dimecres, de febrer 17, 2010

Frankenstein, de Mary Shelley

Finalment m'he llegit Frankenstein, de Mary Shelley. Un referent de la literatura universal i un clàssic entre els clàssics.
Avui faré un comentari de text clàssic. Uns bons professors de literatura es mereixen un homenatge, ni que sigui des d'aquest bloc.
L'autora del text és Mary Shelley, que en el moment de començar a escriure el llibre tenia tot just 18 anys i era l'amant de Shelley, que no s'havia divorciat encara de la seva primera dona. De fet, mai no se'n va divorciar; ella es va suïcidar. Per tant, en aquella època Mary Shelley encara no era Shelley, era Mary Wollstonecraft Godwin, filla de Mary Wollstonecraft, escriptora i feminista, i de William Godwin, filòsfof i liberal. Tot i que la seva mare va morir deu dies després de néixer ella, Mary va créixer en un entorn educat, liberal i on podia desenvolupar els seus projectes, en una època on les dones no gaudien, precisament, d'aquests luxes. Malgrat tot, fins i tot abans de començar a escriure Frankenstein o el modern Prometeu (1816), ja havia parit una criatura de Shelley. Tot això, abans dels 18. Shelley, l'home de qui va parir quatre fills i només en va sobreviure un, i que no es va voler fer càrrec dels seus fills quan la seva primera dona es va suïcidar.
Un estiu, Shelley, Mary, Lord Byron, Claire Clairmont (germanastra de Mary i amant de Byron en aquell moment) i John William Polidori van ser junts a Suïssa. Lord Byron, gran exponent del romanticisme, era una de les majors influències literàries del moment. Elegant, intel·ligent, guapo, valent, temerari... l'exponent d'home que podria fer un anunci de Brumel - la colonia de los hombres (llicència literària de l'autora del bloc). Durant uns dies, el mal temps no els deixava sortir a passejar i es van dedicar a llegir relats de fantasmes i a fer una aposta: a veure qui d'ells escrivia el millor llibre de terror. A partir d'aquí, neix Frankenstein.
Curiosament, només va ser una de les dones qui va escriure alguna cosa de profit; els homes es van limitar a mirar-s'ho i a murmurar que "estava molt bé que la noia fes els seus intents en la literatura" (explicat en les mateixes notes de l'autora del llibre).
Un cop feta l'anàlisi de l'entorn, endavant, seguim. Passem a l'anàlisi dels personatges.
Frankenstein o el modern Prometeu és un llibre que es pot definir, des del meu punt de vista, com un dels grans exponents del romanticisme, juntament amb Werther, de Goethe (Les penes del jove Werther, per ser exactes, 1774). Si a Werther, que el vaig haver de llegir a l'escola, el vaig odiar a la segona pàgina i vaig pensar que va trigar massa a suïcidar-se, Frankenstein em cau malament.
No el monstre, no. El seu creador és el que em cau malament. Víctor Frankenstein és un egoista, egocèntric, irresponsable, impresentable, cruel, manipulador i trampós. A més, és dèbil. El món gira entorn d'ell i només pensa en ell. Totes les persones que diu que estima i que són els seus amics (pare, mare, germans, l'Elisabeth, el Clerval...) són, senzillament, pretextos per poder parlar d'ell. De com ell se sent sobrepassat per les circumstàncies, de com ell pateix, de com ell sofreix, de com ell es considera culpable de tot... Però en cap cas intenta posar remei, intenta resoldre-ho, assumeix cap mena de responsabilitat dels seus actes.
La història comença al Pol Nord. Un anglès, que ha decidit que vol trobar un món feliç al Pol Nord, recull un home que cau esgotat d'un trineu. Aquest home esdevé el seu amic i li explica una història "terrorífica".
Víctor Frankenstein, un noi jove de casa bona, que té la sort de poder rebre una formació exclusiva, que gaudeix de la natura (un altre dels trets del romanticisme, el vincle amb la natura i el pes que l'entorn natural té en tota la història i en l'estat d'ànim del protagonista), després d'estudiar molt, descobreix com crear vida. I en crea. I finalment, un cop ho ha fet, considera que ha creat un monstre.
I a partir d'aquí se succeeix una història de terror. De terror de veure com es crea un ésser, que desenvolupa sentiments, que necessita afecte, que vol crear vincles, es troba completament sol i decideix fer patir per venjança.
Un gran llibre, evidentment. Però, sincerament, la construcció de personatges només és reeixida en el cas del monstre (que, a sobre, no té nom). La resta, són personatges plans, avorrits, previsibles i buits.
I no parlem del paper de les dones, que es limiten a ser-hi per cuidar, per fer de mobles, per ser utilitzades segons els desitjos dels homes del llibre.
En definitiva, no sé perquè llegeixo textos de l'època romàntica. M'avorreixen i els seus protagonistes són insofribles.

diumenge, de febrer 07, 2010

Arctic Monkeys, Palau Sant Jordi



Ahir al vespre, amb una amiga, vam anar a fer una estona d'adolescents funcionals a l'Annex del Palau Sant Jordi, on tocaven els Arctic Monkeys. A mi m'agraden moltíssim; ella ni tan sols els coneixia.
De fet, vaig fer trampes. Al setembre, quan vaig saber que venien a Barcelona, vaig comprar dues entrades i vaig pensar que ja enganyaria a algú perquè m'acompanyés. Si no trobava ningú, sempre li podria demanar, si us plau per favor, i a canvi d'algun cost, al col·lega, que odia profundament els Arctic Monkeys, els Reverend and the Makers, els Babyshambles, els Dirty Pretty Things però els aguanta a casa.
Finalment, i després de pagar uns quants suborns, vaig trobar una amiga que es va deixar torturar, i a les 19.30 hores d'un dissabte vam fer cap al Sant Jordi.
De bones a primeres, Pam! El putu 3GSM. Ja coneixeu la meva simpatia cap a aquest saló però des d'ahir encara els odio més. L'avinguda Maria Cristina tallada perquè els senyors puguin lluir mòbil a gust. Estic pensant de posar-los una denúncia per robatori. Sí, de la meva ciutat. Apa, a donar la volta del mil·leni pel carrer Lleida...
Quan vam arribar a dalt, vam veure que les coses han canviat. No només han posat tauletes i sofàs, sinó que, a sobre hi ha guardarroba!!!! En un concert!!! La veritat és que vam pensar que comencem a estar viejunas, però vaja, n'hi havia de molt més vells, per la zona.
El concert va començar amb retard, però va ser espectacular, s'ha de dir. Feia temps que no veia un directe tan contundent (des dels Cure!) i que motivessin tan el públic. Van començar presentant una cançó d'Humburg, el darrer CD, però es van posar de seguida a tocar grans èxits (I bet that you look good on the dance floor, A view from the afternoon, Brainstorm, If you wew There, beware, This house is a circus, Still take you home...). Personalment, Humburg no m'acaba de convèncer, però no el van repassar de dalt a baix. Van tancar amb Do me a favor i 505.
Un gran concert, la veritat. Però la sala anexa no sona tan bé com el Sant Jordi. Si estaves al davant, sonava força bé. Però quan ens vam retirar cap a la barra, a la recerca de l'aire perdut, vam notar la distorsió excessiva.
I mentre escoltava i cantava com si tingués 16 anys Brainstorm em vaig recordar que un company de feina, i nogensmenys amic, em va explicar que portarà la seva filla a veure els Cranberries. I vaig pensar que hi ha coses que és millor que els pares no vegin... :)
Per cert, Nu, gràcies per la nit. Va ser fantàstica!