dimarts, d’abril 28, 2009

Tants anys i sembla que el temps no passi...

No és que la cançó sigui massa bona (tampoc el grup, la veritat) però gairebé tota la meva generació l'ha ballat, de manera compulsiva, en alguna festa major, en alguna "discomòbil" (hi ha alguna cosa pitjor????), i a sobre fent pogos...
En definitiva, que la cançó és el 1997... I escolteu-ne la lletra, que el ministre Corbacho la podria adoptar com a himne del Ministeri!

divendres, d’abril 24, 2009

Apriorismes estúpids (2): Sant Jordi hauria de ser festiu

Noooooooooorr!!!!! M'agrada Sant Jordi. De fet, m'encanta. És la festa que més m'agrada. Si la convertíssim en festiu, només tindríem un dia de festa, que seria un pont que ningú no aprofitaria per anar a comprar ni llibres, ni roses.


Pels llibres:

M'encanta veure els carrers plens de gent, que es mou, amunt i avall, mirant parades de llibres, remenant els llibres, atracant de preguntes les pobres persones que estan darrere els taulells mortes de calor i estressades (i ho dic per experiència, que fa anys que venc llibres per Sant Jordi).

M'encanta veure gent que no llegeix mai (o molt poc) fent l'esforç de buscar un llibre per a una altra persona. M'agrada veure com si l'altre és molt lector tenen veritables problemes però s'hi llueixen, busquen, pregunten, es deixen assessorar, trien i demanen que els emboliquis el llibre perquè sigui una sorpresa.

M'agrada veure la gent que llegeix sovint i que compra llibres per a ells mateixos, per a les germanes, per als homes, per a les dones, per als pares i les mares, per als fills. Que busquen aquell llibre en concret que els hi han demanat o aquella novetat d'última hora d'una autora remota i descobreixen una petita joia.

M'agrada veure la gent que només compra (i espero que llegeixi) els últims bestsellers que hi ha al mercat. Ja sigui en versió novel·la o llibre d'autoajuda. Stieg Larsson o Gaspar Hernàndez, tant és. És gent que no sol llegir, però que mai no perdrà l'oportunitat de Sant Jordi per a poder buscar un llibre que creu que li pot agradar.

M'agrada la gent que d'entrada rebutja el bestseller i remira a veure si troba algun llibre que s'adigui a allò que li cal en aquells moments. Política, assaig, novel·la, poesia, plantes, cuina. Tot s'hi val i tot entra dins les possibilitats de la lectura. Tant complex és interpretar una recepta de cuina elaborada com, sovint, les memòries del personatge més interessant.

M'agrada veure com els nens i les nenes, acompanyats de mares i pares, i mestres, moltes vegades, s'acosten a les parades de llibres i miren, toquen, oloren, remenen i (pares, mares i mestres, feu el favor de parar-los els peus!) alguns compren i alguns no. Només que la meitat dels nens i nenes que ahir van comprar i van rebre llibres es llegeixin tot el que tenen avui a casa (i ho entenguin) tindrem la generació més llegida en dècades.


Per les roses:

M'agrada veure els homes, a primera hora del matí, pel carrer, al metro, a l'autobús, portant una rosa a la mà per a les seves dones.

M'emociona veure les dones, al llarg del dia, que porten les seves roses a la mà, ensenyant-les, lluint-les, perquè el món vegi que algú les estima, ni que sigui un dia, ni que sigui perquè és Sant Jordi.

M'agrada veure nenes i nens comprant roses, per a noviets, novietes, mares i tietes, àvies i amigues.

M'agrada que tota la ciutat estigui plena de gent que somriu còmplice, quan vas amb la teva rosa, orgullosa del teu home i de tu, mirant desafiant perquè també t'han regalat la teva rosa vermella (qui mai no hagi estat un any sense una rosa, i no compta la del pare..., no entendrà això...)

