dijous, de setembre 27, 2012

Independència (1)

El titulo amb un (1) perquè espero que en siguin molts més, de posts sobre la independència, el com hi arribem i sobretot, el quan.

Aquests dies no sé amb quin estat d'ànim estic. Estic emocionada, sorpresa, alegre, contenta, preocupada, divertida i alguna cosa més que no sabria definir.
Estic emocionada que després de tants anys sigui gairebé a tocar de la mà la independència. I sobretot m'emociona que hagi estat a través de la demanda civil, de la gent al carrer.
Estic sorpresa perquè no m'ho esperava. Era fora per la Diada i va i es monta la mani més gran de la història. Tants anys anant a manis que ens saludàvem pel nom, els cognoms i preguntàvem per tota la família i va i una que no hi vaig i mira, es-pec-ta-cu-lar.
Estic alegre perquè és un moment d'alegria. Només faltaria. Ara ens haurem de posar tristos perquè no ha estat ERC o SI qui ha aconseguit arrossegar la majoria (esperem i ho veurem en el referèndum que es convocarà) de la població a l'independentisme. A la decisió de voler ser un Estat com qualsevol altre. Francament, no em preocupa qui arrossegui, m'alegra que arrosseguem. I sí, cal deixar clar que qui va normalitzar l'independentisme va ser ERC. Ara ja és un tema central, normal. Doncs ale, alegreu-vos-en, companys!
Estic contenta perquè la gent de CiU, la gent d'ICV comença a tenir clar que ja n'hi ha prou de defensar l'autodeterminació del Tíbet i del Sàhara i negar-la a Catalunya.
Estic preocupada perquè m'ha descol·locat tant el President Mas que sóc capaç d'arribar-lo a votar. I això aniria en contra dels meus principis dels darrers 25 anys. Però ostres, potser s'ho ha guanyat, també. I em preocupa, tu.
Estic divertida perquè els espanyols no han entès res. Diuen que la Constitució no permet el referèndum per l'autodeterminació de Catalunya. Ja. I què? Ja ho sabem. Precisament per això l'hem de fer. Diuen que no ens acceptaran a Europa. No ho crec, però suposem-ho, va. I a Espanya, que l'acceptarien? No han caigut en el fet que ja no seria la mateixa Espanya i els caldria renegociar, amb menys territori, amb menys població, amb menys PIB i amb més deute relatiu? Em diverteix que el Bono se senti "profundament afligit" per la manifestació del dia 11 de setembre. I amb totes les crides a prohibir-nos l'existència. Ei, que hi som. Que existim. Que encara que ho neguin, la realitat és tossuda.
I entre les coses que no sé definir hi ha tantes coses que ja les aniré comentant.
Ah, sí. Em té fascinada l'elecció del Pere Navarro com a proper cap de llista del PSC. Treuran vots en negatiu, a aquest pas. 

1 comentari:

Rhu and Sam ha dit...

Hola guapa! Aquí et deixo un premi blocaire a veure si no defallim en la tasca de mantenir el bloc al dia: http://rhubarbandsamphire.blogspot.com.es/2012/10/the-liebster-award_1.html Salut!