen que tot plegat ha estat una argúcia per estalviar-se tornar el préstec.
A partir d'aquí es desenvolupa una intriga en la qual s'hi barregen política, religions, fes, creences, homes, dones, enganys, certeses, història... Una barreja interessant i curiosa, que fa que el llibre sigui amè de llegir i farcit de dades històriques.

Puigpelat desenvolupa una història que es mou a través dels continents i de les diferents religions, però sobretot és un llibre que revaloritza el paper de les dones en la història i la religió. Cosa que d'altra banda ja tocava, perquè si s'ha de fer cas a les paraules de Déu a l'obra de teatre d'Aurora de Gollada, "les dones sí que tenien un paper en el cristianisme; qui us creieu que va servir la taula en el Sant Sopar"?

El llibre val la pena i si podeu, mireu de recuperar el text de l'obra de teatre, de Beth Escudé i interpretada per Mònica Glaenzl en el paper de la senyora De Gollada, també.

dijous, d’abril 02, 2009

Hem deixat l'edat de pedra!


Finalment, i gairebé una dècada després d'entrar al segle XXI, nosaltres hem deixat enrera l'edat de pedra. Ja tenim internet a casa!!!! No m'ho puc ni creure! No només tenim internet sinó que, a sobre, i això és el més espectacular, funciona! Sí, sí! Tres dies i encara no ha petat!

Això sí, ja ha petat la meva dedicació a la lectura, a la facultat, a la tele, ... Estic pensant, fins i tot, de donar de baixa el cervell, perquè consumeix un munt i últimament no el gasto tant...

Però vaja, amb sort i si no m'enganxo massa a qualsevol altra cosa, fins i tot podré anar actualitzant el bloc, que tampoc no és que hi hagi manifestacions massives perquè l'actualitzi amb freqüència, però vaja, el meu ego literari queda satisfet...

La novel·la que vull escriure, amb la resta de projectes pendents, quedarà arxivat a la carpeta de documents...

De moment, fotos! Per cert, que l'actualització de Picassa (el 3) és una passada!!!!

dijous, de març 26, 2009

Els germans Oppermann, Lion Feuchtwanger

Després de llegir un post de la Kweilan sobre El diari d'Anna Frank, em va venir a la memòria un llibre que em van deixar ja fa uns mesos i que vaig devorar.

Els germans Oppermann, de Lion Feuchtwanger (de fet en vaig llegir la traducció castellanal, Los hermanos Oppermann, perquè no n'he sabut trobar la catalana; si algú la coneix, que es manifesti!) és la història d'uns germans jueus en l'Alemanya prenazi. Homes adults, cadascú d'ells triomfador en el seu camp (metges, escriptors, empresaris, intel·lectuals...) que van veient com l'ambient a Berlín es va transformant, poc a poc, un lloc hostil per a ells.

De ser uns ciutadans reconeguts i amb prestigi, producte de la fàbrica de mobles Opperman, fàbrica familiar que al llarg dels anys assoleix un prestigi entre el sector per la solidesa i qualitat dels seus productes, passen a ser uns empestats, perseguits, menystinguts, pel fet de ser jueus.

A l'entorn dels germans hi ha les seves famíies: el noi que estudia a l'Institut i que de tenir un professor culte passa a tenir un professor filonazi; la noia progressista que vol emigrar cap a Palestina, a buscar-se un futur; les dones, que juguen papers diferents, des de l'estoicisme fins a la lluita; els veïns, els treballadors, els pacients, les infermeres, els col·laboradors, les amants... Cadascú d'ells pren una posició, que no és definitiva, sinó que va evolucionant en funció de l'evolució dels fets. I cadascú escapa, a la seva manera.

La negació de la situació, l'assumpció de la realitat, la por al feixisme, la incomprensió de per què els està passant el què els passa, les reaccions viscerals o meditades. Són personatges complexos, que reaccionen com les persones: no sempre a mateix estímul, mateixa reacció. No sempre som racionals.

L'ambient és opressiu. Es va tenyint de gris, de marró, de vermell, de negre, de blanc. No és una novel·la durant el nazisme, és una novel·la situada entre els anys 28 i 37, després de la República de Weimar i quan el nazisme començava a fer forat. De quan es començaven a afiliar als camises pardes, de quan encara no se sabia què estava passant i molts pensaven que la mà dura era el que li calia a una Alemanya humiliada.

El més impactant és que va ser escrita el 1933. L'autor, Lion Feuchtwanger, s'havia exiliat a França amb la seva dona. Però va ser capaç de preveure què s'havia d'esdevenir, de fer-ho saber (Els Oppermann es va traduir a 9 llengües, entre les quals l'anglès, el francès, el polonès, l'hebreu, el suec, el danès...) i convertir-se en una de les veus contràries al Tercer Reich fins i tot abans que aquest comencés.

dijous, de març 19, 2009

Eren estudiants! Saura, dimissió!


Ahir vam poder veure, la majoria per la tele, com els Mossos carregaven a lo bèstia (perdoneu-me l'expressió incorrecta) contra una manifestació d'estudiants.

