Paraules retocades i retallades

Detesto que em toquin les meves paraules. Odio que em retallin, que em refacin, que em reescriguin. Això ho faig jo quan vull. Abans es deia que les paraules se les enduia el vent. Ara es pot dir que les paraules se les endu el Ctrl+C, Ctrl+V o el Supr. Alternativament, també tenim el "eliminar" ("està segur que vol eliminar aquest arxiu?", que sí, que ja t'he dit 72 vegades que vull eliminar-lo, Word del diable)

Fa anys que no escric amb un objectiu determinat. En línies generals, quan he escrit darrerament, he escrit per pur esport, per ganes de dir alguna cosa que pensava jo, no perquè ningú es sentís commogut, interessat, insultat, motivat o res que se li assemblés. 

Durant un temps, això d'escriure amb un propòsit més o menys clar va ser el meu modus vivendi. I quan temps després he vist el que estava escrit, segueixo pensant que no me'n sortia malament. Encara puc reconèixer què vaig escriure jo, per què ho vaig escriure i quines referències feia servir. En alguns casos han passat més de deu anys. Em molesta veure que les coses han canviat tan poc que segueixen sent vigents. Però el que també em passa ara, quan rellegeixo els textos, és que descobreixo que hi van posar tisores, cútters, bisturins i ganivets per retallar. I per reenganxar paraules que no eren meves i que trenquen tota la lògica interna i externa dels textos. Perden pes. Perden sentit. Perden coherència. I el que és pitjor: ho volen colar com si fos meu.

Sent poc humil (detesto també l'humilitat: si fas bé una cosa, la fas. No cal que vagis dient-ho a cada passa, però tampoc cal que diguis, buenu, sí, ja, el partido dura noventa minutos, el míster es el que deside, yo hago lo que puedo...) és com si al Galliano li diguessin: fes un vestit, però quan el tinguem, el retocarem, perquè clar, ja saps, tu tens idees brillants, però jo el vull a la meva manera. Doncs collons, no vagis a veure el Galliano! Vés a veure el sastre del costat de casa, que te'l farà a mida!

Uix, m'he putejat!

Intimitats públiques

L'altre dia em va caure a les mans un llibre que parlava d'una persona que conec.
Com que sabia de qui parlava, em va ser extraordinàriament senzill reconèixer-la. Fins i tot puc dir que una bona part de la descripció és molt acurada.
Però explicava part de la vida privada d'aquesta persona. I em temo que sense el seu permís; probablement, sense ni tan sols el seu coneixement. No sé fins a quin punt li va fer gràcia, a aquesta persona que les seves intimitats fossin publicades i fetes públiques.
Arribats a aquest punt, em pregunto amb quin dret molts autors i autores fan servir persones reals com a base dels seus personatges; persones que si les coneixes poden ser reconegudes clarament i de les quals t'assabentes de coses que no t'han explicat i que, per tant, no volen que sàpigues.
És legítim? El fet que molts lectors no coneguem les persones que hi ha darrere els personatges és una coartada suficient perquè es pugui explicar la vida d'aquestes persones impunement?
Canviant el nom n'hi ha prou?
Canviant la ciutat o la feina se suposa que ja no es reconeixerà aquesta persona?
Basar-se en les experiències personals per escriure és bàsic. Només faltaria. S'ha d'estar molt dotat per a l'escriptura per ser capaç de crear tot un univers amb personatges completament nous. Però hi hauria d'haver un límit entre el que és utilitzar l'experiència i el que és reproduir l'experiència, em sembla.
Potser alguns autors haurien d'anar més en compte a l'hora d'escriure. O bé aprendre a fer servir més la imaginació i menys l'agenda de telèfons.

Avortament lliure i gratuït. Però no als 16.

Estic a favor de l'avortament lliure i gratuït.
Per diferents motius, cap dels quals, per cert, és "jo pareixo, jo decideixo". Sempre m'ha semblat que l'altra part de l'embaràs (cap dona es pot embarassar sense un gamet masculí, ni que ho vulguem) quan té nom i cognoms té dret a poder dir alguna cosa.

Els meus motius són:

a) És un dret, no una obligació. Això vol dir que avortarà qui ho vulgui fer després de pensar-s'ho. No serà obligatori. Les que no vulguin avortar no ho hauran de fer. No s'anirà fent campanyes de promoció de l'IVE a la tele, com si fos un transplantament de cabell.

b) La salut: l'avortament s'ha de dur a terme amb garanties de protecció de salut de la dona que avorta. Encara que estigui prohibit, l'avortament se segueix practicant. Només que quan està prohibit es fa en llocs insalubres i que acabaran sent un risc greu per la salut de la dona.

c) El dret dels infants a néixer sent volguts: moltes vegades hi ha embarassos no desitjats. Però no tots aquests embarassos acaben en avortament. N'hi ha moltes que al cap d'uns dies de reflexió decideixen que potser no és el que tenien en ment però que sí, que volen tenir aquest fill. Les que decideixen que no el volen, que no sabran què fer-ne, que no, que no i que no, si són obligades a parir-lo probablement es trobaran amb un fill no volgut. Un fill que serà excessivament vulnerable a l'abandonament, als maltractaments, a la violència. No crec que hi hagi res pitjor en aquesta vida que créixer sabent que no et volen.

d) El dret a la igualtat d'oportunitats: si tornem al punt b, el de la salut, com sempre ens trobem amb diferències per motius de renda. Les dones que puguin pagar-se el bitllet d'avió i l'hotel i el tractament privat segur que es pagaran, si volen avortar, un viatge a canviar-se el vestuari, a visitar uns amics o a veure una obra de teatre a qualsevol lloc del món i gaudiran d'un avortament segur (en principi). Les pobres, no. Aniran a petar a llocs insalubres, amb pobres condicions mèdiques i de garanties d'atenció.

És a dir, prou motivat, oi?

Doncs ara perquè penso que als 16-17 anys NO s'ha de poder avortar sense coneixement d'algun adult. No estic dient amb permís. Estic dient CONEIXEMENT. Tot i que tampoc no em semblaria tan salvatge parlar de permís, però ho podria acceptar. Les noies de 16 i 17 anys són menors d'edat. Per tant, estan sota la tutela d'algun adult. Si aquestes noies prenen una decisió complexa com és la d'interrompre voluntàriament un embaràs, els adults que hi conviuen tenen el dret i l'obligació de saber què els passa, per què tenen aquestes reaccions emocionals tan extremes. Un avortament no és una borratxera descomunal, que es passa dormint i amb molta pasta. És una acció directa contra el cos, raspant parts internes que poden deixar conseqüències més enllà de l'endemà. I no dic tampoc que hagi de ser el pare, la mare o el tutor legal. Parlo de CONEIXEMENT I ACOMPANYAMENT per part d'un adult que tingui algun vincle amb la menor. Una tieta, un mestre, una cap del cau, la senyora de la neteja de l'empresa on treballen, la veïna del principal. M'és igual. Algú que després de la intervenció (es passa per quirofan, ei. Que no et treuen una dent...) pugui estar atent que no hi ha cap complicació i que pugui intervenir en cas de necessitat.

Però si no pot ser, si considerem que les noies de 16 i 17 anys poden avortar soles perquè són prou madures per prendre aquesta decisió, aleshores siguem conseqüents com a societat. Si poden avortar, si poden treballar, si es poden casar, aleshores canviem l'edat en què s'assoleix la majoria d'edat i que es rebaixi fins als 16. Que es pugui conduir, que es pugui votar, que es pugui comprar tabac, que es pugui comprar alcohol. O tot o res. O són grans per a algunes coses i petites per a d'altres?

Posem-nos d'acord.

Monstruar

Si fossin els homes els que es dessagnessin regularment i de manera dolorosa, s'hauria estat investigant des del dia del Big Bang perquè es reduís a una estoneta, mentre fas el cafè i que ni tan sols se n'adonessin. O haurien fet novel·les, pel·lícules, documentals i sèries èpiques per narrar amb tots els detalls com superen aquests moments.
Però com que ho patim les dones, que ens bombin. Els mateixos antiinflamatoris que quan et trenques una cama, bromes de mal gust a tots els mitjans, tòpics imbècils sobre els canvis d'humor, anuncis de productes de primera necessitat per a unineuronals drogats i beguts.
Fins fa no gaire, les dones quan menstruaven pràcticament s'havien d'amagar i segueix sent un tema tabú. Difícilment es parla d'això en una sobretaula on hi ha adolescents femelles. La qual cosa fa que encara sigui entès com uns dies que s'ha de dissimular, que s'ha de passar en silenci, com si tinguessis morenes. Pots dir obertament "em fan mal els queixals", "m'explota el cap" o "tinc un gra al cul", però no diguis mai en públic "em trobo fatal perquè m'ha vingut la regla" o "parem en aquella cafeteria que em cal canviar-me de compresa". Com que sóc una desllenguada i una maleducada professional que em passo tants tabús com puc per sota l'aixella, jo ho dic i us juro que les cares del públic són un poema. Tant del masculí com del femení.
Hi ha religions que consideren que és una impuresa. Que els homes no s'hi han d'apropar "en aquelles èpoques". Hi ha cultures que han enviat les dones fora de la comunitat quan s'han estat dessagnant, perquè no eren fèrtils en aquell moment i no eren útils al grup. Avui en dia és més dicret, però se segueix aïllant de manera subtil la menstruadora, amb frases com "està sensible, que té un d'aquells dies".

