dissabte, de desembre 31, 2011

Adéu 2011, hola 2012!

L'any 2011 ha estat un any molt estrany, per mi.

És el primer any de la meva vida que ningú no em marca uns horaris, que no tinc un(a) jefe(a), que sóc jo qui decideixo què és important i què és accessori. I mira, és curiós, què vols que et digui. Encara no he decidit si m'agrada o si m'agrada molt, això de manar-me jo. L'única cosa xunga de tot això ha estat el nivell d'ingressos. Ha caigut, de moment, en picat.

És el primer any que hi ha diversos dels meus amics i amigues que es casen i m'ha fet molt feliç. Els he agraït moltíssim que hagin volgut compartir aquest dia amb nosaltres i els desitjo que la seva vida en parella sigui tan feliç com la meva.

És el primer any que moltes de les meves amigues tenen criatures. Sembla que s'hagin posat d'acord, tu. No es dóna l'abast a fer mantes per regalar a nadons i nadones. I m'han fet molta enveja. Massa i tot, en algun moment, em temo.

En resum, és un any que ha tingut coses xungues, clar. Però per mi, casi que n'ha tingut més de bones. Som més pobres (això ja hi comptava), som més llestos (quin remei, la pobresa esmola l'enginy), som més (en genèric, hi ha més nens i nenes, més parelles, més tot), i som millors.

Així doncs, bon 2012! Els bons desitjos, cadascú que se'ls faci a mida. Us els desitjo tots!

divendres, de desembre 16, 2011

Llibres variats i interessants (o no)

Com que no tinc temps ni ganes de fer un post per cada llibre que em llegeixo (perquè no me'n recordo mai, fonamentalment, i perquè a més em semblaria que estic fent els deures del cole) només en faig d'aquells que m'agraden especialment o que trobo especialment evitables.
Per això, avui, faig un post de quatre (4) llibres. De cop i així, pel boc gros, versió reduïda, rotllo Reader's Digest. Tots ells agafats a la biblioteca. Per tant, argumento primer per què he triat un llibre i després el comento.

Aigua bruta, Pau Vidal. És el traductor de l'Andrea Camilleri i m'ha fet passar unes hores felices amb les seves traduccions. Per això vaig agafar una novel·la escrita per ell.
Bon llibre. Entretingut, lleuger, divertit i fins i tot amb una trama francament interessant (la proposta de per què hi ha morts en pobles allunyats i per causes molt estranyes) però mal resolta i pitjor justificada. Això sí, m'ho vaig passar molt bé, llegint Aigua bruta. Està molt ben escrit.

Cinc dies d'octubre, Jordi Sierra i Fabre. És l'escriptor més prolífic viu i no n'havia llegit res. Comptava en trobar-me una cosa facilona, infantilota o pitjor, rotllo Julia Navarro (un dels pitjors insults que jo puc dedicar a un llibre: rotllo Julia Navarro i rotllo Stieg Larsson). Doncs no. Un llibre molt ben escrit, amb una història tèrbola i fosca ben tramada, en la que es destil·la la frustració dels perdedors de la guerra civil i l'arrogància dels guanyadors. Un bon protagonista jubilat, un bon dolent, una bona dona del protagonista, unes actuacions raonables. Bé, bé. Me'n pillaré més, a la biblioteca. De la mateixa "línia" amb el mateix protagonista hi ha Set dies de juliol i Quatre dies de gener.


Los santos inocentes, Miguel Delibes. No crec que calgui que digui per què vaig agafar Delibes, però vaja, el tema és que m'enduia quatre llibres i vaig pensar que valia la pena agafar un clàssic. Quina meravella. Quin luxe. Quin plaer. Difícil, sí. Dur, també. Complicat, efectivament. Però un gustàs. Imprescindible. Poesia en prosa.


Drecera al paradís, Teresa Solanes. Li volia donar una segona oportunitat a la Solanes després del disgust que vaig tenir amb Un crim imperfecte. Doncs res. No vaig arribar a la pàgina 70. Vaig decidir que era horrorós, pèssim, pedant i mal escrit abans d'arribar-hi. Com que no sóc crítica literària, pot ser que sigui cosa meva. Però no val la pena. No li donaré una tercera oportunitat. I sort que era de la biblioteca. Perquè si hagués pagat pel llibre m'hauria estirat els cabells.

Bona lectura a qui encara en faci.

divendres, de desembre 02, 2011

Benvolgut President de la Generalitat (1) : "em fa molt de mal reduir el sou als funcionaris. Es pensa que a mi m'agrada?"

