divendres, de juny 27, 2008

Mc Solaar, rap a la francesa

Una temporada vivint a Bordeus sense canals internacionals et dóna per conèixer molta més música francesa de la que coneixies fins el moment. Si nosaltres féssim el proteccionisme que ells fan amb la seva música ens dirien de feixistes en amunt, però almenys tenen una indústria desenvolupadíssima, no com la nostra, que és més aviat petitoneta...
Un dels cantants que a mi em va agradar i de qui han censurat els primers àlbums (i desclassificat; impossibles de trobar) és Mc Solaar.
Mai no he sabut la diferència entre el rap i el hip hop, per tant, si m'equivoco en la definició és degut exclusivament a la meva ignorància. Disculpeu-me els i les melòmenes...
L'últim viatge a les Gàl·lies em va permetre comprar-me el darrer dels seus cds, el Chapitre 7 (han desclassificat fins el 5!!!!!!!!!). Barreja d'estils, fusió, que ara es porta molt, us recomano aquest cd. A mi em carrega les piles.
Procedent de les banlieus franceses, és un líder de masses entre la població francesa més jove (i no tant; resulta que també li agrada a l'Henri... M'ho hauré de fer mirar).
Us deixo un vídeo, perquè almenys en sentiu una miqueta (si us ve de gust).

dimecres, de juny 25, 2008

Crash (2004)

Un dels meus actors preferits, juntament amb en John Cusack, és el Matt Dillon. M'agrada des de fa molts anys. Trobo que una de les seves pel·lícules més ben fetes és “Una besada abans de morir”, basada en el llibre de l'Ira Levin, un clàssic de la novel·la negra.
Crash (2004) és la típica pel·lícula de vides creuades, on cadascun dels personatges coincideix amb els altres en diferents moments d'uns dies catastròfics. Però la gràcia d'aquesta és que, com a la vida real, els personatges són polièdrics. Finalment, i per una vegada, resulta que el dolent més dolent no és només dolent. Té més vessants. Però tampoc (gràcies, director, per no anar al recurs fàcil) es redimeix de la seva miserable vida a través de l'amor d'una gràcil Meg Ryan (quina ràbia de dona, si us plau. Ni sota l'aigua se li corre el rímmel...). És una mica més complexa. I em va sorprendre, perquè sent de les pel·lis que m'agraden a mi, que li donessin tants premis, entre els quals dos Oscars (guió original i pel·lícula)... No sol passar que m'agradin les pel·lícules dels Òscars; al contrari, si li donen, sol ser a la millor il·luminació (cosa que no sóc capaç de valorar ni que em passi tres anys mirant-me-la cada dia). Però vaja, com em va dir un, “t'has fixat que l'han rodada en Fuji, que fa uns colors més grisos i verdosos que no pas Kodak, que tira més pels vermells i grocs?”.
En definitiva, una bona elecció, des del meu punt de vista, per veure un dia al vespre, aquest cop atentament.

divendres, de juny 13, 2008

Vola'm a sa lluna, Cris Juanico

Vola'm a sa lluna, de Cris Juanico i la Big Band de Taller de Músics és un compacte d'actualitzacions dels grans crooners de la història de la música. Georgia, Vola'm a sa lluna, Febre, Et tinc dins sa meua pell... revisitats per Juanico i la Big Band.
Molta gent es pregunta si cal versionar al català Dean Martin, Frank Sinatra, Bing Crosby... tenint en compte que la música és tan internacional i ja l'entenem totes i tots... Error. Crec que no només calia versionar-los, sinó que a més és un luxe que ho hagin fet tant en Cris Juanico, de qui m'encanta la veu (i el que no és la veu, també, llàstima no conèixe'l en persona...), com la Big Band de Tallers de Músics, apostant per un repte que és una pena que no hagi triomfat tant com es mereix.
El concert que van oferir per la Mercè 2007, davant la Catedral de Barcelona, per mi va ser un autèntic plaer i els milers de persones que omplien la Plaça de la Catedral semblava que s'ho passaven tan bé com jo.
Disfruteu-lo!

