dimecres, d’octubre 29, 2008

Gangs of New York

Mentre m'espero que es carreguin uns adjunts en un correu electrònic des d'una xarxa pública (biblioteca Sant Antoni, Joan Olivé, per ser exactes), com que triguen més a carregar-se que l'euribor a baixar, tinc temps de sobra per comentar una pel·li que, sense ser nova, a mi em segueix impactant cada cop que la veig (que és força sovint, tenint en compte la programació de la tele, que no tinc TDT i que la tinc en DVD).
Gangs of New York té tots els elements necessaris per a mi perquè una pel·lícula sigui excel·lent: un bon repartiment, amb Daniel Day-Lewis al capdavant, i Leo di Caprio, la Cameron Diaz, el Liam Neeson, el Brendan Gleeson, entre d'altres; un gran director, Martin Scorsese; una bona història i una bona documentació.
Si la pel·lícula es basa en el naixement de Nova York i en la guerra de bandes que va haver-hi a mitjans del segle XIX. Entre els clans que viuen a Five Points, a Manhattan, hi ha el dels irlandesos, liderat per Liam Neeson, el "Pare" Vallon. Bill the Butcher el destrossa en una de les diferents batalles campals que tenen els dos clans, davant el seu fill, Amsterdam Vallon, interpretat per Leonardo Di Caprio, quan encara és un nen. Al cap dels anys, Amsterdam torna, per venjar son pare i ja no l'explico més perquè perdria emoció.
A la guerra de bandes entre els nadius americans, encapçalats per Bill the Butcher (inmens Day-Lewis) i els immigrants que van arribant (especialment irlandesos, polonesos, algun suec...), s'hi afegeix el substrat de la guerra civil americana i dels disturbis a la ciuat, a la política, entre ells, contra els altres...
Com sempre, la violència engendra violència i en aquesta pel·lícula n'hi ha i molta. De física, de verbal, de fons...
Una de les seqüències més impactants és en plena revolta. En una de les darreres grans batalles entre bandes, s'hi suma, al mateix temps, el descontentament per la guerra civil, per haver de lluitar per a la fi de l'esclavatge, per anar mal alimentats, per ser pobres... Però mentre la policia carrega contra les bandes, les bandes es maten entre elles i alhora van a la cacera del negre, perquè el fan responsable...
I de fons, arriba un vaixell amb tot d'immigrants irlandesos, a qui es dóna la nacionalitat americana tot just posar els peus a terra, se'ls fa passar a un altre taulell on se'ls dóna un uniforme militar i un fusell i pugen a un altre vaixell per anar a lluitar al front. I d'aquest vaixell on pugen, van descarregant els taüts, que carreguen altre cop al vaixell irlandès per repatriar els cadàvers...
Imprescindible, espectacular, bèstia, això sí, però una gran pel·lícula. Ara, és llarga. Dues hores i mitja que a mi se'm queden curtes, però ja ho diuen, que jo sóc rara...

dilluns, d’octubre 27, 2008

The Cure, de nou

The Cure treu nou àlbum!!!!! Ja era hora!!!! Haig de dir que l'últim no em va semblar especialment reeixit i estava com una mica ... no decebuda però si apartada d'ells, fins que el passat mes de març vaig anar al concert.... Ja en vaig fer el comentari, però de veritat que avui el tornava a recordar amb un col·lega i oooooooooohhhhhhhh va ser magnífic!!!
Per tant, vot de confiança al nou cd (això de dir disc és més vell i antic que portar hombreres, però temo que com tot el dels 80 tornarà...), i anirem a comprar, amb ganes i alegria, el nou A 4:13 DREAM...
Per si de cas, però, seguirem escoltant els vells èxits, mentre fem cua a l'FNAC...
Us deixo una de les meves preferides, per si de cas a algú altre també li agrada!

