divendres, d’abril 10, 2009

En dos dies: Vilafranca de Conflent i Montlluís

Tinc la desgràcia de ser massa pobra per tenir una segona residència (amb prou feines tenim la primera i és més aviat petiteta... sembla la casa dels Pin y Pon), però tinc la sort de tenir allotjament gratuït a diferents pobles i ciutats. Un d'ells és Puigcerdà, on una bona persona ens permet aparcar-nos-hi cada cop que les ambulàncies de Barcelona aconsegueixen que perdem l'equilibri mental. Així, de tant en tant, carreguem el cotxe, la paciència i la cartera, agafem l'E-9, ens atraquen al Túnel del Cadí i ens plantem, després de marejar-nos per la zona de Berga, a Puigcerdà.
Des d'allà, ens escapem cap a la Catalunya Nord, a saludar els compatriotes de la zona nord.
A mi és una zona que m'agrada molt, la veritat, però un consell: tot i que Montlluís és més a la vora que Vilafranca de Conflent, primer aneu a Vilafranca. És més bonica, més cuidada, més sencera que no pas Montlluís. Montlluís té unes muralles d'un fort militar que encara es conserva. De fet, les instal·lacions de l'exèrcit són presents a tot el poble (no és gran...) i hi ha moltes zones a les quals no es pot accedir, perquè estan reservades als militars.

A Vilafranca es poden visitar les muralles, el riu, el castell de dalt de la muntanya i tots els carrers, carrerons i corriols de l'entorn. Veure les esglésies obertes és més complicat... No deixa de ser un bonic decorat, amb tot de banderetes que pengen, en una ciutat que ha estat declarada patrimoni de la Humanitat per la Unesco.
Una bona opció és agafar el Tren Groc (Train Jaune), que fa el recorregut des de la Tor de Querol fins a Vilafranca de Conflent i us estalvieu una carretera que està en unes condicions deplorables. Els horaris són còmodes i passareu per uns paratges naturals magnífics, com són els Pirineus. Per menjar: a mi, com que la cuina francesa, amb molta mantega, molta ceba i moltes herbes, m'agrada, no em costa gens trobar llocs on menjar. De totes maneres, si esteu fent el turista, us recomano un entrepà amb crudités i una boisson a peu dret a qualsevol dels forns que hi ha. Un cafè noisette i au, a córrer.
Per dormir: no sabria què recomanar-vos. Però tenint en compte que queda molt a la vora de Puigcerdà, potser us recomanaria estar-vos al Principat i agafar el cotxe fins a la zona. Us sortirà més apanyat de preu i us estalviareu les moquetes als lavabos, que a mi sempre em fa angúnia...
Ah, per cert, per anar a Vilafranca de Conflent i Montlluís, si feu servir dos dies, us en sobrarà un i mig... O sigui que millor que tingueu una bona companyia!

6 comentaris:

Mireia ha dit...

Oi que Vilafranca és la de les tropecientes escale que baixen del castell?

Àlex ha dit...

M'has mort, ara! (no vam pujar-hi... ens haguéssim fos perquè queia un sol de justícia!). El vam veure, el vam avaluar i ens vam refugiar sota un parasol amb una gerra de cervesa gelada, mirant-nos les places...
Ui, quina vergonya!

Mireia ha dit...

Acabo de fer una recerca ràpida i sí, és aquest. Recordava una excursió de fa set o vuit anys on varem visitar Vilafranca, però no n'estava segura.

Les escales de baixada estan en una mena de túnel, acabaves amb les cames destrossades però és divertit. ara em faràs mira si en trobo alguna foto.

Vironer ha dit...

Visca, l'amiga Àlex es digna a no fer 20.000 Km quan surt a pastorar! Ara ja pot ser que algun dia ens trobem fent turisme pel Matarranya.

Àlex ha dit...

Mireia, sí que és cert que has de passar per un túnel per accedir al castell. Deu ser el mateix, sí.

Company Vironer, quan vulgueu us faig una visita guiada per la capital del país, a veure si descobriu, així, el vostre barri marítim...

Jordi Montanyà ha dit...

Esperem que no ho sigui de Patrimoni de la Humanitat atès que el refotut Castell ( que avui és prou bonic ) es va fer únicament per reprimir els catalans del Nord i impedir una reunificació amb els del sud igual que el de Montlluís. Com ara la ciutadella de Barcelona. Llegir les "cosetes" que ens regalaren els acords entre espanyols i francesos fa basarda.

Per cert una lectura interessant en Joan Lluís Lluís.