Ahir vaig amenaçar ja amb un post sobre l'entrevista al President de la Generalitat feta per la Mònica Terribas a TV3.
Com que tot el que vull dir-li no em cap en un post (o sí, però seria una novel·la de 250 pàgines, sense tenir en compte les notes a peu de pàgina) ho faré per fascicles.
El primer, que és el d'avui, va sobre la seva frase:
"em fa molt de mal reduir el sou als funcionaris. Es pensa que a mi m'agrada?"
Doncs miri, sí, m'ho penso.
I li dic perquè, m'ho penso.
Si vostè no volgués reduir el sou als funcionaris no caldria que ho fes. Ara, això sí, li hagués costat molts anys de feina, mentre era a l'oposició. A vostè i al seu equip.
Si vostè (o qualsevol altre polític o equip polític o partit polític o equip de futbol) que està a l'oposició dediqués una part del temps a definir, estudiar, plantejar i dissenyar amb números què farà quan (o si) arriba al govern, les coses serien molt diferents.
És a dir, es van passar, vostè i el seu equip, vuit anys a l'oposició. No sé què hi van fer, la veritat. Però hauria esperat que hagués tingut temps de tenir una visió de país que passés per una nova organització de la funció pública.
Amb això vull dir que esperava que tingués una proposta diferent de la versió fàcil (perquè és la fàcil, no s'equivoqui) de retallar sous i prestacions. I és la fàcil perquè no demana una nova dinàmica de treball. Una nova organització de l'Estat que diu que estem en transició de crear. Una nova manera d'entendre el benestar, basat en els serveis i no en els servents.
Retallar els sous dels funcionaris és fàcil, perquè no toca res de res, a part dels collons a uns 200.000 treballadors, les seves nòmines i les seves expectatives de futur, però no es poden queixar gaire perquè aleshores els surten amb la cançó que han de fer esforços extres ells que tenen una feina segura.
Retallar els sous dels funcionaris és senzill perquè molta de la gent que treballa a la privada pensa "ja els està bé als funcionaris, que pillin". I això obre un abisme entre la ciutadania. Però no entre la que treballa i la que no, com va dir vostè ahir vespre a Tv3. Sinó entre funció pública i empresa privada. Es miren amb recel els uns als altres, com si no formessin part del mateix país. Com si no haguéssim de remar tots en la mateixa direcció per mirar de sortir del merder en què estem fotuts.
Retallar els serveis públics és gràtix, de moment, electoralment. Perquè la majoria de la població no és funcionària i pensen que ja estava bé, de tant de "gastu" en no se sap ben bé què. Fins que arriben al CAP i es troben que no hi ha metges; fins que arriben a classe els seus fills i la mestra amb grip no ha estat substituïda; fins que van al jutjat a inscriure la néta i no hi ha personal al registre. Aleshores es queixen, però poc, perquè "ja els va bé als funcionaris, que pillin".
"Ja els va bé als funcionaris, que pillin, ells que tenen una feina estable i segura" és una frase feta que s'ha convertit en un leitmotiv de la societat actualment. Que quedi clar, no sóc funcionària. Ni tan sols vull ser-ho. Però resulta que la majoria de la gent que treballa a la funció pública ha fet unes oposicions que la resta no ha fet, que vol dir un esforç; resulta que la majoria de la funció pública és vocacional (perquè aguantar els fills dels altres i els malalts no ha de ser especialment gratificant, què voleu que us digui); resulta que quan puja tot, els sous dels funcionaris no pugen. No tenen pagues de beneficis; no tenen lots de Nadal; no tenen sopars de Nadal (això pot ser bo o no, depèn).
I reprenc aquí el que li deia que esperava que hagués fet alguna proposta alternativa que hagués preparat durant aquest 8 anys de llarga oposició. Com per exemple: dimensionar correctament l'adminsitració. Si sobren funcionaris (o treballadors públics) doncs al carrer. Si en falten, se'n contracten més. En funció del què cal, no en funció del què diran.
Calen tantes administracions? No? Doncs fora.
Cal la Diputació? No? Doncs ens la pelem. Que no podem perquè és estatal i no podem fer-ho? La reduïm a la mínima expressió: els diputats i prou. Sense res més. Nominal.
Calen els Consells Comarcals? Home, depèn. Si ens quillem la Diputació potser que mantinguem algun dels òrgans que donen servei als municipis petits, no? Doncs, miri, no ho sé. Potser seria millor que els pobles es mancomunessin en funció de les seves necessitats. I amb una sola pertinença a mancomunitat n'hi hauria prou, per cada muncipi. És del gèneru tonto ser de la "Manco del Vallès Occidental" pels Residus, de la "Manco del Vallès del Mig" per l'aigua, de la "Coordinadora de Municipis del Vallès de Sota" pel transport, de "l'Associació de Municipis del Vallès de la Dreta" per l'enllumenat i l'asfaltat i de la "Manco del Vallès de la Dreta però de la Dreta de Dalt" pel clavegueram (que tothom sap que va apart dels residus, de l'aigua i de l'asfaltat, evidentment).
Calen més de 940 municipis al país per organitzar-nos? Potser no, potser sí. N'hi ha de molt petits, n'hi ha que no tenen "massa crítica" suficient per oferir segons quins serveis, n'hi ha que podrien compartir serveis amb altres municipis...
En definitiva, que aquesta era la decisió difícil. La de l'organització del país, la de l'organització de la funció pública (tota ella), la del país que hem de refer per poder tenir-ne, de país.
Aquesta reorganització administrativa reduïria moltíssim la despesa en transferències que cal fer a les altres administracions i aleshores potser en tindríem prou per poder mantenir una administració justa, eficient i eficaç.
I la primera administració que em quillaria jo, ja ho dic ara, és la que ens lliga a l'Estat espanyol, que quedi clar. Em sobren uns quants dels seus ministeris, dels seus funcionaris, dels seus alts i baixos càrrecs... De fet, em sobren tots.
Si no ens decidim seguirem empobrint-nos tots, funcionaris i no funcionaris, seguirem amb estructures del segle XIX imposades des de la Meseta, seguirem prenent decisions fàcils que converteixen un President en un gerent, en lloc d'en un estadista.
I si hem de triar un gerent, potser que ho fem a partir de currículums, no a partir de programes electorals.
Per cert, la brillant idea de la UGT que els alts càrrecs de la Generalitat no puguin cobrar més de 5.000 euros BRUTS al mes ens condemna als mediocres, als dolents i als que la privada no vol. A qualsevol empresa privada solvent un alt càrrec cobra molt, molt més.
Enllaç

dijous, de desembre 01, 2011

L'economia "real"

