És un llibre curiós. És ràpid de llegir perquè està ben escrit i ben traduït, però que, des del meu punt de vista, costa decidir si agrada o no agrada. A mi no m'ha agradat però tampoc no em desagrada. No és que no sàpiga decidir-me, és que hi ha elements que m'han agradat molt i d'altres que m'han desagradat profundament. És una mena de fascinació – repugnància, aquella que a vegades sentim davant la morbositat d'alguns programes de televisió: ens fan fàstic, perquè són massa explícits en elements que considerem eminentment íntims i personals, i alhora ens quedem enganxades davant la pantalla perquè no ens podem sostreure a la fascinació que ens genera precisament aquesta vida íntima i personal.Així doncs, aquí va la meva opinió. De les diferents trames que obre, en resol molt bé una i les altres queden mal resoltes o tancades amb presses. Dels personatges que presenta, n'hi ha que estan molt ben treballats i d'altres són simples caricatures o, pitjor encara, simples estereotips. Dels paisatges, d'acord, els coneix bé. Algunes situacions, per al meu gust, estan massa detallades i deixen poc espai a la imaginació, la qual cosa no és pas excessivament positiva.
Però un dels elements que m'ha agradat molt i que és el que farà que em compri La noia que somniava amb un llumí i un bidó de benzina és la descripció de la societat sueca. Trencant tots els tòpics existents de les societats nòrdiques en general, i de les escandinaves en particular, Els homes que no estimaven les dones, presenta la societat sueca com a desestructurada en ella mateixa. Els problemes de relació, de violència, d'individus incapaços de mantenir relacions normals amb el seu entorn més proper (ni amb el més llunyà, tampoc), és sorprenent. Contra la tendència habitual, la càrrega duríssima de Larsson contra la societat sueca em sembla, si més no, interessant i curiosa.
Per cert, en contra del llibre, quan vulgui comprar algun dels productes Apple, m'acostaré a una botiga. No cal que em facin publicitat entre les pàgines dels llibres. Si no, a aquest ritme, en contra de Groucho Marx, tancaré el llibre i encendré la tele. Almenys, no m'amaguen que em fan anuncis, a la tele.
6 comentaris:
a mi em va agradar molt alex.
no la titllaria, ni molt menys, com obra mestra però té la virtut, indepentdenment de valors literaris, d'enganxar-te de la primera a la darrera plana. i saber entretenir, en un llibre, una película o qualsevol fet cultural és, per mi, una molt bona virtut.
una abraçada!
Doncs jo trobo que enganxa molt. El segon també me'l vaig llegir molt ràpidament. I com diu l'òscar té un valor important que un llibre t'enganxi però la pregunta és "realment cumpleix les expectatives que desperta al principi?" Per mi la resolució policíaca dels casos és fluixa i no diré res de la del llumí perquè hi ha molts lectors que estan per començar-la...Jo, com tu, Alex, no soóc tan fan d'aquesta novel.la.
era un llibre que no em cridava l'atenció, però en general tothom el deixa bé i m'han fet venit ganes de llegir-ho
Estic d'acord amb l'òscar i la kweilan que és un llibre que enganxa. En dos dies el vaig tenir llegit, tot i que és llarg...
Però sí que penso que podria estar més ben resolt, especialment la trama inicial, la politicofinancera...
Però vaja, els Reis m'han portat la segona part i penso enganxar-la aviat, així que acabi Berlín, que em ve molt de gust una novel·la gràfica!
Jo crec que és una novel·la que cal prendre-se-la com un divertiment sense més. La segona enganxa tant com la primera.
Acabo de llegir el post que li has dedicat a en Murakami. A mi tampoc em va agradar gens 'Tokio blues' ni 'After dark', és una espècie de Salinger a la japonesa. De tota manera tothom diu que la seva millor obra és 'Kafka a la platja'.
Publica un comentari a l'entrada