Les càrregues ja van ser excessives al matí, a quarts de 8, quan van desallotjar l'edifici històric de la UB (per ordre del rector, DÍDAC RAMÍREZ, NO del Conseller Huguet, que aquí cadascú ha d'assumir les seves responsabilitats i no la dels altres...), amb cops de porra a estudiants que estaven a terra, amb empentes a periodistes i amb crits a tothom qui passava per allà. Això no vol dir que la policia hagi d'aguantar que els llencin cadires, que se'ls pixin a la cara o que els clavin cops. És policia, no amigueta dels nens i les iaies, i que no està per baixar gats dels arbres, sinó per a fer complir l'ordre (amb tot el que això implica).

Però al vespre es van passar. Es van passar un ou. A la manifestació, fos de 2.000 o de 5.000, la majoria eren estudiants, gent que donava suport als estudiants i que no anava ni armada ni tenia la intenció de cremar la ciutat. Els antidisturbis van carregar innecessàriament contra tothom: cops de porra a estudiants, premsa, gent que passava per allà, ... darrere els genolls, a l'esquena, quan estaven al terra...

I en canvi, quan els antiglobalització van venir a Barcelona, què van fer? Quedar-se a la porta de la Conselleria, esperant que els llencessin al damunt les valles de protecció de les obres del costat. Tot Catalunya va poder veure com els Mossos eren acorralats i assetjats per una colla de bèsties i vàndals, i allà es van quedar, mirant-s'ho.

Quan el Barça va guanyar la Lliga, fa dos anys, es van saquejar uns quants comerços de la Rambla. I si bé és cert que les botigues haurien de tenir sistemes passius de seguretat (una simple persiana, per exemple) també és cert que els Mossos no van ser pas tan actius com ahir.

Durant el macrobotellón que un altre cop els antiglobalització pies negros que tenim instal·lats a Barcelona van convocar a la Rambla del Raval (a Barcelona mai no s'havia fet botellón!!!). Es va permetre que s'espoliés la llibreria de l'IEC (robatoris d'ordinadors, de diccionaris¿?, de material...), que s'entrés a les botigues de tot l'entorn, que es cremés l'Almirall...

Saura, dimiteix! Quan els Mossos no estan acusats de maltractaments (les famoses càmeres a les comissaries que el mateix departament fa servir per filtrar imatges), estan sent jutjats per abús d'autoritat.

L'actuació d'ahir va ser una excessiva, desproporcionada i completament innecessària. I demanar disculpes i dir que no s'ha de pegar als periodistes (a la resta, sí, però????) és una autèntica vergonya.

Saura, plega! I deixa que algú més competent assumeixi les teves competències!

dilluns, de març 09, 2009

Només un dia?????


Ahir va ser el Dia Internacional de les Dones. Ja no és el dia de la Dona Treballadora; ni tan sols de la Dona. Igual que l'Insitut Català, s'ha assumit el plural per a demostrar que no hi ha UNA dona, sinó que hi ha centenars de diferents models de dones. Sembla que la premsa no se n'hagi assabentat, però. (de totes maneres, tampoc no han descobert que en català diem "habitatge" i no "vivenda" o bé "aturats" i no "parats"; però vaja...)
Però com cada any, i tornem a les tradicions, ens bombardegen, al voltant del 8 de març amb les dades que ens demostren que la pobresa és femenina, que els assassinats per violència masclista són una de les principals causes de mort entre les dones, que els sous que cobrem són més baixos, que som les que doblem jornades laborals, que som les que tenim les coses més peludes (i em refereixo al futur i a l'economia, no a les cames ni les aixelles) en un futur, on el sistema capitalista ens ha maltractat encara més que als homes.
Però tot això ho fem només un dia a l'any. I apa, ja hem complert. Ja hem posat el crit al cel, ja hem demostrat la nostra solidaritat, ja hem tret a passejar una mica les vergonyes de la nostra societat patriarcal. Ja tenim aquí la Núria Chinchilla, de l'IESE dient-nos que s'han de flexibilitzar les jornades laborals per a permetre que les dones conciliem! I els homes, que no han de conciliar? Ja surten les famoses entrevistes de cada any preguntant a les "dones emprenedores" (entenc que la resta no ho són, que són unes gandules aprofitades... sobretot les que fan equilibris ecònomics per a poder donar de menjar a la família amb 300 euros al mes...) com s'ho fan per ser unes triomfadores en el món laboral i alhora conciliar. Algú s'imagina aquesta pregunta a un "home emprenedor" (el mateix per a la resta d'homes, que deuen ser també una colla de ganduls...)??? Per què a una ministra o a una regidora o a una empresària o a una treballadora domèstica o a una mestra o a una dentista se li pregunta com concilia (el què i amb què? amb la seva família, amb el seu gimnàs, amb el seu gos, amb el seu sofà, amb els seus amants...) i a un home MAI no se li demana? No té família? No té fills? O es dóna per suposat que ja hi ha algú que li fa la feina?
En definitiva, s'acosta el meu aniversari i se'm nota. Sempre em poso de mala lluna i cada any més em fan fàstic les notícies estacionals. Sobretot quan són perquè toquen i per cobrir l'expedient.