I per què és estúpid convertir-la en festiu, si tant t'agrada? Doncs m'agrada, precisament, perquè tot això passa en un dia laborable, on tothom intenta buscar una estona per a comprar roses, llibres, per a passejar, per a buscar la persona estimada i fer-hi una passejada per la rambla de la seva ciutat, en el meu cas, Barcelona. Perquè, tot i estar tothom baldat de treballar un munt d'hores diàries, es veuen els somriures i les mirades còmplices. La de sorpresa pel llibre, la de satisfacció un cop obert el paquet, la d'alegria quan la rosa és bonica i plena. La de tristesa quan la rosa no compleix les expectatives, quan el llibre no s'assembla ni per casualitat a allò que t'agrada llegir.

El plaer de sortir i comprar llibres junts. Les estones robades per a poder fer-ho junts un dia laborable que l'horari no coincideix ni per anar a sopar.

Per això, seria estúpid convertir Sant Jordi en festiu. Perquè tindríem un dia de festa més però perdríem una Diada.

Per cert, per Sant Jordi em regalen dos llibres i en regalo dos, de manera que a casa n'entren 4. Enguany són: El xinès, Henning Mankell; Foguerada d'agost, Andrea Camilleri; El silenci dels claustres, Alicia Giménez Bartlett i Els guardians del llibre, de Geraldine Brooks.

En sentireu a parlar....

dimecres, d’abril 15, 2009

La Sagrada Família...


La Sagrada Família, el temple expiatori que Gaudí va pensar per a la Barcelona de principis del segle XX, ho està passant fatal, a principis del segle XXI.

Li volen fer passar per sota el TAV, amb els crits al cel (que, per cert, sembla que no arribin amb prou claredat al seu destinatari) que han elevat els del Patronat i unes quantes persones que consideren que és una salvatjada fer passar una infrastructura d'aquesta magnitud per sota d'una obra d'art com és la Sagrada Família.

D'altres asseguren que a totes les ciutats del món hi ha túnels i metros i trens que les perforen i que tampoc no n'hi ha per tant, i que tots plegats són uns alarmistes.

Avui ha sortit a la premsa que se'ls ha revocat de nou la petició d'aturada d'obres perquè les obres en qüestió no estan prou a la vora de la Sagrada Família per posar-la en perill. Bona resposta, que dóna temps a decidir què faran d'aquí a un temps. Però francament estúpida, perquè no resol res. És a dir, quan les obres (o la tuneladora, que de fet és el què fa perillar, a més de les vibracions dels trens que hi haurien de passar, clar) s'acosti més, aleshores què? Sí que aturaran les obres i diran que s'ha de fer per un recorregut diferent? I què passarà amb els forats que ja estaran fets? I amb els diners que haurà costat? I els diners i el temps i les molèsties que suposarà tornar a obrir el túnel per una altra banda, per a donar una altra volta, per a foradar un altre espai?

Que es decideixin d'una vegada. Si consideren que no hi ha perill, doncs au, endavant i sense excuses com que les obres no estan prou avançades. Si consideren que n'hi pot arribar a haver, doncs enrera i cap a una altra ruta. I no perdem ni temps ni calers, que anem escassos de tot. De fet, em sembla que el TAV, si hagués tret les seves potetes, ja hauria arribat a peu a Perpinyà, després de tant de temps...

Ara, només un detall. Tots els qui han dit que no hi ha cap perill ni per a la Sagrada Família ni per als edificis de l'entorn (ei, que és al mig de l'Eixample, una de les zones més densament poblades del país, per si algú ho recorda; que no estem parlant del mig de la Vall de Cardós...), això que deia, tots els que diuen que no hi ha cap mena de perill, què? Si cau un edifici (Déu no ho vulgui) i si hi ha ni que sigui un sol ferit, què? En seran responsables? O diran que la culpa és dels enginyers que no van fer bé els informes? Assumiran les seves responsabilitats sobre la decisió de fer passar un tren d'alta velocitat per una zona amb edificis que no estan especialment ben fonamentats? Jutges, entitats, plataformes i altres. Tots ells?

Aprofitem que la Sagrada Família encara és en peu per, si de cas, pregar que, en última instància, només haguem de lamentar pèrdues materials. Elevades, perquè aporta un munt de pasta i de llocs de treball (o això diuen els ir-responsables de turisme del nostre país) a les arques nacionals, però només materials.

