dilluns, de març 31, 2008

En dos dies: Milà i entorns

Tot i que sembli estrany i que tocaria parlar d'Istambul, em guardo uns quants dies més de reflexió per poder acabar de trobar-li totes les coses bones a la ciutat turca (que m'està costant més del què a la majoria...), però vaig avançant en la feina de recomanar racons i raconets per anar de visita si algun dia us perdeu per aquelles terres.Comencem per Milà, doncs. En un parell de dies i un bon ritme a les cames es pot fer una visita maca a la ciutat. Aprofitant aquest post, intentaré donar llocs on dormir i on menjar que a mi m'hagin agradat o fet servei (cosa que no vol dir que siguin magnífics, però que, sense ser meravellosos, et permeten un espai correcte per dormir, dutxar-te i canviar-te de roba).
On dormir: Hotel Valganna , que té uns preus prou acceptables, queda lluny del centre de la ciutat PERÒ té un punt fort important: l'Estació de tren de Bovisa a 200 metres (reals) de l'hotel i tots els trens en direcció Estació Central hi paren (en cinc minuts ets al centre de Milà!).

Us deixo també el vincle amb un mapa interactiu de Milà, perquè us feu una idea de com es pot fer en dos dies: el Duomo (imprescindible, increible, impressionant) que gairebé et pot provocar la Síndrome d'Stendhal (ara què he après què és, us ho deixo perquè ho busqueu a la Viqui!), el Castell Sforzesco, la Galleria Vittorio Emmanuelle (no hi sopeu, sobretot! És un atracament a mà armada i no s'hi menja bé!!!! Val més buscar altres llocs no tan cèntrics!!!), la Via Dante,....
Santa Maria della Grazie (coneguda també com Santa Maria Maggiore) i el Sant Sopar (està amagadet, cal buscar-lo). Si voleu veure la pintura de Leonardo da Vinci i pensar-vos
que sou una mena de Dan Brown, tingueu present que cal fer la reserva per poder entrar a veure la pintura, i cal fer-la amb dies d'antel·lació. Nosaltres vam pensar-nos que no seria per tant i finalment vam haver d'intentar colar-nos, perquè no hi havia "audiència" al quadre fins al cap de cinc dies... Tampoc no ens vam poder colar. Els italians són caòtics, però en aquest cas eren pitjors que els austríacs en qüestions d'ordre!A mi em va decebre l'Scala. Tan sentir parlar d'aquest temple de la música clàssica i va i és tirant a cutrillo (almenys l'edifici), però vam enganxar una exposició de Versace pel carrer i la veritat és que estava molt xula.
Montenapoleone només és digerible si tens molts, molts diners o moltes, moltes ganes d'ostentar. Si no, és com passejar-se per un centre comercial a l'aire lliure, versió cara i versió luxosa. En uns dies, si us agrada aquest tipus de complements i roba, els podreu trobar als top manta més reconeguts de Barcelona.

Como, aquesta última més coneguda pel seu llac que per altra cosa. De fet, Como és a una hora escassa en tren des de Milà i és una petita meravella per escapar-se una tarda dels artificiosos i artificials milanesos.
Des de l'estació de Bovisa, que us deia abans, podeu agafar un tren cap a Como (una hora i deu minuts, si agafeu un rodalies; tres quarts, amb un semi directe). Hi ha la mansió on van rodar La Guerra de les Galàxies o on en George Clooney té la torreta (aquella que tots tenim com a segona residència, us sona?). Us deixo unes fotoquis:









dimecres, de març 26, 2008

De part de la princesa morta, de Kenizé Mourad

De part de la princesa morta, de Kenizé Mourad és un llibre excel·lent, que narra les vivències d'una princesa otomana, des de la seva infància a la cort del Sultà a Istambul, fins a París, on neix la seva filla, la narradora de la història.
El viatge físic i de creixement personal a través de la Turquia de finals del segle XIX, del Líban, de l'Índia, de França; la història política de fons, els canvis, les turbulències, la Guerra Mundial; els seus amors i desamors; els canvis a la cort otomana, l'aparició de Mustafà Kemal, (Ataturk pels amics i pels enemics, de fet...).
Les descripcions d'Istambul, París, Beirut són tan detallades que pots tocar-les, que les pots veure.Tota la novel·la et trasllada a cada un dels llocs que descriu, amb les seves olors, els seus colors, la seva bellesa i les seves pudors i brutícia.
Un llibre imprescindible, però que té un defecte. Que t'enamores de llocs que després, quan els veus, els toques i els olores, et deceben.
I d'aquí a uns dies, ja veureu a què em refereixo.

divendres, de març 14, 2008

The Unfinished Sympathy

Per aquests dies de setmana santa, que són molt avorrits, us deixo una cançó dels Unfinished Sympathy, que a mi m'agraden molt. De fet, això és del segon compacte, si no vaig errada, i ja van pel quart (We push you pull)

dimecres, de març 12, 2008

El concert de The Cure al Sant Jordi, increible!