Vaig estudiar economia a la facultat amb en Josep Olivé i amb l'Arcadi Oliveras, dos economistes de reconegut prestigi. Vaig estudiar economia, posteriorment i en un postgrau que em va costar una pasta i m'ha servit molt poc, amb en Joaquim Novella i amb en Gonzalo Bernardos, també economistes de prestigi.
Vaig tenir altres professors d'economia (l'Ivan Muñiz, deixeble del Sala i Martín, si no vaig errada; en Jean Pierre Malé, ...) però em van impactar menys, sobretot perquè van durar menys en la meva carrera d'estudiant, un sol semestre contra any i mig la resta.
Tots ells (eren tots homes, s'ha de dir) estaven d'acord en una sola cosa: l'economia es basa en una cosa tan etèria com és la confiança. És a dir, si la gent pensa que les coses aniran bé, hi aniran. Perquè consumiran, crearan ocupació, hi haurà salaris, es podrà pagar, es podrà consumir... Cercle virtuós, que n'hi diuen alguns. També a la inversa. Si es creu que anirà malament, hi anirà. Tothom a casa tancat sense gastar, reducció de la demanda, red
ucció de la necessitat de producció, reducció de necessitat de mà d'obra, atur, reducció de salaris... I cercle viciós.
Evidentment és una reducció que no té en compte ni la internacionalització de la producció, ni les deslocalitzacions, ni la creació de riquesa a través de la creació de coneixement... Però en essència segueix sent un plantejament vàlid.
Normalment pensaríem que els governants (els de tot arreu, ei, no només els nostres) i aquestes coses esotèriques però molt poderoses anomenades mercats haurien de voler que estiguéssim habitualment dins el cercle virtuós. En canvi, estan fent tot el possible perquè ens anem enfonsant cada vegada més en un cercle viciós, cada cop més petit i més estret.
Em pregunto quin és l'objectiu. Com més por generin entre la ciutadania, com més sensació que demà serà pitjor, pitjor serà. En Santiago Becerra pronostica crisi per a una bona dècada. Probablement. Sobretot perquè sembla que hi hagi algú interessat en que sigui així.

Algú s'està fent molt, molt ric. I no crec, tranquils, que siguin els nostres governants. Pobres, aquests acabaran tan plomats com nosaltres. O més, perquè qualsevol dia els "emplomarem" pel carrer, si segueixen retallant totes les formes de qualitat de vida que teníem més enllà dels sous (diga-li salut, diga-li educació, diga-li administració pública, diga-li seguretat...),
Qui coi són Standard and Poors i Moody's? Qui els ha autoritzat, moralment i legalment, per anar destruint l'economia? Per què ningú, ningú, ningú no els planta cara i diu "PROU!".
Aquesta xusma és la que va "valorar positivament el deute Lehman Brothers, d'AiG, de Fannie Mae i Freddy Mac", que van ser dels primers en ensorrar-se, perquè eren dels que feien "comptabilitat creativa", tan valorada en el passat (i encara ara).
Qui ha donat aquest enllaç fals entre la borsa i l'economia real? Cap als anys 30 del segle passat hi era, aquesta relació. A data d'avui als famosos parquets internacionals només hi ha una colla de friquis sonats que estan venent la collita de blat d'Algèria del 2015, com si fossin cromos del monopoli.

En resum. Tenim por, és cert. Tots en tenim. Jo també. Però només servirà perquè cada vegada haguem de tenir més por perquè anirà pitjor si pensem que anirà pitjor. Estem fotuts. És cert. Doncs no ens quedem de braços plegats.
Microcrèdits, micromecenatge, petita empresa individual, creativitat, empoderament. Col·laboració, reducció dels beneficis estratosfèrics. Tornem al sentit comú abandonat per una dècada i mitja de voler creure'ns que érem rics. No cal tenir-ho tot. No és imprescindible tot. Reduïm, ressituem. Cooperació entre famílies i amics. Suport als projectes empresarials petits i de gent jove, de gent no tan jove, de gent gran. Enfortim-nos com a societat i com a col·lectiu. Oblidem-nos de "jo, jo, jo". Tornem a famílies extenses i fortes. No deixem que ens tornin a enredar.

El meu pressupost per Nadal ja l'heu vist: és la foto del post. I què? Puc buscar formes molt creatives de fer regals. Puc regalar temps. Puc regalar espai. O no. Puc buscar de fer menys regals i més útils, necessaris i ajustats a qui els rep, no a qui els fa.

dissabte, de novembre 26, 2011

Mediocritat caòtica

Cometre errors, cagar-la, és possible; insistir en mantenir l'error i negar-lo és d'imbècils.


