Horaris del XIX al XXI

Finalment he deixat de ser una càrrega per a la societat i torno a ser un ésser productiu. És a dir, finalment he trobat un curro que em paguen, a final de mes, per fer. I fora de casa. Espectacular en l'època que vivim. Sóc de les que he sortit de l'atur i que no ha estat amb els peus per davant (humor negre, sí, i què?).

I la tornada a la realitat laboral fora del domicili (aquells que em coneixeu sabeu que he intentat montar una empresa i que tot plegat ha anat pel camí del pedregar) m'ha fet constatar el que ja pensava però que mai no havia aconseguit sistematitzar en idees concretes.

Senyors de la patronal, senyors dels sindicats i senyors del govern, em sembla que la meva política laboral és més interessant que la seva. O almenys jo en tinc, que no es pot dir el mateix de vostès. A disposar.


Estem fent horaris del segle XIX (19, no xix) en ple segle XXI (21, no xxí). Ens segueixen contractant per fer 8 hores diàries, com un element donat per suposat, com si no poguessin haver-hi altres horaris laborals. I no em refereixo a les jornades reduïdes, a les mitges feines, a les feines compartides o a altres formes d'esclavisme que els amics nòrdics i centreeuropeus del nord han inventat. No. Em refereixo a les jornades normals i corrents dels treballadors normals i corrents. Per què hem de fer 8 hores? Quin és el gran argument? I rebusques i rau en el moviment sindical i comunista del s.XIX, quan es va aconseguir la fita de les 8 hores de treball, 8 hores de descans i 8 hores de lleure. D'acord, en aquell moment això va ser un èxit, un triomf i un totelquevulgueu, però ara a part de ser mentida està desfassat.
Parlant sempre del món occidental (no estic pensant ni en les fàbriques de Bangladesh, ni en els tallers de la Xina ni res semblant, sinó en empreses del primer món, d'acord?) en el qual hem aplicat tecnologies que incrmenten la productivitat del treball, per què hem de treballar (o ser a la feina) 8 hores?

És absurd.

En primer lloc, no conec ningú que sigui productiu 8 hores. En realitat, en el millor dels casos, la gent que treballa per compte d'altri (els autònoms i altres animals no tenen horari de treball, no és que siguin més productius) està al seu lloc de treball 8 hores. Però és productiva, a tot estirar unes 6 hores, com a molt moltíssim. Però cal estar 8 hores en algun lloc concret gastant cadira, llum, vista i altres.

En segon lloc, les tecnologies fan que sigui molt més eficient la feina. Els coloms missatgers ja no tarden dies en arribar per portar-nos la informació. No cal enviar faxos ni escriure mil còpies de la mateixa carta per a mil clients. No hem d'arxivar documentació escrita a mà en arxivadors eterns que són una mena de laberint per trobar coses si no s'arxiva molt i molt acuradament. A data d'avui fas una cerca dins l'ordinador i hi trobes fins i tot el que no buscaves. No ens cal fer hores de recerca en biblioteques o viatges a l'altra punta del món per consultar documents. La majoria els pots trobar a la xarxa. No cal que una persona estigui constantment teixint, les màquines ho faciliten; no cal estar posant tots els claus a mà, hi ha màquines que ho fan. Però estem 8 hores fent coses que podríem fer molt millor en 6.

En tercer lloc, és mentida això de treballar 8 hores, 8 de descans i 8 de lleure. O jo no sé calcular o a mi em surten en negatiu. Anar a treballar, dinar a la feina i tornar de treballar jo no ho considero ni lleure ni descans i a mi això em representa que la jornada laboral, de cop i volta, se m'ha convertit de 8 a 11 hores. Una de dinar, una d'anada i una de tornada. Però seré generosa, suposem que només me'n costa mitja de desplaçament: igualment estem en 10. Ja no en tenim 8 de lleure o 8 de descans perquè les 8 de feina ara ja són 10. Quan arribes a casa cal menjar i vestir-se l'endemà, no? Això vol dir que un  hom (o una doma, habitualment) ha de pensar què menjar, comprar-ho, cuinar-ho, rentar els plats, rentar la roba, estendre-la, planxar-la, posar-la als armaris.... i jo això tampoc no ho compto dins les meves hores de lleure ni de descans. Què li posem, va? Dues hores diàries, en total? Deixant de banda la resta de la feina de casa, que ja es fa un altre dia, si pots. Doncs tenim que hem passat a treballar 12 hores, així, com si res, i ja no en tenim 8 de descans o de lleure. D'on les treiem? De dormir? De llegir? De quedar amb els amics? De quedar amb la parella? D'escoltar música? D'anar a passejar amb la iaia?