El concert de The Cure de dilluns 10 de març ha estat un dels millors concerts que he vist els darrers cinc anys (la resta, els perdo en la nit dels temps dels concerts...).
Tres hores seguides, sense les pauses "per beure aigua" (o qualsevol altra cosa)a què ens tenen acostumats darrerament els grups "importants" que vénen per Barcelona, ja siguin els Red Hot Chilli Peppers o els Smashing Pumpkins, per posar dos exemples.
Els únics que potser han estat a l'alçada dels Cure han estat els Depeche Mode, que també van fer un concert increible, però només va durar una hora i mitja, tot s'ha de dir.
Tenen una edat, els Cure (els altres també, però vaja) i creia que si bé serien potents, doncs, això, que una hora i mitja i apa, carrer, que és tard i vol ploure. Doncs no. Tres hores, que es diu ràpid. I van tocar-ho tot, tot i tot. Van obrir amb Desintegration, que ja té mèrit des del meu punt de vista, i van tancar, si no m'equivoco, amb Why Can't I Be You? (tot i que ara puc estar confosa, ho reconec...). Van repassar Catch, Pictures of You, Lullaby, Just like heaven, Lovesong, 10.15 Saturday Night, Grinding Halt, Jumping Someone Else's Train, Killing an Arab, Boys don't Cry, Play for today, In your house, A Forest, Lets go to bed, Friday I'm in love, Lovecats, In between days, Close to me, A night like this... I me n'estic deixant unes quantes...
Però vaja, per a qualsevol que li agradin els Cure, sap a què em refereixo! Que et repassin la meitat del Seventeen Seconds, de The Head on the Door, de Disintegration, de Boys don't cry, ... fa il·lusió a qualsevol.
Dues coses. L'edat mitjana em va fer molt feliç. Era de les joves, s'ha de reconèixer. La mitjana estava als 40 i no pas als quaranta poc... Sempre s'agraeix! I la segona. Per al meu gust, va faltar Three Imaginary Boys. Aleshores ja hagués estat el deliri (tot i que A forest s'hi va acostar, i molt!)

dimecres, de març 05, 2008

Una curiositat per escoltar calmosament


powered by ODEO

En dos dies: Madrid

Madrid és una ciutat molt xula, ho haig de confessar. Feia deu anys que no hi anava i ostres, quin canvi en la meva percepció. O bé quan vaig anar-hi amb l'escola no tenia la mateixa percepció o bé els darrers deu anys han fet bé a la ciutat.
Comparativament, em fa molta enveja. Els carrers estan molt més nets, el metro és molt més ràpid, útil i connecta tota la ciuta (ostres, però si fins i tot arriba a l'aeroport...). I el cap de setmana que vaig anar-hi, inauguraven l'ampliació de quatre!!!! línies, cada una amb deu estacions més!!!!! (igualet igualet que Barcelona).
O sigui, que la visita a Madrid va ser com si hi anés per primera vegada. Per tant, situem-nos. Un amic ens va deixar casa seva, de manera que no tinc recomanacions per llocs on dormir.
Vam dinar a Lavapiés, al costat de casa d'un altre amic que viu allà, tot i ser d'aquí. La veritat és que era un bareto (no té consideració de restaurant), però les tapes eren excel·lents. Especialment bona la de "churrasco con pimientos". Una pasta, això sí. Ens va costar més de 60 euros un dinar per tres...
El Parque del Retiro em va semblar impressionant. M'agradaria tenir un parc com aquell i us asseguro que la Ciutadella no se li acosta, lamentablement. Flors, arbres, llac, barquetes, gent passejant... Ara, que si em diuen que són les minyones que han sortit amb els carros dels nens a festejar amb els soldats com al segle XIX també m'ho creuria. La gent de Madrid es vesteix de diumenge! I van a fer passejada de diumenge tots juntets, pares i fills i avis! És al·lucinant!

Teníem la intenció de veure l'exposició de Tintoretto que hi havia al Prado i francament, valia la pena. Llàstima que no hi havia un dels quadres que més m'agraden a mi de Tintoretto, la Dama que ensenya el pit, però vaja, ho vam suplir veient les expos permanents de Goya i Velázquez. Dissabte es van dedicar a ensenyar-me la ciutat com toca: la Puerta del Sol, l'ós i el madronyo, la Puerta de Alcalá, la Cibeles, Neptuno, la Plaza de la Villa, la Almudena... Gegantí. Tot és gran. Tot és a lo bèstia. Em va deixar impressionada. I el què més em va sorprendre és la quantitat d'arbres, de flors, de llum que tenen.


Clar, fins que em van portar a Chueca, Lavapiés, Malasaña, 0n tots els carrers són molt més estrets i petits, i no hi entra el sol ni que ho hi intenti. I tot i així fan una vida de barri molt superior a la que fem nosaltres fem a Barcelona (i haig de reconèixer que a mi m'agrada molt més com és a Barcelona...).
I un altre aspecte és el de la festa nocturna. Jo em negaria a tenir botellón, com fan ells, a la Plaza Mayor! A la Plaça Reial, la cosa és molt més tranquil·la, encara que no ho sembli...

dilluns, de març 03, 2008

La pell freda, Albert Sanchez Piñol

La pell freda, de l'Albert Sanchez Piñol, és un dels llibres que darrerament m'han sorprès. Sí, ja ho sé, fa anys que està editat, des del 2002, però tot i que l'he regalada ja tres vegades, mai no me l'havia llegida (cosa estranya en mi, que només regalo llibres que estigui convençuda que poden agradar). Però la crítica era tan bona que sí, que el regalava sense haver-lo llegit.
Fins que fa un parell de mesos em va caure a les mans i vaig poder devorar-lo. Perquè no me'l vaig llegir; m'hi vaig submergir i vaig desaparèixer durant els dos dies que vaig trigar a acabar-lo. La veritat és que no és que m'agradés el que llegia, és que senzillament estava pràcticament hipnotitzada i era incapaç de deixar-lo.
És, des del meu punt de vista i sense ganes de fer-li malbé a ningú una gran novel·la, una baixada als inferns particulars de cada individu. He llegit alguna crítica que la compara a novel·les de Lovecraft. Trobo que sí, que són comparables. I això honora en Sanchez Piñol.