dijous, de juliol 31, 2008

Marxem per vacances!

Avui és l'últim dia laborable, de manera que jo i el meu bloc ens prenem uns dies de fer no res i de jeure tranquil·lament, que és una de les nostres principals aficions (però que no referencio en aquest bloc per monòtona i repetitiva: es tracta de fer no res durant molta estona, sense moure's gaire que fa calor i sense necessitat de tenir cap interès en res en particular...).
Per si esteu més actius i actives que jo, us deixo un parell de vídeos, que a mi particularment m'agraden molt i em vénen de gust fins i tot quan no faig res.
Apa, retornem al setembre, amb més moral, més moreno i més canes...



dimarts, de juliol 29, 2008

Sospitosos habituals (1995)

Sospitosos habituals (o The Usual Suspects), del 1995, dirigida per Bryan Singer i interpretada per: Gabriel Byrne (oé!), Benicio Del Toro (oé!), Kevin Spacey (oé!), Kevin Pollak (oé!),Stephen Baldwin (oé!), Pete Postlethwaite (oé!) i Chazz Palminteri (oééé!) és una de les millors pelis d'assassinats, misteris, venjances i, en definitiva, policíaques (es diu així, no policials, segons l'IEC), que he vist en molts anys. És, ara ja, velleta, però segueix sent un referent per a tothom a qui li agradin les pel·lis de màfies, de criminals, violentes i on s'ha de trobar un dolent molt dolent. Pariodiada bastantes vegades, fins i tot en els dibuixos animats, va ser a partir d'aquesta pel·lícula que en Kevin Spacey va tenir un reconeixement important. El seu paper de Verbal Kint és impressionant. Però la veritat és que estan tots ells increibles. Tots. El Baldwin paga el patu de ser germà de la resta de Baldwins, i per tant, no se li reconeix mai cap mèrit, però està igual de bé que el Del Toro, que el Byrne, que el Pollak (que ningú mai no se'n recorda d'ell, tampoc, pobre... queda sempre ocult darrere d'altres Kevins: el Costner, el Bacon, l'Spacey i el de Jesús, Kevin-de-Jesús López...)
Tota la pel·lícula, per qui no l'hagi vist, gira a l'entorn de l'acció que 5 individus que són arrestats de manera rutinària per part de la policia, per un delicte que no han comès. Com que són els sospitosos habituals (tots ells es dediquen a la delinqüència) aprofiten les hores a la cel·la per anar configurant un cop que els ha de fer rics a tots. Però es creuen en el camí de Kaiser Sözé, amb representació al món mundial pel senyor Kobayashi...
Imprescindible i magistral des del meu punt de vista. Per tenir-la en DVD i anar-la passant de tant en tant.

dijous, de juliol 24, 2008

Radovan Karadzic, genocida.

