dimecres, de juny 24, 2009

Apriorismes estúpids (3): nosaltres ho compartim tot


Mentida! O pitjor, quina error!
Quan sento una parella que diu "Nosaltres ho compartim tot" ja tremolo. Vol dir que hauré d'aguantar durant una bona estona un seguit de tòpics sobre com de bonic és compartir-ho tot i fer-ho tot junts i que cadascú perdi la seva identitat per esdevenir una massa informe sense criteri i sense entitat pròpia. Són aquella gent que quan li dius "Ei, anem a sopar?" et diuen, "No, que ell/a té un sopar de feina i no podem venir, perquè sense ell/a no puc venir"...
Són aquella gent que ho comparteixen tot, tot i tot, fins al punt que no se sap qui és qui. Comparteixen idees, comparteixen gustos, comparteixen colors, comparteixen plats als restaurants... i acaben anant a llocs que no els agrada a cap dels dos, escoltant música que els pot arribar a horroritzar i veient pel·lícules que els semblen horribles. Perquè ho comparteixen tot i, per tant, cap dels dos tria.
En les feines domèstiques també diuen que ho comparteixen tot. Au va! Tothom sap que les feines, com els gustos, cadascú té les seves. I ja va bé, perquè així hi ha especialització i cadascú sap què ha de fer sense que aquest "compartir" acabi suposant un "no fer".
D'altra banda, la casa la sol portar un. O una. I l'altre/a col·labora. No dic ajuda (que es dóna; hi ha molts casos en què un/a porta tot el pes de la casa i l'altre/a només ajuda, de tant en tant dóna un cop de mà... i encara se li ha d'agrair, com si fos un favor que es fa a un desconegut). Qui decideix què es menja, com es menja, quan cal anar a comprar, quan falten bombetes, el control de les factures, els pagaments, els ingressos, quan cal netejar el bany, quan les cortines han d'anar a la rentadora, quan s'han d'espolsar les catifes... és qui porta la casa. Que l'altre/a hi col·labori, fent les feines que toquen i assumint com a pròpies les feines, no vol dir que es comparteixi. Vol dir que es col·labora.
A casa meva no ho compartim tot. I contenta, tu! Jo tinc els meus compactes i ell els seus. Jo tinc els meus llibres i ell els seus. Jo tinc els meus gustos i ell els seus. Això vol dir que jo puc agafar els seus compactes, llibres, pel·lis, jocs de la Play quan em vingui de gust, només faltaria. I a la inversa, evidentment! Però el que és seu és seu i el que és meu, és meu. I s'ha de respectar. Perquè per sort encara tenim identitat pròpia i gustos diferents. Perquè si no seríem uns avorrits compartidors... I així ens complementem, no ens ocupem, l'un a l'altra!

dilluns, de juny 08, 2009

Eleccions a Europa, ens mereixerem el que ens passi...


La culpa és de tots i de totes (majoritàriament, de tots).
És dels partits polítics que no han sabut traslladar quina és la importància de les eleccions europees; de les institucions europees que no han sabut explicar què fan i per a què serveix el què fan; de la ciutadania, en general, que no ens ha importat el més mínim informar-nos de què implica la UE.
Després ens trobarem amb jornades laborals de 65 hores i ens posarem les mans al cap; ens trobarem amb Constitucions europees que posen l'estat del benestar a subhasta; ens trobarem amb regulacions de comerç que impedeixen que puguem obrir una botiga; ens trobarem que la lliure competència i el lliure mercat és l'única forma de relació entre territoris; ens trobarem que circularà tot menys les persones.
I ens preguntarem com ens ha passat. Doncs ens ha passat perquè ens ho hem deixat fer i hi hem col·laborat. Una abstenció del 57% és una autèntica vergonya. Per totes bandes. I ens mereixerem el que ens passi, perquè en som responsables.
A veure si treballant 70 hores la setmana (ara que definitivament el Parlament de la UE és encara més de dretes) ens mobilitzem i aprofitem d'aquí a 5 anys per anar a votar; ara que tenim partits obertament racistes i xenòfobs al Parlament Europeu i hi haurà una part de la ciutadania que començarà a veure legitimades les agressions que pateixen, potser reaccionarem.
Jo he votat. Però crec que estem, realment, davant una crisi important de les institucions europees, que han de posar-hi remei. Però també n'hem de posar nosaltres i responsabilitzar-nos de les nostres actuacions, per acció o per omissió, i després no anar a reclamar a altres instàncies...
Per cert, el Pla Bolonya, ve de la UE, per als estudiants que no vau anar a votar i reclameu a la Generalitat que no l'apliqui...

