dijous, de març 26, 2009

Els germans Oppermann, Lion Feuchtwanger

Després de llegir un post de la Kweilan sobre El diari d'Anna Frank, em va venir a la memòria un llibre que em van deixar ja fa uns mesos i que vaig devorar.

Els germans Oppermann, de Lion Feuchtwanger (de fet en vaig llegir la traducció castellanal, Los hermanos Oppermann, perquè no n'he sabut trobar la catalana; si algú la coneix, que es manifesti!) és la història d'uns germans jueus en l'Alemanya prenazi. Homes adults, cadascú d'ells triomfador en el seu camp (metges, escriptors, empresaris, intel·lectuals...) que van veient com l'ambient a Berlín es va transformant, poc a poc, un lloc hostil per a ells.

De ser uns ciutadans reconeguts i amb prestigi, producte de la fàbrica de mobles Opperman, fàbrica familiar que al llarg dels anys assoleix un prestigi entre el sector per la solidesa i qualitat dels seus productes, passen a ser uns empestats, perseguits, menystinguts, pel fet de ser jueus.

A l'entorn dels germans hi ha les seves famíies: el noi que estudia a l'Institut i que de tenir un professor culte passa a tenir un professor filonazi; la noia progressista que vol emigrar cap a Palestina, a buscar-se un futur; les dones, que juguen papers diferents, des de l'estoicisme fins a la lluita; els veïns, els treballadors, els pacients, les infermeres, els col·laboradors, les amants... Cadascú d'ells pren una posició, que no és definitiva, sinó que va evolucionant en funció de l'evolució dels fets. I cadascú escapa, a la seva manera.

La negació de la situació, l'assumpció de la realitat, la por al feixisme, la incomprensió de per què els està passant el què els passa, les reaccions viscerals o meditades. Són personatges complexos, que reaccionen com les persones: no sempre a mateix estímul, mateixa reacció. No sempre som racionals.

L'ambient és opressiu. Es va tenyint de gris, de marró, de vermell, de negre, de blanc. No és una novel·la durant el nazisme, és una novel·la situada entre els anys 28 i 37, després de la República de Weimar i quan el nazisme començava a fer forat. De quan es començaven a afiliar als camises pardes, de quan encara no se sabia què estava passant i molts pensaven que la mà dura era el que li calia a una Alemanya humiliada.

El més impactant és que va ser escrita el 1933. L'autor, Lion Feuchtwanger, s'havia exiliat a França amb la seva dona. Però va ser capaç de preveure què s'havia d'esdevenir, de fer-ho saber (Els Oppermann es va traduir a 9 llengües, entre les quals l'anglès, el francès, el polonès, l'hebreu, el suec, el danès...) i convertir-se en una de les veus contràries al Tercer Reich fins i tot abans que aquest comencés.

dijous, de març 19, 2009

Eren estudiants! Saura, dimissió!


Ahir vam poder veure, la majoria per la tele, com els Mossos carregaven a lo bèstia (perdoneu-me l'expressió incorrecta) contra una manifestació d'estudiants.

Les càrregues ja van ser excessives al matí, a quarts de 8, quan van desallotjar l'edifici històric de la UB (per ordre del rector, DÍDAC RAMÍREZ, NO del Conseller Huguet, que aquí cadascú ha d'assumir les seves responsabilitats i no la dels altres...), amb cops de porra a estudiants que estaven a terra, amb empentes a periodistes i amb crits a tothom qui passava per allà. Això no vol dir que la policia hagi d'aguantar que els llencin cadires, que se'ls pixin a la cara o que els clavin cops. És policia, no amigueta dels nens i les iaies, i que no està per baixar gats dels arbres, sinó per a fer complir l'ordre (amb tot el que això implica).

Però al vespre es van passar. Es van passar un ou. A la manifestació, fos de 2.000 o de 5.000, la majoria eren estudiants, gent que donava suport als estudiants i que no anava ni armada ni tenia la intenció de cremar la ciutat. Els antidisturbis van carregar innecessàriament contra tothom: cops de porra a estudiants, premsa, gent que passava per allà, ... darrere els genolls, a l'esquena, quan estaven al terra...