dilluns, d’octubre 20, 2008

En dos dies, Singapur

En dos dies, amb prou feines s'hi arriba, a Singapur... Vam acabar-hi perquè és dels pocs llocs del sudest asiàtic on no et demanen visat. Aquí i a Malàisia, que estan de costat i és fàcil de fer en un sol viatge. I això és el que hem fet aquestes vacances, Singapur i Malàisia.
De moment, només penjo el post de Singapur.
És una ciutat cara, per ser del sudest asiàtic. És a dir, els preus són molt similars als de Barcelona ciutat, tenint en compte que és una regió on els preus solen ser mooooooooolt més baixos. És una ciutat on et multen per tot: per fumar pel carrer, per escupir (això em sembla bé), per anar en monopatí, per penjar cartells... Per tot! Aviat multaran per respirar.



També és un estat. És una illa-ciutat-estat, creada pel senyor Raffles a principis del segle XX. El senyor Raffles, que tenia ganes de fer dinerets, es va passejar pel sudest asiàtic buscant un lloc on instal·lar una colònia britànica, que no hagués de pagar aranzels, que pugués fer malbé el pas de la resta de vaixells comercials de la resta de potencies colonials de l'època, que els nadius no se li rebotessin gaire i que, a més, la pugués fer a mida. I va trobar Singapur.
Li va donar una maneta de pintura, uns quants edificis i a partir d'aquí va començar a importar població de l'entorn amb l'oferta de feina. Singapur no té població autòctona (almenys jo no la vaig saber veure). Són autòctons els que hi han anat naixent al llarg de generacions (no més de tres, també us ho dic) i que s'han anat combinant amb la gent de la zona. És a dir, de la barreja de la població índia, paquistanesa, xinesa, tailandesa, occidental... han nascut els qui són singapuresos (o singapurencs, no ho sabria dir).
Quatre poblacions, quatre religions, quatre maneres de resar... Podeu triar la que més us agradi, convingui o quedi a la vora...


Si la llengua oficial és l'anglès és purament per cortesia, perquè els tres grans grups de població existents entre ells parlen la seva llengua: el tamil, el xinès o el malaiès (un altre dia ja parlarem de la població malaiesa...). L'anglès és purament una llengua vehicular per a fer servir amb els altres, amb els que no són del seu grup. I pels cartells, això sí.
Per visitar... Una info. FA MOLTA CALOR. Molta. Però que molta, molta. La mitjana de temperatura, quan no plou (que és sovint) són més de 35 graus, amb el 90% d'humitat. Horrorós.
Per tant, i tenint en compte que per sort la religió de l'Estat no és la musulmana, aprofiteu per anar fresquets o us fondreu...
Un mapa que us farà servei des d'aquí. Té la gràcia que els barris i les zones per visitar estan marcades en colorets, de manera que faciliten molt la visita. Destaquen el Chinatown, el Little India, el el barri àrab i la zona de negocis que hi ha al voltant del Raffles Place i de l'Esplanade on the Bay. A mi aquest tros em va agradar especialment, tot i que vaig tenir molt la sensació que és una ciutat de cartró pedra, de decorat. Té 47 anys com a Estat propi i el seu desenvolupament econòmic ha estat astronòmic però vaig tenir, constament, la sensació que és una mena d'espai virtual on la gent hi va a fer negocis, a comprar (imprescindible per anar de botigues la zona d'Orchard Avenue) i a marxar. Evidentment hi ha gent que hi viu; per ser exactes, a la vora de quatre milions de persones. Però sembla que hi hagi zones que estiguin destinades, en exclusiva, als negocis i a l'oci, sense la bonica "mixtificació d'usos", tan tradicional de casa nostra... :))
Per mi, imprescindible, el districte cultural-colonial, al voltant del Padang, amb les esglésies del Bon Pastor, la de St. Andrew i, una mica més allunyada, l'església armènia, el Parlament, la Cort Suprema i el City Hall (també coneguda com a Ajuntament).