Quarta cosa, treballar fora de casa val molts calers. Bona part del que et paguen per anar a la feina l'has de reinvertir per anar a la feina. Entre transport, menjar (si te l'emportes no et surt gratis, ei, però surt molt millor), vestuari (no hi pots anar amb pijama, clar) i complements diversos (la recollida de calers per la companya del departament de finances que espera un crio i li fem un regal; la recollida de calers pel company de logística que fa anys; el sopar de la vieja de comptabilitat que tothom salta d'alegria perquè finalment es jubila...) doncs et surt una pasta anar a la feina.

Resum: per què no ens civilitzem i fem uns horaris laborals més reduïts? Però com a sistèmic, no com a puntual. Si treballéssim, per posar un exemple, 5 o 6 hores diàries tindríem uns quants beneficis immediats:
-reducció de la despesa d'anar a treballar
-increment del nombre de torns que es poden fer si és imprescindible que hi hagi algú al despatx, fàbrica, telèfon o garita 24/7 o de 9 a 21 (que ja m'explicaràs per què, a no ser que siguis una empresa que treballa amb la gent de Hong Kong cada dia)
-reducció de les baixes laborals i de l'absentisme presencial. Es podrien fer les coses personals en horari personal i no et caldria haver de fer les gestions bancàries en hores de feina (o les de l'administració o les del dentista o negociar amb la mestra del teu fill si és que és un penques o és que té alguna mena de transtorn)
-reducció salarial. Sí  i què? També haurien de baixar els preus. Ara, que no tinc clar que hagin de baixar, igualment, perquè es pot cobrar per feina i no per hores de ser-hi, però això ja és un altre post.
-increment del benestar personal, perquè tindríem temps lliure, temps de ser, no temps de produir.
-increment de l'associacionisme, de l'esport, de la lectura, del passeig, del nombre de nens i nenes que neixen....

Assassinat neuronal i moral

Que la tele mata neurones és evident. Però tot mata neurones. De fet, les neurones, com tot el que està viu, moren. Però no per veure la tele en concret, sinó perquè el fan a la tele és per tallar-se les neurones directament i patir menys. Podria optar per no veure-la, ho sé. I ho faig, ei. Però és que sóc una anunciaddicta.

