dijous, de setembre 25, 2008

En dos dies: Múnic

O München, com us agradi més. Però jo no vaig dient London ni New York, pel món, de manera que li seguiré dient Múnic, amb accent a la U.
Múnic és una ciutat que a mi m'agrada. M'hi sento còmoda, com a casa, però amb menys guiris, amb menys okupes i amb més zones verdes.
El centre és compacte i es pot recórrer perfectament a peu, tot i que té una xarxa de tramvies i de trens urbans (U-Bahn) fantàstica.
Un cop d'ull ràpid a l'Oficina de Turisme de Múnic et dóna aquesta impressió:

Són imprescindibles, evidentment, la Frauenkirche (la Catedral de la Mare de Déu), l'Alter Peter (l'Església de Sant Pere), la Residència; el Viktualienmarkt, un mercat a l'aire lliure on hi ha un dels biergardens més atractius i on no podeu deixar de prendre-us una cervesa de mig i un dels bratswurts increibles que serveixen, amb un pretzel per acompanyar... Marienplatz, centre de la ciutat, amb l'impressionant Ajuntament (Neues Rathaus), de visita obligada i fantàstica, amb el seu gòtic civil que, tot i que a mi m'agrada més el de Barcelona, és pràcticament comparable, l'English Garden, un lloc meravellós per a prendre una cervesa mentre es disfruta de la natura...
Dos llocs, des del meu punt de vista, completament imprescindibles: el Deutche Museum: el museu de la Ciència a lo bèstia: submarins, avions, vaixells, helicopters, planetes, radars... De tot, més i a sobre, es pot tocar. Ens hi vam passar 6 hores i ens va quedar un bon tros per veure, però estàvem esgotats i afamats.

L'altre lloc imprescindible: Hofbräuhaus. Plagada d'estrangers (em van dir una vegada que els altres són guiris, nosaltres som estrangers), també hi ha gent del país. Per tant, l'ambient que es respira és entre una mena d'Ovella Negra i una tarda al bar del poble, amb tot de bavaresos borratxos, vestits amb bombatxos i armilles de vellut verd i una acordió, cantant cançons bavareses tradicionals. Impressionant.
Un detall. És el nord d'Europa. Allà els locals tanquen d'hora. D'hora no són les 3 de la matinada; és la 1. I no es fa botellon, que ho tingueu present.
On dormir: a mi m'agrada l'Hotel Senator. Està bé de preu, queda a uns 20 minuts a peu de la Karlplatz i cinc en tramvia, amb el 18 o amb el 19. La passejada val la pena, perquè es veu la vida quotidiana dels muniquesos.
On menjar: el Viktualienmarkt, l'English Garden, qualsevol bier garden,... La majoria dels restaurants, però amb una condició. Feu un sol plat, que les racions són generoses i els preus van a la mida de la ració...
Una proposta. Visiteu Dachau. És una visita ... impressionant. En tots els aspectes. A mi em va deixar completament destarotada. En cap cas és una visita morbosa, però és impossible substraure's de l'horror que s'hi respira. La recomano i no la recomano. Cal recordar per no oblidar i per no repetir. Però fa por recordar i veure amb els propis ulls els llocs físics on es van cometre tantes atrocitats.
Hi ha un bitllet de tren combinat per famílies que surt molt bé de preu i el D-Bahn us hi porta en 45 minuts.

dimecres, de setembre 24, 2008

Una mica de música diferent

Com que avui el dia està sent dur (i més que ho serà perquè estic ensenyant el Vironer a penjar vídeos des del blog/bloc i a més plegaré de la feina passades les 11 de la nit) he decidit penjar alguna cosa de música que reflecteixi el meu estat d'ànim.
Aquest post és responsabilitat meva; els que pengi el Vironer a partir d'ara, és cosa d'ell. A demanar explicacions a El Vironer!



Apa!, desitjo que us agradi i que no us sembli excessivament dur...

dilluns, de setembre 22, 2008

Les Festes de la Mercè... o no?

Les Festes de la Mercè són (o haurien de ser, més aviat) les festes majors de Barcelona i de la gent que hi viu. Però de fet, són les festes de l'alcalde i dels regidors i els seus amics (les regidores i les seves amigues em sembla que, si hi van, és per pura obligació).
Et mires la graella de concerts i plores de pena. Amb prou feines hi ha coses que puguin arribar a ser interessants i, si ho són, estan tan plenes de gent que no et pots acostar ni a set-cents (700) metres de l'activitat en qüestió.
Pel concert de Siniestro Total (haig de confessar que m'ho van dir, que no hi vaig anar, perquè on jo era diluviava deu minuts abans de començar el concert i vaig pensar que l'anul·larien...), a la Plaça Reial no hi cabia ni una agulla. Entre llauners, guiris i despistats mercederos (que són una espècia cosina germana de la fauna col·locada del Sònar), hi havia una quinzena de fans dels Siniestro Total. Ple absolut.
Per veure Primal Scream i Antònia Font, amb Mishima, havies d'estar a quinze cantonades. A sobre, es contraprogramen ells mateixos: Si veus Antònia Font, no veus Menaix a Trua, a la Plaça Catalunya. Mateixa hora, mateix dia, dos punts oposats de la ciutat. Mateix públic objectiu. En què o en qui pensa l'Ajuntament quan programa la Festes de la Mercè?
Això sí, la Unión, Chenoa, la Guardia al Fòrum; mil i un concerts de música techno i postmoderna; l'Avinguda de la Catedral okupada per l'horror aquest que es diu Giulia y los Tellarini (farta que n'estic, per favor, d'aquesta pel·lícula, que a sobre hauré d'anar a veure...); activitats impossibles repartides arreu de la ciutat de manera que no pots arribar enlloc a temps i veure les coses començar i acabar;
Resultat: un altre any que la incapacitat de fer un programa que m'interessi més enllà de dos concerts als quals per arribar-hi hi haig d'anar quatre dies abans a plantar la tenda de campnya; un altre any de massificació insofrible, que no només s'ha donat al centre sinó que ara ja descentralitzem, apa, a molestar més gent encara...
Que bonica que és la Mercè i que guais que som, que el pregó és galàctic... Deu ser perquè fora d'aquesta galàxia és on entenen la programació de la Mercè.

