diumenge, de gener 31, 2010

Diumenge

Es diu de diumenge que és el dia del senyor. Deu ser-ho, no ho sé. El que segur que no és és el dia de la senyora. El diumenge és el dia en què la majoria de les dones que treballem fora de casa ordenem, planxem, organitzem, cuinem i deixem a punt la casa, la cuina i els armaris per encarar la setmana següent amb una mica de dignitat i tranquil·litat.
Si hi ha hagut sort, el senyor col·labora en aquesta posada a punt de la casa. Si hi ha hagut poca sort, ajuda. Si no n'hi ha hagut gaire, com a mínim no molesta. Si no n'hi ha hagut gens, a sobre emprenya.
Sóc una afortunada i a mi em toca sort. El senyor col·labora. Però aleshores ens trobem que el diumenge a la tarda, en lloc de ser el dia en què et dediques a fer res, que és molt sa i molt recomanable, es converteix en el dia "la rentadora se'ns ha estressat" o, alternativament, "s'ha acabat l'espai al congelador; i ara què fem?".
Tot i això, cal reconèixer que la tele ajuda. Amb la porqueria de programació que fan a la tele, fins i tot t'agafen ganes de posar-te a rentar plats, ni que sigui per no empassar-se bodrio rere bodrio...
Ara, la veritat és que trobo a faltar que facin el Barça. Per mi, un diumenge a la tarda no és diumenge del tot si no sento el Barça per la ràdio.
Què hi farem, sóc animal de costums...

dissabte, de gener 23, 2010

Sherlock Holmes, de Guy Ritchie

Ahir vam anar a veure Sherlock Holmes, de Guy Ritchie. Em feia gràcia veure una nova versió, menys típica, més física, de Sherlock Holmes. S'ha de dir que el fet que fos del Guy Ritchie també em va motivar. És un director que m'agrada molt. Lock&Stock és una de les meves pelis preferides, igual que Snatch.
S'ha de reconèixer que divorciar-se de la Madonna li ha anat la mar de bé, al Guy Ritchie. RocknRolla era més fluixeta, tot i que jo trobo que el Gerald Butler està impressionant.

Però tornem a Sherlock Holmes. En primer lloc em va sorprendre com ha millorat, físicament, en Robert Downey Jr, que deu haver disminuït o eliminat el consum de drogues, perquè fa molt més bona cara que darrerament. Hi ha una escena on se'l veu sense camisa i deu haver dedicat força hores al gimnàs. També em va sorprendre que s'assembla força a Dustin Hoffman. Això pot ser positiu o negatius, si us agrada o no el prota de Tootsie, clar. Downey Jr va guanyar el Globus d'Or per aquesta interpretació.

Jude Law mai no ha estat sant de la meva devoció. El trobo extraordinàriament fred. Una persona, com la Uma Thurman, que podríem dir-ne aquosa. No tenen consistència física. Són eteris. Tan rossos, ulls tan blaus, tan bonics, que són com de porcellana, fràgils i freds. Però vaig trobar que feia un Watson espectacular.

La peli està molt xula. L'ambientació és increible, és ràpida, és àgil. L'argument té el seu què durant una estona. Després grinyola una mica, però vaja, sempre m'ha semblat que els arguments de Sherlock Holmes grinyolen, de manera que res de nou.

El que sí que em va fer molta gràcia són les contínues referències, homenatges o "guinyus" a altres pel·lícules.
Em va semblar que l'inici és un homenatge obert a El secret de la piràmide, per l'ambientació i pel fil argumental. També n'hi ha una altra, de referència, amb la mort d'un dels personatges.
S'homenatge, també, Indiana Jones. El dolent dolent apareix amb una caçadora de les típiques que porten els nazis en les pelis d'Indiana Jones.
El club de la lluita, també apareix en un parell d'escenes i també V de vendetta (dolenta com ella sola, per cert!).
Crec que tenim Sherlock Holmes per dies, perquè la peli tanca l'argument, però deixa oberta la continuació.
Per cert, algú sabia que Holmes és humà i té vida privada? Doncs aquí sí. I el més increible: Watson també té vida, a part de Holmes. I vicis... típics de les pel·lícules de Ritchie, com el joc!

dimarts, de gener 12, 2010

Tu, de què vas?



