diumenge, de maig 19, 2013

Horaris del XIX al XXI


Finalment he deixat de ser una càrrega per a la societat i torno a ser un ésser productiu. És a dir, finalment he trobat un curro que em paguen, a final de mes, per fer. I fora de casa. Espectacular en l'època que vivim. Sóc de les que he sortit de l'atur i que no ha estat amb els peus per davant (humor negre, sí, i què?).


I la tornada a la realitat laboral fora del domicili (aquells que em coneixeu sabeu que he intentat montar una empresa i que tot plegat ha anat pel camí del pedregar) m'ha fet constatar el que ja pensava però que mai no havia aconseguit sistematitzar en idees concretes.

Senyors de la patronal, senyors dels sindicats i senyors del govern, em sembla que la meva política laboral és més interessant que la seva. O almenys jo en tinc, que no es pot dir el mateix de vostès. A disposar.


Estem fent horaris del segle XIX (19, no xix) en ple segle XXI (21, no xxí). Ens segueixen contractant per fer 8 hores diàries, com un element donat per suposat, com si no poguessin haver-hi altres horaris laborals. I no em refereixo a les jornades reduïdes, a les mitges feines, a les feines compartides o a altres formes d'esclavisme que els amics nòrdics i centreeuropeus del nord han inventat. No. Em refereixo a les jornades normals i corrents dels treballadors normals i corrents. Per què hem de fer 8 hores? Quin és el gran argument? I rebusques i rau en el moviment sindical i comunista del s.XIX, quan es va aconseguir la fita de les 8 hores de treball, 8 hores de descans i 8 hores de lleure. D'acord, en aquell moment això va ser un èxit, un triomf i un totelquevulgueu, però ara a part de ser mentida està desfassat.
Parlant sempre del món occidental (no estic pensant ni en les fàbriques de Bangladesh, ni en els tallers de la Xina ni res semblant, sinó en empreses del primer món, d'acord?) en el qual hem aplicat tecnologies que incrmenten la productivitat del treball, per què hem de treballar (o ser a la feina) 8 hores?

És absurd.

En primer lloc, no conec ningú que sigui productiu 8 hores. En realitat, en el millor dels casos, la gent que treballa per compte d'altri (els autònoms i altres animals no tenen horari de treball, no és que siguin més productius) està al seu lloc de treball 8 hores. Però és productiva, a tot estirar unes 6 hores, com a molt moltíssim. Però cal estar 8 hores en algun lloc concret gastant cadira, llum, vista i altres.

En segon lloc, les tecnologies fan que sigui molt més eficient la feina. Els coloms missatgers ja no tarden dies en arribar per portar-nos la informació. No cal enviar faxos ni escriure mil còpies de la mateixa carta per a mil clients. No hem d'arxivar documentació escrita a mà en arxivadors eterns que són una mena de laberint per trobar coses si no s'arxiva molt i molt acuradament. A data d'avui fas una cerca dins l'ordinador i hi trobes fins i tot el que no buscaves. No ens cal fer hores de recerca en biblioteques o viatges a l'altra punta del món per consultar documents. La majoria els pots trobar a la xarxa. No cal que una persona estigui constantment teixint, les màquines ho faciliten; no cal estar posant tots els claus a mà, hi ha màquines que ho fan. Però estem 8 hores fent coses que podríem fer molt millor en 6.