De fet, proposo vendre-la als japonesos, pedra a pedra, per fer-ne l'ambaixada catalana a Tòquio. Així, segur que no caurà, que la podrem visitar i que s'acabarà un dia o altre. Total, són els que hi van més, els japonesos...

diumenge, d’abril 12, 2009

el finançament? qué es eso? a mi me hablas normal!

Aquests dies hem assistit al túnning que el Zp ha decidit fer en el seu "coto de caza", també conegut com a govern de l'Estat.
L'home ha jugat a escacs: mato una torre amb un alfil (Solbes x Salgado); agafo un cavall i entro a matar (Chávez a Administracions Públiques) i m'enroco amb el Pepiño Blanco a Foment, movent la Maleni al racó. Entremig, escaramusses de peons (que si la Sinde a Cultura, que si la Trini a Sanidad, que si el Gabilondo a Educación...). Peons, perquè són Ministeris que haurien de desaparèixer, tenint en compte que les competències estan transferides a la comunitats autònomes i que si es vol estalviar, si es vol ser eficient i competitiu, el què caldria és prescindir de Ministeris floreros i que serveixen per a engruixir els pressupostos de l'Estat i, per tant, les nostres despeses...
Però anem al que és de pes, als nous 5 genets de l'Apocalipsi, que cavalquen amb l'emblema del PSOE gravat amb foc al front: Zp, Fernandez de la Vega, Salgado, Chávez i Blanco.
Si depèn d'ells, el nostre finançament serà aquell que aconseguim venent números d'una panera que vagin en combinació amb el número de la ONCE del proper 11 de setembre.
Com que estic tipa de veure que els nostres dirigents van dient que això no pot ser i que no ho podem acceptar però que ens caldrà acceptar-ho perquè si no no podrem fer res, des d'aquí (que no llegeixen, afortunadament) els faig una proposta, que els regalo i que no cal que m'agraeixin.
Deixem-ho estar.
Decidim-nons d'una vegada a deixar de gemegar.
Plantem-nos o dimitim col·lectivament i assumim que som una regioneta més i a viure que són quatre dies i tres plou.
Proposo que no acceptem el finançament. Que no tinguem diners per pagar mestres, metges, autobuseros, serveis socials, policies,... Res. Declarem-nos en fallida econòmica i retornem les competències a l'Estat. Que ho pagui ell i que ens presti els serveis ell, que en definitiva és qui recapta els nostres impostos i qui ens diu quins diners rebrem, com si en lloc de negociar el finançament estiguéssim negociant la paga de la setmana.
Aconseguiríem alguna cosa? Jo crec que seria molt útil:
1. la gent s'adonaria de la importància del finançament i de què implica
2. es descobriria la quantitat de feina que fan les administracions públiques i que la gent dóna per suposada,
3. es descobriria com de competent és el nostre govern i com d'incompetent és el govern de Madrid
4. finalment sabríem què volem ser quan siguem grans: el país de P-4, on el més elaborat que diem és "aniràs a la senyu!"o un país d'adults que diuen que la pasta és nostra i ja ens la gestionem nosaltres, que per això ja sabem llegir i escriure.
Au, el suggeriment és de franc i, si l'apliqueu, fins i tot us defensaré!

divendres, d’abril 10, 2009

En dos dies: Vilafranca de Conflent i Montlluís

Tinc la desgràcia de ser massa pobra per tenir una segona residència (amb prou feines tenim la primera i és més aviat petiteta... sembla la casa dels Pin y Pon), però tinc la sort de tenir allotjament gratuït a diferents pobles i ciutats. Un d'ells és Puigcerdà, on una bona persona ens permet aparcar-nos-hi cada cop que les ambulàncies de Barcelona aconsegueixen que perdem l'equilibri mental. Així, de tant en tant, carreguem el cotxe, la paciència i la cartera, agafem l'E-9, ens atraquen al Túnel del Cadí i ens plantem, després de marejar-nos per la zona de Berga, a Puigcerdà.
Des d'allà, ens escapem cap a la Catalunya Nord, a saludar els compatriotes de la zona nord.
A mi és una zona que m'agrada molt, la veritat, però un consell: tot i que Montlluís és més a la vora que Vilafranca de Conflent, primer aneu a Vilafranca. És més bonica, més cuidada, més sencera que no pas Montlluís. Montlluís té unes muralles d'un fort militar que encara es conserva. De fet, les instal·lacions de l'exèrcit són presents a tot el poble (no és gran...) i hi ha moltes zones a les quals no es pot accedir, perquè estan reservades als militars.