dimarts, de setembre 16, 2008

Lamentable...

És lamentable. Per motius d'excés de curro i de problemilles que haig d'acabar de resoldre, durant unes setmanes (espero que només una...) no podré pas seguir amb la meva rutina blocaire.
La veritat és que em sap molt de greu, perquè és de les poques coses que darrerement em distreuen molt, però quan no es pot, no es pot i no val la pena injectar-se Supradin en vena (sobretot perquè primer s'hauria de trinxar, fondre... i uf, em fa massa mandra tot plegat).
En definitiva, aturada temporal del servei i ens veiem en uns dies...
Salut!

divendres, de setembre 05, 2008

Confidence (2003)

Confidence, de James Foley, és una pel·li que em va sorprendre. A més d'estar doblada al català al DVD (la qual cosa ja és una sorpresa per ella mateixa), em va permetre descobrir la feina de l'Edward Burns i de la Rachel Weisz, que segur que ja eren coneguts a l'època, però que per a mi, no.
La pel·lícula és una revisitació a Snatch (2000), del Guy Ritchi, des del punt de vista que Jake Vig, un estafador i trampós que va fent la viu-viu com pot, interpretat per l'Edward Burns, estafa un paio perillós, en aquest cas, el Dustin Hoffman, que no es deixa esquilmar amb tanta facilitat.
Per això, el protagonista, juntament amb els seus companys de banda i la Lily (Rachel Weisz), han de buscar un pla per, no només salvar la pell, sinó a més tornar-li els diners al Winston King (Dustin Hoffman).
A partir d'aquí, trampes, assassinats, acció, dobles jocs, jocs bruts, ... tot el que vulgueu i una mica més. A mi em va agradar molt, la veritat, però s'ha de dir que prefereixo Snatch. No només pel Brad Pitt (sí, què passa, m'agrada i molt, sobretot darrerament i, especialment, a partir del Club de la lluita), sinó també perquè el sentit de l'humor està molt més desenvolupat.
Tot i això, per un vespre a casa amb el DVD i una bona companyia, la pel·li val la pena. Dues hores entretingudes, interessants i que, a més, deixen un bon regust de boca.

dimecres, de setembre 03, 2008

La mala dona, Marc Pastor

Al començament de les vacances vaig anar a comprar un llibre a l'FNAC. Error garrafal. Vaig sortir amb quatre llibres i tres compactes sota el braç. Mig pressupost de les vacances... Però em vaig endur La mala dona, de Marc Pastor, que feia dies que m'encuriosia.
Vaig arribar a casa, vaig asseure'm al sofà, vaig apagar el mòbil, vaig agafar un paquet de Marlboro, l'encenedor i el cendrer, una ampolla d'aigua i em vaig perdre dins el llibre.
El començament és francament interessant. Que el narrador sigui doble desconcerta una mica a l'inici, però fàcilment ho acabes destriant. Els primers tres capítols (ho vaig contrastar amb el meu company, que se'l va llegir poc després de mi) potser són una mica recarregats des del meu punt de vista. Però a partir d'aquí, s'agilitza, es fa vibrant, es fa intens. Et perds en els carrers de l'antiga Barcelona, que veus pintada en blanc i negre i amb una intensa olor a col i escombraries. Sents el fred del carrer Balmes i l'escalfor angoixant del què ara és el Raval i el Gòtic.
Veus les putes, els policies, els burgesos anant al Liceu, l'Arc de Sant Agustí, el carrer de la Lluna, el carrer del Tigre, el carrer de Joaquin Costa.
A les cinc de la matinada em vaig aixecar del sofà, vaig menjar una miqueta i me'n vaig anar a clapar. Realment, és com m'agrada llegir; perduda dins el llibre i oblidant l'entorn.
A mi em va agradar molt. Està ben escrit, és atractiu, interessant, fins i tot addictiu. El fet de saber com s'acaba (l'assassina no és la majordoma...) no li fa perdre gens ni mica d'interès. Fins i tot pot passar una mica el contrari, que li'n fa guanyar. El final, esplendorós.
Només un parell de detalls que no em van acabar de convèncer. Hi ha dos elements (que no desvetllaré aquí perquè us faria malbé el llibre) que trobo que no acaben de quedar ben trabats. Donarien molt de joc; queden esboçats però no desenvolupats. Pel meu gust, una llàstima per poc o per excés.
Espero que l'autor me'ls pugui aclarir!