dijous, de juny 04, 2009

Calafell

Calafell és el màxim exponent del meu amor-odi. Detesto profundament Calafell i la seva vida (zona platja, ei) des que tinc 15 anys. No m'agrada. No m'ha agradat mai, ni quan tenia edat per anar a l'Espit a prendre'm els "metres de xupitos". I en canvi és un dels llocs que em genera més bon rotllo, més tranquil·litat, més relax, més pau.
Suposo que fonamentalment el fet de ser-hi amb tota la meva família, home,mare, germana, germans, neboda, nebot (sovint tietes i oncles) a mi, que sóc grupal de mena, em satisfà. Em fa sentir comfortada i acomboiada per un entorn de certeses.

Dissabte al matí agafaré la Renfe, el bocata i l'ampolla d'aigua, un llibre ben gruixut, em carregaré de paciència i baixaré fins a Calafell. I quan arribi sé que la meva germana m'haurà preparat el meu plat preferit, arròs, i que la meva mare estarà encantada de veure'm un cap de setmana sencer i poder discutir i jugar a cartes, i que els meus nebots m'arrossegaran a jugar amb les onades... I seré feliç de perdre'm en aquesta calma, bressolada per les onades i la calor, barrejant factor Delial factor 30 i sorra de la platja...

dimecres, de juny 03, 2009

Sakin, un plaer per a les orelles

Ja fa temps vaig intentar que algú s'encomanés, rotllo Grip A, del meu gust per Sakin. En la meva missió evangelitzadora (autoimposada i gratificant) us deixo dos vídeos que he trobat el Iutub. L'estètica d'un d'ells és completament kitsch (que també en parlarem, dels Kitsch un dia, també, que com que han desclassificat els seus cd els pots demanar per correu electrònic i te'ls envien...), però escolteu les cançons sense prejudicis i digueu-me si els disfruteu tant com jo.




dimarts, de juny 02, 2009

Els guardians del llibre

Els guardians del llibre, de Geraldine Brooks, és un bon llibre. Així d'entrada, és recomanable per passar una bona estona.
El llibre se centra en les viscissituds que ha viscut al llarg dels temps la Hagadà de Sarajevo. La Hagadà, un còdex domèstic jueu, apareix a Sarajevo després de la guerra, quan es pensava que estava perduda. És una obra extraordinària, sobretot per les seves il·lustracions, i tenint en compte que tant el judaisme com l'islam consideren que les icones són idolatria, la seva història ha de ser, també, extraordinària. Un dels elements que la fan més curiosa és que dos musulmans han arriscat la seva vida per salvar-la.
A partir de l'estudi de la Hagadà per part de Hanna, una conservadora de llibres australiana, es va teixint la història, paral·lela, la de la Hagadà i la de la Hanna. De com es va fer la Hagadà i de com la Hanna descobreix la seva vida.
La Mireia el va recomanar en el seu bloc, però vaig preferir llegir el llibre abans de veure'n la ressenya. És una bona ressenya, però és més generosa, com habitualment, que jo. La Mireia va definir el llibre dient que hi ha dues històries, una enrera i una endavant, la Hagadà i la Hanna. És una idea que li robo (sense el seu permís, però espero que amb permissivitat...)
Considero que la història que va enrera és excel·lent. Amb molt poques pàgines descriu i transmet les situacions històriques, els moments convulsos, els canvis, el menyspreu als jueus i als musulmans, les guerres, les persecucions, la intolerància, la intel·lectualitat, el perdó, la caritat, l'amor... Amb quatre paraules sap explicar l'època de la resistència iugoslava, amb els partisans; la Inquisió espanyola; la llibertat amb límits de Venècia; els resultats de la guerra de Bòsnia, la Viena imperial...
La història que va endavant, la de la Hanna, la considero, ho sento, pobra i sobrera. No m'aporta res la mala relació de la Hanna amb la seva mare súperglamurosa i neurocirurgiana, la seva vida sexual intranscendent, els seus problemes per no haver conegut el seu pare...
Mentre que una d'elles és fantàstica i val la pena el llibre només per saber com es va arribar a fer aquesta Hagadà i t'apassiones i vius com va passant de mà en mà, l'altra història em va carregar...
Però vaja, per sort, per gustos, colors! I el recomano, perquè val la pena.
Ara, que molt, molt millor, El xinès, de Henning Mankell. Properament...