Conec polítics que ara tenen més de cinquanta anys i que des d'abans dels 20 només han fet política.
Conec sindicalistes que no han treballat mai de res que no sigui fer de sindicalista.
Conec economistes que no han trepitjat mai res que no sigui el seu despatx o el plató d'algun(s) programa(es) de televisió.
Conec periodistes que no saben què vol dir el verb investigar.
Conec escriptors que no distingeixen un pronom feble d'un verb.
Conec empresaris que pensen que la gestió de personal és l'evolució de l'esclavisme.
Tota aquesta gent la conec personalment en persona. És a dir, no és que n'hagi sentit a parlar, no és que els hagi sentit en tertúlies avorrides i previsibles; és que hi he compartit sopars, cafès, reunions i amb alguns d'ells fins i tot alguna copa.
I molta d'aquesta gent o especímens amb les mateixes característiques regeixen el país.
També és cert que conec lampistes que no saben canviar un interruptor correctament.
Conec taxistes que necessiten el GPS per anar de Plaça Catalunya a Plaça Universitat.
Conec metges que tenen fòbia social als pacients.
Conec paletes que "estalvien" totxos a les parets que construeixen.
Conec cosidors que no saben posar cremalleres.
Conec netejadors que opinen que netejar les escombraries és malgastar el temps.
Conec cuiners que no saben fer un ou ferrat.
Resultat: per què ens queixem de polítics, sindicalistes, periodistes, escriptors i altres bèsties quan som igual d'incompetents en les nostres feines?
Podríem mirar de ser competents tots en el que fem i així, amb sort, els representants que tenim tirats per aquests mons de déu potser seran tant competents com nosaltres?

dilluns, de novembre 21, 2011

Valoració ràpida des de la mesa electoral


Ahir em va tocar la presidència d'una mesa electoral. No m'ho esperava, perquè era suplent, però la presidenta "oficial" no es va presentar. Per tant, vaig tenir 16 hores (entre arribar al col·legi a les 8 del matí i sortir de la Ciutat de la Justícia a les 12 de la nit) per reflexionar sobre les eleccions i sobre "el poble català" en "la festa de la democràcia".
Aquí van les meves reflexions, probablement poc políticament correctes.
1. El sufragi hauria de ser censitari. No hi hauria d'haver dret de vot per a tothom. Qui no sigui capaç de dir tres candidats de les eleccions que es voten no hauria de poder votar. Ahir hi havia gent que volia votar el Felipe. Això no és raonable.
2. La gent amb dret a vot (és a dir, els que saben qui es presenta) hauria d'anar a votar sola. Munts de persones ahir votaven per les seves dones, les seves àvies, els seus fills... I fins i tot preguntaven si el seu fill, germana, cosina... havia votat.
3. La gent que vol votar nul que no faci faltes d'ortografia. És molt avorrit llegir papers bruts amb faltes. "Indignació" porta accent. "Xoriços" s'escriu amb ç. "Inútils" no porta h. Gràcies...
4. Els vots nuls cada vegada són menys originals. Dues fotos de gats, tres papers bruts d'agenda escrits amb faltes, cinc de trencats... Va, si us plau, ànims. A les 11 de la nit fa gràcia llegir coses ocurrent, divertides o, fins i tot, intel·ligents.
5. Als catalans (i a les catalanes) ens va la canya, en general. Fa quatre anys, amb els forats de Renfe, les caigudes de línia elèctrica, un govern socialista a Espanya i Catalunya, el PSC treu 25 diputats. Aquest any, amb les retallades, la crisi, els vagues, la sanitat en quadre, les escoles públiques en escac, amb un govern de CiU a Catalunya i a les ciutats importants, guanya CiU. No som un poble madur (o sí i aviat caurem de l'arbre), som un poble massoca.
6. La gent no té allò que es coneix com a "cultura política". Té cultura gregària. Tothom a votar a la mateixa hora, va. No sigui cas que no et vegin al col·legi, que no et trobis cua, que no et puguis queixar.
7. Les meses electorals haurien d'estar consituïdes per gent que sàpiga llegir i escriure correctament i que sàpiga sumar i restar. Es facilita la feina i es garanteix sortir a una hora decent. Una opció interessant seria fer classes obligatòries a l'últim any de secundària. Aniria bé.
8. Per què encara funcionen amb papers amb calca que s'han de portar de negra nit a la Ciutat Judicial? No seria molt millor un sistema de portàtils amb plantilles preparades per a ser omplertes pels que estan al col·legi electoral? Seria molt més ràpid, net i segur. I s'estalviarien pagar els taxis (només d'anada, cabrons) dels pringats que ja no teníem transport públic i que no en tenim de privat.
9. Ens van donar tres regles, tres llapis, tres bolis i tres blocs de notes. Més quatre actes de constitució, quatre de sessió del Congrés, quatre de sessió del Senat, quatre d'escrutini del Congrés i del Senat. Més un bloc de motius de no votar (per a què coi serveixen????). Van anar a petar, majoritàriament, a les escombraries. Què fots amb 16 còpies del mateix??? Això sí, ni una gota d'aigua.
10. Per què hi ha una cosa tan antiga, tan inútil, tan cara i tan pesada d'escrutar com el Senat? Havent-hi el Parlament Europeu per aparcar els polítics antics, inútils, cars i pesats per què hem de pagar, a sobre, el Senat?
Ala, reflexionat està.

