dilluns, octubre 20, 2014

Intimitats públiques


L'altre dia em va caure a les mans un llibre que parlava d'una persona que conec.
Com que sabia de qui parlava, em va ser extraordinàriament senzill reconèixer-la. Fins i tot puc dir que una bona part de la descripció és molt acurada.
Però explicava part de la vida privada d'aquesta persona. I em temo que sense el seu permís; probablement, sense ni tan sols el seu coneixement. No sé fins a quin punt li va fer gràcia, a aquesta persona que les seves intimitats fossin publicades i fetes públiques.
Arribats a aquest punt, em pregunto amb quin dret molts autors i autores fan servir persones reals com a base dels seus personatges; persones que si les coneixes poden ser reconegudes clarament i de les quals t'assabentes de coses que no t'han explicat i que, per tant, no volen que sàpigues.
És legítim? El fet que molts lectors no coneguem les persones que hi ha darrere els personatges és una coartada suficient perquè es pugui explicar la vida d'aquestes persones impunement?
Canviant el nom n'hi ha prou?
Canviant la ciutat o la feina se suposa que ja no es reconeixerà aquesta persona?
Basar-se en les experiències personals per escriure és bàsic. Només faltaria. S'ha d'estar molt dotat per a l'escriptura per ser capaç de crear tot un univers amb personatges completament nous. Però hi hauria d'haver un límit entre el que és utilitzar l'experiència i el que és reproduir l'experiència, em sembla.
Potser alguns autors haurien d'anar més en compte a l'hora d'escriure. O bé aprendre a fer servir més la imaginació i menys l'agenda de telèfons.

dijous, setembre 25, 2014

Avortament lliure i gratuït. Però no als 16.

Estic a favor de l'avortament lliure i gratuït.
Per diferents motius, cap dels quals, per cert, és "jo pareixo, jo decideixo". Sempre m'ha semblat que l'altra part de l'embaràs (cap dona es pot embarassar sense un gamet masculí, ni que ho vulguem) quan té nom i cognoms té dret a poder dir alguna cosa.

Els meus motius són:

a) És un dret, no una obligació. Això vol dir que avortarà qui ho vulgui fer després de pensar-s'ho. No serà obligatori. Les que no vulguin avortar no ho hauran de fer. No s'anirà fent campanyes de promoció de l'IVE a la tele, com si fos un transplantament de cabell.

b) La salut: l'avortament s'ha de dur a terme amb garanties de protecció de salut de la dona que avorta. Encara que estigui prohibit, l'avortament se segueix practicant. Només que quan està prohibit es fa en llocs insalubres i que acabaran sent un risc greu per la salut de la dona.

c) El dret dels infants a néixer sent volguts: moltes vegades hi ha embarassos no desitjats. Però no tots aquests embarassos acaben en avortament. N'hi ha moltes que al cap d'uns dies de reflexió decideixen que potser no és el que tenien en ment però que sí, que volen tenir aquest fill. Les que decideixen que no el volen, que no sabran què fer-ne, que no, que no i que no, si són obligades a parir-lo probablement es trobaran amb un fill no volgut. Un fill que serà excessivament vulnerable a l'abandonament, als maltractaments, a la violència. No crec que hi hagi res pitjor en aquesta vida que créixer sabent que no et volen.

d) El dret a la igualtat d'oportunitats: si tornem al punt b, el de la salut, com sempre ens trobem amb diferències per motius de renda. Les dones que puguin pagar-se el bitllet d'avió i l'hotel i el tractament privat segur que es pagaran, si volen avortar, un viatge a canviar-se el vestuari, a visitar uns amics o a veure una obra de teatre a qualsevol lloc del món i gaudiran d'un avortament segur (en principi). Les pobres, no. Aniran a petar a llocs insalubres, amb pobres condicions mèdiques i de garanties d'atenció.



És a dir, prou motivat, oi?