En resum. No veig per què a aquestes alçades de l'avenç de la biomedicina, la bioquímica i les biofibres encara no podem decidir nosaltres quan volem tenir la regla, per què i amb què ens volem protegir.
Una altra manera de fer-nos responsables de no se sap quin pecat original que vam cometre.

Les pakistaneses primàries del PSC

Vagi per endavant que me'n refot qui encapçali la llista del PSC (si encara es diu així) a l'Ajuntament de Barcelona. Mai de la meva vida els votaria, de manera que com si la vol encapçalar la cabra de la legió.
Però com a politòloga hi ha coses que em fascinen.

No sé qui ha estat la llumenera que ha decidit fer guanyar un candidat mitjançant el vot d'un seguit de gent que a les eleccions municipals no podrà votar. S'estan pervertint ells mateixos les dades de vot.
Evidentment, cal guanyar primer les primàries per poder ser el cap de llista. Però podries guanyar-les amb vots de persones que després, a les eleccions de veritat, a les que et permetran accedir a l'Ajuntament et puguin tornar a votar, no? Perquè si fan els càlculs de percentatge de vot a partir de les votacions de dissabte serà divertit veure com els socialistes queden per darrere del PACMA a les municipals.
I ja està, fins aquí la meva reflexió de la jornada electoral socialista de dissabte.

Lletres antigues, cançons noves

Treballo DES DE casa. Això vol dir que treballo. Que ho faig en un entorn domèstic. No perquè vulgui. Sinó perquè no em puc pagar un despatx.
Però té avantatges. Visc en un pis d'abans de la guerra, de manera que està completament insonoritzat per als veïns. I si no, tampoc no podrien sentir res. Fan obres al carrer i per no sentir, no sents ni els teus pensaments...

Resum, que per concentrar-me sempre he posat la música molt alta. Així no em destorben els altres sorolls. Ara que hem reordenat els cds, he estat escoltant velles glòries del present i del passat i, entre d'altres, ha sonat Contra el fusell, un somriure, de la Dharma.
La lletra oficial fa així:

Contra la rutina, la poesia
Contra el realisme, la utopia

Contra el fanatisme, la ironia
Contra el fusell, un somriure

Contra el racisme, fraternitat
Contra la fam, solidaritat

Contra l´imperialista, l´humanista
Contra la Contra, el sandinista

Contra la intolerància, estima com vulguis
Contra la tortura, els Drets Humans

Contra la guerra, insubmissió
Contra el fusell, un somriure

I m'ha semblat francament demodé i injusta. Jo la canviaria pel següent (que segur que no lliga i que no combina, però que em sembla que és el que toca):

Contra la rutina, la il·lusió
Contra el realisme, la lluita 

Contra el fanatisme, la ironia
Contra el fusell, un AK-47

Contra el racisme, educació
Contra la fam, justícia social

Contra l´imperialista, la llibertat individual i col·lectiva
Contra la Contra, el sandinista (actualment, els sandinistes, després d'haver governat Nicaragua han decidit fer-se monjos budistes la majoria d'ells, o sigui que hauríem d'actualitzar)
Contra els mujahidins, òstia al canto i llibertat religiosa 

Contra la intolerància, ...... primer de tot definim de quina intolerància estem parlant. En genèric, en concret? Depèn de cada una d'elles, una solució. Però evidentment, fot el que vulguis sense molestar la resta i sense voler que facin com tu.
Contra la tortura, la presó al torturador

Contra la guerra, insubmissió
Contra el fusell, unes urnes. (tot i que és d'un hippisme que no és lo meu. Contra el fusell, un Kalashnikov o un tanc; penso que és més ajustat)

La meva aportació diària al pensament col·lectiu innecessària i poc autoritzada en res en concret i en tot en general. Vull ser tertuliana. M'ho he guanyat! :D

Fins els nassos

Odio el 8 de març, Dia Internacional de les Dones; odio el 25 de novembre, Dia Internacional contra la violència envers les dones.
Les dones som subjectes de dret i de política, no objectes de dies i de caritat. M'explico?

Odio els dies que ens recorden que seguim aixafades, reduïdes, menystingudes i que encara que n'hi ha unes quantes que hagin arribat a llocs claus, són la minoria. Em fascinen la Michelle Bachelet, l'Angela Merkel, la Katherine Ashton, la Hillary Clinton, la Velma Rousseff, la Cristina Fernández. Entre d'altres, evidentment. S'han fet espai en un "hàbitat" normalment masculí. Probablement amb les mateixes eines, quin remei. Però no deixa de ser que són les eines que hi ha en aquests moments: cops de colze, aliances dubtoses, salvatjades diferents dins els partits polítics. Probablement han hagut de ser molt més bones que la majoria dels seus col·legues masculins, però suposo que teniu clar que tots els homes que hi ha al capdavant de països, estats, empreses o associacions de taxistes són els millors de la seva àrea, oi? Perquè no cal anar a buscar gaire lluny per veure com de mediocres, per no dir dolents (entengueu dolents en el context del post, d'acord?), són la majoria dels homes que surten a la tele diàriament.
N'estic fins els nassos de sentir que la dona que vulgui sobresortir ha de ser millor que l'home amb qui competeixi pel lloc, perquè si no ho és és acusada de "florero" o "quota", en el millor dels casos. Normalment directament som tant amables tots (i incloc un gran nombre de dones) que es pregunten amb qui s'han enllitat per aconseguir la feina. Sense demanar als homes que siguin millors que les dones. A ells no els diuen "florero" o "quota".

Dues anècdotes personals, i perdoneu-me la gosadia.

-Primera: Dinosequantos d'aquesta setmana el pedant del Josep Cuní asseu a la seva taula de debat quatre dones. Les presenta com les dones més influents del país en aquests moments (suposo que la Rahola es devia estar estirant els cabells, perquè ella no hi era). Hi havia la Muriel Casals, la Carme Forcadell, l'Ada Colau i la monja Forcades. En altres posts ja he parlat d'elles, de manera que aquest no és el lloc. Però hi va haver dues coses brutals. El superb del Cuní diu "he volgut asseure aquí avui les 4 dones més influents del país, les úniques que són capaces de fer sortir dos milions o més de persones al carrer quan les convoquen". I la monja Forcades li respon: "Doncs aleshores devem ser les persones, homes o dones, més influents. Hi ha algun home al país que en aquests moments tregui dos milions de persones al carrer per res?". La cara del pedant del Cuní va ser un poema. La Forcadell va dir "em pensava que ens havies demanat de venir, com de costum, perquè s'acosta el 8 de març i "toquen" dones". El caracul del Cuní li respon "Evidentment, també. Perquè a més de ser líders, també sou dones, no?". I dius, sí. I també són seguidores del Barça, periodistes, metges, economistes... I per això no les asseus a les teves tertúlies gerontològiques, ruc. Estic fins els nassos que tothom trobi normal que en una taula de "debat" (per no dir-li pontificació absurda i avorrida) hi hagi asseguts 6 homes. Tothom se sorprèn que hi hagi assegudes 6 dones. Per què? Perquè encara no és el que és habitual.

