dimarts, de juny 01, 2010

I tu, ets de milletista o pretorià?

Tal i com van les coses darrerament a casa nostra, sembla que s'hagin montat dos equips de xoriços professionals al país. D'una banda, l'equip capitanjat pel Millet (fins fa no gaire, el senyor Millet per a tothom; actualment, Millet i gràcies, i això si té sort); de l'altra, l'equip amb doble capitania d'un tal Luigi (que s'ha de ser cutre per tenir aquest sobrenom, home, que és digne dels Hombres G i Venezia...) i pel Barto Muñoz.


















Quan l'òrgan oficial de comunicació d'un dels equips treu més papers del contenidor (o del sumari, que són sinònims avui en dia) i assenyala més pressumptes xoriços, posant fotos de gent que no hi té res a veure (així m'agrada, periodisme de qualitat!), l'òrgan de comunicació de l'altre equip respon amb un ventilador més gros.
I fot-li, que som catalans!
Però el que és més divertit, i estic esperant a veure, és quan els dos equips trobin els seus punts de contacte. De la mateixa manera que estic convençuda que encara no han sortit tots els noms que haurien de sortir, igual penso que el país no és prou gran perquè no hi hagi gent que hagi sucat a banda i banda.
I tampoc no em crec que els equips siguin tan nítids, tan clars, d'un sol color cada un d'ells. Els tentàcles de la corrupció són moooolt llargs i molt prims, i sobretot molt pringosos. Massa anys en un mateix lloc facilita la creença que un és intocable i que pot fer i desfer a plaer, que aquí no passarà res.
Dos detalls: massa anys hi han estat els dos grans partits del país, en governs. Locals, "diputacionals" i nacionals. Per tant, a asseure's, a comprar una ampolla de vi ben bo, i a veure com evoluciona el tema. El segon: fa maaaaaaaaasssa anys que sempre, sempre, sempre, hi ha els mateixos noms a tot arreu...
Per higiene democràtica i mental cal un canvi. De fet, el que cal és una revolució. I de la crisi, ja en parlaré un altre dia. Perquè aquesta també ens demanda una revolució. Sobretot als que, com jo, som pobres.