Doncs ara perquè penso que als 16-17 anys NO s'ha de poder avortar sense coneixement d'algun adult. No estic dient amb permís. Estic dient CONEIXEMENT. Tot i que tampoc no em semblaria tan salvatge parlar de permís, però ho podria acceptar. Les noies de 16 i 17 anys són menors d'edat. Per tant, estan sota la tutela d'algun adult. Si aquestes noies prenen una decisió complexa com és la d'interrompre voluntàriament un embaràs, els adults que hi conviuen tenen el dret i l'obligació de saber què els passa, per què tenen aquestes reaccions emocionals tan extremes. Un avortament no és una borratxera descomunal, que es passa dormint i amb molta pasta. És una acció directa contra el cos, raspant parts internes que poden deixar conseqüències més enllà de l'endemà. I no dic tampoc que hagi de ser el pare, la mare o el tutor legal. Parlo de CONEIXEMENT I ACOMPANYAMENT per part d'un adult que tingui algun vincle amb la menor. Una tieta, un mestre, una cap del cau, la senyora de la neteja de l'empresa on treballen, la veïna del principal. M'és igual. Algú que després de la intervenció (es passa per quirofan, ei. Que no et treuen una dent...) pugui estar atent que no hi ha cap complicació i que pugui intervenir en cas de necessitat.

Però si no pot ser, si considerem que les noies de 16 i 17 anys poden avortar soles perquè són prou madures per prendre aquesta decisió, aleshores siguem conseqüents com a societat. Si poden avortar, si poden treballar, si es poden casar, aleshores canviem l'edat en què s'assoleix la majoria d'edat i que es rebaixi fins als 16. Que es pugui conduir, que es pugui votar, que es pugui comprar tabac, que es pugui comprar alcohol. O tot o res. O són grans per a algunes coses i petites per a d'altres?

Posem-nos d'acord.

divendres, setembre 05, 2014

Monstruar


Si fossin els homes els que es dessagnessin regularment i de manera dolorosa, s'hauria estat investigant des del dia del Big Bang perquè es reduís a una estoneta, mentre fas el cafè i que ni tan sols se n'adonessin. O haurien fet novel·les, pel·lícules, documentals i sèries èpiques per narrar amb tots els detalls com superen aquests moments.
Però com que ho patim les dones, que ens bombin. Els mateixos antiinflamatoris que quan et trenques una cama, bromes de mal gust a tots els mitjans, tòpics imbècils sobre els canvis d'humor, anuncis de productes de primera necessitat per a unineuronals drogats i beguts.
Fins fa no gaire, les dones quan menstruaven pràcticament s'havien d'amagar i segueix sent un tema tabú. Difícilment es parla d'això en una sobretaula on hi ha adolescents femelles. La qual cosa fa que encara sigui entès com uns dies que s'ha de dissimular, que s'ha de passar en silenci, com si tinguessis morenes. Pots dir obertament "em fan mal els queixals", "m'explota el cap" o "tinc un gra al cul", però no diguis mai en públic "em trobo fatal perquè m'ha vingut la regla" o "parem en aquella cafeteria que em cal canviar-me de compresa". Com que sóc una desllenguada i una maleducada professional que em passo tants tabús com puc per sota l'aixella, jo ho dic i us juro que les cares del públic són un poema. Tant del masculí com del femení.
Hi ha religions que consideren que és una impuresa. Que els homes no s'hi han d'apropar "en aquelles èpoques". Hi ha cultures que han enviat les dones fora de la comunitat quan s'han estat dessagnant, perquè no eren fèrtils en aquell moment i no eren útils al grup. Avui en dia és més dicret, però se segueix aïllant de manera subtil la menstruadora, amb frases com "està sensible, que té un d'aquells dies".

En resum. No veig per què a aquestes alçades de l'avenç de la biomedicina, la bioquímica i les biofibres encara no podem decidir nosaltres quan volem tenir la regla, per què i amb què ens volem protegir.
Una altra manera de fer-nos responsables de no se sap quin pecat original que vam cometre.

dilluns, març 31, 2014

Les pakistaneses primàries del PSC

Vagi per endavant que me'n refot qui encapçali la llista del PSC (si encara es diu així) a l'Ajuntament de Barcelona. Mai de la meva vida els votaria, de manera que com si la vol encapçalar la cabra de la legió.
Però com a politòloga hi ha coses que em fascinen.

