dijous, de setembre 30, 2010

Miracle a Llucmajor, Sebastià Alzamora

Miracle a Llucmajor és una novel·la alegre, vital, lluminosa i divertida. Un veritable luxe en els temps que corren, de novel·les dramàtiques, fosques i gòtiques…

En Pere Sastre Obrador, en Pere de Son Gall, vol construir una màquina per volar, el que ell anomena cometagiravió, a la Mallorca de 1920. La seva il·lusió per construir aquesta màquina és tan gran que res no l’atura: ni les burles de la gent del poble, ni els problemes financers, ni el fet de conèixer l’amor de la seva vida. De fet, cada problema l’esperona per anar endavant i per construir el giny que li permetrà volar, en vertical i si cal fins i tot des de damunt de l’aigua!

Una preciosa història d’amor amb la seva veïna na Maria Boscana, que ha de combatre l’oposició del pare d’ella i que compta amb el suport silenciós i tàcit de la mare d’ell a totes les seves il·lusions i amb el suport explícit de na Maria Antònia Salvà, poeta i amiga de la família de la noia. I la vida tranquil·la de Llucmajor es revoluciona quan unes senyores catalanes apareixen al poble per fer una conferència sobre els perills de les paraules malsonants, les senyores de la Lliga del Bon Mot, que en faran anar més d’un de corcoll.

Uns personatges alegres, vitals, divertits, amb ganes de viure i de perseguir i acomplir somnis, on fins i tot el gos Boira té una gran capacitat humana.Un gran llibre per disfrutar unes quantes hores, de recuperar el plaer d’una lectura plena, rica, variada i, com l’illa de Mallorca, lluminosa i acolorida.

Felicitats a en Sebastià Alzamora! M’ha fet passar unes hores magnífiques, moltíssimes gràcies!

dimarts, de setembre 28, 2010

Puré de patates + tall rodó + raïm

El títol de la fiambrera és explícit, però no són ben bé un primer i un segon, sinó més aviat un plat combinat, cortesia de les fiambreres de diferents contenidorets.

Puré de patates:

Amb un sobre de puré de patates Maggi i les instruccions, queda un puré de patates que si agrada (vull dir, si no fa fàstic la textura, que conec a molta gent que n'hi fa), n'hi ha per llepar-se'n els dits. En cas de problemes amb la textura, sempre es pot resoldre o bé amb més "copos de puré" o bé amb mantega, segons quedi massa clar o massa espès.
Com que el faig individual el tema és: mig got d'aigua, mig got de llet sencera, sal, pebre (m'agrada amb taquetes de pebre), tot el puré de sobre que accepti el líquid perquè quedi dens però sense ser grumollós i 4 minuts de microones tapat. Es treu, es valora la textura, i s'hi posa mantega, per lligar-lo i que quedi suau. Després es pot fer servir per menjar o per tapar forats a la paret quan es va curta d'aquaplast.

Tall rodó:

Jo compro el tall rodó de l'espatlla, que és més petit que el de la cuixa. Hi ha qui diu que té més tendrum, però jo no el sé veure, la veritat. Almenys a la meva carnisseria me'l posen molt polit i ja lligat.

El posem a la paella lligat, amb oli, i el rostim. Quan està daurat, s'hi afegeix un bon raig de conyac. Jo li dono voltes i l'emborratxo volta i volta. Deixo que es redueixi i després el retiro.
Amb el mateix oli, preparo una "bresa" (paraula textual de la millor cuinera que conec, votada en assemblea ahir la nit), amb una ceba, una pastanaga, un porro i un tomàquet. Ho poso tot trinxat i ho deixo sofregir amb una mica més d'oli (que afegeixo en funció de la quanitat de verdura i de com es va coent). Ho salpebro i deixo reduir amb un altre raig de conyac. Es va mullant una mica amb aigua o amb brou de carn, si se'n té.
Afegeixo el tall rodó, encara sencer, i li vaig donant voltes a tot plegat.
Quan considero que està tot prou cuit, trec el tall rodó i el tallo en talls fins.
De les verdures, en faig una crema, que aclareixo en funció de la textura que queda.
Per últim, i per acompanyar, faig patates fregides a daus, que poso de decoració i de gula.

