divendres, d’abril 30, 2010

Espagutis al pesto + fricandó

Avui a la Cuina de tàper hi ha:

Espaguetis al pesto
Fricandó de vedella
Plàtan


Espaguetis al pesto

Es bullen els espaguetis. Finalment he aconseguit (després de més de 10 anys) que em quedin dignes. Bullint 9 minuts els de Caprabo-Eroski queden perfectes. Si se'n bullen molts, es poden congelar i avançar feina. Un cop bullits, es posa al tàper la quantitat que ens menjarem. S'obre el pot de Salsa Pesto Knorr. Se'n posa a gust. Formatge ratllat en pols. Fet.
Fricandó de vedella

Això ja demana més temps. Es compra vedella per al fricandó. Que jo sàpiga, la meva carnissera em posa culata, però podria ser que fos una altra part. Es posen els moixernons en remull en un pot que pugui anar al microones. Se sala la carn i s'enfarina amb farina de blat, blanca. S'espolsa perquè no quedi massa enfarinada. Es fregeix lleument, que no quedi ni dura ni massa cuita. Compte que s'enganxa i molt! Es retira un cop fregida. Es fa un sofregit amb ceba picada, tomàquet tritutat, sal i pebre. Quan comenci a estar sofregit, s'hi afegeix mig got llarg de vi blanc. Jo el poso de cuina. No m'imagino que algú ho faci amb vi d'agulla, però no ho recomanaria. Es posa els moixernons, amb aigua, al microones, dos minuts, a màxima potencia. Quan ja ha pitat, s'afegeixen els moixernons (que no l'aigua, però no la llenceu, ei!) al sofregit i s'hi dóna unes quantes voltes. S'afegeix la carn i, ara sí, una part de l'aigua calenta dels bolets. Es deixa reduir i ja està fet. Hi ha qui hi afegeix picada; jo no ho faig.

Plàtan

El mateix que l'altre dia.

dimecres, d’abril 28, 2010

Samaranch, Garzón i altres coses

Fa dies i dies que tinc aquest post pendent, però no trobava ni el moment, ni l'hora, ni el to per escriure'l. Com que segur que no el trobaré per dir exactament allò que voldria dir, tant per tant, ara i aquí i així també em servirà.

Samaranch era un franquista reconegut. No era un dels que no va fer res en contra del franquisme per por, per comoditat, perquè ja els estava bé. No era dels que, centenars de milers ara, eren contraris al règim "però lluitaven des de dins", segons ells. No era dels lluitadors antifranquistes, que s'hi van deixar hores, diners, salut i molts, massa, la vida. No. Samaranch era un franquista afiliat a la Falange Tradicionalista y de las JONS i va ocupar càrrecs importants dins l'administració pública i l'empresa per franquista. A president de la Diputació, l'any 1973, no s'hi arribava per mèrits propis, que diguéssim.
El franquisme no va ser una nosa, una molèstia, una època que ara haguem d'oblidar, perquè ja se sap, que tot canvia i cal deixar enrera el passat. El franquisme va ser un règim dictatorial, on es van perdre llibertats individuals i col·lectives, on la gent era torturada, empresonada, assassinada, callada, humiliada, enfonsada. Durant el qual es van prohibir llengua, ensenyament, cultura, drets. Qui intentava exercir-los patia la repressió. La por era el pa de cada dia. I per a qui no ho hagi viscut queden moltes persones vives que sí que el van patir. Moltes. Mireu els vostres avis i àvies. Els vostres pares i mares. I pregunteu-los si a casa podien cantar el que vulguessin. Si recorden poder celebrar tranquil·lament les festes que els semblaven més oportunes. O si recorden, més aviat, un "nena, no parlis tan alt que els veïns ens poden sentir i no sabem què podria passar". O un "nen, si us plau, no diguis pas que has vist el pare".
Feu la prova. I que ara se li facin homentges a un franquista, un fatxa de cap a peus, orgullós de ser-ho, en nom d'uns jocs olímpics i d'un olimpisme que ens ignora perquè va ser ell qui va impedir la participació de les nacions sense estat, em subleva i em fàstic.
Samaranch ha mort. I com (gairebé) tots els franquistes ho ha fet al llit, de vell, i sense haver ni de demanar disculpes per formar part d'un sistema opressor, repressor i totalitari. Un menys, doncs.