Sense que serveixi de precedent, avui faig un post polític, no lúdicofestiu. És una excepció i espero que no es repeteixi, però les circumstàncies també són excepcionals i espero que aquestes sí que es repeteixin.
Un cop feta la introducció, som-hi.
Han passat 13 anys des dels Acords de Dayton pels quals se suposava que es posava fi a una guerra genocida a Bòsnia Hercegovina, que va causar més de 200.000 morts i més d’1 milió de desplaçaments forçosos de població.
Com pot ser que hagin trigat 13 anys a trobar-lo?? Com pot ser que hagin trigat només 6 mesos des que hi ha un govern serbi que intenta entrar a la Unió Europea?? Qui l’ha estat amagant durant tots aquests anys?? Els serveis secrets que el van poder agafar en un autobús, en un vespre qualsevol d’un dia qualsevol, han tardat 13 anys, TRETZE. Sabien perfectament on era i ho han permès tranquil·lament.
On és Mladic? Ho saben. I el protegeixen. I el seguiran amagant mentre els sigui una carta a la màniga, per seguir pressionant les negociacions amb Europa. I no tinc res en contra de que entrin a la UE; ara ja, total, no vindrà d’ells, també.
Per què van deixar que Milosevic morís a la presó de l’Haia durant el judici? Per què Carla Ponte va dimitir immediatament després com a Fiscal en cap del TPI perquè, segons ella, li havien impedit poder fer la seva feina, assassinant (o deixant que se suïcidés, depenent de la versió) Milosevic?
Per què no es consideren també Franjo Tudjman i Alija Izetbegović com a criminals de guerra, ni que sigui pòstumament??? Ells van poder morir al seu llit, tranquil·lament (d’acord, morir de càncer no és tranquil, però és millor, per a ells, que ser jutjats per criminals de guerra, que és el que són, vius o morts) i encara els queda una pàtina d’herois.
Per què no es considera que els governs anteriors de Croàcia i Sèrbia són culpables de complicitat en crims de guerra i genocidi i obstrucció a la justícia no haver entregat Ante Gotovina, Ratko Mladic, Radovan Karadzic i tants d’altres, menys coneguts però no menys culpables al TPI?
Per què no es jutja tots els alts càrrecs de les forces de l’ONU i de la IFOR, la UNOPROFOR i totes les FOR (totes) que en lloc de protegir la població civil es va retirar, amagar, inhibir i va desprotegir una població que estava sota la seva responsabilitat?
Per què no es jutja com a criminals de guerra els caps militars de totes les forces que, quan desminaven, quan trobaven armament o milicians, en lloc de detenir-los i enviar-los al TPI els tornaven les armes, perquè "eren forces de pau i no podien prendre partit"?
Vam veure la guerra, en directe, per la tele. Si la primera Guerra del Golf, la mare de totes les guerres, segons Hussein, va ser la primera que vam veure en diferit i en verd i negre, la de Bòsnia la vam veure a tot color i en directe.
Vam veure els morts, els ferits, els executats, les fosses comunes. Vam veure com executaven cinc nois bosnis musulmans a sang freda. Vam veure com bombardejaven Mostar, Sarajevo. Com assetjaven Gorazde, Bihac. Vam veure els franctiradors assetjant la població civil quan anava a comprar el pa. Vam veure gent esventrada, ferida, morta. Homes, dones, nens, gent gran, gent jove.
La majoria, els que estàvem mirant la guerra a distància, no vam veure la resta d’atrocitats: mutilacions, camps de concentració, violacions massives com a arma de guerra, humiliacions. Però molta gent, molta, les va viure, a finals del segle XX, a la porta del segle XXI.
Les Nacions Unides van enviar-hi efectius. L’OTAN va enviar-hi efectius. Els grans països europeus i els Estats Units van fer proclames de voler trobar acords de pau. I no van fer res.
Fa anys vaig ser a Mostar, molt poc després que es reconstruís el famós pont, amb tota la parafernàlia de les inauguracions i amb Bush, Schroeder i d’altres líders europeus passejant-s’hi, amb autocomplaença de que bons que són que reconstrueixen un pont "símbol del retrobament de cultures".
Vaig veure els jardins de la ciutat convertits, tots, en cementiris. Vaig veure les cases de tot el país encara amb impactes d’obús i de morter. Les escoles plenes de forats. La població que encara vivia com atordida als pobles i a les ciutats.
No hi havia pau. Hi havia calma tempestuosa. Hi havia pesantor.
M’alegro que hagin detingut Karadzic. Espero que detinguin Mladic. Espero que els apliquin la llei i es podreixin a la presó. Espero justícia per a persones que no conec però que es mereixen tota la meva solidaritat. Però espero també que no siguin els únics que s’asseguin al banc dels acusats.
Perquè en queden molts que són els que van executar les seves ordres i que sota l’excusa que només feien el què els manaven s’estan escapolint de la justícia.