Raïm:Aprofito que al setembre hi ha raïm moscatell, que m'apassiona, i em poso com el Quicu menjant-ne sempre que en tinc l'ocasió.

Que vagi de gust!

divendres, de setembre 17, 2010

Una qüestió de costum

Tothom té un passat i el meu, a vegades, és molt kitsch... Què hi farem! No deixo de ser jo...
Apa, ja m'insultareu el que calgui.



ARNO ELIAS - UNE QUESTION D'HABITUDE
Cargado por noriko75. - Explorar otros videos musicales.

dimecres, de setembre 15, 2010

Coses que no entenc

No entenc com es va permetre que "els polítics" tanquessin la zona del monument a Casanova quan van anar a fer l'ofrena floral l'Onze de Setembre. Es queixen que els xiulen. Evidentment. Això va amb el sou de polític, igual que també hi va que l'aplaudeixin, que el saludin, que li preguntin per què fa el que fa, que hi hagi actes plens de gent amb cara de poc interès o fins i tot que els (i les) entrevistin per la tele. Xiular és una manera més d'expressar la disconformitat amb una política, amb una decisió, amb una actuació... O amb moltes. I a ningú no li fan mal uns quants xiulets, a no ser que els faci mal a l'ego. És evident que no es poden permetre les agressions a ningú, només faltaria, però xiular no és una agressió, ho sento. I si no els agrada, tenen dues opcions: no ser polítics o, alternativament, fer els homenatges a porta tancada.
I, per cert, tancar la zona de Casanova, no era contrari a l'ordenança municipal de Barcelona? No hi havia una activitat que impedia el correcte desenvolupament d'altres activitats a la zona? No estaven fent un ús privatiu de l'espai públic? Aquí ho deixo...
No entenc que a la manifestació de l'Onze de Setembre hi haguessin pràcticament tantes pancartes com persones. O més pancartes, fins i tot. N'hi havia que en portaven una a cada mà, de pancarta. No ho puc comprendre. Havíem aconseguit que l'independentisme deixés de ser un trist reducte de quatre resistencialistes i romàntics idealistes i que esdevingués un moviment potent, fort, "transversal" que li diuen. És a dir, que finalment, en lloc de dir "perdona, però és que sóc independentista", ara puguis dir, tranquil·lament, "sóc independentista, i què?". En lloc d'haver d'excusar-nos per tenir una opció política clara, transparent i profundament revolucionària (en totes les accepcions de la paraula), ara podíem explicar què implica tenir un Estat propi (que deu ser bo, ei, des del moment que no conec cap Estat que, voluntàriament, decideixi deixar de ser-ho per integrar-se en un altre. I si no, mireu que poc han caigut les fronteres dins la Unió Europea...) i que la gent ens escoltés sense massa prejudicis.
I ara, de nou, tornem a l'atomització, a la batalla d'egos (perquè són egos, no canvis profunds, no problemes ideològiques, no diferències de concepte, a part de que els uns són de dretes, els altres moooooolt de dretes i els altres som d'esquerres), al "quitate tú pá ponerme yo", al debat estèril, buit, lamentable i cutre, que ens obligarà a moltes i molts a haver de tornar a donar moltes explicacions de per què som independentistes.

No entenc per què hem de justificar el dret a tenir un Estat com si nosaltres fóssim per sempre uns menors d'edat a qui haguessin de tutoritzar uns senyors d'un estat diferent, perquè "sols no ens en sortiríem". Doncs que ens ho deixin fer i si no ens va bé, que no pateixin, que ja trucarem demanant d'incorporar-nos allà on calgui. I potser ens caldria més Alemanya. Almenys seríem nosaltres qui decidiríem qui ens regeix.

No entenc moltes coses. I per si de cas, no fos cas que algun dia arribés a entendre-les, he optat per no veure les notícies. Si més no, Plats bruts, que fan al 300 a la mateixa hora que el TN vespre, em fa riure pel guió, no per la penositat de l'actuació.

dilluns, de setembre 13, 2010

Hamburguesa + hummus + escalivada

El tema és reaprofitar els elements del sopar perquè et quedi un dinar una mica apanyat.