diumenge, de setembre 04, 2011

El pit-roig, Jo Nesbo

Fa un temps vaig llegir L'estrella del diable, de Jo Nesbo. Em va agradar, la veritat. Tot i que segueixo pensant que els escriptors escandinaus són massa maniqueus, El pit-roig trenca aquesta dinàmica.
És la primera novel·la del Nesbo en què apareix en Harry Hole, el seu detectiu "estrella". I m'ha agradat més que en L'estrella del diable. Tot i que ja té alguns problemes amb la beguda, encara segueix sent una persona creïble, amb moments d'alegria i de tristesa.
La història és sorprenent, per a un país que, en el fons, s'avergonyeix i alhora fa bandera de la seva història. La vaig estudiar quan hi vaig ser fa anys i enlloc no s'esmentava la participació d'una part, més o menys petita, de població en la segona guerra mundial, al costat dels nazis.
La participació en la segona guerra mundial, el tràfic d'armes, el pes de la immigració, els tripijocs polítics, una miqueta (no gaire, per sort) de vida personal dels protagonistes, formen una novel·la completa, interessant, ben escrita i atractiva.
He llegit que Nèmesi, també del Nesbo, està molt bé. Ja caurà, una mica més endavant. Però per ara prefereixo assaborir el bon gust que m'ha deixat El pit-roig.

dijous, d’agost 18, 2011

Olelé, olalà, ser del Barça és, el millor que hi ha! En festes de Gràcia, clar!

O no! Però vaja, és el que sóc! Del Barça! I sí, què passa, independentista també. I alhora era gracienca. Fins el dia d'avui, que m'han expulsat de Gràcia. Jo anava a les Festes de Gràcia. Cada any. Saludava. Anava de carrer en carrer i coneixia la gent. Devia ser que era jove. I que hi vivia. I que no teníem el collons de turisme de Ryanair (el mateix que ens permet a nosaltres anar a sopar a París, per cert).
Avui he anat a Gràcia, com he fet sempre que he pogut. Esperava, com sempre, saludar, beure'm unes canyes amb uns amics, prendre'm unes cerveses amb els meus coneguts (que no tots són amics, ei!), anar de carrer en carrer veient les diferents ornamentacions i les hores que les veïnes i els veïns hi han dedicat.
I he vist poques coses. A Tordera han robat els Beatles. A Verdi només han decorat de Providència un tros amunt. A Providència hi havia el Bob Esponja!!!!!!!!!!!!!!! A la Plaça Rovira hi havia unes guitarres minses; al Sol un envelat. Què coi ens ha passat? Qui m'ha robat?
Aiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiixxxxxxxxxxxxxxx.
En total he descobert que m'han robat ser gracienca. Que dius, doncs mira, des que visc a Sant Antoni hauria de ser capaç de superar-ho. Però no. No ho sóc. És com si m'arrenquessin un tros de l'ànima cada cop que pujo a Gràcia i veig més guiris que Teresines. És com si em robessin una mica més la ciutat cada cop que veig un carrer destruït per una colla de descerebrats que no recorden que això ho fa la gent del carrer pencant hores i hores. És com si deixés de ser la meva ciutat per esdevenir un simple espai nul, absolutament asèptic, mediocre, cutre, brut, patètic, pres per hordes de turistes desesperats, ansiosos d'una fotografia típica amb la boina i el toro, o de cretins dels barris alts i baixos que busquen desaparèixer en la massa total de Gràcia.
Veig el partit del Barça mentre escric aquest post. Sento en els dits dels peus (que és on tinc jo l'ànima) les festes de Gràcia que he intentat viure aquest vespre.
I és això.
La glòria del 3 a 2 momentani. La misèria de les festes de Gràcia. El somni de fotre'ls. El desig que no ens fotin.
I per cert, per si de cas, guanyarem. O no. Però sempre els vencerem. No ens coneixen prou. O sí?


dimecres, d’agost 03, 2011

Sobre candidats a Madrid

No solc fer-ho, però mira, aprofitant que és l'estiu, em dedico a parlar de política de partit.
Fa uns dies que s'especula qui ha d'encapçalar la llista a les eleccions de Madrid. Que si Bosch amunt, que si Ridao avall, que si Requejo a la banqueta...
Aquest matí la companya Llansana deia, a la ràdio (o sigui que no és secret) que "a Esquerra s'ha entès malament l'assemblearisme i que una cosa és triar el President del partit i que una altra és voler prendre decisions sobre tot. Ja hem triat el president, doncs ara que triï ell el seu candidat". Dona, companya, diga'm rara, però em sembla que això és, precisament, entendre malament l'assemblearisme. I de fet, haver-ho entès tot malament.
En primer lloc, no hem triat president, encara. Només hi ha una candidatura i, per tant, se sap qui serà, però encara no se l'ha triat. És a dir, encara no se sap quants vots a favor, quants en blanc, quantes abstencions, quants nuls. Jo diria que és un pas, si més no, interessant de fer.
En segon lloc, el candidat a qualsevol lloc, excepte aquells que fan referència a la seva vida privada, del President del partit i que tenen a veure amb el partit, per exemple les candidatures de les llistes, no són seves. Són del partit. Dir que "el President ha de poder triar el seu candidat" és com dir que el representa a ell, no al partit. I em sembla com a que poc democràtic, així pel cap baix.
Estaré més d'acord o menys amb en Ridao, però no se li pot negar solvència intel·lectual, capacitat de treball, honestedat i, fins i tot, coneixement d'allò que fa. Una sorpresa força grata en el món de la política actual. Ara que se'l coneix, ara que tothom (o molta gent, si més no) li reconeix més virtuts que defectes, va i el canviem. Amb un parell, tu. Més xulos que Harry el brut dient "make my day!".
Però vaja, deu ser que jo de política no n'entenc pas gaire...
Això sí, a gust em quedo, en el meu bloc.