-Segona: fa uns cinc anys, els companys de feina del col·lega li van regalar un vol en globus i una nit d'hotel a la Garrotxa per un esdeveniment festiu que fèiem. És a dir, pel, casament, vaja. I vam trigar força en anar-hi. Gran hotel, gran paisatge, gran vol. De veritat, val la pena. Al final, t'ofereixen un esmorzar de forquilla, amb botifarra i fesols, entre d'altres. Asseguts a la taula estàvem els que havíem fet el vol junts, una dotzena de persones, més el "conductor" del globus. Xerrant, xerrant, va sortir el tema de la política. El conductor votava Plataforma per Catalunya perquè "clar, aquesta xusma de moros tapen a les seves dones i no els deixen fer res (sic)". Jo el tenia assegut davant per davant i el meu home estava a la meva dreta. Raonablement, s'hauria hagut de dirigir a mi quan parlava. I mentre no vam parlar de política, ho feia. A la que vam començar a parlar d'això, automàticament va girar el cap i es va limitar a parlar amb en Carles. La gràcia és que la que treballava en política en aquells moments era jo. Quan li vaig dir que estava fent exactament el mateix, perquè m'estava invisibilitzant però sense posar-me mocador ni res, es va posar fet una fúria. Jo, molt polidament, em vaig aixecar, vaig fer botifarra, i me'n vaig anar. La Catalunya catalana, la nostra èpica font d'inspiració és tan masclista, racista i curta com la de qualsevol altre lloc del món. De veritat, a 2011, havia d'estar-me discutint jo amb un paio que creia que les dones no poden anar tapades (que jo penso el mateix, ei! mireu, sinó, Prohibir el burca en aquest bloc) però que han d'ensenyar les tetes per ser femenines, que no han de parlar de política perquè això les fa menys atractives, que .... A cagar, tiu.

Resum: vull deixar d'haver de dir "no, el meu marit no hi és. Sóc lesbiana" quan em truquen per contractar un producte energètic, tot i que la factura va a nom meu; vull deixar d'haver de demanar-li al meu marit que m'acompanyi al banc perquè el desgraciat del pavo que portava el tema de les hipoteques se'm va posar gallet en una negociació en la que tenia raó jo però que no acceptava; vull poder ser tan mediocre com qualsevol home a l'hora de rebre una subvenció, una ajuda, un lloc de treball o una Black & Decker en un concurs; vull poder demanar una broca del 6, amb els seus tacs i els seus cargols sense que em preguntin si ja m'han fet bé la llista de la compra. Vull que no ens escandalitzem tant quan es parla de violència de gènere: vull justícia. Desgraciat que li fot la mà a la dona al damunt, desgraciat que va al talego 20 anys. Vull menys escarafalls i més feina; vull menys dies internacionals i més dies ordinaris; vull justícia social.

I per això n'hi ha moltes i alguns que ens trenquem la cara cada dia i des de fa molts anys, quan encara no era moda. I el dia 8 vénen i ens expliquen com ho hem de fer per fer-ho bé. Ni més ni menys que com amb l'independentisme. N'estic fins els nassos.

Malsons

Amb el títol, es podria pensar que toca de nou secció "feminista". Tenint en compte que com que s'acosta el 8 de març "toca" parlar de dones, de maltractaments, de dades de feminicidis, de pitjors sous, de falta de feina,... podríem dir que és un autèntic malson ser dona a data d'avui. De fet, ser dona sempre ha estat un malson: treballaven al camp amb els homes, treballaven a casa amb els nens, treballaven a casa dels senyors i a sobre ningú no ha reconegut mai aquesta feina.
Però vaja, no era el tema central.
Volia parlar dels meus malsons, dels que tinc quan dormo.

Sóc hipersuggestionable. No hipersensible, no. Hipersuggestionable. Qualsevol cosa que llegeixi, que vegi, que senti (que no pas escolti), que parli durant el dia i sobretot poc abans d'anar a dormir, entra als meus sons.
Fa tres dies vaig somiar tota la nit en morts, suïcidis, sang, violència diversa, pobles abandonats, ganivets,... Havia llegit Ventada de morts, de Josep Albanell abans d'anar a dormir. Em vaig llevar feta pols, trista, esverada i espantada. Vaig aparcar el pobre Albanell al sofà, a les lectures de tarda.
Fa dos dies vaig veure Hellboy a la tele. M'encanta. M'encanta el còmic i m'encanten les pel·lis aquestes. Tota la nit somiant en infern, que em cremaven els peus amb oli bullent. Em vaig llevar tard del cansament que arrossegava de la nit.
D'acord, doncs res, al llit abans de les 11 i amb un llibre soso i insuls, best seller i senzillet com La caiguda dels gegants, del Ken Follet. Sense ànims d'ofendre ningú, els seus llibres estan ben escrits, ei, però te'ls pots llegir com qui veu un capítol de la Riera, sense pensar massa. Toca't els ous. Resulta que vaig deixar de llegir quan els miners comencen una vaga. Conseqüència: m'he passat la nit lluitant amb la classe obrera per un futur més digna, com una sufragista qualsevol, agafant el tren amb el meu company de lluita per buscar-nos la vida en un altre lloc i expandir també les idees polítiques.... Un esgotament.
I ara, què? Què haig de fer abans d'anar a dormir? Llegir el Teo va al zoo? Sóc capaç de passar-me la nit somiant que la zebra s'ha escapat i que dóna voltes per Barcelona amb el bus turístic!
Alguna idea, sisplau???????
I no, no vaig prendre al·lucinògens abans d'anar a dormir. Amb un poniol-menta-til·la em vaig conformar.

L'Évole com a paradigma de la mediocritat mental

 

Vivim en un país mediocre. Lamentablement, encara estem vivint dins d'Espanya (espero que s'acabi ràpid) però igualment en aquest cas a Catalunya no ens distingim pe ser gaire millors.

Tertúlies on tot de gent que no se sap ben bé per què tenen coneixement de tot i poden opinar (que no aportar dades o informació) sobre qualsevol tema. Tant li fot que sigui els medicaments genèrics, la independència de Catalunya, el preu de les targetes de metro o la mida de l'univers. Estan investits d'una pàtina de sapiència i autoritat que els hem donat els espectadors per parlar de tot i de res i per dir exactament el mateix en cada tema. L'altre dia ja va ser el súmmum quan una senyora que es diu ser sociòloga (ei, jo, fins que no vegi el seu títol signat pel rector, ja no em crec res. I l'original, res d'escannejats) en una tertúlia sobre si l'empresariat del país (del meu, no d'Espanya) diu literalment "jo d'això no en sé res, però segur que....". A veure, xata, si no saps res del tema, calla. Ella i mil com ella, ei. Incloent l'incombustible Màrius Carol, que deu saber fins i tot de física quàntica, del Bernardos, que és una estrella de l'univers escopint maldats sobre tot el que no sigui ell, el Jaume Barberà que és l'esnobisme de la contra constant perquè ell sí que sap de què va tot mentre que nosaltres pobres mortals necessitem del seu far orientador... I així, amb tots i totes les tertulianes del país. En salvaria un o mig, però mira, que es foti. Per tertulià a tot arreu.

I aleshores ja arribem al punt àlgid de la mediocritat intel·lectual: en Jordi Évole i tota la seva camarilla de socis i associats que ens volen ensenyar a nosaltres el que no podem saber si ell no ens ho mostra. A cagar a la via, tio. Ets un pesat, pretensiós, mentider, manipulador. Busques la gent més dèbil per fer-los dir coses que facin que tu quedis com un investigador de rigor. Preguntar-li a una cap de gabinet si s'ha tret oposicions i buscar la que et diu que sí, però que igualment l'han posada a dit és fer trampa. Només faltaria que a un/a cap de gabinet de qualsevol polític no se'l posés a dit: és un càrrec de confiança, cretí. No un tècnic. A l'enginyer municipal li has de demanar coneixement i oposicions, evidentment. A un cap de gabinet se li ha de demanar capacitat i confiança plena per part del càrrec electe.

Però l'Évole, no. Vol demostrar que la política és corrupta i ho fa així. Estupidesa majúscula. Si vols demostrar la corrupció, vés a veure totes les obres absolutament innecessàries que s'han fet i els pressupostos inflats que han donat. Ei, i no parlo d'aeroports. Parlo de centres cívics, casals d'avis, centres d'atenció primària per a quatre persones.... Ah, no calla, que això dóna vots i a la gent li agrada tenir-ne un al costat de casa. Clar, no, això no és corrupció, això és servei al barri. I una merda.

En una societat en què el que més es llegeix és les Cinquanta ombres de Grey, Els homes que no estimaven les dones, qualsevol de les porqueries escrites per la Júlia Navarro, qualsevol de les fatxades escrites per l'Arturo Pérez-Reverte; on un pseudocientífic com el Punset es fa d'or amb suposades teories sobre tot i sobre res; on la gent ven autoajuda a patades i amb fotos de gats amb pensaments tan profunds com "sonríe y el mundo cambiará" què collons esperem a part de veure com tothom seu a absorbir la desinformació que ens tira un paio que va de superheroi?

És molt més fàcil, barat i senzill que en venguin mitges veritats que s'adapten al que vols sentir que haver de pensar, llegir, buscar, informar-te i aleshores analitzar. És dur, és cert. És cansat, també. Et posa entre l'espasa i la paret del que creus, del que voldries creure i del que és.