dimarts, de juny 10, 2008

Una pel·li: Running Scared

M'agraden les pel·lis de trets, de morts, força violentes. Ho haig de confessar. Suposo que és una manera com una altra d'evitar ser-ho jo, de violenta (almenys no més del que ja puc ser de tant en tant...).
La pel·li d'avui és Running Scared (2006) que a l'Estat Espanyol, amb la seva habitual imaginació van traduir per "La prueba del crimen" (a qualsevol traductora que fes una feina tan lamentable la farien fora de la feina al cap de cinc minuts...).
És una pel·lícula de policies, màfies, proves que desapareixen i han d'aparèixer, molts trets, molts cops i molts moviments de càmera. No guanyarà mai de la vida un Òscar ni passarà als annals del cinema com una obra d'art. Però l'hora i tres quarts que dura, aproximadament, és francament entretinguda i no penses en res més que veure si el pobre desgraciat que ha perdut la pistola plena d'empremtes d'un altre mafiós serà capaç de trobar-la abans que li pelin la família sencera els gàngsters russos que el busquen.
Que l'amic del seu fill li prengui la pistola per matar el seu padrastre té el seu què, però a mi em va agradar especialment el tros de la pista de gel.
L'actor principal, en Paul Walker, és un dels que està prenent espai en les pel·lis d'acció, com el Jason Statham (Lock&Stock; Snatch...). Se l'ha vist també a Banderes dels nostres pares, del Clint Eastwood, que també és recomanable.
Ningú no ha dit que cal tenir bon gust en les pel·lícules, oi?

dilluns, de juny 09, 2008

En dos dies: Xangai/ Shangai/ Shang-Hai

Ni de conya. Ni ho intenteu. En dos dies no es veu Xangai. De fet, en dos dies no es veu cap ciutat del món (excepte Kaifeng, que amb una passada de tren per l'estació en tens de sobres), però normalment, amb dos dies et pots fer una idea molt aproximada de com deu ser una ciutat.
A la Xina (ara quedaré pija, ja us ho dic) en dos dies no veus res. Tot és gegantí. Tot és enorme. Les diferències són abismals. Al costat de barris on no arribes a veure el sostre dels edificis per molt que tombis el cap, hi ha barraques enganxades als peus d'aquests edificis, que no tenen ni latrines i on els nens segueixen jugant entre el fang.

Propostes de llocs de Xangai que no us podeu perdre si mai decidiu fer-hi cap (recomanació: que no sigui a l'agost o emporteu-vos Gatorade o Aquaris en versió soluble, perquè la calor és tan enganxifosa que acabareu deshidratats sense adonar-vos-en).
La Perla d'Orient, la casa on es va fundar el Partit Comunista de la Xina, amb una reproducció en cera dels seus membres fundacionals (fan bastanta angúnia, la veritat); la Torre Jin Mao; el Bund (tot l'antic passeig colonial); la Concessió Francesa; la Concessió Internacional; el Museu d'Urbansime (amb una maqueta que reprodueix com és Xangai, amb els seus 14 milions d'habitants censats i els seus aproximadament 20 de reals); el Parc Fuxiang; els darrers jardins francesos de la Xina; la Plaça Renmin i els carrers Nanjing Dong Lu i Nanjing Bei Lu (més coneguts com els carrers de la Pepsi i del Seven Up).


On menjar: en qualsevol dels múltiples restaurants internacionals que hi ha. Des del Gino's fins a les múltiples cadenes de menjar japonès. Per què? Perquè els xinesos no parlen un borrall d'anglès ni de català (us ho juro; a Barcelona, tampoc, però a la Xina, menys) i és impossible entendre les cartes xineses, perquè no porten fotos (excepte les dels restaurants internacionals...), de manera que, si us agrada saber què demaneu per sopar, us recomano algun lloc amb fotos!
On dormir: al Pujiang Hotel o Astor House Hotel, que és el mateix. És un hotel colonial, on s'hi ha estat el bo i millor de l'aristocràcia europea durant l'època colonial i que té un encant fantàstic. Tres coses importants sobre l'hotel. La primera: encara que no ho sembli, hi ha matalàs. És tan dur que penses que se l'han oblidat, és cert, però n'hi ha. La segona: les recepcionistes són unes antipàtiques absolutes i sembla que no entenguin una maleïda paraula del què els hi dius; en la major part dels casos, efectivament no t'entenen (però ni elles, ni pràcticament ningú). La tercera; l'esmorzar no està inclòs!


dimarts, de juny 03, 2008

La fi del cosmopolitisme (o com tornar a menjar bé)

Donats alguns comentaris molt amables d'estimats col·laboradors, he decidit fer una proposta molt colorista, molt interessant i francament bona, de cuina. La cuina de la mare d'una amiga meva. La meva mare és una cuinera excel·lent, també, però la seva s'ha decidit a fer un bloc per explicar-nos com cuinar coses bones i dolces (la majoria d'elles) i traspassar-nos receptes que ens sonen que les nostres àvies feien.
El podeu consultar a http://comacasa-res.blogspot.es/ o bé des dels contactes que hi ha aquí al costat, amb la Gent que té coses interessants a dir.
Una gran aportació a la dieta de les que ens agrada cuinar, però sobretot una gran aportació a aquells que diueu (sobretot homes) que no us agrada cuinar perquè és difícil. Amb aquestes receptes, no cola, que sigui difícil.
I per cert, a les que cuinem, també ens agrada menjar i, sobretot, que de tant en tant ens el facin, el menjar!