En tercer lloc, és mentida això de treballar 8 hores, 8 de descans i 8 de lleure. O jo no sé calcular o a mi em surten en negatiu. Anar a treballar, dinar a la feina i tornar de treballar jo no ho considero ni lleure ni descans i a mi això em representa que la jornada laboral, de cop i volta, se m'ha convertit de 8 a 11 hores. Una de dinar, una d'anada i una de tornada. Però seré generosa, suposem que només me'n costa mitja de desplaçament: igualment estem en 10. Ja no en tenim 8 de lleure o 8 de descans perquè les 8 de feina ara ja són 10. Quan arribes a casa cal menjar i vestir-se l'endemà, no? Això vol dir que un  hom (o una doma, habitualment) ha de pensar què menjar, comprar-ho, cuinar-ho, rentar els plats, rentar la roba, estendre-la, planxar-la, posar-la als armaris.... i jo això tampoc no ho compto dins les meves hores de lleure ni de descans. Què li posem, va? Dues hores diàries, en total? Deixant de banda la resta de la feina de casa, que ja es fa un altre dia, si pots. Doncs tenim que hem passat a treballar 12 hores, així, com si res, i ja no en tenim 8 de descans o de lleure. D'on les treiem? De dormir? De llegir? De quedar amb els amics? De quedar amb la parella? D'escoltar música? D'anar a passejar amb la iaia?

Quarta cosa, treballar fora de casa val molts calers. Bona part del que et paguen per anar a la feina l'has de reinvertir per anar a la feina. Entre transport, menjar (si te l'emportes no et surt gratis, ei, però surt molt millor), vestuari (no hi pots anar amb pijama, clar) i complements diversos (la recollida de calers per la companya del departament de finances que espera un crio i li fem un regal; la recollida de calers pel company de logística que fa anys; el sopar de la vieja de comptabilitat que tothom salta d'alegria perquè finalment es jubila...) doncs et surt una pasta anar a la feina.

Resum: per què no ens civilitzem i fem uns horaris laborals més reduïts? Però com a sistèmic, no com a puntual. Si treballéssim, per posar un exemple, 5 o 6 hores diàries tindríem uns quants beneficis immediats:
-reducció de la despesa d'anar a treballar
-increment del nombre de torns que es poden fer si és imprescindible que hi hagi algú al despatx, fàbrica, telèfon o garita 24/7 o de 9 a 21 (que ja m'explicaràs per què, a no ser que siguis una empresa que treballa amb la gent de Hong Kong cada dia)
-reducció de les baixes laborals i de l'absentisme presencial. Es podrien fer les coses personals en horari personal i no et caldria haver de fer les gestions bancàries en hores de feina (o les de l'administració o les del dentista o negociar amb la mestra del teu fill si és que és un penques o és que té alguna mena de transtorn)
-reducció salarial. Sí  i què? També haurien de baixar els preus. Ara, que no tinc clar que hagin de baixar, igualment, perquè es pot cobrar per feina i no per hores de ser-hi, però això ja és un altre post.
-increment del benestar personal, perquè tindríem temps lliure, temps de ser, no temps de produir.
-increment de l'associacionisme, de l'esport, de la lectura, del passeig, del nombre de nens i nenes que neixen....


diumenge, de maig 05, 2013

Assassinat neuronal i moral

Que la tele mata neurones és evident. Però tot mata neurones. De fet, les neurones, com tot el que està viu, moren. Però no per veure la tele en concret, sinó perquè el fan a la tele és per tallar-se les neurones directament i patir menys. Podria optar per no veure-la, ho sé. I ho faig, ei. Però és que sóc una anunciaddicta.