dissabte, de juliol 02, 2011

Dissabte a la tarda

M'avorreixo sobiranament. Hauria de fer alguna cosa interessant, però no em ve de gust fer res. Aleshores, per què m'avorreixo? Ho he decidit jo, fer no res i avorrir-me, però mira, m'avorreix avorrir-me.
Les reflexions d'un dissabte a la tarda de juliol són avorrides. Podria sortir porahi i anar a fer una mica el bèstia però aix, m'hauria de moure. Podria agafar un llibre i llegir, però és que me n'he llegit 6 en un mes i mig i tinc els ulls que ja només hi veuen en blanc i negre. Podria posar alguna cosa a la tele interessant, però és un oxímoron.
Em sembla que me'n torno a avorrir-me una estona més amb mi.
Una altra reflexió pròpia.
En canvi, la foto és de http://fotosbosch.blogspot.com/

divendres, de juny 17, 2011

Indignats indignants

La moguda aquesta dels indignats indignants té un greu problema (entre molts d'altres, ei, però jo destaco aquest perquè em ve de gust): o estàs amb ells o estàs contra ells. I això és un desastre per a la seva comunicació, que ho sàpiguen.
No em cauen especialment bé els indignats, perquè segueixo pensant que si vols canviar alguna cosa, actua, no t'asseguis a esperar demanant que algú (els polítics, els mercats, ... ells, en definitiva....) la canvïin.
A més, s'han indignat quan els problemes els han tocat en primera persona: que no estaven indignats el 2008 quan va començar la crisi? I el 2002, amb una inflació del 66%? O fa un any i mig, amb els escàndols del Palau o de Santa Coloma? O el 18 de febrer de fa 5 anys, quan milers de persones es van manifestar per la Gran Via de Barcelona per exigir un Estatut just? O l'1 de novembre d'en fa 4, quan exigíem infrastructures dignes del primer món, i no la Renfe amb forats del Garraf? O el 10 de juliol del 2010? I haig de dir que vam cometre el mateix error que els recrimino als indignats: demanar que algú altre faci alguna cosa.... Però llavors aquests indignats no estaven prou preocupats per mobilitzar-se a Plaça Catalunya o al Parlament.... O potser no els havia tocat les seves feines, les seves cases, els seus sous... Molt solidaris, els indignats.
Però tampoc no penso que el sistema que tenim sigui perfecte, meravellós, intocable i que, per tant, no l'haguem de canviar. Però no crec que ho haguem de fer com volen els indigants, que per cert, em sap greu, no representen a tothom. Ni ells parlen per boca de tota la societat ni ho feien els que també deien això a les assemblees universitàries. Els mateixos assemblearis universitaris que anaven en contra del sistema i ara en formen part (Josep Maria Antentes, professor de sociologia de la UAB). Això no és difamació; això és haver compartit claustre amb ell a la facultat i haver d'aguntar les seves proclames antisistema (ah, sí i votant perquè no es poguessin canviar els estatuts, és cert). Deixa'm riure ara que el veig pontificant sobre la importància de lluitar contra el sistema, assegut al seu despatx de la universitat....
No defenso les actuacions de la policia infiltrant-se, com han fet sempre, en les manifestacions. Ara, burros els que cauen en la seva provocació, també. No defenso que s'entri a òsties en una mani pacífica, però no es pot acceptar que uns quants decideixen qui pot anar a treballar i qui no. Amb quin dret van impedir treballar a l'ambaixada francesa? Amb quin dret decideixen si el Parlament pot treballar o no? Això és feixisme, perdoneu.
I si no estàs amb mi, estàs contra mi i per tant, ets de dretes i un apoltronat, i estàs a favor del sistema i segur que tens molts diners, és ser tan pobre de discurs com pobres són els arguments que els he sentit, llegit i analitzat.
I no només els temes d'autodeterminació, que també.
I per cert, la Plaça Catalunya fa fàstic. F-À-S-T-I-C. Per higiene, per dignitat, perquè és el centre de la capital del país, neteja. Ja.

diumenge, de maig 22, 2011

Plaça Catalunya indignada?

Ahir vaig anar a veure els "indignats" de Plaça Catalunya. I vaig tornar indignada, fastiguejada i més convençuda encara que la gent que està indignada a Plaça Catalunya no són gaire més que una expressió folclòrica i colorista de gent que no sap què vol, però que vol el que té diferent. Amb els seus mòbils, els seus mp4, les seves cases, els seus cotxes, ...
M'explico.
Indignats i indignades estàvem els més d'un milió que vam sortir al carrer aviat farà un any, un 10 de juliol, perquè ens havien retallat, encara més, l'Estatut.
Indignada està la gent que vota per fer que canviïn les coses, cap a millor o cap pitjor, segons els punts de vista de cadascú. Però fa una acció per al canvi.
Asseure's al terra (brut, perquè estava ple de papers, colilles, llaunes i pixats) i aixecar les mans a instàncies de les proclames buides que fan uns que són "les comissions" és no fer res, disculpeu.
Assemblea? Tot de gent deia que sí (molta menys deia que no) als crits d'informació, que no de debat, que oferia una sèrie de gent, en castellà, això sí que fa indignat i internacional.
Les propostes les feien només uns quants, que bé deuen haver estat escollits per alguns altres. I això no deixa de ser un sistema de democràcia representativa. Però suposo que asseguts al terra de la Plaça Catalunya és més glamurós i més revolucionari que fer-ho a través de les urnes.
D'altra banda, sí. Hi havia perroflautes. I uns quants molts. També hi havia gent que no ho era, evidentment.
Però no acabo d'entendre per què hi ha d'haver servei de cuina. Que fins ara no menjava, tota la gent que està ara a Plaça Catalunya? Per què la gent de la cuina ha de demanar que no se'ls pixin a la carpa? (em va semblar de molt mal gust fer-ho, la veritat).
I no vaig veure cap pancarta, no vaig sentir cap proposta, que oferís un canvi. Eren, senzillament, frases curioses, divertides, utòpiques o directament delictives, des del meu punt de vista. Que es vulguin comparar amb la Plaça Tahrir d'El Caire em sembla delictiu. A la Plaça Tahrir al Caire, a Líbia, a Síria, a Tunísia, al Iemen, a Bahrein... hi ha hagut gent que ha mort per defensar la seva llibertat contra una colla de dictadors sàtrapes i sanguinaris. A la Plaça Catalunya només els han dit que no poden estar acampats segons un ens tan interssant com la Junta Electoral Central i ni tan sols no els han desallotjat. O sigui que "menos lobos, Caperucita". Que a la Plaça Tahrir m'hauria agradat veure segons quins dels que vaig veure ahir a Plaça Catalunya.
Jo fa més de dos anys que estic indignada. Per això he anat a votar.
Ala, ja podeu destripar-me.