I en canvi, quan els antiglobalització van venir a Barcelona, què van fer? Quedar-se a la porta de la Conselleria, esperant que els llencessin al damunt les valles de protecció de les obres del costat. Tot Catalunya va poder veure com els Mossos eren acorralats i assetjats per una colla de bèsties i vàndals, i allà es van quedar, mirant-s'ho.

Quan el Barça va guanyar la Lliga, fa dos anys, es van saquejar uns quants comerços de la Rambla. I si bé és cert que les botigues haurien de tenir sistemes passius de seguretat (una simple persiana, per exemple) també és cert que els Mossos no van ser pas tan actius com ahir.

Durant el macrobotellón que un altre cop els antiglobalització pies negros que tenim instal·lats a Barcelona van convocar a la Rambla del Raval (a Barcelona mai no s'havia fet botellón!!!). Es va permetre que s'espoliés la llibreria de l'IEC (robatoris d'ordinadors, de diccionaris¿?, de material...), que s'entrés a les botigues de tot l'entorn, que es cremés l'Almirall...

Saura, dimiteix! Quan els Mossos no estan acusats de maltractaments (les famoses càmeres a les comissaries que el mateix departament fa servir per filtrar imatges), estan sent jutjats per abús d'autoritat.

L'actuació d'ahir va ser una excessiva, desproporcionada i completament innecessària. I demanar disculpes i dir que no s'ha de pegar als periodistes (a la resta, sí, però????) és una autèntica vergonya.

Saura, plega! I deixa que algú més competent assumeixi les teves competències!

dilluns, de març 09, 2009

Només un dia?????


Ahir va ser el Dia Internacional de les Dones. Ja no és el dia de la Dona Treballadora; ni tan sols de la Dona. Igual que l'Insitut Català, s'ha assumit el plural per a demostrar que no hi ha UNA dona, sinó que hi ha centenars de diferents models de dones. Sembla que la premsa no se n'hagi assabentat, però. (de totes maneres, tampoc no han descobert que en català diem "habitatge" i no "vivenda" o bé "aturats" i no "parats"; però vaja...)
Però com cada any, i tornem a les tradicions, ens bombardegen, al voltant del 8 de març amb les dades que ens demostren que la pobresa és femenina, que els assassinats per violència masclista són una de les principals causes de mort entre les dones, que els sous que cobrem són més baixos, que som les que doblem jornades laborals, que som les que tenim les coses més peludes (i em refereixo al futur i a l'economia, no a les cames ni les aixelles) en un futur, on el sistema capitalista ens ha maltractat encara més que als homes.
Però tot això ho fem només un dia a l'any. I apa, ja hem complert. Ja hem posat el crit al cel, ja hem demostrat la nostra solidaritat, ja hem tret a passejar una mica les vergonyes de la nostra societat patriarcal. Ja tenim aquí la Núria Chinchilla, de l'IESE dient-nos que s'han de flexibilitzar les jornades laborals per a permetre que les dones conciliem! I els homes, que no han de conciliar? Ja surten les famoses entrevistes de cada any preguntant a les "dones emprenedores" (entenc que la resta no ho són, que són unes gandules aprofitades... sobretot les que fan equilibris ecònomics per a poder donar de menjar a la família amb 300 euros al mes...) com s'ho fan per ser unes triomfadores en el món laboral i alhora conciliar. Algú s'imagina aquesta pregunta a un "home emprenedor" (el mateix per a la resta d'homes, que deuen ser també una colla de ganduls...)??? Per què a una ministra o a una regidora o a una empresària o a una treballadora domèstica o a una mestra o a una dentista se li pregunta com concilia (el què i amb què? amb la seva família, amb el seu gimnàs, amb el seu gos, amb el seu sofà, amb els seus amants...) i a un home MAI no se li demana? No té família? No té fills? O es dóna per suposat que ja hi ha algú que li fa la feina?
En definitiva, s'acosta el meu aniversari i se'm nota. Sempre em poso de mala lluna i cada any més em fan fàstic les notícies estacionals. Sobretot quan són perquè toquen i per cobrir l'expedient.