I alhora haver d'aguantar que el Garzón, el jutge que es va dedicar a empresonar i va permetre la tortura d'independentistes pel sol fet de ser-ho, durant les olimpíades que, oh gràcies al franquista Samaranch, vam tenir a Barcelona, sigui vist per les ments benpensants de la gauche divina espanyola i catalana com el sant baró que ha de rescatar de l'oblit les víctimes franquistes és per vomitar.
Que el Garzón rebi el suport de tot d'intel·lectuals (Déu, salva'ns d'intel·lectuals com aquests, si us plau) que van a fer-li manifestacions-festes-alegries-rialletes em fa venir arcades. On eren tots aquests defensors de la llibertat, de la memòria, de la dignitat quan Garzón feia ràtzies preventives? On era Amnistía Internacional, la que defensa víctimes només en llengües estatals? Garzón, torturador, podreix-te a la presó és el meu grup de feisbuc, sí. Per cert, per al vostre coneixement, podeu llegir aquí l'informe de tortures que es va practicar amb el vist-i-plau d'aquest sant jutge.

N'estic farta de cotilles mentals i que ens censurin el pensament. Que hi hagi coses que es poden dir i coses que no es poden pensar. A aquest pas, 1984 no quedarà tan lluny, amb el nou Ministeri de la Veritat que són els Telenotícies i l'autocensura mental que practiquem per no dir el que pensem, no sigui cas que ens mirin com a raras avis.

Apa, que vagi de gust!

dimarts, d’abril 27, 2010

Aurora borea, Asa Larsson

Per començar diré que m'ha agradat molt. Per fi m'he reconciliat una miqueta amb els països escandinaus i en concret amb Suècia.

Diga'm rara, però finalment m'he pogut sentir més o menys identificada amb un personatge de novel·la, que sol ser el que ens atrapa d'un llibre. Amb això no vull dir que jo m'assembli en absolut a la Rebecka Martinsson, sinó senzillament que entenc el seu raonament mental i per què actua com actua. Em sembla un personatge normal, verídic i raonable, i no com la ximple de la Lisbeth Salander o la loca de la filla del Wallander, que tan aviat crida com tan aviat és dolça. Efectivament, el fet de ser una dona em dificulta molt el procés d'identificar-me amb un protagonista masculí, però entenc que deu passar el mateix en el cas dels homes, que els costa identificar-se amb les protagonistes femenines.
D'acord que alguns elements del llibre m'han quedat poc aclarits, d'acord que en alguns moments falta una mica de respostes i que no s'acaben de tancar temes. Hi ha un parell d'aspectes millorables, sí.
Però ha aconseguit transportar-me a la foscor nòrdica, a l'angoixa del silenci de la neu, a les obligacions morals imposades per una mateixa malgrat que no vulguem fer-les (allò tan bonic de pensar "no vull, no vull i no vull i no ho faré" mentre vas fent exactament allò que dius que no faràs conscient que ho fas en contra de la teva voluntat però que no et queda més remei que fer-ho si vols seguir convivint amb tu mateixa), a la violència que engendra violència. A les mentides socials i al benestar comunitari hipòcrita.
Entre la gent que em coneix ja saben que fa temps que dic que els escandinaus estan xalats i que la seva manera de viure la religió i la fe és molt més insana i aclaparadora que la de les zones que som de tradició catòlica. El protestantisme és molt més exigent. I a Aurora boreal es transmet i s'explica.
No ho sé, suposo que és el cúmul de coses de la novel·la, però de veritat que feia molt de temps que no podia dir que un llibre m'havia agradat molt i que m'havia enganxat tant.
Així doncs, ja ha caigut el primer Sant Jordi.

dilluns, d’abril 26, 2010

Amanida de seitó + pollastre a la cervesa

Avui a La cuina de tàper hi ha:

Amanida de seitó i olives
Pollastre a la cervesa
Plàtan

Amanida de seitó i olives

Tallem un enciam iceberg o cabdells que ja vénen nets i en safata. En tallem tanta com ens en calgui (en funció de la gana de cadascú a l'hora de dinar). El deixem ben net i sense una gota d'aigua. El posem al tàper. És important que el tàper sigui hermètic.
Agafem seitó i en posem tant com ens convingui i la família ens permeti (a casa meva hi ha bufetades pel seitó)
Jo el faig a casa, però hi ha qui el compra fet. Per fer seitó, es baixa a la peixateria de confiança i demanem que sigui del dia, no val que sigui de fa tres dies, perquè queda tou. El decapitem, li treiem les entranyes, l'obrim, li treiem l'espina central, li donem la volta i li treiem l'aleta dorsal. El posem boca amunt en capes. Es sala cada capa. Finalment el cobrim amb vinagre unes quatre o cinc hores, depèn de la paciència. Es retira el vinagre i es cobreix amb oli d'oliva. Queda avinagrat, però a mi ja m'agrada. A més, amb l'oli i el vinagre del seitó s'amaneix l'amanida, que així no cal amanir-la.
S'afegeixen olives, millor si són amb pinyol, que són més gustoses. Recomano les verdes, però va a criteris.
Pollastre a la cervesa

Es fa a tires els pits de pollastre, ben nets de greix. Es fregeixen amb una mica d'oli. Quan estan ben fregits, es retiren. S'afegeix a l'oli del pollastre ceba tallada fina i es deixa enrossir. Se salpebra i quan comença a estar tova s'hi afegeix mitja llauna llarga de cervesa. Jo opto per Xibeca que no té gaire gas o l'Aldenbraun del Consum, que és prou útil per això. Quan la cervesa s'ha reduït força, el pollastre altre cop a la paella. Es deixa agafar gust uns deu minuts i ja està a punt.

Plàtan.

Plàtan. Es compren plàtans i es tenen al fruiter. Quan el plàtan amença de fer-se massa madur, cap a la feina i de postre.

dimarts, d’abril 13, 2010

En dos dies: Tallinn

En una entrada prèvia vaig fer una breu introducció als països bàltics. Breu, molt breu, però això només és un humil bloc.
Tallinn és, des del meu punt de vista, una de les ciutats que conec amb el casc antic més bonic. I el trobo especialment bonic perquè encara manté la forma, les construccions i, fins i tot, l'ambient de l'edat mitjana, de la baixa edat mitjana. És molt senzill aturar-se al mig de la plaça de l'Ajuntament, la Raekoja Platz, i imaginar-se que un cavaller, amb el seu cavall, el seu arnès, la seva armadura, la llança, el fang i els cabells llargs, rossos i bruts baixarà i et foterà un crit.
I arribar a fer-te la idea que per aquells carrers empedrats i estrets hi passava una vida de palla, pesta i guerra. I de gerres escumoses de cervesa, de bàrbars i de totes les pel·lis com Excalibur...
Tallinn va formar part de la Lliga Hanseàtica i això es nota en gran part en la construcció de les cases, especialment de la zona que queda dins la muralla.

Així doncs, per ordre. Aquí us deixo l'enllaç a la web de turisme de Tallinn, però no és massa útil. Us recomano el mapa de Google, directament. Un detall previ: crec que el millor que es pot fer a Tallinn és passejar i perdre's pels carrers, mirar, tocar, olorar i deixar que la imaginació faci el fet. Però us faig un petit repàs del que jo crec (a la guia surten més coses, clar) que són imprescindibles.

Dins les muralles: imprescindible la Raekoja Plats, que és la plaça de l'Ajuntament i on es concentren un gran nombre de terrasses espectacularment atractives i càlides (fins i tot a l'estiu tenen estufes i mantetes pels clients). Des de la Raekoja, on a més de l'Ajuntament hi ha l'antiga presó (que nosaltres no vam saber trobar), s'arriba per un carreró, que es diu del Pa Blanc, a una de les farmàcies més antigues d'Europa i que encara funciona com a tal (si us calen aspirines, però, hi ha diverses cadenes de farmàcia bastant més còmodes), l'església de l'Esperit Sant que té un rellotge de fusta fora que és el més antic de Tallinn i el campanar el més antic d'Estònia. A l'església cobren per l'entrada i és decebedora.
Per qualsevol dels carrerons que es giri s'acaba anant a parar al carrer Pikk, que duu a l'església de Sant Olaf. L'església en sí és maca però val la pena sobretot pujar al mirador, perquè és el punt més elevat de la ciutat, deixant de banda el castell. Durant el recorregut del carrer Pikk no us perdeu les cases: hi ha el Saló Gremial de Sant Canut (ho juro, es diu així), la Sala dels Caps Negres, diverses cases medievals i modernistes convertides en museus i galeries d'art, i, estremidor, l'edifici on la KGB duia a terme els seus interrogatoris i tortures. Es reconeix perquè té tapiades les finestres, perquè no es pugués veure què hi passava a dins i perquè no se sentissin els crits.