Però fins que no ho fem, fins que no prenguem el control del coneixement propi i el deixem en mans de venedors de crecepelos, tindrem la societat que ens mereixem. Mediocre, lamentable, patètica i twittaire. Perquè amb un twit poques coses pots dir. No fos cas que haguessis de pensar i escriure més de 140 caràcters.

PS: Aquest és un bloc privat. Dic el que em dóna la reialíssima gana i el que jo penso. No és la veritat. No és una certesa. No és un bloc informatiu ni de divulgació ni de coneixement. No pretenc que ningú pensi com jo i ni tan sols que hi estigui d'acord. Però exigeixo que no es tracti aquest bloc com si fos una font d'informació. Ja m'ha passat i no ho accepto. A qui no li agradi, que no el llegeixi, si no vol. A qui no li agradi, que el critiqui i el destrossi. Però sempre basant-se en el fet que és meu i que si hi entres és perquè vols, no perquè jo te'l col·loqui ni al menjador, ni a la ràdio, ni als diaris, ni enlloc on no te'n puguis escapar. Ens entenem, oi?

Inversions profitoses

Aquesta setmana he pres decisions sobre tres inversions extraordinàriament profitoses en la meva vida.

La primera d'elles: invertir en uns pantalons (és a dir, 1 pantaló, dos camals) negres, tres samarretes iguals en diferents colors i una rebeca negra. Ja tinc el vestuari per tot l'any per anar a treballar. Uniformada. Fi dels problemes del "què em poso?". Una inversió francament productiva en temps i en diners: gasto menys temps en pensar al matí i gasto menys diners perquè no em cal variar de roba.

La segona: invertir en el gimnàs. Em fa bé moure'm. No em fa tan de bé fer-ho quan surto de la feina, perquè em fa molta mandra després de 12 hores d'ordinador posar-me a fer qualsevol cosa que no sigui esmorzar i dormir. Però després de provar-ho, ostres, la inversió val la pena. Dormo encara millor, estic menys agressiva (que sí, que de veritat, que ho estic), em sento més millor (no sé com expressar-ho) i sobretot li faig botifarra al ioga. Que el bombin. Prefereixo nedar. M'encanta l'aigua i em sembla una imbecil·litat fer "ooooommmmmmmmmmmmmmmm" a les 8 del matí amb tot de gent que fa cara de gana (estan ultraprims), cara de massa vacances (estan ultramorenos) i avorrits (estan per damunt del bé i el mal). I ja ho dic: és la meva opinió, no un fet. A qui li vagi bé el ioga, millor per a ell/a. Però els meu metge no té raó: em relaxa més nedar que el ioga. El ioga em posa dels nervis. Em posaria a repartir bufetades a tort i dret per despertar-los i espavilar-los.

La tercera i la més millor: pau per territoris a casa. Hem recuperat la Tània. Hem recuperat la pau social. Hem recuperat la tranquil·litat. Hem perdut anar a sopar un cop al trimestre. Però i lo bé que estarem ara a casa!

Previsió d'escenaris per fer hipòtesis

Avui llegia la nota que IntermónOxfam ha fet sobre la pobresa que hi haurà al 2025. Entre d'altres, han estimat les dades de Catalunya i són esgarrifoses. Però, com li deia aquest matí al FB d'en Raül Romeva, em sembla molt que aquestes dades són molt esbiaixades i amb molta intencionalitat política.

                         

Altres vegades ja he parlat d'economia en aquest bloc (que pretenciosa que sóc, no?) però ara farem un salt mortal: la vinculació de l'economia amb la política i la intencionalitat política de les dades economòmiques.

Que l'economia es basa molt i molt en la confiança ja ho he comentat abans. Però que les dades que avui fem servir per donar una visió de la situació ens poden dur a generar una situació no volguda i reproduir precisament allò que volem evitar, encara no ho havia explicat. Intentaré ser el màxim de clara en la transcripció del meu pensament.

Les projeccions de futur, que és el que IntermónOxfam amb aquesta nota, sempre es basen en alguna hipòtesi. Com en tot, hi ha hipòtesis pessimistes, hipòtesis pessimistes i hipòtesis que se'n diuen realistes,entenc que per mitjana entre les altres dues. Poso un exemple clarificador: he calculat què pagaré, aproximadament, clar, l'any vinent d'hipoteca (sí, sóc una pringada). Per saber què pot ser que pagui, he fet diferents supòsits: que l'Euríbor es mantindrà igual (hipòtesi optimista), que pujarà (hipòtesi realista) i que pujarà molt (hipòtesi pessimista). He fet els càlculs i ara ja sé, aproximadament, de quin mal he de morir l'any vinent. A més, hauria hagut de tenir en compte altres variables, com que em quedi sense feina o que em retallin el sou (hipòtesi pessimista), que em quedi igual (hipòtesi realista) o que trobi una feina més ben pagada (hipòtesi optimista). Amb el càlcul de la hipoteca i del sou que em queda, doncs, puc avaluar quines són les meves capacitats econòmiques de cara a inversions (gimnàs, vacances i altres) per a l'any vinent.  Doncs el mateix amb l'economia i la política a gran escala.

Quan IntermónOxfam fa aquesta projecció i diu que si seguim amb polítiques d'austeritat tendim cap aquí, està obviant (i per tant, des del meu punt de vista, invalidant) la quantitat d'escenaris existents en un termini curt de temps. És a dir, d’aquí al 2025 és certament difícil que no hi hagi hagut canvis, i canvis, en molts casos bastant importants. I això vol dir que la política i les polítiques que se’n derivin seran diferents, per força, a les actuals. No estic dient que siguin ni millors ni pitjors, però segur que seran diferents.

Exemples d’escenaris que IntermónOxfam no ha contemplat o bé que no ha fet públic que hagi contemplat:

A nivell econòmic general:

A)     Un creixement de l’economia, basat en els paràmetres actuals. Més ocupació, més capacitat de gastar de molta gent, més consum, més despesa, més generació d’ocupació.... Per tant, increment de la recaptació d’impostos i taxes (directes com les rendes del treball o indirectes com l’IVA) i així més capacitat econòmica del Govern. Resultat: no cal, necessàriament, continuar amb polítiques de reducció del benestar (però això també té a veure amb la decisió política de qui és al govern que, no ho oblidem, encara respon a allò que la majoria de la població vol).

B)      Un creixement de l’economia basat en el decreixement. Començarem a viure amb menys. Amb menys de tot. Amb menys espai, amb menys diners, amb menys béns materials, amb menys despesa. Això, evidentment, pot portar a una situació de sobreestoc de producció i a la destrucció de més lloc de treball, de manera que és possible que calguin més polítiques de suport. Aquestes polítiques, però, no tenen per què reduir-se, en tant que es pot reduir en altres partides si no hi ha demanda per part de la societat. Priorització de les actuacions i de la decisió de despesa suposen l’increment  o el decrement de les polítiques de suport. És a dir, menys alta velocitat, més escoles.

A nivell polític general:

a)      Que ens quedem a Espanya. Des del meu punt de vista (i des del de molts economistes) això és la ruïna per a Catalunya, pel dèficit fiscal i, per mi, per la presa de decisions des del govern espanyol que ens impedeix a Catalunya fer altres polítiques més necessàries. Per exemple, el Pla Renove de cotxes. Per què hem de pagar la compra de cotxes en lloc de pagar les nòmines de l’administració?

b)      Que marxem d’Espanya. Els nostres impostos es queden aquí, ingressem més, repartim entre menys, tot magnífic. O no. Els primers anys seran complicats perquè, a més de patir algun atac a la nostra economia, ens calen infrastructures que encara no tenim.  Un exèrcit? Un cos diplomàtic com cal? Inversions en obra pública pendent des de fa dècades? Ja ho veurem, però n’hi haurà, d’això, segur.

A nivell polític europeu:

1)      Ens quedem a la UE

2)      Ens fan fora de la UE (i en aquest cas, en tant que no va tot junt encara, compto que també xuten a Espanya, ei).

3)      Ens quedem a l’euro.

4)      Ens xuten de l’euro.

A nivell demogràfic:

I)                    Hi ha un creixement de la població enorme, donat que tampoc no podem fer gaire coses més i ens dediquem a quedar-nos a casa i fer alguna cosa per passar l’estona. Cal tenir en compte també que els darrers del baby boom dels setanta, que són la meva generació, comença a procrear ara, tard i amb ganes. Estem tenint els fills quan gairebé hauríem de tenir néts.

II)                  Hi ha un decreixement important de població. Tant per emigració de la població que fa un temps va immigrar i ara se’n torna als seus països, com per part de la població nascuda aquí que es va a buscar un futur a qualsevol altra banda, com per part dels fills de les persones immigrades que ja van néixer aquí i que són catalans però que decideixen buscar-se la vida als països d’origen dels seus pares, unes quantes generacions de gent forta i preparada pot ser que marxi. I també pot ser que molta gent gran, seguint les passes de la gent que va venir en primera onada migratòria del sud d’Espanya, en el moment de la jubilació vulgui tornar a casa seva. Ens trobarem, doncs, amb un canvi en l’estructura social.