Hamburguesa + espàrrecs + hummus + escalivada

Hamburguesa:

Diverses opcions per a l'hamburguesa. O bé es va al mercat i es tria la varietat que més barrufa (en aquest cas, és hamburguesa d'alls tendres), o bé es compra carn picada i es fa manualment, amb sal i pebre, o bé es va al super i es compra directament per posar a la paella.
Es fregeix al punt de cocció que es desitja (pel meu gust, molt cuita). Es treu del foc i es posa al tàper.
Els espàrrecs verds es fregeixen una mica amb molt poc oli i quan estiguin pràcticament cuits s'hi afegeix sal, perquè quedin cruixents i gustosos.

Escalivada:

M'agrada molt l'escalivada, però com que dóna força feina, no en faig tan sovint com voldria. Però quan en faig, en faig molta. Així em dura força dies, conservada amb oli.
S'agafen tres o quatre pebrots vermells molsuts. S'hi pot afegir ceba, albergínies, patates... La de pebrot la faig untant els pebrots amb oli abans de posar-los a la safata del forn. Els poso al forn durant una hora llarga i els vaig girant cada quart d'hora, més o menys. Quan ja estan tovets i quan s'aixafen amb les pinces, els trec del forn i els deixo refredar. Després els pelo i els faig a tires dins un recipient que es pugui tancar. Colo l'oli que han deixat anar els pebrots al forn i el poso amb les tires de pebrot i afegeixo oli d'oliva cru fins que queda cobert tot. Hi afegeixo all tallat petit (mig all, només) i sal. I ja tinc escalivada per uns dies...

Hummus:

L'hummus s'aguanta bé una setmana a la nevera i, per tant, no cal fer-la el mateix dia que es menja.
Per tant, s'agafa un pot de cigrons del super, talla petita, i s'escorren. Es posen en un pot que pugui aguantar el túrmix, i s'hi afegeix un parell o tres de culleradetes de tahine (en venen a qualsevol súper on hi hagi població àrab), el suc de mitja llimona, una mica d'aigua, un raig d'oli i sal. Es tritura amb el túrmix i es va corregint fins que es troba la textura que es prefereix. Si queda massa espès, feu atenció amb l'aigua i, si de cas, allargueu amb oli, que queda millor.

I ja està. Menú variat, havent aprofitat un tros del sopar (l'hamburguesa amb espàrrecs) i els restus de sèrie de la nevera.

divendres, de setembre 10, 2010

The last shadow puppets



Tothom que em coneix sap que m'agrada molt el brit-pop. Que de fet, en el fons, jo hauria hagut de néixer a Gran Bretanya i dedicar-me, només, a escoltar música i morir-me de gana perquè no treballaria ni estudiaria ni res semblant. Però vaja, com que no m'ha passat, m'haig de conformar amb CDs, concerts i Youtube.
Pos res, aquí van els The last shadow puppets, que és la banda que l'Alex Turner, dels Arctic Monkeys, s'ha muntat amb un col·lega, el Miles Kane, de The Rascals (que com que no els conec, els hauré d'estudiar).

A divertir-se!

dimarts, de setembre 07, 2010

L'alienista, Caleb Carr


Tinc el mal costum de comprar llibres als aeroports, de butxaca, per poder llegir a l'avió alguna cosa que no sigui excessivament aparatosa. Als aeroports és el lloc del món on és més senzill i barat comprar edicions de butxaca, curiosament.I compro llibres dels que no n'he sentit a parlar. D'aquesta manera, si no m'agraden, els abandono miserablement a la primera parada que fem sense cap mena de remordiment.

Un any, fa molt de temps, vaig comprar L'alienista, de Caleb Carr, i no sé ben bé per què no el vaig arribar a obrir i el vaig aparcar en un racó de la prestatgeria. El vaig repescar a principis d'estiu i no vaig poder deixar-lo.

És una meravella.