dimecres, de maig 18, 2011

Els miserables


Doncs no, no és l'obra de teatre. Ni tan sols el llibre de Victor Hugo.
És la població catalana i, per extensió, la majoria de la població occidental.
Miserables totes i tots.
Culpem "la classe política" de tots els nostres mals, com si existís tal cosa. No existeix "la classe política". Són uns senyors i unes senyores com nosaltres, que la majoria treballen honradament per construir país. Els uns d'una manera i els altres d'una altra. Més català o més espanyol. Més de dretes o més d'esquerres. Però surten del poble. Ningú no neix sent "classe política". Vale, d'acord, sí. La ministra de Sanitat, la Leire Pajín, sí, però és un cas apart.
Culpem els bancs dels nostres deutes, quan vam ser nosaltres qui vam posar a la hipoteca el cotxe, la bicicleta, el casament, el viatge de vacances i la rentadora. Però clar, no fos cas que els altres es pensessin que érem pobres i que no podíem fer el que tothom feia...
Culpem el món de tot allò que passa: la policia per la falta de seguretat, els de fora per la brutícia, els de dins pels sorolls, les samarretes que no es porten i les niqab que sí (i us juro que n'he vist a Barcelona. Poques, però n'he vist).
Però no fem res. Som uns miserables esperant que algú altre ens resolgui els problemes que algú altre ens ha causat.
No ens plantegem posar-nos en política i canviar-la. No ens plantegem entrar en entitats i fer alguna cosa. No pensem fer propostes més enllà de "i tu més". I si algú ho intenta se l'acusa de voler aprofitar-se. I no defenso el moviment aquest del 15-M que no sé ni de què va a part de fer okupacions de perroflautes a la Plaça Catalunya (pel que he vist a la tele).
I si col·lectivament ens fem grans i deixem de culpar el món mundial i busquem solucions individuals? Moltes solucions individuals=resultats col·lectius.
Miserable i demagoga. Sí. I què passa?

dimecres, d’abril 20, 2011

Viatjar, no gràcies!


És un títol provocador, per esport. Com que fa mesos que no escric res, doncs mira, ara provoco, a veure si algú em fa cas.
És evident que m'agrada viatjar. Que sempre que puc, m'empaqueto, empaqueto el col·lega, i desapareixem. Ens agrada aprendre, passejar, veure coses noves, coses no tan noves, coses diferents o, si més no, no tan vistes. Conèixer maneres de viure noves, estranyes o directament horroroses. Menjars que et mires i penses "aixxxxx", o al contrari, que saliveges només de veure la foto a la carta (perquè de llegir-la, res de res; la majoria de vegades no entens un borrall de la llengua). M'encanta veure com els altres fan coses estranyes pels meus paràmetres occidentals-europeus-mediterranis-catalans. Ni que sigui per no fer-les.
Però dit tot això, viatjar és un plaer, un luxe, no una obligació. Ni tan sols és un dret. És patètic, d'acord. Però no és un dret ni un deure. Un ésser no esdevé ciutadà pel fet de viatjar. Esdevé (a vegades) més culte, més lliure, més sabi. O no. O odia el món mundial després de passejar-s'hi. Però en cap cas el fet de viatjar és una necessitat vital, com pot ser menjar, beure aigua o vestir-se.
Per tant, els anuncis de "si no viatges, és perquè no vols", com si fos una obligació, com si el fet de no fer-ho et convertís en un pària social, només porta a la decepció i a la sensació de fracàs personal. Potser que parem, ens asseguem i fem una valoració del que és necessari i del que és accessori o plaent.
Perquè a aquest pas aconseguirem que el Prozac formi part, definitivament, de la dieta mediterrània.