A nivell social:

                                 i.            Que s’enforteixin els vincles entre les comunitats i que es generin xarxes de suport informal, com poden ser els intercanvis de favors, els bancs de temps, les “mares de dia” (dones que fan de cangur dels fills d’altres mentre cuiden dels seus, sense cobrar), que redueixin l’impacte de les necessitats, per no dir de la pobresa.

                               ii.            Que s’entri en competició salvatge practicant l’estratègia del free-rider, és a dir, que cadascú miri per ell, sense avaluar les conseqüències de l’entorn.

Tots aquests aspectes no van per separat. Es combinen entre ells i generen tants escenaris diferents que és pràcticament impossible saber quina serà la situació l’any 2025. Fent una mica de combinatòria, tenint en compte que he plantejat 10 opcions diferents, però que en realitat són unes quantes més, perquè només les he fetes duals i almenys són triples (les tres hipòtesis que deia; aquí només n’hi ha dues), ens n’anem, ràpidament, a uns més de 50 escenaris diferents –Aa1Ii o Ab1Ii  o Ba1Ii o Bb2IIi.....

És evident que cal estar preparat pel que pugui passar, però poden passar moltes, moltes coses. I preveure només (o fer pública només) la previsió més negativa pot modificar la percepció i la presa de decisions d’un seguit d’actors (públics i privats) que poden acabar generant, precisament, la situació que es vol evitar. Així, si només es dediquen recursos públics a la prestació de serveis de protecció del més feble acabarem deixant de fer polítiques d’inversió en empresa, indústria, recerca, creació d’oportunitats per a tothom que són les que han d’aconseguir la reducció de la quantitat de població afeblida.

Llarg, ho sé. Però m’he explicat? 

Petites passes diàries (noctàries, de fet)

Deixeu-me fer de Paolo Coelho i dir una obvietat que sembli un gran pensament:

“Si és massa gran, et semblarà impossible. Fes-lo petit i et serà senzill.” 

A que sembla profund? A que serveix per a tot i, per tant, no vol dir absolutament res? Tant te’l pots utilitzar per un “repte de vida” com per jalar-te un pastís. 

Jo el faig servir, darrerament, per l’horari de feina. M’he canviat de torn i ara faig 12 hores d’una tirada. Quan arribes al curro i veus per davant 12 hores (segures, ei, no les que tots hem fet perquè s’havia d’acabar una cosa urgentment) et posaries a córrer en direcció contrària, encara que sigui cap al desert. Resultat? Trossejo les 12 hores en packs que se’m facin més digeribles. 

És a dir, jugo a paquets, vulgarment dit. Dos paquets de 6 hores, tres de 4, quatre de 3. No sumats. O un o l’altre. A vegades, segons el moment, certament. Així, mira, vaig fent. Ja en tenim un de menys, dos de menys... Ja tinc un terç fet o la meitat. I mira, no és que les hores passin més ràpides però almenys no se’m fa tan llaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaarg.... 

Espero que la meva filosofia de butxaca, tan profunda o tan cutre com la del Coelho i mil d’altres autoajudadors professionals (per cert, com se li pot dir “autoajuda” a alguna cosa que escriu algú altre? Autoajuda no seria allò que fem cada matí per decidir-nos a sortir del llit i posar-nos de cara al món, quan ens convencem que ho hem de fer encara que no vulguem?), us serveixi d’ajuda. 

Jo, escrivint això, mira, ja he fet un terç de la despesa del meu temps lliure, quan hauria d’estar dormint.

Moció de censura o imbecil·litat parlamentària?

Sóc politòloga. No és una declaració de principis. És un fet vinculat al post que faig avui.
Ja fa molts anys em vaig llicenciar en Ciències Polítques i de l'Administració, especialització en Relacions Internacionals. Ha estat una carrera molt útil per jugar al Trivial (ara a l'Atríviate) i l'Scrabble (ara Apalabrados).

Però o bé han canviat les regles del joc des de que jo vaig acabar la carrera o bé ens estan fent beure a galet i ens volen fer combregar amb rodes de molí.

Que en Rubalcaba presenti una moció de censura és tan útil com que jo escrigui una carta al President de Síria perquè deixin de matar-se.

En primer lloc, les mocions de censura han de ser constructives. S'ha de presentar una candidatura a President alternatiu. I qui es presentarà? Ell? O presentarà a la Rosa Díez? Perquè segons les enquestes espanyoles és l'única que té una certa credibilitat entre els seus votants....

En segon lloc, presentar una moció de censura per perdre-la és una imbecil·litat. I la perdran, segur. Perquè el PP té majoria absoluta. 185 diputats sobre 350. O bé els paguen una pasta (i tenint en compte el rotllo dels sobresous al PP quasi que hauran de fer una molt bona oferta, perquè algú es quedi tancat al bany, amb la grip, en un embús...) perquè no hi vagin o no votin o bé la moció està perduda d'avançada. Ni sumant tots els vots de tots els partits, tiraria endavant.

Que el Rajoy i el PP en ple se'ns pixa a la cara i diuen que plou? Sí. Que els socialistes ho estan fent tan malament com saben? També.

El PP està ple de corruptes i de gent que no s'hauria d'acostar a res que sigui patrimoni públic. Però lamentablement els dirigents que han passat per unes eleccions o per un judici després que s'hagin conegut alguns dels casos no només han sortit indemnes sinó que a més han guanyat les eleccions de carrer. No cal anar gaire lluny: al País Valencià (es diu així, que es fotin) la Rita Barberà i el Paco Camps van tornar a guanyar. I si va plegar el Paco és perquè li van demanar si us plau per favor i ja descobrirem algun dia a canvi de què.

Però el PSOE està ple de perdedors, de batalles intestines, de gent més antiga que la mamuta que han trobat a Sibèria. El Rubalcaba ja era ministre amb el González! I el que han oblidat és que les eleccions del 2011 no les van guanyar ells, les va perdre el PP per una mala gestió de la comunicació en l'atemptat de l'11 de març. I van repetir triomf amb tot de lleis que no els costaven ni cinc però que eren molt vistoses.

En resum, o millorem la cultura política del país (i aquí em refereixo al meu país, a Catalunya) i fem un curs accelerat també a la premsa o quan marxem tindrem els mateixos problemes.

I encara em pregunto com volen fer-me sentir espanyola. No tinc res a veure ni amb ells ni amb la majoria dels seus electors. Amb la resta, sí: som tots occidentals, mengem vedella i bevem vi. I ja està.

El concert (i l'orgull gai)

Ahir vaig anar al Concert per la Llibertat.
Després de 6 hores de tot, diumenge per reflexionar i dilluns per parlar (escriure).

Entenc que dissabte, al Camp nou, no anàvem només a un concert. Anàvem a fer una demostració de força de cara a la galeria i, sobretot, de cara a nosaltres mateixos, per reforçar-nos l'autoestima i per recordar-nos que som molts, molts més dels que diuen i volen i també que som diversos: nens, avis, senyores joves (moi mateixa, per exemple), adolescents amb acné, adolescents amb ferradura al cap, senyors i senyores de mitjana edat, noies i nois de mitjana edat, parlant en diverses llengües i d'origen diferent.
Molt bé, en aquest aspecte vam triomfar.
Em mola pensar que jo vaig formar part del 2014 en blau (al final del 4!).

I hi ha unes quantes coses que m'agradaria assenyalar:

-el moviment (o el que sigui que som) l'encapçalen o posen la cara dues dones. I es nota. Per una vegada els parlaments van ser unitaris i no hi va haver tot de senyors encorbatats o amb polo cridant com uns possessos des del micro, arengant a les masses (obreres, camperoles i independentistes). No. Una senyora, amb el seu vestit lilós, parlant clarament i pausadament. Un canvi bàsic, per a mi.

-Boig per tu s'ha convertit en un himne. Mira que és de les cançons de Sau que m'agraden menys, però s'ha de reconèixer que passarà a la història de la música catalana. I mira que el Pep Sala pot arribar a fer-la malbé cada cop que la canta. És increible com encara ningú no li ha dit: "Mira Pep, calla. Si vols, toca el piano, la guitarra o els nassos, però no cantis. Una granota ronca canta millor que tu". Si us plau, si algú el coneix, per caritat cristiana, que li digui.