M'encanten els anuncis. Igual que una de les meves grans aficions és fer turisme pels supermercats dels llocs que visito (dels mercats també, però els supermercats és on la gent compra, habitualment; als mercats s'hi va a buscar les coses especialment bones, però no hi vas a comprar les galetes, el sabó de rentar la roba o el xampú del gos) una de les meves addiccions són els anuncis. Per què? Perquè tinc la teoria que reflecteixen la demanda i l'oferta de productes, serveis i valors de la societat on s'emeten. De la mateixa manera, destapen temes curiosos i en tapen d'altres. Estereotips, costums i hàbits es veuen en els anuncis de la tele.
I això em porta al tema que desenvolupava mentalment aquest matí mentre caminava per Sant Antoni amb les meves ulleres de sol rosa: per què putes hem de ser sempre joves, prims, sense taques, sense arrugues, sense canes, sense ulleres sota els ulls, sense pèls a les cames, a les aixelles o a la sotabarba?
Tinc una genètica fabulosa que fa que a la tendra edat de més de 35 anys no tingui arrugues. Mira, tu, sort de la pell de la meva mare, que tampoc no en té gaires. Ara, això no treu que hagi de controlar les pigues que apareixen així, rotllo taca de xocolata a la samarreta blanca. Però tinc estries, a munts. I cel·lulítis. I canes. Com la immensa majoria de dones sanes i normals d'aquest món. Perdó, d'aquest món desenvolupat.
I què? Què passa? No em puc fer gran? Quin mal hi ha? El meu cos no resisteix el que resistia quan en tenia 20, ni 28, ni 33. I juro que em reventa. Però tampoc no sabia coses que ara sí que sé, tampoc no tenia els problemes que ara tinc, tampoc no m'havia pegat les festes que m'he anat pegant progressivament (entre d'altres maltractaments deliberats que li he fet al meu cos, pobre).
No em penso posar a règim perquè a la tele em destrossin amb anuncis de Biomanan (substitueix dos àpats al dia i t'aprimaràs. No et fot: no mengis i també t'aprimaràs. I surt més barat).
No em posaré cremes untuoses i mentideres (els dermatòlegs ja han explicat que el caviar, l'or i les polles en vinagre no s'absorveixen per la pell) per dissimular les meves fantàstiques ulleres. Ara, potser miraré de dormir més o millor.
Em depilo perquè mira, perquè d'això no m'escapo de la pressió social, però en part em foten una enveja les nòrdiques que són capaces de semblar un ós polar en ple estiu!
No em posaré tetes ni m'operaré per treure'm la cel·lulitis ni res que se li assembli. Entrar al quirofan és perillós: no s'ha de fer per esport, sinó per salut. I la cel·lulitis molesta, vale, però no és una malaltia que pugui portar a l'amputació de les cames.
I el que és més fort és que miro de cuidar la meva imatge, de no engreixar-me en excés, de no fer excessiva mala cara, de portar roba que em faci sentir atractiva. Però atractiva no vol dir ni jove adolescent, ni prima fins als ossos, ni espellada com un pollastre de Nadal.
Us sonen les dones pneumàtiques d'Aldous Huxley? Doncs això.

dissabte, de maig 04, 2013

Entrades pendents

Salutacions cordials,
aquest és un post d'organització mental.


Fa un munt de dies que penso que haig d'escriure un munt de coses que em passen pel cap. Però ara que finalment tinc una feina remunerada (perquè de treballar, lamentablement, sempre he treballat; el que passa és que no em pagaven per fer-ho, diríem) vaig de cul.
Estic re-aprenent a sobreviure en horaris que et fan anar de corcoll i encara no he sabut posar el correu electrònic, el fb i el bloc dins d'aquest calendari horaril.
Total, que faig un llistat dels temes pendents que tinc per a veure si entre demà i durant la setmana tinc temps de donar-los dues voltes i semblar, altre cop, una mica humana.
Si voleu, podeu votar els que us semblin més interessants. També podeu fer propostes. Però ja dic ara que faré el que em semblarà.
Precisament un dels temes és la "participació ciutadana en la política".
Un altre és el concert que es prepara al Camp Nou amb en Lluís Llach i d'altres.
Un tercer és les classes socials a l'actualitat: anàlisi redundant de la hipocresia i l'autoengany personal (sembla un llibre d'autoajuda; mira que si el col·loco....)
Un altre seria relacionat amb l'economia i la gran construcció lingüística que és "l'economia real". És tan interessant i curiosa com els "problemes reals de la gent".
I un que tinc coent-se a foc lent és per preguntar per què putes vivim enfaixats en conceptes del segle XIX quan estem al segle XXI.

Ala, escrit he escrit. Que tingui cap mena de valor ja és un altre tema. Ah! I em quedarà pendent també el post sobre el valor, els valors i les valoracions.
La foto no té res a veure, però em feia il·lu posar alguna foto i mira, m'ha sortit una de bitllets que a veure si ens arriben una mica més a tots.