No sé qui ha estat la llumenera que ha decidit fer guanyar un candidat mitjançant el vot d'un seguit de gent que a les eleccions municipals no podrà votar. S'estan pervertint ells mateixos les dades de vot.
Evidentment, cal guanyar primer les primàries per poder ser el cap de llista. Però podries guanyar-les amb vots de persones que després, a les eleccions de veritat, a les que et permetran accedir a l'Ajuntament et puguin tornar a votar, no? Perquè si fan els càlculs de percentatge de vot a partir de les votacions de dissabte serà divertit veure com els socialistes queden per darrere del PACMA a les municipals.
I ja està, fins aquí la meva reflexió de la jornada electoral socialista de dissabte.

dijous, març 13, 2014

Lletres antigues, cançons noves


Treballo DES DE casa. Això vol dir que treballo. Que ho faig en un entorn domèstic. No perquè vulgui. Sinó perquè no em puc pagar un despatx.
Però té avantatges. Visc en un pis d'abans de la guerra, de manera que està completament insonoritzat per als veïns. I si no, tampoc no podrien sentir res. Fan obres al carrer i per no sentir, no sents ni els teus pensaments...


Resum, que per concentrar-me sempre he posat la música molt alta. Així no em destorben els altres sorolls. Ara que hem reordenat els cds, he estat escoltant velles glòries del present i del passat i, entre d'altres, ha sonat Contra el fusell, un somriure, de la Dharma.
La lletra oficial fa així:

Contra la rutina, la poesia
Contra el realisme, la utopia

Contra el fanatisme, la ironia
Contra el fusell, un somriure

Contra el racisme, fraternitat
Contra la fam, solidaritat

Contra l´imperialista, l´humanista
Contra la Contra, el sandinista

Contra la intolerància, estima com vulguis
Contra la tortura, els Drets Humans

Contra la guerra, insubmissió
Contra el fusell, un somriure


I m'ha semblat francament demodé i injusta. Jo la canviaria pel següent (que segur que no lliga i que no combina, però que em sembla que és el que toca):

Contra la rutina, la il·lusió
Contra el realisme, la lluita 


Contra el fanatisme, la ironia
Contra el fusell, un AK-47

Contra el racisme, educació
Contra la fam, justícia social

Contra l´imperialista, la llibertat individual i col·lectiva
Contra la Contra, el sandinista (actualment, els sandinistes, després d'haver governat Nicaragua han decidit fer-se monjos budistes la majoria d'ells, o sigui que hauríem d'actualitzar)

Contra els mujahidins, òstia al canto i llibertat religiosa 

Contra la intolerància, ...... primer de tot definim de quina intolerància estem parlant. En genèric, en concret? Depèn de cada una d'elles, una solució. Però evidentment, fot el que vulguis sense molestar la resta i sense voler que facin com tu.
Contra la tortura, la presó al torturador




Contra la guerra, insubmissió
Contra el fusell, unes urnes. (tot i que és d'un hippisme que no és lo meu. Contra el fusell, un Kalashnikov o un tanc; penso que és més ajustat)


La meva aportació diària al pensament col·lectiu innecessària i poc autoritzada en res en concret i en tot en general. Vull ser tertuliana. M'ho he guanyat! :D

dissabte, març 08, 2014

Fins els nassos

Odio el 8 de març, Dia Internacional de les Dones; odio el 25 de novembre, Dia Internacional contra la violència envers les dones.
Les dones som subjectes de dret i de política, no objectes de dies i de caritat. M'explico?