M'encanten els anuncis. Igual que una de les meves grans aficions és fer turisme pels supermercats dels llocs que visito (dels mercats també, però els supermercats és on la gent compra, habitualment; als mercats s'hi va a buscar les coses especialment bones, però no hi vas a comprar les galetes, el sabó de rentar la roba o el xampú del gos) una de les meves addiccions són els anuncis. Per què? Perquè tinc la teoria que reflecteixen la demanda i l'oferta de productes, serveis i valors de la societat on s'emeten. De la mateixa manera, destapen temes curiosos i en tapen d'altres. Estereotips, costums i hàbits es veuen en els anuncis de la tele.
I això em porta al tema que desenvolupava mentalment aquest matí mentre caminava per Sant Antoni amb les meves ulleres de sol rosa: per què putes hem de ser sempre joves, prims, sense taques, sense arrugues, sense canes, sense ulleres sota els ulls, sense pèls a les cames, a les aixelles o a la sotabarba?
Tinc una genètica fabulosa que fa que a la tendra edat de més de 35 anys no tingui arrugues. Mira, tu, sort de la pell de la meva mare, que tampoc no en té gaires. Ara, això no treu que hagi de controlar les pigues que apareixen així, rotllo taca de xocolata a la samarreta blanca. Però tinc estries, a munts. I cel·lulítis. I canes. Com la immensa majoria de dones sanes i normals d'aquest món. Perdó, d'aquest món desenvolupat.
I què? Què passa? No em puc fer gran? Quin mal hi ha? El meu cos no resisteix el que resistia quan en tenia 20, ni 28, ni 33. I juro que em reventa. Però tampoc no sabia coses que ara sí que sé, tampoc no tenia els problemes que ara tinc, tampoc no m'havia pegat les festes que m'he anat pegant progressivament (entre d'altres maltractaments deliberats que li he fet al meu cos, pobre).
No em penso posar a règim perquè a la tele em destrossin amb anuncis de Biomanan (substitueix dos àpats al dia i t'aprimaràs. No et fot: no mengis i també t'aprimaràs. I surt més barat).
No em posaré cremes untuoses i mentideres (els dermatòlegs ja han explicat que el caviar, l'or i les polles en vinagre no s'absorveixen per la pell) per dissimular les meves fantàstiques ulleres. Ara, potser miraré de dormir més o millor.
Em depilo perquè mira, perquè d'això no m'escapo de la pressió social, però en part em foten una enveja les nòrdiques que són capaces de semblar un ós polar en ple estiu!
No em posaré tetes ni m'operaré per treure'm la cel·lulitis ni res que se li assembli. Entrar al quirofan és perillós: no s'ha de fer per esport, sinó per salut. I la cel·lulitis molesta, vale, però no és una malaltia que pugui portar a l'amputació de les cames.
I el que és més fort és que miro de cuidar la meva imatge, de no engreixar-me en excés, de no fer excessiva mala cara, de portar roba que em faci sentir atractiva. Però atractiva no vol dir ni jove adolescent, ni prima fins als ossos, ni espellada com un pollastre de Nadal.
Us sonen les dones pneumàtiques d'Aldous Huxley? Doncs això.

Entrades pendents

Salutacions cordials,
aquest és un post d'organització mental.

Fa un munt de dies que penso que haig d'escriure un munt de coses que em passen pel cap. Però ara que finalment tinc una feina remunerada (perquè de treballar, lamentablement, sempre he treballat; el que passa és que no em pagaven per fer-ho, diríem) vaig de cul.
Estic re-aprenent a sobreviure en horaris que et fan anar de corcoll i encara no he sabut posar el correu electrònic, el fb i el bloc dins d'aquest calendari horaril.
Total, que faig un llistat dels temes pendents que tinc per a veure si entre demà i durant la setmana tinc temps de donar-los dues voltes i semblar, altre cop, una mica humana.
Si voleu, podeu votar els que us semblin més interessants. També podeu fer propostes. Però ja dic ara que faré el que em semblarà.
Precisament un dels temes és la "participació ciutadana en la política".
Un altre és el concert que es prepara al Camp Nou amb en Lluís Llach i d'altres.
Un tercer és les classes socials a l'actualitat: anàlisi redundant de la hipocresia i l'autoengany personal (sembla un llibre d'autoajuda; mira que si el col·loco....)
Un altre seria relacionat amb l'economia i la gran construcció lingüística que és "l'economia real". És tan interessant i curiosa com els "problemes reals de la gent".
I un que tinc coent-se a foc lent és per preguntar per què putes vivim enfaixats en conceptes del segle XIX quan estem al segle XXI.

Ala, escrit he escrit. Que tingui cap mena de valor ja és un altre tema. Ah! I em quedarà pendent també el post sobre el valor, els valors i les valoracions.
La foto no té res a veure, però em feia il·lu posar alguna foto i mira, m'ha sortit una de bitllets que a veure si ens arriben una mica més a tots.

Petites manies particulars

Entenc que tothom té les seves, de manies, però és que les meves són ridícules però existeixen.
Per als que em coneixeu, avís per a navegants. Per als que no, així us feu a la idea de quina pinta dec tenir.

