El silenci dels claustres, Alicia Giménez Bartlett

Després de tenir un excés de feina durant uns quants dies (de la feina que es cobra i de la que no; de la que et paguen per fer i de la que cobres si no la fas en forma d'escarbats i roba bruta... professioanl i domèstica, en definitiva)durant els quals no he tingut temps d'escriure ni una sola ratlla digna, avui, diumenge, intento reprendre l'hàbit d'escriure per plaer.

El silenci dels claustres, d'Alicia Giménez Bartlett, va ser una de les adquisions de Sant Jordi. Intento, sempre que puc, llegir les versions originals, però per dos motius aquest cop em vaig comprar la traducció. El primer d'ells és que per Sant Jordi només compro llibres en català; tinc la resta de l'any per comprar llibres en altres idiomes. El segon és que no havia llegit res d'ella abans i per tant no tinc cap mena de prejudici ni a favor ni en contra de la seva manera d'usar la llengua en castellà.
Per tant, vaig aprofitar que Destino l'havia editada en català i me la vaig comprar.
La veritat és que havia sentit a parlar tant de l'inspectora Petra Delicado que ja tenia una certa curiositat a veure si era tan gran com la descrivien. I la veritat és que té coses molt bones. Però també en té algunes de no tan bones i algunes d'agafades pels pèls.
Comencem per les bones: és una història original. Que segrestin la mòmia d'un beat del segle XV té la seva gràcia. Que un convent de monges sigui l'escenari principal del crim és curiós. Que reconegui la magnificiència del monestir de Poblet i la calma i la pau que s'hi respiren, així com la meravella de la seva construcció és fantàstic.

També com a bones té la descripció de la policia espanyola. Té gràcia que reconegui que els inspectors de policia espanyola es passen la meitat de la investigació al bar, bevent cerveses i whiskis. No sé què deu fer el cos dels Mossos d'Esquadra, tant insultats darrerament, però vaja, si la policia espanyola funciona així, sort que els han rellevat... Descriu un cos masclista, antic i caspós, tot i que ho vesteix de modernitat. És una inspectora, d'acord, però amb tots els tics d'un mascle que fa les coses PC.

Com a regulars, la investigació. És per una autèntica casualitat que troba la clau al misteri. I això no lliga. Dóna a entendre que el procediment que fan servir és rigorós i meticulós però alhora, seguint aquest procediment en un moment determinat una casualitat fa canviar tota la investigació i dóna la resposta correcta. Entenc que, en una investigació per assassinat o segrest la casualitat també ha d'existir, com la intuïció i la pràctica, però en aquest cas, massa, massa casual, massa agafat pels pèls.
També regular la descripció dels nens. Els nens són nens i es comporten com a tals, però vaja, no són bitxos estranys que tenen motivacions malèfiques. Només són nens.

I com a agafat pels pèls... Per què el fet que sigui una dona la investigadora, la Petra Delicado (està bé el joc de paraules del seu nom, s'ha de reconèixer), ens ha de fer llegir els seus dubtes existencials entre ser una bona policia i una bona madrastra? Per què, sistemàticament, ens trobem amb personatges femenins que volen ser justificats a través dels seus dubtes diguem-ne concialiadors? Per què els homes policies no tenen aquests problemes? Per què la resta de personatges, masculins en la seva major part, excepte les monges, no es plantegen si són uns bons pares, uns bons marits, uns bons el que sigui?
Per què omple pàgines i pàgines del seu sentiment de culpa que ofega a cops de whisky? Tot i això, la relació de parella està prou ben reflectida, ho haig de reconèixer.

Situa l'acció a Barcelona i la descriu, però comet errors importants.

Error 1: Als districtes no hi ha regidors d'urbanisme, hi ha consellers o conselleres de districte que tenen temes assignats i aquests pobres consellers o conselleres no hi són pas tot el dia, perquè d'això no en mengen, només cobren dietes força miserables, tot i que s'hi deixen moltes hores després de les seves feines.

Error 2: Per què incorpora una trama en la que deixa la burgesia catalana com un drap brut (així, en genèric, tota la burgesia catalana, com si fos un ésser únic, en lloc d'un grup heterogeni), i després aquesta trama queda tan mal resolta?

Error 3: coneix Barcelona, però no tant com caldria per a poder intentar descriure-la amb tants pèls i senyals... És impossible alguna de les accions que descriu, perquè la mida dels carrers no ho permet...

En resum, m'ha agradat. Per ser el primer que llegeixo de la Giménez Bartlett no m'ha decebut. Però no correré a la llibreria a comprar-me el següent.
Em sembla que torno a estar en la meva fase molt crítica... Hauré de tornar a prendre'm vacances de novel·la negra i tornar al gènere fantàstic...