dimarts, de juliol 22, 2008

Gorazde, zona protegida, Joe Sacco

Aprofitant que, per fi, tenim una bona notícia: han detingut el Radovan Karadzic, criminal de guerra i genocida, avui parlo de Bòsnia i d'alguna cosa que s'ha publicat sobre el tema de la guerra als Balcans, per als grans públics i no només per a iniciats.
Avui toca un còmic. Tot i que més que un còmic l'han definida com una novel·la gràfica (que, posats a dir, tampoc no sabria explicar-ne la diferència). Diuen que també pot ser còmic-periodisme, perquè Sacco és periodista i va explicar la guerra dels Balcans amb aquest còmic, igual que va fer amb Palestina, sobre el conflicte àrabo-israelià.
És un còmic curiós. Els personatges no són personatges. Són persones que li han anat explicant la seva història i que ell ha transformat en dibuixos i vinyetes, que fan que sembli que la història és menys dura. No és cert. La història, la individual i la col·lectiva, la dels bosnis i la dels serbis, és una història dura, d'odis, de mort, de revenges. Els dibuixos són lletjos, les boques massa grosses, les dents descomunals. Les cares de terror transmeten l'horror que expliquen (és impossible reproduir-lo, segur, per algú que no l'ha viscut). És acurada. Probablement és esbiaixada, perquè es veu i s'explica des d'una de les bandes del conflicte i, per tant, segur que és parcial. Però això no evita que cal que la informació arribi, encara que sigui esbiaixada. Cal que se sàpiga, que es conegui, que es tingui la informació, per molt parcial que sigui. Perquè si no, s'oblida. I si s'oblida, es repeteix. I no es pot repetir. Ni a Bòsnia, ni a Sèrbia, ni enlloc.
Gorazde, zona protegida, explica el paper galdós que va fer l'ONU, la vergonya que haurien de sentir.
Val la pena.

divendres, de juliol 18, 2008

R.E.M. Bad day

Coincidint amb la temporada de festivals, festivalets i festivalots que hi ha arreu del país, de l'Estat, del món mundial, on els mateixos grups van tocant a tots ells (he vist que fins i tot The Pogues ha tornat als escenaris... estava segura que el Shane McGowan no devia estar ja per pujar enlloc i menys a escenaris...), ja sigui a Dublin, a Madrid, a Barcelona o a Cabo Verde, he decidit fer un post popular. Res de música turca, ni de música francesa. Ni tan sols música electrònica estranya que m'agrada a mi i al Boby.
Un clàssic: R.E.M, amb Bad day. Clàssic entre els clàssics. Eren grans quan jo era petita. El seu mega èxit, Losing my religion, és de quan jo tenia 15 anys. Déu meu. El temps passa massa ràpid. I tot i això es presenten a un festival a Perelada i pretenen cobar-nos 150 euros per l'entrada al concert! Va, home, va! Quina presa de cabellu! Si home, però què s'han cregut.

dimecres, de juliol 16, 2008

Somien els androides en ovelles mecàniques? Philip K. Dick

Per què tothom coneix Blade Runner i difícilment algú s'ha llegit el llibre, que és aquest, Somien els androides en ovelles mecàniques?
La pel·lícula és genial. Un gran referent de la ciència ficció. Immensos el Harrison Ford (que vellet que està a a l'última d'Indiana Jones... el temps no passa en va...), el Rutger Hauer, la Sean Young, fins i tot la Daryl Hanna. Tots estan fantàstics. El Ridley Scott va crear tota una iconografia que gran part de les pel·lícules de ciència ficció posteriors van copiar. La banda sonora original de Vangelis és imprescindible. D'acord amb tot.
Però el llibre és encara millor. Els dilemes morals que es plantegen a la pel·lícula, esbossats més que explicats, al llibre es desenvolupen molt més. El final és diferent. El protagonista, en Rick Deckard (que evidentment té la cara del Harrison Ford a aquestes alçades), és molt més torturat, molt més ambigu, molt més complex que a la pel·lícula. Les decisions no són tan fàcils. La compassió, l'empatia, les emocions, prenen molta més importància.
Per tant, dues recomanacions: compreu-vos la pel·lícula i mireu-la fins a cent vegades, que no cansa. Però llegiu-vos el llibre, encara que sigui agafant-lo a la biblioteca (el senyor Dick va morir fa no gaire i ja no ingressa per drets d'autor, tot i que pobre de solemnitat tampoc no era...). El disfrutareu encara més que la pel·lícula, encara que sembli estrany.