A finals del segle XIX Nova York és una ciutat en plena efervescència: canviant, perillosa, lluminosa i fosca alhora. Camp de batalla de diferents bandes, també és el terreny en el que es mouen moltes confessions religioses intentant captar adeptes. On hi ha màfies que exploten persones, drogues, beguda... On la guerra civil americana és molt present en la memòria de les persones, de la mateixa manera que ho és la conquesta del salvatge Oest. On es barregen els odis a les persones diferents. I alhora és l'època on es fan avenços en la ciència mèdica, en el naturalisme, en els grans descobriments científics, ...

En la novel·la, un psiquiatre reputat però titllat de boig per les seves teories trencadores sobre l'impacte de l'entorn en el comportament de les persones, especialment en casos de bogeria infantil, busca la manera de descobrir un criminal que està assassinant nanos de manera brutal. És l'inici del mètode inductiu, del que avui en dia es coneix com a profiler (beneïdes o maleïdes, segons es miri, sèries americanes), en una ciutat convulsa, on Theodore Roosvelt és el cap polític de la policia que intenta eliminar els elements extremadament corruptes, on hi ha la primera dona que no es limita a ser una secretària en el cos de policia, on hi ha discriminació racial...
Una novel·la apassassionant, tant per la història que s'hi desenvolupa com a trama principal, però sobretot perquè l'entorn que descriu amb pinzellades ens trasllada a un món completament diferent, de manera vívida i lúcida.

Es nota que m'ha agradat molt?

dilluns, de setembre 06, 2010

Espaguetis amb cloïsses + meló

Demà comença la vida diària de veritat. Fins avui hem estat més o menys fent veure que estàvem encara una mica de vacances, aprofitant l'últim cap de setmana de platja, amb horaris una mica més lleugers que els habituals...
Però com que quan comença el cole dels nens, també comença el cole dels grans, demà toca fiambrera altre cop.
Per tant, a saber:

Espaguetis amb cloïsses + meló

Espaguetis amb cloïsses:

Es bullen els espaguetis. 7 minuts els del Caprabo i surten perfectes, que s'aguanten bé uns quants dies a la nevera en un tàper o bé que es poden congelar. Recomano que es faci en racions individuals, per facilitar la feina.
Les cloïsses s'obren a part, en una olla (o pot) amb un raig d'aigua, no massa, vi blanc, una branca de julivert, mitja llimona, sal i pebre. Quan ja s'han obert, es reserven a part. Es fa una salsa marinera amb ceba, tomàquet natural triturat, all i julivert, picada de fruits secs i vi blanc.
Es sofregeix la ceba fins que està tova i s'hi afegeix una picada de fruits secs i all i julivert, sal i pebre u quan està cuit l'all s'hi afegeix una mica, no gaire, de tomàquet natural triturat. Es deixa sofregir un parell de minuts i s'hi aboca el vi blanc, que es deixa reduir. Quan la salsa està lligada s'hi afegeixen les cloïsses i, posteriorment, es posa tot junt damunt els espaguetis.

Meló:

Es talla meló a gust i es posa en un pot. Ja està.
Que vagi de gust.

dimecres, de setembre 01, 2010

Els homes de la dalla, John Conolly

Els homes de la dalla és el primer llibre de John Conolly que llegeixo. I la veritat és que m'ha sorprès, perquè és novel·la negra de la dura, de l'antiga. M'ha recordat, per l'estil, a les velles novel·les, fabuloses, d'Horace McCoy (Oi que maten els cavalls?), Sebastien Japrisot (Parany per a una noia, Víctimes en fals) o el mateix Manuel de Pedrolo amb Joc brut.
A mi, aquest tipus de novel·la, m'agrada, m'agrada molt.
Una història ben construïda, amb diàlegs sòlids, amb personatges que tenen gruix i que no són senzillament de paper.
M'ha agradat la història d'en Louis i de l'Angel. I la falta d'escrúpols i de consciència. M'ha agradat el paper dels secundaris. M'ha agradat la història al voltant de la qual hi ha viatges, assassinats, traïcions, raons recargolades i personatges tèrbols.
M'han dit que és el setè d'una saga de llibres, el protagonista de les quals aquí fa de secundari. Com he dit, no he llegit res més (encara) de Conolly, però no m'ha generat cap mena de problema que sigui un llibre que té una història prèvia...