-Sóc habitual de posar compactes i escoltar-los, desordenadament, a trossos i sense cap mena de criteri a l'hora de seleccionar què escoltaré primer i què després. No és estrany que en el meu equip de música de 5 cds que em van portar els Reis fa mil anys a casa ma mare i que mai no he agraït prou hi hagi al primer Offspring, grunge, al segon Fischerspooner, tecno, al tercer els Obrint Pas, al quart la Britney Spears i al cinquè els Sau. Ara, em posa malalta que després quan obri una caixa no hi hagi el CD que diu la caràtula. Com em trobi un CD d'Ocean Colour Scene dins la caixa de Nirvana hi ha un assassinat.

-M'importa un rave si els plats queden per rentar d'un dia per l'altre i fins i tot dos o tres dies, si hem anat de cul. Els recullo una mica, deixo la cuina presentable per poder arribar a agafar el que queda net i ja netejarem quan tinguem una estona lliure. Però com hi hagi una forquilla neta al lloc de les culleres o un ganivet estigui de turisme per les forquilles em putejo de mala manera. El mateix em passa amb les tasses i els gots. Cadascú té el seu lloc i no sofreixo que es barregin. Els plats tenen prohibit mantenir relacions amb altres gammes de plats: fondos amb fondos i plans amb plans.

-Els llibres són una de les meves grans passions. Els llegeixo desordenadament i cinc alhora. D'aquesta manera sempre n'hi ha un que puc agafar, estigui de l'humor que estigui. Fins i tot, en atacs de locura, he estat capaç de prestar-ne a algú (sempre apuntat a la llista negra fins que me'l tornen). Però si trobo una pàgina doblegada se senten els crits a Birmània. Hi ha punts de llibre. I si no, es poden construir amb un miserable post-it. O amb un trosset de paper.

-Acumulo la roba que he portat durant el dia en una pila sobre el "galan de noche" que vaig robar de casa mon pare. Allà s'hi pot passar dos, tres, sis o els dies que faci falta. De fet, fins que busco per posar-me una peça concreta i la molt estúpida encara està allà, tirada. I en canvi, després el procés és inversament proporcional: de la rentadora a l'estenedor, de l'estenedor a la taula de planxar o de plegar i d'aquí a l'armari en menys de 24 hores. Per què? Perquè em sulfura la roba neta tirada a qualsevol lloc.

-Puc no fer el llit en una setmana. L'estiro i santes pasqües. Total, hi dormim sempre els dos mateixos, quin problema hi ha. Ara, quan m'hi fico totes les mantes han d'estar perfectament estirades i sense cap arruga. I tots els calaixos de l'habitació perfectament tancats, igual que les portes dels armaris. La qual cosa té la seva gràcia, tenint en compte que són de l'Ikea i que d'això no tanca res ni de conya.

-Tinc el meu bloc abandonat durant mesos, sense cap mena de problema. I falta que ma germana em renyi per posar-lo al dia immediatament i escriure com una posseïda. Potser és que em feia falta entrenament mental?

La planificació desplanificada

Ahir vaig fer una de les coses que més m'agraden i alhora de les que em genera més feina: dinar a casa la meva mare amb els meus germans i els meus nebots. Felicitat absoluta carregada de responsabilitats: atipar-me com una lladre dels plats excel·lents que cuina ma germana (ahir, fideuada i bistecs amb suc, més la mona que mon germà li va portar al meu fillol); fer una sobretaula digna i divertida; fer una partida de botifarra que vam guanyar per golejada; arreglar un calaix d'una caleixera de mon germà per ordre de la meva mare; intentar mantenir l'autoestima d'una nena preciosa de gairebé 11 anys i prometre al meu nebot que anirem a patinar. Dit així, sembla poca cosa, però no ho és pas. El nivell de discussions és d'un to tan profund que tant ma germana com jo vam acabar arribant a la conclusió que no escrivim als nostres blocs respectius perquè el resum de les nostres sensacions, pensaments i idees és: a cagar a la via. A cagar a la via tot.

