dijous, de setembre 25, 2014

Avortament lliure i gratuït. Però no als 16.

Estic a favor de l'avortament lliure i gratuït.
Per diferents motius, cap dels quals, per cert, és "jo pareixo, jo decideixo". Sempre m'ha semblat que l'altra part de l'embaràs (cap dona es pot embarassar sense un gamet masculí, ni que ho vulguem) quan té nom i cognoms té dret a poder dir alguna cosa.

Els meus motius són:

a) És un dret, no una obligació. Això vol dir que avortarà qui ho vulgui fer després de pensar-s'ho. No serà obligatori. Les que no vulguin avortar no ho hauran de fer. No s'anirà fent campanyes de promoció de l'IVE a la tele, com si fos un transplantament de cabell.

b) La salut: l'avortament s'ha de dur a terme amb garanties de protecció de salut de la dona que avorta. Encara que estigui prohibit, l'avortament se segueix practicant. Només que quan està prohibit es fa en llocs insalubres i que acabaran sent un risc greu per la salut de la dona.

c) El dret dels infants a néixer sent volguts: moltes vegades hi ha embarassos no desitjats. Però no tots aquests embarassos acaben en avortament. N'hi ha moltes que al cap d'uns dies de reflexió decideixen que potser no és el que tenien en ment però que sí, que volen tenir aquest fill. Les que decideixen que no el volen, que no sabran què fer-ne, que no, que no i que no, si són obligades a parir-lo probablement es trobaran amb un fill no volgut. Un fill que serà excessivament vulnerable a l'abandonament, als maltractaments, a la violència. No crec que hi hagi res pitjor en aquesta vida que créixer sabent que no et volen.

d) El dret a la igualtat d'oportunitats: si tornem al punt b, el de la salut, com sempre ens trobem amb diferències per motius de renda. Les dones que puguin pagar-se el bitllet d'avió i l'hotel i el tractament privat segur que es pagaran, si volen avortar, un viatge a canviar-se el vestuari, a visitar uns amics o a veure una obra de teatre a qualsevol lloc del món i gaudiran d'un avortament segur (en principi). Les pobres, no. Aniran a petar a llocs insalubres, amb pobres condicions mèdiques i de garanties d'atenció.



És a dir, prou motivat, oi?

Doncs ara perquè penso que als 16-17 anys NO s'ha de poder avortar sense coneixement d'algun adult. No estic dient amb permís. Estic dient CONEIXEMENT. Tot i que tampoc no em semblaria tan salvatge parlar de permís, però ho podria acceptar. Les noies de 16 i 17 anys són menors d'edat. Per tant, estan sota la tutela d'algun adult. Si aquestes noies prenen una decisió complexa com és la d'interrompre voluntàriament un embaràs, els adults que hi conviuen tenen el dret i l'obligació de saber què els passa, per què tenen aquestes reaccions emocionals tan extremes. Un avortament no és una borratxera descomunal, que es passa dormint i amb molta pasta. És una acció directa contra el cos, raspant parts internes que poden deixar conseqüències més enllà de l'endemà. I no dic tampoc que hagi de ser el pare, la mare o el tutor legal. Parlo de CONEIXEMENT I ACOMPANYAMENT per part d'un adult que tingui algun vincle amb la menor. Una tieta, un mestre, una cap del cau, la senyora de la neteja de l'empresa on treballen, la veïna del principal. M'és igual. Algú que després de la intervenció (es passa per quirofan, ei. Que no et treuen una dent...) pugui estar atent que no hi ha cap complicació i que pugui intervenir en cas de necessitat.

Però si no pot ser, si considerem que les noies de 16 i 17 anys poden avortar soles perquè són prou madures per prendre aquesta decisió, aleshores siguem conseqüents com a societat. Si poden avortar, si poden treballar, si es poden casar, aleshores canviem l'edat en què s'assoleix la majoria d'edat i que es rebaixi fins als 16. Que es pugui conduir, que es pugui votar, que es pugui comprar tabac, que es pugui comprar alcohol. O tot o res. O són grans per a algunes coses i petites per a d'altres?

Posem-nos d'acord.

divendres, de setembre 05, 2014

Monstruar


Si fossin els homes els que es dessagnessin regularment i de manera dolorosa, s'hauria estat investigant des del dia del Big Bang perquè es reduís a una estoneta, mentre fas el cafè i que ni tan sols se n'adonessin. O haurien fet novel·les, pel·lícules, documentals i sèries èpiques per narrar amb tots els detalls com superen aquests moments.
Però com que ho patim les dones, que ens bombin. Els mateixos antiinflamatoris que quan et trenques una cama, bromes de mal gust a tots els mitjans, tòpics imbècils sobre els canvis d'humor, anuncis de productes de primera necessitat per a unineuronals drogats i beguts.
Fins fa no gaire, les dones quan menstruaven pràcticament s'havien d'amagar i segueix sent un tema tabú. Difícilment es parla d'això en una sobretaula on hi ha adolescents femelles. La qual cosa fa que encara sigui entès com uns dies que s'ha de dissimular, que s'ha de passar en silenci, com si tinguessis morenes. Pots dir obertament "em fan mal els queixals", "m'explota el cap" o "tinc un gra al cul", però no diguis mai en públic "em trobo fatal perquè m'ha vingut la regla" o "parem en aquella cafeteria que em cal canviar-me de compresa". Com que sóc una desllenguada i una maleducada professional que em passo tants tabús com puc per sota l'aixella, jo ho dic i us juro que les cares del públic són un poema. Tant del masculí com del femení.
Hi ha religions que consideren que és una impuresa. Que els homes no s'hi han d'apropar "en aquelles èpoques". Hi ha cultures que han enviat les dones fora de la comunitat quan s'han estat dessagnant, perquè no eren fèrtils en aquell moment i no eren útils al grup. Avui en dia és més dicret, però se segueix aïllant de manera subtil la menstruadora, amb frases com "està sensible, que té un d'aquells dies".

En resum. No veig per què a aquestes alçades de l'avenç de la biomedicina, la bioquímica i les biofibres encara no podem decidir nosaltres quan volem tenir la regla, per què i amb què ens volem protegir.
Una altra manera de fer-nos responsables de no se sap quin pecat original que vam cometre.