Un passeig al voltant del riu val la pena, sobretot per veure els diferents espais d'oci que han muntat. Des del Raffles Place, amunt, es passa per tot el Boat Quay i es va a parar al pont que l'uneix amb el Clarke Quay, una zona que han omplert de botigues i restaurants...
Es poden fer cervesetes a les terrasses amb una certa calma, veient tot de senyors de negocis asiatics prenent també una cervesa... És curiós. I car. Vam haver de pagar amb targeta de crèdit dues pintes de Tiger, la cervesa de la zona. Més cares que al centre de Barcelona...
Hotels. A veure, no feu cas de la Lonely Planet. Ni de conya. Ens va enviar a uns antros bastant antros al doble de preu del què marca. Us linko aquí la web oficial de Singapur hotels, però accepteu nna recomanació. Feu una última hora a http://www.octopustravel.com/ i mireu què hi ha d'oferta. Pel mateix preu que vam pagar a dos hotels antros a Singapur (l'Strand Hotel i el Peninsula Excelsior), vam estar a un de quatre estrelles mirant a última hora, al Grand Plaza Park Hotel City Hall. No és que siguin terrorífics; és que no val el preu que pagues amb el que et donen. Per cert, tingueu present que mai no s'inclou l'esmorzar al preu que et marquen. Això no ha de ser problemàtic; hi ha un parell de milions de llocs per esmorzar bastant bé de preu a la vora dels hotels...
Llocs imprescindibles: el Raffles Hotel (per mirar i no tocar; aneu amb pantalons llargs, que són uns pijus; altre opció: mireu per fora i no entreu...); el Museu de les Civilitzacions Asiàtiques, xulíssim; Fort Canning, una bona passejada; la Universitat de Singapur, una bellesa moderna. Imprescindible del tot: Esplanade on the bay amb un concert. Magnífic.
I sobretot, un detall. Assumiu:
1. Que fa calor. Que no hi ha manera que no en faci i que per molt que et queixis, no en deixarà de fer.
2. Que plou. Que plou perquè és un clima tropical i si hi ha jungla a dins la ciutat (passegeu pel Raffles Place i m'entendreu) és perquè no és un clima precisament sec com el mediterrani.
Si es tenen en compte aquests dos temes, la resta pot ser francament interessant...

dimecres, d’octubre 15, 2008

La lluna de paper, Andrea Camilleri

Han passat molts dies des de l'últim post, però ja ho té, això, la vida moderna, que les coses "urgents" prenen el temps de les coses importants.
Andrea Camilleri és un dels autors de novel·la negra que estan vius que més m'agraden.
Els seus llibres, ja siguin de relats curts o novel·les, són sempre intensos. A vegades més irònics, a vegades més tristos, a vegades més històrics, a vegades més irreverents.
Salvo Montalbano és un comissari fantàstic. Mai de la vida el voldria com a parella, acabaria escanyant-lo (tot i ser de paper), però és un dels personatges més interessants que es fan i es desfan del món de la novel·la negra. Diguem-li debilitat, d'això meu. I a sobre sap menjar bé!!!
Al llibre, que és el que toca. La lluna de paper explica com Montalbano arriba a descobrir qui ha matat un home que apareix en un colomar, assegut en una cadira. Hi ha dues dones a la seva vida i unes quantes relacions força inexplicables que enfosqueixen tota la vida d'aquest home mort.
I d'altra banda, com que totes i tots els que treballem fora de casa sabem que les coses mai no es fan d'una en una, sinó de moltes en moltes, també hi ha altres casos oberts, alguns de relacionats, alguns que no. I la vida privada sovint és un cas més, ja sigui la nostra o la dels nostres companys i col·legues...
Un bon llibre, una bona narrativa, una bona estona. Divertit, amè, ràpid, profund, curiós, desenfadat. Ràpid de llegir, segur que lent d'escriure. El talent és una qualitat de Camilleri, però a més l'home hi posa artesania, amb la qual cosa s'aconsegueix un llibre excel·lent.
I una felicitació fervent a la traducció de Pau Vidal. La meitat del mèrit del llibre, en català, és seva. Si ens queixem dels traductors tradïdors, felicitem als traductors magnífics que tenim un català. En Pau Vidal és un d'ells. Enhorabona!
I en un altre registre, però que ja penjaré quan pugui, imprescindible, totalment, Sense títol, d'Andrea Camilleri. Imprescindible per conèixer un altre temps, una altra vida, una altra Sicília...

dimarts, d’octubre 07, 2008

La música amansa les feres...