Per tant, planifiquem-nos. Planifiquem-nos per anar a cagar a la via d'una manera ordenada. No m'agrada compartir gaire res (i encara menys trossos de via per anar a cagar: que cadascú tingui el seu, ben ordenadet i ben posadet). Atenció: el paper de vàter se l'ha de portar cadascú, això sí. I no val allò típic de "va, deixa'm un clínex que se m'acaben d'acabar". No. Ordre. Un rotllo per cap. I després cadascú amb la seva galleda plena de l'aigua de fregar el terra, ala, a esbandir la merda que ha deixat. Com a metàfora, mira, se m'acaba d'acudir i potser fins i tot tindria un cert efecte. En realitat, tampoc no faríem malbé res: les línies de la Renfe tampoc funcionen habitualment; no els vindrà d'una mica més de merda.

Però en realitat jo volia explicar-vos el meu procés de planificació (com que em van renyar ahir per no escriure, avui m'hi poso). M'encanta planificar-me la setmana. És el millor moment. M'assec, penso que vull tenir fet al final de la setmana, i ho poso per escrit. No per hores, no per dies, no per moments. Sinó per projectes. És a dir, per posar un exemple. Si el que vull és tenir la casa neta (un dels meus somnis més recurrrents) agafo la meva targeteta de ratlles del col·le i escric: casa neta. I a sota tot el que cal perquè la casa estigui neta. Que si la catifa, que si els vidres, que si la nevera per dintre o per sobre, que si els armaris de la roba.... I al llarg de la setmana vaig ratllant allò que he fet. El que no, queda per a la setmana següent.
Dit així sembla bastant imbècil, ho sé, però plantejat de cara a la feina i de cara a la pròpia disciplina és fantàstic. I per què no li poso ni dies ni hores a les feines? Perquè no sé si podré fer-ho exactament el dia que dic que s'hauria de fer i això em generaria sensació de fracàs i de deixar-ho. No sé si podré dilluns al matí a les 10 netejar la nevera (recordeu que segueixo a l'atur, lamentablement). Però segur que hi haurà algun moment durant la setmana que sí que ho podré fer. Doncs per què m'haig de fustigar si dilluns a les 10 finalment me'n vaig a buscar a la meva germana a la feina per fer un cafè amb ella amb els seus 20 minuts de descans i aprofito per portar-li uns tàpers que li poden fer servei? O per què m'haig de sentir malament si en lloc d'estar tancada a casa en un dia de sol radiant em dedico a fer la ruta dels locals que crec que poden servir pel meu projecte?
Planificació desplanificada, aquest és el concepte. I si al final de la setmana hi ha més coses fetes de les que no, he triomfat. I així anar fent.
Resultat, un post coacher baratu: anem a cagar a la via planificadament, seria el resum. Això sí, es pot fer durant tota la setmana.

Independència (3): jo votaré Esquerra (o ERC)

Porto molts, molts dies donant voltes a qui votaré. Sóc independentista i d'esquerres i, per tant, m'hauria de ser senzill, no? Doncs no.

Com a independentista prosaïca que sóc, a mi tant m'és qui proclami la independència del meu país; com si ho qui ho fa és el Crostó, el cadell de gos de la meva germana. En tant que serveixi i que ho fem, doncs endavant.

Així, se'm presentava el dilema: i si per una vegada voto en Mas, per donar prou suport a aquesta nova versió del President i que tingui força per negociar? Home, és una opció, em deia jo a mi mateixa, però té peròs.

En primer lloc, és de dretes. Sí, ja i què, em deia la meva segona veu. Primer aconseguim ser un Estat normal i després farem d'estat normal: decidirem si tenim governs de dretes o d'esquerres. Com tothom, vaja.

En segon lloc, porta el Duran. La meva segona veu aquí ja no callava: estàs sonada si votes aquest senyor, que és un unionista de cap a peus. La meva primera veu no tenia arguments contra això,  de manera que callava.