Odio els dies que ens recorden que seguim aixafades, reduïdes, menystingudes i que encara que n'hi ha unes quantes que hagin arribat a llocs claus, són la minoria. Em fascinen la Michelle Bachelet, l'Angela Merkel, la Katherine Ashton, la Hillary Clinton, la Velma Rousseff, la Cristina Fernández. Entre d'altres, evidentment. S'han fet espai en un "hàbitat" normalment masculí. Probablement amb les mateixes eines, quin remei. Però no deixa de ser que són les eines que hi ha en aquests moments: cops de colze, aliances dubtoses, salvatjades diferents dins els partits polítics. Probablement han hagut de ser molt més bones que la majoria dels seus col·legues masculins, però suposo que teniu clar que tots els homes que hi ha al capdavant de països, estats, empreses o associacions de taxistes són els millors de la seva àrea, oi? Perquè no cal anar a buscar gaire lluny per veure com de mediocres, per no dir dolents (entengueu dolents en el context del post, d'acord?), són la majoria dels homes que surten a la tele diàriament.
N'estic fins els nassos de sentir que la dona que vulgui sobresortir ha de ser millor que l'home amb qui competeixi pel lloc, perquè si no ho és és acusada de "florero" o "quota", en el millor dels casos. Normalment directament som tant amables tots (i incloc un gran nombre de dones) que es pregunten amb qui s'han enllitat per aconseguir la feina. Sense demanar als homes que siguin millors que les dones. A ells no els diuen "florero" o "quota".

Dues anècdotes personals, i perdoneu-me la gosadia.

-Primera: Dinosequantos d'aquesta setmana el pedant del Josep Cuní asseu a la seva taula de debat quatre dones. Les presenta com les dones més influents del país en aquests moments (suposo que la Rahola es devia estar estirant els cabells, perquè ella no hi era). Hi havia la Muriel Casals, la Carme Forcadell, l'Ada Colau i la monja Forcades. En altres posts ja he parlat d'elles, de manera que aquest no és el lloc. Però hi va haver dues coses brutals. El superb del Cuní diu "he volgut asseure aquí avui les 4 dones més influents del país, les úniques que són capaces de fer sortir dos milions o més de persones al carrer quan les convoquen". I la monja Forcades li respon: "Doncs aleshores devem ser les persones, homes o dones, més influents. Hi ha algun home al país que en aquests moments tregui dos milions de persones al carrer per res?". La cara del pedant del Cuní va ser un poema. La Forcadell va dir "em pensava que ens havies demanat de venir, com de costum, perquè s'acosta el 8 de març i "toquen" dones". El caracul del Cuní li respon "Evidentment, també. Perquè a més de ser líders, també sou dones, no?". I dius, sí. I també són seguidores del Barça, periodistes, metges, economistes... I per això no les asseus a les teves tertúlies gerontològiques, ruc. Estic fins els nassos que tothom trobi normal que en una taula de "debat" (per no dir-li pontificació absurda i avorrida) hi hagi asseguts 6 homes. Tothom se sorprèn que hi hagi assegudes 6 dones. Per què? Perquè encara no és el que és habitual.

-Segona: fa uns cinc anys, els companys de feina del col·lega li van regalar un vol en globus i una nit d'hotel a la Garrotxa per un esdeveniment festiu que fèiem. És a dir, pel, casament, vaja. I vam trigar força en anar-hi. Gran hotel, gran paisatge, gran vol. De veritat, val la pena. Al final, t'ofereixen un esmorzar de forquilla, amb botifarra i fesols, entre d'altres. Asseguts a la taula estàvem els que havíem fet el vol junts, una dotzena de persones, més el "conductor" del globus. Xerrant, xerrant, va sortir el tema de la política. El conductor votava Plataforma per Catalunya perquè "clar, aquesta xusma de moros tapen a les seves dones i no els deixen fer res (sic)". Jo el tenia assegut davant per davant i el meu home estava a la meva dreta. Raonablement, s'hauria hagut de dirigir a mi quan parlava. I mentre no vam parlar de política, ho feia. A la que vam començar a parlar d'això, automàticament va girar el cap i es va limitar a parlar amb en Carles. La gràcia és que la que treballava en política en aquells moments era jo. Quan li vaig dir que estava fent exactament el mateix, perquè m'estava invisibilitzant però sense posar-me mocador ni res, es va posar fet una fúria. Jo, molt polidament, em vaig aixecar, vaig fer botifarra, i me'n vaig anar. La Catalunya catalana, la nostra èpica font d'inspiració és tan masclista, racista i curta com la de qualsevol altre lloc del món. De veritat, a 2011, havia d'estar-me discutint jo amb un paio que creia que les dones no poden anar tapades (que jo penso el mateix, ei! mireu, sinó, Prohibir el burca en aquest bloc) però que han d'ensenyar les tetes per ser femenines, que no han de parlar de política perquè això les fa menys atractives, que .... A cagar, tiu.