- Vaig disfrutar com una enana amb en Fermín Muguruza i Gora Herria; amb Miquel Gil i el Jorn dels miserables; amb la Dharma i amb Sabor de Gràcia. Amb la Maria del Mar Bonet se'm va posar la pell de gallina i vaig recordar un concert a la Plaça de Bous de València de fa molts anys, on també érem més dels que deien i dels que volien, recordant en Guillem Agulló.

-La segona part per mi va ser un conyàs monumental. I un error descomunal, innecessari, de principiants (que no ho són) que se'ls escapés un activista propalestí encocat damunt l'escenari per bramar l'Estaca. He dit i repetit mil vegades que sóc favorable a la solució més intel·ligent i menys visceral: dos pobles, dos Estats. I Jerusalem ciutat de tothom, que també és meva com a catòlica que puc arribar a ser. Però no accepto que m'imposin, en un acte que no és seu, una proclama que no és el lloc ni l'hora adequada. Què hauria passat si hagués estat a la inversa i un sionista hagués cridat "Visca Israel"? Se l'haurien menjat en patatones. Però no és el fet d'això: és el fet que no tocava. No és tan difícil veure que no tot es pot fer en qualsevol lloc. Però potser devia ser la quota de la CUP, que no se'ls va veure per enlloc....

-Si la gent vol xiular al Ramoncín, que el xiulin. A veure si ens han de dir què podem xiular i què no. I més si a sobre es posa a cridar "Visca espanya republicana". Un altre a qui li han de canviar la medicació. La seva Espanya republicana que se la peli ell amb els seus socis, però a Espanya, no a un concert nostre. Tampoc no era el lloc. I si ve, que assumeixi que hi ha gent a qui no li sembli bé que no sigui capaç ni de fer l'esforç que sí que va poder fer un jugador de futbol de 19 anys: dir 6 paraules en català. O callar, que tampoc no és tan difícil, home.

Però hi ha unes quantes coses que crec humilment que puc aportar per a la propera que en fem alguna d'aquest tipus:

-Intentem, si us plau, coordinar-nos millor. Fer un concert per a tots els públics, amb grups que puguin agradar a tothom és molt, molt díficil. Però si a sobre ho fas en plena temporada de bolos d'estiu i de festivals musicals és pràcticament impossible. M'hagués encantat que Els Pets poguessin venir, igual que m'hagués agradat veure els Obrint Pas (però s'han separat, què hi farem). Però falta molta gent que hauria pogut voler-hi anar i que no hi va poder ser per compromisos anteriors. No sé si volien o no, ei, però què passa, per exemple, amb Mazoni, Manel, Standstill, La iaia, El petit de ca l'Eril, Els amics de les Arts, Estúpida Erika, Txarango, Samitier, Delafe y las Flores Azules,-.... Entre molts d'altres.

-Si alguna cosa caracteritza l'independentisme Ikea d'avui en dia (cadascú agafa el tros que més li agrada i el col·loca com li va millor i que se sàpiga: és bo, és intel·ligent, és raonable que sigui així. És el que té ser majoritari, que cadascú té les seves raons i poden ser diverses per convergir en un objectiu comú) és que som uns sosos del quinze. Una proclama única (Independència).  Ni una altra proposta de crit, a part dels suadíssims eoeoeoeooeeoeoeooe, que són un crit segur. Ni un "Guillem Agulló, ni oblit ni perdó" amb cara i ulls (només érem 4 els qui ho cridàvem); ni un "Ni França, ni Espanya, Països Catalans"; ni un res.
Atenció: necessitem guionistes per animar-nos una mica les festes. Som poc creatius, així a l'engròs. I amb poc sentit de l'humor. Fent broma sobre el tema vaig proposar "A por ellos, oe!" i ma germana es tronxava. Ara, els senyors de la vora em van assassinar amb les mirades. Que es fotin. Que aprenguin a riure una estona. La via ridiculista és la que ens ha mantingut vius i desperts moltes vegades.

-No hi havia ni morros de llúdriga, ni llengües d'alosa, ni melsa de ocelot. Dissidents!


-4,20€ no són preus populars, que ho sapiguen els del Barça. Com que podies entrar menjar i aigua, res a dir. Si compraves al bar és perquè volies. Però els dels Barça han perdut una oportunitat única per quedar com uns senyors i a) deixar el camp, no llogar-lo i b) reduir preus a les barres. Però vaja, és un club privat i ja li passaran comptes els seus socis. Per cert, Rossell dimissió! Per si de cas.

I seguiré, seguiré. Però necessito pensar una miquetona més. I això va lent. Ah, sí. De l'orgull gai ja escriuré alguna cosa. Quan tingui temps. Però el camió d'ERC, feia peneta. Que surtin de l'armari, que s'hi arnaran, tan tancadets.

Per a les beques, un 7.

Ok, sí. Ho ha dit en Wert i per tant ho hem de cremar a la foguera. Però perquè ho digui en Wert no vol dir que sigui dolent (sempre). En el 99% dels casos el que diu el Wert és un autèntic despropòsit, una estupidesa o bé un delicte. Però ves per on, hi ha 1% que l’encerta.

I en aquest cas, des de la meva perspectiva de becada en l’època universitària, el mínim que s’ha d’exigir és un 7 per rebre beca.

El fet de ser pobre no pot ser un argument per no anar a la universitat. El fet de ser un vago, sí. O de no tenir prou capacitats (per dir-ho elegantment; així, en planer, ser ruc com una sabata). La universitat no és un aparcament de 5 anys fins que l’individu/a es decideix a fer alguna cosa profitosa amb la seva vida. I per profitosa entenc moooooltes coses, no només el curro remunerat.

Que els rics tenen avantatges? Oh, déu meu, quina sorpresa! Mira, n’hi ha que no paguen ni impostos, toca’t els nassos. Sí, ja ho diu l’Eduardo Mendoza a Sin noticias de Gurb:” als barris rics la gent fa més bona cara, va més ben vestida, està més grassa i sembla més feliç. No entenc per què n’hi ha que volen ser pobres”

Però tornem a les beques. Les beques surten dels impostos que paguem (alguns gustosament, d’altres no tant) entre tots. I no em dóna la gana que amb els meus impostos paguem a algú perquè aprengui a jugar a la botifarra, a Màgic, a fer aigua de València o a ser l’amo/mestressa del bar. Que no tots els becats fan això? Evidentment. Però m’hi jugo un pèsol que no són els que protesten pel 6.5 (i jo demano un 7) per aconseguir una beca.

Treure un 6.5 requereix treball, esforç i voluntat. No demana molts diners. No demana molta intel•ligència. Demana constància. I això és el mínim que se li pot exigir algú a qui se li paguen els estudis. Que és el mateix que els pares haurien d’exigir als seus fills quan els paguen ells o bé els mateixos estudiants quan es paguen els estudis. Però bé, cadascú amb els seus diners fa el que vol. I els dels impostos també són meus. I jo vull un 7, com a mínim.

És més. Penso que amb aquest 7 l’estudiant té dret a una beca que vagi una mica més enllà de la matrícula i els llibres, perquè per estudiar cal menjar, vestir-se, moure’s, anar al cine de tant en tant, poder sortir a fer una copa i aquestes coses que fan que la gent sigui relativament normal. Per tant, la beca hauria de cobrir el cost d’un any de vida (o dels anys que sigui becat) de l’estudiant en qüestió, incloent, evidentment les despeses derivades de la universitat.

Però pagar la beca a un pavo o una pava que es facin una carrera de primers, no. Pagar beques a repetidors, no. Pagar beques a ganduls, no.

Visca la incorrecció política!

Horaris del XIX al XXI

Finalment he deixat de ser una càrrega per a la societat i torno a ser un ésser productiu. És a dir, finalment he trobat un curro que em paguen, a final de mes, per fer. I fora de casa. Espectacular en l'època que vivim. Sóc de les que he sortit de l'atur i que no ha estat amb els peus per davant (humor negre, sí, i què?).

I la tornada a la realitat laboral fora del domicili (aquells que em coneixeu sabeu que he intentat montar una empresa i que tot plegat ha anat pel camí del pedregar) m'ha fet constatar el que ja pensava però que mai no havia aconseguit sistematitzar en idees concretes.

Senyors de la patronal, senyors dels sindicats i senyors del govern, em sembla que la meva política laboral és més interessant que la seva. O almenys jo en tinc, que no es pot dir el mateix de vostès. A disposar.