dilluns, de juliol 14, 2008

En dos dies: Istambul

No ho vam fer en dos dies, tot s'ha de dir. Ho vam fer amb cinc, la qual cosa és trampa, però si es corre molt i s'és molt organitzat, es pot tenir una idea de com és Istambul en dos dies.
Istambul és una ciutat curiosa. És un mig camí entre l'orient i l'occident, sense ser ni una cosa ni l'altra. La moral, els prejudicis i la forma de moure's de la gent no és occidental, mentre que el vestuari, les formes externes i la imatge ho semblen.
Amb sol ha de ser espectacular. A nosaltres ens van tocar cinc dies de pluja constant i torrencial, amb un fred terrible. Tinc la sensació que em vaig perdre moltes coses.
Hi ha cinc coses que és imprescindible veure: Santa Sofia (Aya Sofia), la Mesquita Blava (que es diu Sultanahmed), el palau de Topkapi, la Torre de Gàlata i el Gran Basar i el Basar de les espècies.
Totes elles són molt a la vora les unes de les altres (la més allunyada és la Torre de Gàlata, però amb el tramvia s'hi arriba en un moment). La línia de tramvia que circula pel centre d'Istambul, uneix el metro, a Aksaray, amb tots els monuments més destacats, que estan agrupats sobre el Corn d'Or i l'Estret d'Istambul.
De fet, hi ha dos equips de turistes: tu ets d'Aya Sofia o de Sultanamhed? Jo tinc clara la meva elecció!
Coses a veure si es tenen més dies: la Cisterna Romana (n'hi ha una foto...), la Yeni Kamii, al costat del Corn d'or i del pont de Gàlata, la Suleymaniye Kamii, la Beyazit Kamii, les parades de peix a sota del pont de Gàlata, la zona de Taksim, Istikal Caddesi (el carrer de les ambaixades i de botigues entre de luxe i occidentals), que neix des del Tünel i va a la plaça Taksim, els carrerons que pugen fins a la Torre de Gàlata, el Museu de Mosaïcs (que cal buscar atentament al voltant de Sultanahmed, al mig del basar que es desplega als seus peus...). La Universitat i els seus entorns, especialment quan els estudiants surten de classe. A mi m'hagués agradat poder veure el Palau de Dolmabahce, però no ens va donar temps...
Aspectes a tenir en compte: en cinc dies ens van prendre el pèl quatre vegades: ens van pegar el cambiasso en bitllets, ens van dir que no hi havia metro fins al centre de la ciutat des de l'aeroport, ens van donar voltes per la ciutat en taxi, ens van dir que no hi havia oficina de turisme (fals! Cal buscar-la a l'aeroport, amagada entre dues agències de viatges, però hi és!)... Res que no passi a Barcelona (més estafadors que els que cobren 7 euros en cafè a qualsevol terrassa de la Rambla, no són), però cal tenir-ho en compte.