Resum: vull deixar d'haver de dir "no, el meu marit no hi és. Sóc lesbiana" quan em truquen per contractar un producte energètic, tot i que la factura va a nom meu; vull deixar d'haver de demanar-li al meu marit que m'acompanyi al banc perquè el desgraciat del pavo que portava el tema de les hipoteques se'm va posar gallet en una negociació en la que tenia raó jo però que no acceptava; vull poder ser tan mediocre com qualsevol home a l'hora de rebre una subvenció, una ajuda, un lloc de treball o una Black & Decker en un concurs; vull poder demanar una broca del 6, amb els seus tacs i els seus cargols sense que em preguntin si ja m'han fet bé la llista de la compra. Vull que no ens escandalitzem tant quan es parla de violència de gènere: vull justícia. Desgraciat que li fot la mà a la dona al damunt, desgraciat que va al talego 20 anys. Vull menys escarafalls i més feina; vull menys dies internacionals i més dies ordinaris; vull justícia social.

I per això n'hi ha moltes i alguns que ens trenquem la cara cada dia i des de fa molts anys, quan encara no era moda. I el dia 8 vénen i ens expliquen com ho hem de fer per fer-ho bé. Ni més ni menys que com amb l'independentisme. N'estic fins els nassos.

dijous, març 06, 2014

Malsons

Amb el títol, es podria pensar que toca de nou secció "feminista". Tenint en compte que com que s'acosta el 8 de març "toca" parlar de dones, de maltractaments, de dades de feminicidis, de pitjors sous, de falta de feina,... podríem dir que és un autèntic malson ser dona a data d'avui. De fet, ser dona sempre ha estat un malson: treballaven al camp amb els homes, treballaven a casa amb els nens, treballaven a casa dels senyors i a sobre ningú no ha reconegut mai aquesta feina.
Però vaja, no era el tema central.
Volia parlar dels meus malsons, dels que tinc quan dormo.


Sóc hipersuggestionable. No hipersensible, no. Hipersuggestionable. Qualsevol cosa que llegeixi, que vegi, que senti (que no pas escolti), que parli durant el dia i sobretot poc abans d'anar a dormir, entra als meus sons.
Fa tres dies vaig somiar tota la nit en morts, suïcidis, sang, violència diversa, pobles abandonats, ganivets,... Havia llegit Ventada de morts, de Josep Albanell abans d'anar a dormir. Em vaig llevar feta pols, trista, esverada i espantada. Vaig aparcar el pobre Albanell al sofà, a les lectures de tarda.
Fa dos dies vaig veure Hellboy a la tele. M'encanta. M'encanta el còmic i m'encanten les pel·lis aquestes. Tota la nit somiant en infern, que em cremaven els peus amb oli bullent. Em vaig llevar tard del cansament que arrossegava de la nit.
D'acord, doncs res, al llit abans de les 11 i amb un llibre soso i insuls, best seller i senzillet com La caiguda dels gegants, del Ken Follet. Sense ànims d'ofendre ningú, els seus llibres estan ben escrits, ei, però te'ls pots llegir com qui veu un capítol de la Riera, sense pensar massa. Toca't els ous. Resulta que vaig deixar de llegir quan els miners comencen una vaga. Conseqüència: m'he passat la nit lluitant amb la classe obrera per un futur més digna, com una sufragista qualsevol, agafant el tren amb el meu company de lluita per buscar-nos la vida en un altre lloc i expandir també les idees polítiques.... Un esgotament.
I ara, què? Què haig de fer abans d'anar a dormir? Llegir el Teo va al zoo? Sóc capaç de passar-me la nit somiant que la zebra s'ha escapat i que dóna voltes per Barcelona amb el bus turístic!
Alguna idea, sisplau???????
I no, no vaig prendre al·lucinògens abans d'anar a dormir. Amb un poniol-menta-til·la em vaig conformar.