Estem fent horaris del segle XIX (19, no xix) en ple segle XXI (21, no xxí). Ens segueixen contractant per fer 8 hores diàries, com un element donat per suposat, com si no poguessin haver-hi altres horaris laborals. I no em refereixo a les jornades reduïdes, a les mitges feines, a les feines compartides o a altres formes d'esclavisme que els amics nòrdics i centreeuropeus del nord han inventat. No. Em refereixo a les jornades normals i corrents dels treballadors normals i corrents. Per què hem de fer 8 hores? Quin és el gran argument? I rebusques i rau en el moviment sindical i comunista del s.XIX, quan es va aconseguir la fita de les 8 hores de treball, 8 hores de descans i 8 hores de lleure. D'acord, en aquell moment això va ser un èxit, un triomf i un totelquevulgueu, però ara a part de ser mentida està desfassat.
Parlant sempre del món occidental (no estic pensant ni en les fàbriques de Bangladesh, ni en els tallers de la Xina ni res semblant, sinó en empreses del primer món, d'acord?) en el qual hem aplicat tecnologies que incrmenten la productivitat del treball, per què hem de treballar (o ser a la feina) 8 hores?

És absurd.

En primer lloc, no conec ningú que sigui productiu 8 hores. En realitat, en el millor dels casos, la gent que treballa per compte d'altri (els autònoms i altres animals no tenen horari de treball, no és que siguin més productius) està al seu lloc de treball 8 hores. Però és productiva, a tot estirar unes 6 hores, com a molt moltíssim. Però cal estar 8 hores en algun lloc concret gastant cadira, llum, vista i altres.

En segon lloc, les tecnologies fan que sigui molt més eficient la feina. Els coloms missatgers ja no tarden dies en arribar per portar-nos la informació. No cal enviar faxos ni escriure mil còpies de la mateixa carta per a mil clients. No hem d'arxivar documentació escrita a mà en arxivadors eterns que són una mena de laberint per trobar coses si no s'arxiva molt i molt acuradament. A data d'avui fas una cerca dins l'ordinador i hi trobes fins i tot el que no buscaves. No ens cal fer hores de recerca en biblioteques o viatges a l'altra punta del món per consultar documents. La majoria els pots trobar a la xarxa. No cal que una persona estigui constantment teixint, les màquines ho faciliten; no cal estar posant tots els claus a mà, hi ha màquines que ho fan. Però estem 8 hores fent coses que podríem fer molt millor en 6.

En tercer lloc, és mentida això de treballar 8 hores, 8 de descans i 8 de lleure. O jo no sé calcular o a mi em surten en negatiu. Anar a treballar, dinar a la feina i tornar de treballar jo no ho considero ni lleure ni descans i a mi això em representa que la jornada laboral, de cop i volta, se m'ha convertit de 8 a 11 hores. Una de dinar, una d'anada i una de tornada. Però seré generosa, suposem que només me'n costa mitja de desplaçament: igualment estem en 10. Ja no en tenim 8 de lleure o 8 de descans perquè les 8 de feina ara ja són 10. Quan arribes a casa cal menjar i vestir-se l'endemà, no? Això vol dir que un  hom (o una doma, habitualment) ha de pensar què menjar, comprar-ho, cuinar-ho, rentar els plats, rentar la roba, estendre-la, planxar-la, posar-la als armaris.... i jo això tampoc no ho compto dins les meves hores de lleure ni de descans. Què li posem, va? Dues hores diàries, en total? Deixant de banda la resta de la feina de casa, que ja es fa un altre dia, si pots. Doncs tenim que hem passat a treballar 12 hores, així, com si res, i ja no en tenim 8 de descans o de lleure. D'on les treiem? De dormir? De llegir? De quedar amb els amics? De quedar amb la parella? D'escoltar música? D'anar a passejar amb la iaia?

Quarta cosa, treballar fora de casa val molts calers. Bona part del que et paguen per anar a la feina l'has de reinvertir per anar a la feina. Entre transport, menjar (si te l'emportes no et surt gratis, ei, però surt molt millor), vestuari (no hi pots anar amb pijama, clar) i complements diversos (la recollida de calers per la companya del departament de finances que espera un crio i li fem un regal; la recollida de calers pel company de logística que fa anys; el sopar de la vieja de comptabilitat que tothom salta d'alegria perquè finalment es jubila...) doncs et surt una pasta anar a la feina.

Resum: per què no ens civilitzem i fem uns horaris laborals més reduïts? Però com a sistèmic, no com a puntual. Si treballéssim, per posar un exemple, 5 o 6 hores diàries tindríem uns quants beneficis immediats:
-reducció de la despesa d'anar a treballar
-increment del nombre de torns que es poden fer si és imprescindible que hi hagi algú al despatx, fàbrica, telèfon o garita 24/7 o de 9 a 21 (que ja m'explicaràs per què, a no ser que siguis una empresa que treballa amb la gent de Hong Kong cada dia)
-reducció de les baixes laborals i de l'absentisme presencial. Es podrien fer les coses personals en horari personal i no et caldria haver de fer les gestions bancàries en hores de feina (o les de l'administració o les del dentista o negociar amb la mestra del teu fill si és que és un penques o és que té alguna mena de transtorn)
-reducció salarial. Sí  i què? També haurien de baixar els preus. Ara, que no tinc clar que hagin de baixar, igualment, perquè es pot cobrar per feina i no per hores de ser-hi, però això ja és un altre post.
-increment del benestar personal, perquè tindríem temps lliure, temps de ser, no temps de produir.
-increment de l'associacionisme, de l'esport, de la lectura, del passeig, del nombre de nens i nenes que neixen....

Assassinat neuronal i moral

Que la tele mata neurones és evident. Però tot mata neurones. De fet, les neurones, com tot el que està viu, moren. Però no per veure la tele en concret, sinó perquè el fan a la tele és per tallar-se les neurones directament i patir menys. Podria optar per no veure-la, ho sé. I ho faig, ei. Però és que sóc una anunciaddicta.

M'encanten els anuncis. Igual que una de les meves grans aficions és fer turisme pels supermercats dels llocs que visito (dels mercats també, però els supermercats és on la gent compra, habitualment; als mercats s'hi va a buscar les coses especialment bones, però no hi vas a comprar les galetes, el sabó de rentar la roba o el xampú del gos) una de les meves addiccions són els anuncis. Per què? Perquè tinc la teoria que reflecteixen la demanda i l'oferta de productes, serveis i valors de la societat on s'emeten. De la mateixa manera, destapen temes curiosos i en tapen d'altres. Estereotips, costums i hàbits es veuen en els anuncis de la tele.
I això em porta al tema que desenvolupava mentalment aquest matí mentre caminava per Sant Antoni amb les meves ulleres de sol rosa: per què putes hem de ser sempre joves, prims, sense taques, sense arrugues, sense canes, sense ulleres sota els ulls, sense pèls a les cames, a les aixelles o a la sotabarba?
Tinc una genètica fabulosa que fa que a la tendra edat de més de 35 anys no tingui arrugues. Mira, tu, sort de la pell de la meva mare, que tampoc no en té gaires. Ara, això no treu que hagi de controlar les pigues que apareixen així, rotllo taca de xocolata a la samarreta blanca. Però tinc estries, a munts. I cel·lulítis. I canes. Com la immensa majoria de dones sanes i normals d'aquest món. Perdó, d'aquest món desenvolupat.
I què? Què passa? No em puc fer gran? Quin mal hi ha? El meu cos no resisteix el que resistia quan en tenia 20, ni 28, ni 33. I juro que em reventa. Però tampoc no sabia coses que ara sí que sé, tampoc no tenia els problemes que ara tinc, tampoc no m'havia pegat les festes que m'he anat pegant progressivament (entre d'altres maltractaments deliberats que li he fet al meu cos, pobre).
No em penso posar a règim perquè a la tele em destrossin amb anuncis de Biomanan (substitueix dos àpats al dia i t'aprimaràs. No et fot: no mengis i també t'aprimaràs. I surt més barat).
No em posaré cremes untuoses i mentideres (els dermatòlegs ja han explicat que el caviar, l'or i les polles en vinagre no s'absorveixen per la pell) per dissimular les meves fantàstiques ulleres. Ara, potser miraré de dormir més o millor.
Em depilo perquè mira, perquè d'això no m'escapo de la pressió social, però en part em foten una enveja les nòrdiques que són capaces de semblar un ós polar en ple estiu!
No em posaré tetes ni m'operaré per treure'm la cel·lulitis ni res que se li assembli. Entrar al quirofan és perillós: no s'ha de fer per esport, sinó per salut. I la cel·lulitis molesta, vale, però no és una malaltia que pugui portar a l'amputació de les cames.
I el que és més fort és que miro de cuidar la meva imatge, de no engreixar-me en excés, de no fer excessiva mala cara, de portar roba que em faci sentir atractiva. Però atractiva no vol dir ni jove adolescent, ni prima fins als ossos, ni espellada com un pollastre de Nadal.
Us sonen les dones pneumàtiques d'Aldous Huxley? Doncs això.

Entrades pendents

Salutacions cordials,
aquest és un post d'organització mental.

Fa un munt de dies que penso que haig d'escriure un munt de coses que em passen pel cap. Però ara que finalment tinc una feina remunerada (perquè de treballar, lamentablement, sempre he treballat; el que passa és que no em pagaven per fer-ho, diríem) vaig de cul.
Estic re-aprenent a sobreviure en horaris que et fan anar de corcoll i encara no he sabut posar el correu electrònic, el fb i el bloc dins d'aquest calendari horaril.
Total, que faig un llistat dels temes pendents que tinc per a veure si entre demà i durant la setmana tinc temps de donar-los dues voltes i semblar, altre cop, una mica humana.
Si voleu, podeu votar els que us semblin més interessants. També podeu fer propostes. Però ja dic ara que faré el que em semblarà.
Precisament un dels temes és la "participació ciutadana en la política".
Un altre és el concert que es prepara al Camp Nou amb en Lluís Llach i d'altres.
Un tercer és les classes socials a l'actualitat: anàlisi redundant de la hipocresia i l'autoengany personal (sembla un llibre d'autoajuda; mira que si el col·loco....)
Un altre seria relacionat amb l'economia i la gran construcció lingüística que és "l'economia real". És tan interessant i curiosa com els "problemes reals de la gent".
I un que tinc coent-se a foc lent és per preguntar per què putes vivim enfaixats en conceptes del segle XIX quan estem al segle XXI.

Ala, escrit he escrit. Que tingui cap mena de valor ja és un altre tema. Ah! I em quedarà pendent també el post sobre el valor, els valors i les valoracions.
La foto no té res a veure, però em feia il·lu posar alguna foto i mira, m'ha sortit una de bitllets que a veure si ens arriben una mica més a tots.

Petites manies particulars

Entenc que tothom té les seves, de manies, però és que les meves són ridícules però existeixen.
Per als que em coneixeu, avís per a navegants. Per als que no, així us feu a la idea de quina pinta dec tenir.

-Sóc habitual de posar compactes i escoltar-los, desordenadament, a trossos i sense cap mena de criteri a l'hora de seleccionar què escoltaré primer i què després. No és estrany que en el meu equip de música de 5 cds que em van portar els Reis fa mil anys a casa ma mare i que mai no he agraït prou hi hagi al primer Offspring, grunge, al segon Fischerspooner, tecno, al tercer els Obrint Pas, al quart la Britney Spears i al cinquè els Sau. Ara, em posa malalta que després quan obri una caixa no hi hagi el CD que diu la caràtula. Com em trobi un CD d'Ocean Colour Scene dins la caixa de Nirvana hi ha un assassinat.

-M'importa un rave si els plats queden per rentar d'un dia per l'altre i fins i tot dos o tres dies, si hem anat de cul. Els recullo una mica, deixo la cuina presentable per poder arribar a agafar el que queda net i ja netejarem quan tinguem una estona lliure. Però com hi hagi una forquilla neta al lloc de les culleres o un ganivet estigui de turisme per les forquilles em putejo de mala manera. El mateix em passa amb les tasses i els gots. Cadascú té el seu lloc i no sofreixo que es barregin. Els plats tenen prohibit mantenir relacions amb altres gammes de plats: fondos amb fondos i plans amb plans.

-Els llibres són una de les meves grans passions. Els llegeixo desordenadament i cinc alhora. D'aquesta manera sempre n'hi ha un que puc agafar, estigui de l'humor que estigui. Fins i tot, en atacs de locura, he estat capaç de prestar-ne a algú (sempre apuntat a la llista negra fins que me'l tornen). Però si trobo una pàgina doblegada se senten els crits a Birmània. Hi ha punts de llibre. I si no, es poden construir amb un miserable post-it. O amb un trosset de paper.

-Acumulo la roba que he portat durant el dia en una pila sobre el "galan de noche" que vaig robar de casa mon pare. Allà s'hi pot passar dos, tres, sis o els dies que faci falta. De fet, fins que busco per posar-me una peça concreta i la molt estúpida encara està allà, tirada. I en canvi, després el procés és inversament proporcional: de la rentadora a l'estenedor, de l'estenedor a la taula de planxar o de plegar i d'aquí a l'armari en menys de 24 hores. Per què? Perquè em sulfura la roba neta tirada a qualsevol lloc.

-Puc no fer el llit en una setmana. L'estiro i santes pasqües. Total, hi dormim sempre els dos mateixos, quin problema hi ha. Ara, quan m'hi fico totes les mantes han d'estar perfectament estirades i sense cap arruga. I tots els calaixos de l'habitació perfectament tancats, igual que les portes dels armaris. La qual cosa té la seva gràcia, tenint en compte que són de l'Ikea i que d'això no tanca res ni de conya.

-Tinc el meu bloc abandonat durant mesos, sense cap mena de problema. I falta que ma germana em renyi per posar-lo al dia immediatament i escriure com una posseïda. Potser és que em feia falta entrenament mental?

La planificació desplanificada

Ahir vaig fer una de les coses que més m'agraden i alhora de les que em genera més feina: dinar a casa la meva mare amb els meus germans i els meus nebots. Felicitat absoluta carregada de responsabilitats: atipar-me com una lladre dels plats excel·lents que cuina ma germana (ahir, fideuada i bistecs amb suc, més la mona que mon germà li va portar al meu fillol); fer una sobretaula digna i divertida; fer una partida de botifarra que vam guanyar per golejada; arreglar un calaix d'una caleixera de mon germà per ordre de la meva mare; intentar mantenir l'autoestima d'una nena preciosa de gairebé 11 anys i prometre al meu nebot que anirem a patinar. Dit així, sembla poca cosa, però no ho és pas. El nivell de discussions és d'un to tan profund que tant ma germana com jo vam acabar arribant a la conclusió que no escrivim als nostres blocs respectius perquè el resum de les nostres sensacions, pensaments i idees és: a cagar a la via. A cagar a la via tot.

Per tant, planifiquem-nos. Planifiquem-nos per anar a cagar a la via d'una manera ordenada. No m'agrada compartir gaire res (i encara menys trossos de via per anar a cagar: que cadascú tingui el seu, ben ordenadet i ben posadet). Atenció: el paper de vàter se l'ha de portar cadascú, això sí. I no val allò típic de "va, deixa'm un clínex que se m'acaben d'acabar". No. Ordre. Un rotllo per cap. I després cadascú amb la seva galleda plena de l'aigua de fregar el terra, ala, a esbandir la merda que ha deixat. Com a metàfora, mira, se m'acaba d'acudir i potser fins i tot tindria un cert efecte. En realitat, tampoc no faríem malbé res: les línies de la Renfe tampoc funcionen habitualment; no els vindrà d'una mica més de merda.

Però en realitat jo volia explicar-vos el meu procés de planificació (com que em van renyar ahir per no escriure, avui m'hi poso). M'encanta planificar-me la setmana. És el millor moment. M'assec, penso que vull tenir fet al final de la setmana, i ho poso per escrit. No per hores, no per dies, no per moments. Sinó per projectes. És a dir, per posar un exemple. Si el que vull és tenir la casa neta (un dels meus somnis més recurrrents) agafo la meva targeteta de ratlles del col·le i escric: casa neta. I a sota tot el que cal perquè la casa estigui neta. Que si la catifa, que si els vidres, que si la nevera per dintre o per sobre, que si els armaris de la roba.... I al llarg de la setmana vaig ratllant allò que he fet. El que no, queda per a la setmana següent.
Dit així sembla bastant imbècil, ho sé, però plantejat de cara a la feina i de cara a la pròpia disciplina és fantàstic. I per què no li poso ni dies ni hores a les feines? Perquè no sé si podré fer-ho exactament el dia que dic que s'hauria de fer i això em generaria sensació de fracàs i de deixar-ho. No sé si podré dilluns al matí a les 10 netejar la nevera (recordeu que segueixo a l'atur, lamentablement). Però segur que hi haurà algun moment durant la setmana que sí que ho podré fer. Doncs per què m'haig de fustigar si dilluns a les 10 finalment me'n vaig a buscar a la meva germana a la feina per fer un cafè amb ella amb els seus 20 minuts de descans i aprofito per portar-li uns tàpers que li poden fer servei? O per què m'haig de sentir malament si en lloc d'estar tancada a casa en un dia de sol radiant em dedico a fer la ruta dels locals que crec que poden servir pel meu projecte?
Planificació desplanificada, aquest és el concepte. I si al final de la setmana hi ha més coses fetes de les que no, he triomfat. I així anar fent.
Resultat, un post coacher baratu: anem a cagar a la via planificadament, seria el resum. Això sí, es pot fer durant tota la setmana.