No tinc ganes d'escriure gaire, després de passar-me més de 10 hores davant d'un ordinador, però com que una de les meves passions explicables és la música, us deixo un parell de cançons.
Una del Jovanotti, que m'agrada molt, em posa de bon rotllo i fa uns quants anys uns amics me'n van regalar el CD. Em van explicar que s'havien passat una bona estona a Discos Castelló intentant fer entendre al venedor que no és que no tinguessin ni idea del què buscaven, és que tampoc no els importava el més mínim. A veure si convenço a algú d'escoltar-lo, a partir d'ara... I d'altra banda, un divertimento...




dijous, d’octubre 02, 2008

El nou fenomen de la temporada, el Rickrolling

Una de les coses més curioses d'internet és la seva capacitat de friquisme (i m'hi incloc, no us penseu). En Rick Astley, que tothom es pensava que treballava en una benzinera venent xiclets, resultat que no només no ha abandonat el món de la música sinó que, a més, està nominat a un dels MTV Awards que es donen a Liverpool aquesta setmana.
El tema dels MTVA es mereixeria un post per ell mateix si no fos que és una cosa tan casposa, cutre, mal feta i de cartró pedra, que no es mereix que li dediquem ni tres minuts.
El que és sorprenent és que una campanya d'internet, el Rickrolling (es tracta de fer que des de centenars d'enllaços diferents i sense cap relació et redirigeixen al videoclip de Never gonna give you up, del Rick Astley), hagi fet que aquest home torni a estar d'actualitat.
A mi, quan tenia 12 anys, m'agradava. De fet, fins i tot tenia posters d'ell. I tinc tots els seus discos. Els 2! En vinil! Ara no els puc escoltar, òbviament; el tocadiscos es va quedar a casa ma mare, i tampoc no sé si tindria fetge per fer-ho.
Aquest estiu, en una terrasseta a 30 graus i 90% d'humitat, vaig llegir una entrevista que li havien fet. Resulta que l'home és un dels supervendes i que arrassa al sud est asiàtic. Com que són uns horteres (i ho són molt, us ho puc ben jurar) encara escolten aquesta música en totes les festes, i no en plan revival petardo friqui. Nononono... Com una de les músiques més demandades de la nit! En plan Smell like teen spirit en una festa postgrungie dels de més de 30!
Doncs res, col·laborarem amb el Rickrolling (tothom té un passat i millor estar-ne orgullosa!) i us enllaçaré el famós vídeo.
Per cert, no és apte per a gent que tingui problemes de sucre... És taaaaaaan dolç....... (ah, YouTube ha desactivat l'embed, o sigui que hem fet el que hem pogut...)

La mala dona, Marc Pastor (i 2)

No és que li hagi agafat gust a la repetició de temes ni que m'hagi atacat l'alzheimer abans d'hora. És que (ja fa dies, ho confesso) des d'aquest bonic bloc vaig demanar-li a l'autor del llibre a veure si em podia fer un parell d'aclariment i sorprenentment va fer-ho (la qual cosa diu molt a favor de l'autor, per una banda, i d'altra banda ens recorda que és més útil llegir autors vius en la pròpia llengua!).
Els aclariments no us els faré, perquè quedaria lleig, però sí que us passaré una definició que va fer ell mateix sobre com veia la novel·la, que crec que és una gran imatge: "és com si en la novel·la només hi hagués foscor i els personatges fossin fanalets que tan sols il·luminen el que tenen al voltant".
Certament, és això.
I, insisteixo, llegiu-la!