A Vilafranca es poden visitar les muralles, el riu, el castell de dalt de la muntanya i tots els carrers, carrerons i corriols de l'entorn. Veure les esglésies obertes és més complicat... No deixa de ser un bonic decorat, amb tot de banderetes que pengen, en una ciutat que ha estat declarada patrimoni de la Humanitat per la Unesco.
Una bona opció és agafar el Tren Groc (Train Jaune), que fa el recorregut des de la Tor de Querol fins a Vilafranca de Conflent i us estalvieu una carretera que està en unes condicions deplorables. Els horaris són còmodes i passareu per uns paratges naturals magnífics, com són els Pirineus. Per menjar: a mi, com que la cuina francesa, amb molta mantega, molta ceba i moltes herbes, m'agrada, no em costa gens trobar llocs on menjar. De totes maneres, si esteu fent el turista, us recomano un entrepà amb crudités i una boisson a peu dret a qualsevol dels forns que hi ha. Un cafè noisette i au, a córrer.
Per dormir: no sabria què recomanar-vos. Però tenint en compte que queda molt a la vora de Puigcerdà, potser us recomanaria estar-vos al Principat i agafar el cotxe fins a la zona. Us sortirà més apanyat de preu i us estalviareu les moquetes als lavabos, que a mi sempre em fa angúnia...
Ah, per cert, per anar a Vilafranca de Conflent i Montlluís, si feu servir dos dies, us en sobrarà un i mig... O sigui que millor que tingueu una bona companyia!

dimecres, d’abril 08, 2009

Apriorismes estúpids (1): no m'agrada la música catalana



Avui he tornat a sentir, a l'autobús, un dels múltiples apriorismes estúpids que els éssers humans tenim (i m'hi incloc, ei). En vista de la múltitud d'apriorismes, he decidit que, si me'n recordo, aniré fent-ne una llista.
El d'avui: no m'agrada la música catalana (alternativament, no m'agrada la música en català).
Hi ha un seguit de gent que fa anys que va dient que no li agrada la música catalana, que la música catalana és una merda i que tot el que es fa en català és provincià i cutre i que només es fa en català per la subvenció.
Com diria el Monegal, alerta! ah! Un moment!
Dir que tota la música en català és una caca és una mica pedant. És com dir que tota la música en anglès és una caca. Doncs com a tot arreu, deuen haver-hi coses bones i dolentes, coses que t'agraden i coses que no, coses excel·lents i coses que s'hauria de condemnar el productor a galeres. Però en català, en anglès, en swahili i en grec.
Dir que la música catalana és una merda és suposar que tota és igual i, francament, actualment hi ha prou grups que canten en català per cobrir la demanda de qualsevol estil musical. Que estem al 2009 i que fa molts anys que es produeix i s'autoprodueix música en català...
Dir que cantar en català (i estic fent un posicionament, és a dir, entenc en aquest cas que la música catalana és la que es fa en català) és provincià, cutre o que només es busca la subvenció, és ser provincià i cutre. És a dir, els grups que canten en anglès a Anglaterra són provincians? Els grups que canten en espanyol a Valladolid són provincians o busquen subvencions (que com tothom les busquen, evidentment!, com els anglesos!). O és que només es pot cantar en idiomes majoritaris? Doncs no siguem taaaaaaan provincians i passem-nos directament al xinès, que és l'idioma del futur! Segons sembla, només les coses fetes en català són provincianes.
I els periodistes, musicals o no, col·laboren a aquesta estretor mental i a aquest autoprovincianisme: per què canteu, feu cançons, feu música... (també a qui publica novel·les, reculls de poesia o receptes de cuina, tant és) en català? Algú s'imagina a un periodista rus preguntant-li a un cantant rus per què canta en rus? El tancarien al manicomi....
En resum: dir "no m'agrada la música catalana" vindria a ser mensyprear des de Frederic Mompou i Pau Casals fins a Samitier o La Brigada, passant per Lluís Llach, Sapo, Els Pets, Sangratraït, Gerard Quintana, Umpah Pah, la Dharma, entre centenars d'altres (que ningú no s'ofengui ni es pensi que és una llista dels que m'agraden a mi, perquè me'n deixaria molts!)
A mi, particularment, els Glaucs i en concret en Jofre Bardagí em provoquen basques. Però això no impedeix que n'escolti d'altres.
Ara, que detesto cordialment els Queen i no per això abandono la música en anglès. Perquè seria igual de ximple i provinciana que els que diuen "a mi no m'agrada la música catalana".
Ah, per cert, dos vídeos de música catalana... Sí, també fem hip hop i ska...