Prendre una cervesa és caríssim, en un país on suposadament no beuen alcohol, i per una Efes pilsen et cobren més de 6 euros. Tot és qüestió de prioritats, evidentment.
On dormir: l'hotel on vam estar nosaltres era tirant a cutre, a la zona d'Aksaray, coneguda per ser la zona russa, amb el màxim nombre per metre quadrat de bars de senyores que fumen i et parlen de tu i de locals de karaoke de dubtosa legalitat, però era prou net, relativament correcte l'esmorzar i els serveis i estava ben comunicat. No us el recomano, perquè només la zona ja posa els pèls de punta, però hi ha una web on podeu trobar els hotels ben situats. La zona de Taksim és la del glamour hoteler, però són molt cars.
On menjar: si us agraden els kebabs, els felafel, els shawarmes, i aquest tipus de coses, no tindreu cap mena de problema. A tot arreu n'hi ha i són bons i barats. Si no us agraden, sempre hi ha el fantàstic McDonalds (a mi m'agrada, què passa?), que et treu d'un mal moment de gana, els restaurants internacionals, amb cuina internacional (filets, pasta, amanides,...), que són molt assequibles pel canvi de moneda, però que no sempre coincideix el que esperes amb el que et donen.
M'hagués agradat sopar en algun dels de sota el pont de Gàlata, però la pluja dels cinc dies ens va rebentar bastant els plans, la veritat.
Com que un amic vivia a Istambul, ens va portar a sopar a un parell de restaurants interessants, però que no puc ubicar, la veritat. El primer d'ells era a la zona de Taksim i estava ple de gent del país, veient la telesèrie del moment (una mica com una casa de menús...). El segon era de luxe, en un cinquè pis amb vistes al Bòsfor. El problema és que era de nit i plovia...
Una escapada entre curiosa, intensa, decebedora (per la pluja i per les expectatives), amb una immersió immediata en un món completament diferent al meu, tot i ser tan a la vora. Personalment, no tinc clar que hagin d'entrar a la Unió Europea, perquè són moltes coses, però europeus, no.

divendres, de juliol 11, 2008

Recursos humans (en francès! 1999)

Heu vist el gag dels Monty Phyton en el qual un pare i una mare estan transtornats perquè el seu fill vol ser obrer, en lloc de professor de filosofia com el seu pare i es pregunten què han fet malament i quin ha estat el seu error perquè no els consideri dignes del seu amor i del seu respecte, quan els escridassa dient que són uns burgesos?
Recursos humans, una peli francesa que van estrenar fa la tira d'anys parla del conflicte que va creixent en un poble i una família quan el fill, que ha anat a estudiar a París enginyeria industrial, especialitzat en gestió de recursos, torna al poble per reestructurar la fàbrica en què treballa el seu pare i la major part del poble.
Com el pare s'avergonyeix de la poca consciència de classe del fill, alhora que està orgullós que el seu fill hagi pogut aconseguir una vida millor que la seva; la desesperació del fill davant de la negativa del pare a plegar-se a les exigències de l'empresa i del “món modern”; la situació de la mare que intenta evitar el trencament familiar i, per extensió, del poble.
Una gran pel·lícula, molt allunyada del què jo solc mirar, però que va valdre molt la pena.
Un gran Jalil Lespert, un altre dels actors que m'agrada, i molt i que, a més, he descobert que ha treballat a TV3!

dijous, de juliol 10, 2008

Ocean Colour Scene, encara

Els clàssics són els clàssics, encara que només tinguin deu anys...
A mi, els OCS m'agraden molt i la primera vegada (i encara última, per desgràcia) que els vaig veure en directe em va sorprendre la capacitat que tenien tots els components per canviar d'instrument i seguir tocant com si res. L'únic que no va canviar va ser el cantant, però fins i tot el bateria va anar a tocar la guitarra i el baix la bateria... Impressionant...
Jordi, espero que t'agradi!

