dijous, d’agost 18, 2011

Olelé, olalà, ser del Barça és, el millor que hi ha! En festes de Gràcia, clar!

O no! Però vaja, és el que sóc! Del Barça! I sí, què passa, independentista també. I alhora era gracienca. Fins el dia d'avui, que m'han expulsat de Gràcia. Jo anava a les Festes de Gràcia. Cada any. Saludava. Anava de carrer en carrer i coneixia la gent. Devia ser que era jove. I que hi vivia. I que no teníem el collons de turisme de Ryanair (el mateix que ens permet a nosaltres anar a sopar a París, per cert).
Avui he anat a Gràcia, com he fet sempre que he pogut. Esperava, com sempre, saludar, beure'm unes canyes amb uns amics, prendre'm unes cerveses amb els meus coneguts (que no tots són amics, ei!), anar de carrer en carrer veient les diferents ornamentacions i les hores que les veïnes i els veïns hi han dedicat.
I he vist poques coses. A Tordera han robat els Beatles. A Verdi només han decorat de Providència un tros amunt. A Providència hi havia el Bob Esponja!!!!!!!!!!!!!!! A la Plaça Rovira hi havia unes guitarres minses; al Sol un envelat. Què coi ens ha passat? Qui m'ha robat?
Aiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiixxxxxxxxxxxxxxx.
En total he descobert que m'han robat ser gracienca. Que dius, doncs mira, des que visc a Sant Antoni hauria de ser capaç de superar-ho. Però no. No ho sóc. És com si m'arrenquessin un tros de l'ànima cada cop que pujo a Gràcia i veig més guiris que Teresines. És com si em robessin una mica més la ciutat cada cop que veig un carrer destruït per una colla de descerebrats que no recorden que això ho fa la gent del carrer pencant hores i hores. És com si deixés de ser la meva ciutat per esdevenir un simple espai nul, absolutament asèptic, mediocre, cutre, brut, patètic, pres per hordes de turistes desesperats, ansiosos d'una fotografia típica amb la boina i el toro, o de cretins dels barris alts i baixos que busquen desaparèixer en la massa total de Gràcia.
Veig el partit del Barça mentre escric aquest post. Sento en els dits dels peus (que és on tinc jo l'ànima) les festes de Gràcia que he intentat viure aquest vespre.
I és això.
La glòria del 3 a 2 momentani. La misèria de les festes de Gràcia. El somni de fotre'ls. El desig que no ens fotin.
I per cert, per si de cas, guanyarem. O no. Però sempre els vencerem. No ens coneixen prou. O sí?


dimecres, d’agost 03, 2011

Sobre candidats a Madrid

No solc fer-ho, però mira, aprofitant que és l'estiu, em dedico a parlar de política de partit.
Fa uns dies que s'especula qui ha d'encapçalar la llista a les eleccions de Madrid. Que si Bosch amunt, que si Ridao avall, que si Requejo a la banqueta...
Aquest matí la companya Llansana deia, a la ràdio (o sigui que no és secret) que "a Esquerra s'ha entès malament l'assemblearisme i que una cosa és triar el President del partit i que una altra és voler prendre decisions sobre tot. Ja hem triat el president, doncs ara que triï ell el seu candidat". Dona, companya, diga'm rara, però em sembla que això és, precisament, entendre malament l'assemblearisme. I de fet, haver-ho entès tot malament.
En primer lloc, no hem triat president, encara. Només hi ha una candidatura i, per tant, se sap qui serà, però encara no se l'ha triat. És a dir, encara no se sap quants vots a favor, quants en blanc, quantes abstencions, quants nuls. Jo diria que és un pas, si més no, interessant de fer.
En segon lloc, el candidat a qualsevol lloc, excepte aquells que fan referència a la seva vida privada, del President del partit i que tenen a veure amb el partit, per exemple les candidatures de les llistes, no són seves. Són del partit. Dir que "el President ha de poder triar el seu candidat" és com dir que el representa a ell, no al partit. I em sembla com a que poc democràtic, així pel cap baix.
Estaré més d'acord o menys amb en Ridao, però no se li pot negar solvència intel·lectual, capacitat de treball, honestedat i, fins i tot, coneixement d'allò que fa. Una sorpresa força grata en el món de la política actual. Ara que se'l coneix, ara que tothom (o molta gent, si més no) li reconeix més virtuts que defectes, va i el canviem. Amb un parell, tu. Més xulos que Harry el brut dient "make my day!".
Però vaja, deu ser que jo de política no n'entenc pas gaire...
Això sí, a gust em quedo, en el meu bloc.