diumenge, d’abril 05, 2009

La segona mort de Jesús de Natzaret, Francesc Puigpelat

Me'l van regalar gairebé l'endemà que hagués sortit publicat. En Puigpelat és un dels meus autors preferits i sempre que treu alguna cosa, ràpidament la llegeixo.

La segona mort de Jesús de Natzaret és, com Roger de Flor, el lleó de Constantinoble, i Els llops, una novel·la negra. Hi ha un assassinat, el de Jesús de Natzaret, i algú que investiga qui l'ha mort i per què. Tenint en compte que Jesús de Natzaret és bastant conegut qui el va matar i per què, el plantejament de la novel·la és, si més no, curiós.
Es basa en la teoria que el protagonista, Antoni Alexandre David, banquer, jueu de la Diàspora i nascut a Antioquia, no creu que Jesús hagi mort, perquè assegura que acaba de prendre una copa de vi amb ell i que, per tant, qui ha mort i qui ha començat a generar un moviment social (el que serà el cristianisme) és una altra persona. El seu pare l'envia a investigar la mort de Jesús, perquè li acaben de fer un préstec de molts diners i creuen que tot plegat ha estat una argúcia per estalviar-se tornar el préstec.
A partir d'aquí es desenvolupa una intriga en la qual s'hi barregen política, religions, fes, creences, homes, dones, enganys, certeses, història... Una barreja interessant i curiosa, que fa que el llibre sigui amè de llegir i farcit de dades històriques.

Puigpelat desenvolupa una història que es mou a través dels continents i de les diferents religions, però sobretot és un llibre que revaloritza el paper de les dones en la història i la religió. Cosa que d'altra banda ja tocava, perquè si s'ha de fer cas a les paraules de Déu a l'obra de teatre d'Aurora de Gollada, "les dones sí que tenien un paper en el cristianisme; qui us creieu que va servir la taula en el Sant Sopar"?

El llibre val la pena i si podeu, mireu de recuperar el text de l'obra de teatre, de Beth Escudé i interpretada per Mònica Glaenzl en el paper de la senyora De Gollada, també.

dijous, d’abril 02, 2009

Hem deixat l'edat de pedra!


Finalment, i gairebé una dècada després d'entrar al segle XXI, nosaltres hem deixat enrera l'edat de pedra. Ja tenim internet a casa!!!! No m'ho puc ni creure! No només tenim internet sinó que, a sobre, i això és el més espectacular, funciona! Sí, sí! Tres dies i encara no ha petat!

Això sí, ja ha petat la meva dedicació a la lectura, a la facultat, a la tele, ... Estic pensant, fins i tot, de donar de baixa el cervell, perquè consumeix un munt i últimament no el gasto tant...

Però vaja, amb sort i si no m'enganxo massa a qualsevol altra cosa, fins i tot podré anar actualitzant el bloc, que tampoc no és que hi hagi manifestacions massives perquè l'actualitzi amb freqüència, però vaja, el meu ego literari queda satisfet...

La novel·la que vull escriure, amb la resta de projectes pendents, quedarà arxivat a la carpeta de documents...

De moment, fotos! Per cert, que l'actualització de Picassa (el 3) és una passada!!!!