Fa més anys dels que voldria que em vaig llicenciar de la carrera que fa que cada dia pugui menjar i pugui vestir-me. A més, em serveix també per pagar factures, tot i que sense el sou del col·lega, difícilment podríem fer tantes coses.
Fa també força anys que amb un amic vam decidir matricular-nos a la UOC per fer alguna cosa de profit amb les nostres neurones, perquè no s'atrofiessin més del que era imprescindible. Bé, les que ens quedaven.
I en un moment de locura, ens vam matricular. Ell ho va deixar pràcticament a l'inici; jo em matriculo cada semestre, com un ritual d'inici de curs... I cada vegada que arriba la primera PAC, la primera Prova d'Avaluació Continuada (o la Punyetera Angoixa Constant) em pegaria de cops de cap contra la paret perquè em sotmeto a mi mateixa a un ritual horrorós: trobo qualsevol cosa millor a fer que posar-me a estudiar i escriure les PAC. Qualsevol vol dir qualsevol: des de treure la pols a aquelles figuretes que no recordes que tens, fins a intentar una recepta sudcoreana que vaig trobar en una revista de viatges a la consulta de la dentista.
Avui toca PAC. Per tant, he optat per rentar plats, pelar l'escalivada, netejar la catifa, escriure un post al bloc (que també tocava,...), llegir-me de nou una directiva europea (per sentir-me menys gandula), rellegir-me un Mortadelo y Filemón que em van regalar fa deu dies, buscar taques a la paret del bany i netejar-les... I estic a punt a punt de tirar arròs i llenties al terra i posar-me a separar-les.
Qualsevol cosa menys estudiar. I això que ho faig perquè vull...
3 comentaris:
Em sona aquesta sensació...tot i que fa temps que l'he deixada enrera. Però sempre em passava el mateix quan havia d'estudiar: qualsvol cosa hi passava davant.
Sort que no t'obliga ningú :)
Mireia, devem ser de la mateixa generació. Em sembla que és un mal endèmic.
Kweilan, ningú no m'hi obliga, cert. Però sóc especialista en ficar-me en aquest tipus de fregaus... :)
Publica un comentari a l'entrada