Els de l'ajuntament de Vic han anunciat que no empadronaran a persones que no tingin regularitzada la seva situació administrativa. Ras i curt, que els que no tinguin papers, no tindran padró. Fins aquí, des del meu punt de vista, deplorable, perquè l'única cosa que estan fent és fer-li la campanya electoral al racista, xenòfob i pervers de l'Anglada, de Plataforma per Catalunya. A sobre, de gràtix. L'home es deu estar fregant les mans.
Però això em preocupa relativament poc. El que em fa pànic és el que està fent el Basté, que porta dos dies fent unes tertúlies i amb uns tertulians i tertulianes que estan ratllant també el racisme, la xenofòbia i la perversitat, des de les seves tribunes daurades i impol·lutes, d'intel·lectualitat del país. Ja podem patir si aquesta gent són els intel·lectuals.
En Basté hauria de començar a entendre que treballa en un mitjà de comunicació, que no està assegut en una taula de cafè amb uns amiguets i xerrant al menjador de casa de tot allò que els passa per la barretina. Perquè aquesta barretina que estan, suposadament, defensant en primer lloc no és seva en exclusiva i en segon lloc no és igual per a tothom.
Amb quin dret s'atorga ser la veu de Catalunya? Amb quina presumpció la seva veritat és la veritat de tothom?
Amb quin dret li pregunta a un noi que es diu Karim i que parla un català perfecte d'on és originari? I els que estaven asseguts a la taula, poden treure a lluir orígens que es remontin al segle X, amb Ramon Borrell negant-se a renovar el vassatge amb els francs? Quan s'adonarà el Basté i tota la gent com la que tenia asseguda a la taula que el Karim s'hagués pogut dir de cognom Castells? I que aviat hi haurà Núries Al Nassir, Yéssiques Salvador, i qualsevol de les múltiples combinacions de noms i cognoms catalans i foranis?
Què li molesta al Basté i als seus contertulis? El color de la pell o el comportament d'algú? L'ocupació del carrer que es fa, els molesta perquè ocupen l'espai o perquè són marroquins? Els molestaria igual si fossin nascuts a Berga? Els crits, la música, el que molts d'ells no parlin el català, no se n'han adonat que també és responsabilitat nostra, que som permissius, ganduls i canviem d'idioma a la que ens sembla que algú no ens entén?
Visc al centre de Barcelona i no crec ni en papers per tothom ni en que aquí hi cap tothom. És estúpid i de ser curts de gambals pensar-ho, a part de ser un miserable, perquè és mentida. No hi cap tothom. I percentatges de població de fora de més del 40% en zones del país és inaguantable en qualsveol comunitat. Però el que és evident és que no podem agafar i fotre'ls fora, perquè ja hi són, han vingut per quedar-se i per llaurar-se una vida aquí. Busquem fórmules perquè siguin dels nostres, siguin quins siguin els nostres. Perquè no hi hagi un ells i un nosaltres. I no demanem solucions a una classe política, perquè no existeix una classe política. N'hi ha uns quants que es dediquen a al política, i d'aquests uns quants n'hi ha massa que ja fa massa temps que s'hi dediquen i que haurien de deixar de fer-ho, perquè pensen amb esquemes del segle XIX al segle XXI.
Però també hi ha premsa que s'ho hauria de fer mirar. De fet, la majoria. Perquè fa molts anys que espero sentir un mitjà de desinformació que no em vulgui manipular, fer combregar amb rodes de molí, fer-me creure que la seva veritat és l'única i que ells sí que saben què hem de pensar.
Per sort, la ràbia m'ha fet recuperar uns vells coneguts, Els Pets. I mira, he recuperat Tu de què vas i No n'hi ha prou amb ser català. Basté, recupera'ls i aplica't el "de català no s'hi neix, se n'exerceix". I de passada, que la Rahola recordi que ella amb els feixistes no s'hi asseu, els combat. Aquests últims dies sembla que, a més, s'apunti al seu bàndol...