En resposta a una pregunta que em fa sovint una amiga meva sobre què coi els hi veig (sento seria més exacte, però vaja, acceptarem veig) als Arctic Monkeys perquè m'agradin tant, doncs mira, senzillament que em posen de bon humor. Em revitalitzen, m'energitzen, m'alegren les tardes i em posen de bon rotllo.
Suposo que és la fi del meu prestigi en gustos musicals, si és que n'he tingut mai cap, de prestigi. Però és cert. M'agraden i molt. I m'agraden molt els dos àlbums, Who the fuck are Arctic Monkeys i, sobretot, Favourite Worst Nightmare. Quan arribo a casa, al vespre, que l'única cosa que faria és tirar-me sobre el sofà i posar-me a menjar Doritos, si poso els Arctic Monkeys m'animo i sóc capaç de posar-me en moviment, de fer el sopar, d'estudiar, d'anar-me'n al gimnàs.
Si musicalment són bons o dolents, ja no hi entro. Si se'ls pot comparar o no amb els Beatles, com s'està fent, tampoc no hi entro. Probablment, musicalment, són molt millors els Babyshambles. I també m'agraden. Però com que no comparo el talent de Prokofiev amb el de Txaikovski, per posar dos compositors propers en el temps i d'origen nacional i estatal similar, tampoc no comparo dos grups propers en el temps i del mateix país. Senzillament m'agraden els dos. Per què? Pel mateix motiu que m'agrada el suixi. Perquè sí.
Us deixo amb un dels videos. Potser fins i tot us agrada. El que segur que fa és explicar el què jo deia abans de l'energia...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada