Apriorismes estúpids (3): nosaltres ho compartim tot

Mentida! O pitjor, quina error!
Quan sento una parella que diu "Nosaltres ho compartim tot" ja tremolo. Vol dir que hauré d'aguantar durant una bona estona un seguit de tòpics sobre com de bonic és compartir-ho tot i fer-ho tot junts i que cadascú perdi la seva identitat per esdevenir una massa informe sense criteri i sense entitat pròpia. Són aquella gent que quan li dius "Ei, anem a sopar?" et diuen, "No, que ell/a té un sopar de feina i no podem venir, perquè sense ell/a no puc venir"...
Són aquella gent que ho comparteixen tot, tot i tot, fins al punt que no se sap qui és qui. Comparteixen idees, comparteixen gustos, comparteixen colors, comparteixen plats als restaurants... i acaben anant a llocs que no els agrada a cap dels dos, escoltant música que els pot arribar a horroritzar i veient pel·lícules que els semblen horribles. Perquè ho comparteixen tot i, per tant, cap dels dos tria.
En les feines domèstiques també diuen que ho comparteixen tot. Au va! Tothom sap que les feines, com els gustos, cadascú té les seves. I ja va bé, perquè així hi ha especialització i cadascú sap què ha de fer sense que aquest "compartir" acabi suposant un "no fer".
D'altra banda, la casa la sol portar un. O una. I l'altre/a col·labora. No dic ajuda (que es dóna; hi ha molts casos en què un/a porta tot el pes de la casa i l'altre/a només ajuda, de tant en tant dóna un cop de mà... i encara se li ha d'agrair, com si fos un favor que es fa a un desconegut). Qui decideix què es menja, com es menja, quan cal anar a comprar, quan falten bombetes, el control de les factures, els pagaments, els ingressos, quan cal netejar el bany, quan les cortines han d'anar a la rentadora, quan s'han d'espolsar les catifes... és qui porta la casa. Que l'altre/a hi col·labori, fent les feines que toquen i assumint com a pròpies les feines, no vol dir que es comparteixi. Vol dir que es col·labora.
A casa meva no ho compartim tot. I contenta, tu! Jo tinc els meus compactes i ell els seus. Jo tinc els meus llibres i ell els seus. Jo tinc els meus gustos i ell els seus. Això vol dir que jo puc agafar els seus compactes, llibres, pel·lis, jocs de la Play quan em vingui de gust, només faltaria. I a la inversa, evidentment! Però el que és seu és seu i el que és meu, és meu. I s'ha de respectar. Perquè per sort encara tenim identitat pròpia i gustos diferents. Perquè si no seríem uns avorrits compartidors... I així ens complementem, no ens ocupem, l'un a l'altra!