dijous, de febrer 24, 2011

Pisos

Ahir les notícies deien que l'Ajuntament de Barcelona ha decidit crear una mena de cosa que li diuen "pisos per pobres" (subtils, també, els de l'Ajuntament). En Josep Maria de Torres, gerent de l'Institut Muncipal d'Urbanisme, explica que donada la situació de crisi actual, tenint en compte que hi ha molta gent que comparteix pis i que no seria raonable cedir pisos a gent que no els pot pagar perquè seria una despesa irracional de recursos públics (i hi estic d'acord, per una vegada), doncs això, que construiran uns edificis en els quals hi haurà habitacions amb bany i serveis compartits (és a dir, cuina, menjador, bugaderia....) per a "gent pobra" (sic). Diu que trigaran un parell d'anys a tenir-los a punt.
Ens hem tornat tots bojos. És evident que hem perdut la noció de la realitat.
Què coi farà la gent durant aquests dos anys? Asseure's a la porta dels edificis en construcció a veure si poden dormir entre les bastides?
Què passarà quan s'acabi la crisi (que acabarà, un dia o un altre. Tots molt més pobres, cert, però no tant com ara) i aquests pisos segueixin construïts? Què en faran? Els cediran a entitats socials? Els faran servir de residències d'estudiants? Els vendran? Els okuparan? Els aterraran?
Què passa amb tots els pisos buits que hi ha a Barcelona i voltants i que no fan res més que criar pols, atreure okupes, posar en perill els edificis per falta de manteniment, i mantenir preus de lloguer i venda encara sobreinflats?
Per què diuen que han baixat els preus dels pisos? De què serveix que un pis baixi de 600.000€ a 500.000€? Són molts menys diners, sí, però segueixen sent moooooooolts diners per quatre parets i un sostre. Un pis és un lloc per viure, no un lloc per endur-se a la tomba pels segles dels segles...
Sent agosarada, ho sento, però crec que el preu del sòl ha d'estar taxat i que s'acabarien les tonteries, els pisos socials, les bombolles immobiliàries, les crisis financeres per sobreendeutament...
Un pis (una casa, un zulo o un pàrquing) és un espai construït que no creix amb els anys. Tu no compres un pis de 60 metres quadrats i al cap de 5 anys ja t'ha crescut als 70 metres. Tampoc no es mou. Si el pis estava a Nou Barris, allà segueix; no s'ha traslladat, de cop i volta, a la Bonanova. Li pots fer totes les millores que vulguis, però els metres quadrats, el número de parets mestres (o pilars, tant és), i el número d'obertures al carrer segueix sent el mateix.
Doncs com pot ser que pretenguem que una cosa que no ha evolucionat sí que hagi pujat de preu? I no només els capitalistes del Monopoli, ei. Ho ha volgut tothom, que ha venut pisos per set vegades el que els va costar, per poder comprar pisos sobrevalorats... I tohom ha entrat a la roda. Tothom és avariciós, no ens enganyem.
Doncs això: preus taxats: segons la zona, segons els metres quadrats, segons els serveis, val entre tant i tant. I a partir d'aquí, es pot negociar. Si té dos banys, una mica més que si en té un; si està en perfecte estat, una mica més que si l'has de fer nou del tot. Però entre un mínim i un màxim definit pel govern després d'una anàlisi ben feta (que no la faci "Harvie el mitjó", si us plau).
I ja veureu què ràpid s'acaben els problemes d'habitatge, de sobreendeutament, d'impossibilitat de pagament per part de la ciutadania... Ara, potser no es podrà vendre el nostre zulo per un preu desorbitat...

dissabte, de gener 22, 2011

L'any de la plaga, Marc Pastor

Ja fa temps vaig llegir La mala dona, d'en Marc Pastor. I em va fascinar. Per això vaig agafar amb moltes ganes L'any de la plaga, pensant que també hi trobaria novel·la negra. I no. Va ser encara millor: ciència-ficció-terror domèstic (i que l'autor em disculpi la llicència).
Per ciència-ficció-terror domèstic entenc allò que em va passar amb REC: que el fet que els espais on transcorre la història siguin tan propers, tan fàcils d'identificar i tan domèstics, en la millor de les accepcions, fan que la por sigui molt més intensa, que el terror sigui molt més plausible i terrorífic.
A mi que els zombies envaeixin Nova York em fa la seva gràcia; que corrin per l'Eixample em fa molta poreta. Deu ser perquè jo també corro per l'Eixample i no em ve de gust que algú que arrossega els peus i grunyeix ple de visceres es vulgui menjar el meu cervell, mentre que Nova York només la veig per la tele.
Total, que L'any de la plaga no va de zombies. Si heu vist i us ha agradat La invasió dels ultracossos, us molarà. Si El dia dels trífids és un llibre (o una sèrie) molt present en el vostre imaginari infantil, L'any de la plaga us agradarà. Si penseu que Barcelona és un lloc especialment dissenyat per poder començar una batalla campal, L'any de la plaga és el vostre llibre.
Si teniu entre 25 i 45 anys els referents seran els vostres i disfrutareu com uns enanos.
O sigui que us animo a comprar-li i llegir-lo. I si no pot ser, a anar a la biblioteca, agafar-lo en préstec i llegir-lo. Però el tema clau és llegir-lo. Val la pena.

divendres, de gener 21, 2011

Back home

Hola, hola, hola!
Com va això? Després de més d'un mes i mig de silenci, he decidit que potser que torni a fer alguna cosa, no?
Doncs res, que ja torno a córrer per aquí, llegint blocs, escrivint coses, penjant fotos, tenint alguna idea que altra... No sé si serà especialment productiva, aquesta nova fase, però vaja, si més no ho intentaré.
A veure si ara que la concentració ha tornat a casa (no va venir per Nadal, la malparida, per això) es decideix, a més, a connectar-se amb les seves amigues les mans i picar alguna cosa en el teclat. I si a més és coherent i interessant, tot això que tindrem.
Apa, doncs.
Ens seguim llegint. En breu. Per avui, ja n'hi ha prou. O no.