dimecres, de juliol 09, 2008

Un llarg diumenge de prometatge, Sébastien Japrisot

Vaig comprar-me aquest llibre perquè m'agrada l'autor. M'agrada molt la novel·la negra, des de fa molts anys. Probablement ara quedaré molt malament, però com molta gent hi vaig arribar després de llegir-me gairebé totes les novel·les de l'Agatha Christie, que la meva mare col·leccionava (entre multitud d'altres llibres). M'agrada l'Agatha Christie, i què? Però, de fet, jo volia parlar d'Un llarg diumenge de prometatge, que narra la història d'una noia de la Bretanya francesa que no es resigna a pensar que el seu xicot, que va ser enviat a la trinxera durant la Primera Guerra Mundial, quan encara no tenia ni 20 anys, és mort. Ell va formar part d'un grup de cinc homes que va ser abandonat en terra de ningú, durant tot un dia, i del qual se'n va perdre el rastre. Va resseguint hospitals, cartes, persones que en algun moment van poder arribar a coincidir amb ell, per trobar-lo. Va baixant a l'infern de les trinxeres de França durant la Primera Guerra Mundial, on els crims no només els cometen els alemanys. Va descobrint com els soldats intentaven sobreviure, com es convertien en animals... o no. Un llibre francament recomanable, que té un final interessant.
I què hi té a veure la novel·la negra? De Sébastien Japrisot són imperdibles Parany per a una noia i Víctimes en fals. Les dues, a la Cua de Palla, una gran col·lecció que temo que va desaparèixer fa anys.
Un llarg diumenge de prometatge es va portar al cinema, amb Audrey Tatou de protagonista. Francament, em quedo el llibre, tot i que Japrisot va ser guionista de cinema i va adaptar novel·les al cine, la qual cosa pot donar una idea de com de gràfica pot ser la novel·la. Disfruteu-la!

dimarts, de juliol 01, 2008

En dos dies: Ljubljana

Si mai em perdo, busqueu-me a Ljubljana. És una de les ciutats que més m'agraden. Em relaxa. Em fa sentir bé. I em fa sentir a casa, cosa que no em passa gaire sovint. M'agraden els seus carrers, la seva gent, el seu cafè amb gelat i nata. M'agrada el castell, la Presernov trg, m'agrada l'estàtua a Presersen (no sé on porta els múltiples accents que té...), m'agrada la finestra de terra cuita d'on surt la dama a qui Presersen li dedica els poemes.
M'agrada el riu Ljiubljanitca (que he après a pronunciar correctament com “Liublianitza”), m'agraden les terrasses del costat del riu, m'agraden els jardins de les cases que toquen la muralla romana. M'agrada seure i veure com es mouen els ljubljanesos. M'agrada sopar a l'Stari trg, que és la continuació de la Mestni trg, amb les terrasses al mig del carrer, com a França, però amb molta menys gent i molta menys pudor i calor. M'agrada pujar al castell caminant. M'agrada perdre'm pels carrers (per cert, us poso un mapa interactiu!). M'agrada el menjar. M'agrada la cervesa eslovena, tant la Union com la Lasko.
M'agrada moltíssim tot el país.
Suposo que és que s'assembla molt a Catalunya: molt petit i amb de tot. Muntanya, mar, platges i estacions d'esquí. Pots anar d'una punta a l'altra del país en dues hores i mitja. Pots anar de Koper a Maribor en un moment.
Les tres ciutats més grans, Ljubljana, Maribor, Celje, són assequibles caminant. Les més petites, són un passeig. Recomanacions ràpides: per menjar: el restaurant del resort, Gostilna Stern, increïble. Una pasta fantàstica; uns filets perfectes; un peix magnífic. A més, qualsevol de l'Stari trg al vespre, amb una ampolla de vi (no us deixeu enganyar, això sí, el cabernet d'Eslovènia no és el cabernet de Catalunya...). Qualsevol lloc és un bon lloc per menjar. Tingueu present, però, que si nosaltres estem acostumats a dos plats, primer i segon, ells fan uns acompanyaments dels segons plats que nosaltres no sabem acabar-nos.
Recomanacions per dormir: PriMraU, i, si us fa el càmping, el resort és comodíssim, fantàstic, net, amable. El personal és encantador, els recursos estan a mà. I tenen bungalovs i hotel, també. I bé de preu!
En una propera sessió de passió per Eslovènia ja penjaré les fotos de Maribor, Celje, Novo Mesto, Predjama, Ptuj, Bled, Bohiniki Bistrica,...
Però ja us dic ara que no sóc imparcial... O no ho havíeu notat?