En tercer lloc, la meva primera veu tenia por. Por perquè en Mas és el mateix que va pactar la retallada de l'Estatut que havia aprovat el Parlament; perquè és el que encapçala un partit que del peix al cove i de la puta i la Ramoneta n'han fet els seus eixos principals, perquè em temo molt que en el moment que tingui una majoria absoluta estaran disposats a pactar a la baixa. I aquí la meva segona veu ja feia festa major: doncs per què et planteges votar CiU? Doncs mira, perquè vull, perquè necessito la independència del meu país, li deia la primera. Hàbilment, la segona veu li va dir: doncs fes vot útil. Vota ERC.

Vot útil ERC, deia jo? Això no ha anat mai així... I la meva segona veu, que és el sentit comú i la meva intel·ligència, deien, doncs ara sí.

Ara cal que Esquerra sigui la segona força del Parlament, per garantir que CiU i en Mas no es faran enrera.

Ara cal que ERC sigui la segona força del país, per no deixar cap dubte de la nostra voluntat de ser.

Ara cal que ERC sigui la segona força, per demostrar que el país no està polaritzat: que som molts més dels que volen i dels que diuen; que els unionistes són un reducte petitet atomitzat.

Ara cal que ERC sigui la segona força, perquè són els únics que garanteixen que el vot indiscutiblement independentista tingui capacitat de marcar el govern, sense que hi pugui  haver el dubte que es pacti amb les forces unionistes de dretes.

Ara cal que ERC sigui la segona força i a més que ho sigui sense la majoria absoluta de CiU.

Perquè ja entenc que CiU guanyarà, però si ho fa per majoria absoluta ens quedem a les mans d'una gent que sempre s'ha distingit per la seva capacitat de fer canviar de sentit les paraules.

Si vols la independència del teu país, doncs, hauries de votar ERC. Per assegurar-te'n. Jo ho faré. I ha estat una decisió de vot útil.

I no, no m'han pagat ni em paguen per fer campanya. 

Independència (2)

Ja vaig amenaçar que això seria com un culebrot; per tant, cap remordiment per fer la segona part (i les que vindran, si puc).

Si algú em digués "quin seria el teu escenari ideal per al 25N?" jo respondria, sincerament, que la meva il·lusió hagués estat un front nacional compost (composat? mai no sé quina és la correcta) per CiU, ERC, ICV, SI, RCat, DC i qui s'hi vulgui apuntar més.
Per què? Perquè entenc les properes eleccions com un plebiscit sobre si cal o no cal fer el referèndum per a l'autodeterminació. Que guanyen els partits que el volen convocar? Doncs, ala; convoquem i avall que fa baixada. Que amb la llei espanyola no es pot fer? I què. Precisament el que es tracta és de petar-se la llei espanyola. Per tant, si guanyés el front pro referèndum es genera la legislació necessària, que per això és un Parlament i no una casa de barrets, es convoca el referèndum dins la legislació catalana vigent i avall que fa baixada.
Un cop fet el referèndum, en cas que guanyés el "Sí, volem un Estat propi que es digui Catalunya (o fklasjfñlkasd o MiraquebonicelpaísdeGaudí o Barçalunya o com vulguin, que el nom no sempre fa la cosa)", quedarien convocades automàticament eleccions constituents per al cap de 3 mesos i aleshores que cada partit es presentés amb el seu programa, les seves propostes i els seus candidats per elaborar una Constitució catalana, demanar l'ingrés a la UE, a l'ONU, a la FIFA i a la UEFA i reconvocar per començar la primera legislatura de la nova era del país.
Si guanyés el "No, volem seguir sent espanyols, cornuts i pagant el beure", doncs res, tu. Cap a casa i a recomençar la feina que hem estat fent tots aquests anys i que semblaria que no hem fet prou bé.
Això seria el meu desig.
Per sort, els meus desitjos no són ordres ni a casa meva, de manera que segur que faran tot el contrari. Però vaja, mira, l'opinió és lliure. Mentre en Vidal Quadras no mani gaire més.