A la sortida de la muralla, per la banda de mar, hi ha una porta amb una torre enorme, baixa i rabassuda, coneguda com a Margarita la grossa. És impressionant i d'ella neix la muralla que, de manera pràcticament ininterrompuda, volta tota la ciutat antiga, a trossos només de pedra, a trossos de pedra i fusta.
Pujant cap al castell de Toompea es pot veure el que queda d'aquest castell. Diuen que és magnífic, però (i és un gros però) no en queda res, excepte tres torres a les quals no s'hi pot arribar perquè queden dins de la seu del Parlament. Estaria bé que n'informessin, perquè tots fèiem cara de primu, a la porta del Parlament, intentant entrar, mentre els guàrdies ens miraven amb la mateixa cara que els barcelonins ens mirem els guiris: més aviat amb fàstic.
Hi ha tres torres, la Torre de la verge, on diuen que hi tancaven les prostitutes; la Hermann Pikk, la torre gran que és im-pres-si-o-nant i la Kiek-in-de-Kök, l'única a la que es pot entrar. Però val la pena, perquè el nom vol dir Cop d'ull a la cuina i, certament, si tens bona vista, alguna cuina es pot veure. Servia perquè els danesos controlessin què feien els estonis a dins de casa (una mica xafarders eren, perquè no dir-ho). Una mica com quan a Catalunya es van prohibir tots els ganivets, excepte els de cuina, que havien d'estar lligats a la taula, no fos cas que ens revoltéssim...Davant del Parlament hi ha l'espectacular Catedral d'Alexandre Nevski, ortodoxa. Senyores, per entrar-hi, tapeu-vos el cap. I al costat, l'Església de la cúpula, també de visita obligada.
L'endemà es pot agafar el tramvia 1 o 3 i anar fins al parc de Kadriorg, on hi ha el palau Kadriorg. És un parc francès, amb parterres de flors, fonts i passejos agradabilíssims. No cometeu l'error de menjar-vos un pastisset a la cafeteria de l'entrada: us cobraran quatre vegades el preu del pastisset, que només és correcte. Qualsevol pastisseria estònia els fa més bons i més assequibles.
Tres coses importants a Tallinn: el tramvia para al mig del carrer i per pujar i baixar s'ha de passar per entremig dels cotxes mentre circulen. Són educats i no atropellen els peatons, és un detall. La segona és que a qualsevol terrassa s'hi sopa fantàsticament bé: les cerveses són bones i fredes (millor la A le coq que l'altra, que no recordo com es diu) i el menjar és bo i consistent, sobretot el peix. La tercera és que a tot arreu parlen anglès (més o menys...) però no us espereu ni simpatia ni res semblant; són simplement correctes, que ja és suficient des del meu punt de vista. I, sobretot, no us espereu una ciutat barata perquè no ho és. Les coses són a preu de Barcelona i això vol dir tendent a car.

Per menjar: ja ho he dit: qualsevol terrassa, això sí, en horari europeu: a dinar a les 12-13h i a sopar entre les 18.30 i les 19.30. Podeu trobar excepcions, però vaja, seran això, excepcions. A mi em va agradar especialment el pub de l'hotel on estàvem, que tenia una terrassa magnífica a Viru, el carrer principal i un entrecot al pebre espectacular.

Per dormir: nosaltres vam estar al Vana Wiru Hotel. Ens va costar uns 80 euros la nit (que no és moc de pav) però estava just al davant la muralla i al centre del centre. Una meravella per poder fer turisme. L'hotel és correcte i l'esmorzar està bé. Us el recomano, sí. Podeu mirar de negociar el preu quan hi arribeu, perquè si no està ple, és possible que aconseguiu algun descompte (a nosaltes ens va passar. Oficialment el preu eren 114€).
Ah, una última recomanació. Si fa sol, et cremes. No penseu que com que només esteu a 21 graus a l'estiu no cal la crema. La crema protectora cal i molt. Jo em vaig cremar i sóc tendent a fosca de pell...

dilluns, d’abril 12, 2010

Crema de porros + hamburguesa amb ceba i patates

Avui a La cuina de tàper hi ha:

Crema de porros
Hamburguesa amb ceba i patates
Iogurt natural.
(en el post introductori m'he oblidat de dir que els meus menús se solen compondre de tres plats, ei)

Crema de porros:
Es netegen els porros ben bé de fang i altres. Es tallen petitets. Es pela i talla a dauets. Jo poso 3 porros per cada patata i és mitjaneta. Sofregeixo els porros i la patata amb mantega i un raget d'oli (per evitar que es cremi la mantega) i quan està ben sofregidet, hi afegeixo una mica d'aigua (que no arribi a cobrir les verdures del tot, que si no queda aigualida, la crema i passa a ser sopa, que és un altre plat), sal i pebre al gust, i ho deixo bullir durant uns 30 minutets. Tingueu present que mentre es sofregeix cal remenar-ho, que s'enganxa molt. Mentre bull, només cal donar-li una volteta de tant en tant.
Quan ja han passat els 30 minuts, es passa pel túrmix, perquè quedi ben fi. Jo hi afegeixo crema de llet i si tot hi això no m'acaba de convèncer, opto per afegir-hi formatgets. Com que sóc una quejica, hi poso Kiri, que són els que em molen més.
Com podeu veure, no és una crema de règim

Hamburguesa amb patata i ceba:
Es tallen patates a galls o a quadrats relativament grossos i es fregeixen. Quan estan fregidetes, es retiren de l'oli. S'agafen tres cebes i es tallen finetes i es posen a sofregir en el mateix oli que s'han fet les patates. Quan ja està toveta, s'hi afegeixen les hamburgueses, que es couen al gust de cadascú (per mi, recremades, gràcies). S'afegeixen les patates, se'ls dóna dues voltetes perquè agafin gustet a ceba i hamburgusa i ja està.

Iogurt natural:
Es baixa al súper, es va a la nevera dels lactis refrigerats i s'escull el que moli més (a gust del consumidor). Se'n compren quatre i per als següents dies. A mi m'ha toca iogurt natural que és el que quedava a la nevera.

Ala, que vagi de gust.
Avui no hi ha fotos del tàper perquè ja me l'he menjat i he decidit obrir aquest nou apartat quan tornava cap a casa. La foto no és meva. Me'n vaig a fer el sopar, que tinc gana!

Cuina de tàper


El títol té una explicació. He decidit obrir una nova categoria de posts en aquest bloc d'utilitats diverses i temes encara més variats.
Fa molts, molts anys que cada dia menjo fora de casa. Des dels 18 que pràcticament cada dia d'entresetmana (és a dir, de dilluns a dijous i, sovint també el divendres) dino a la feina. Abans era a la facultat, ara al curro.
Com podeu comprendre, no em puc permetre el luxe de pagar cada dia 10 euros d'un menú o bé menjar un entrepà cada dia.
D'altra banda, tampoc no vull. En primer lloc, perquè no em dóna la gana: els menús no valen el que ens costen i acabes menjant malament i car; en segon lloc, perquè m'agrada menjar i, per tant, m'agrada cuinar per menjar bé; i en tercer lloc, perquè jo sé el nivell d'higiene i qualitat de la meva cuina i no conec tant la de la majoria de bars, restaurants, cases menús i d'altres d'aquest país.
El resultat és que fa molts més de deu anys (no penso dir quants, per cert) que menjo cada dia de tàper, fiambrera, taifa, carmenyola o qualsevol dels múltiples sinònims que conegueu per aquell pot que es fa servir per endur-te el menjar a qualsevol lloc i escalfar-lo (o no) abans de menjar.
Així, cada cop que em vingui de gust, me'n recordi, pugui i tingui temps, i a petició de quatre persones que ja m'han preguntat què em poso jo a la fiambrera (jo li dic així, què passa?), he decidit obrir aquesta nova línia de treball, a veure si a algú li és útil.
Dit això (la propera vegada no m'estendré tant), passo a explicar les receptes que cuino per dinar.
Si us són útils, em sentiré gratificada. Si voleu, també us proposo que feu aportacions, per socialitzar la millora de la cuina de tàper.
Aquesta foto l'he robada per la xarxa, però intentaré fer fotos (quan hi pensi, clar), dels meus tàpers. Crec que es pot conèixer una persona per com porta els tàpers (ja desenvoluparé aquesta filosofia un altre dia, però dóna per molt, ja us aviso)
Salut!