L'home inquiet, Henning Mankell

Fa un temps, de fet per Sant Jordi de l'any passat, em vaig regalar El xinès, de Henning Mankell. Em va agradar força, tot i el tuf postcomunistamaoista de la protagonista, que a ple segle XXI em va semblar completament fora de lloc. I vaig decidir que, ben mirat, potser que em llegís algun dels llibres que tenen com a protagonista en Kurt Wallander, el gran protagonista de Mankell.
Vaig optar per L'home inquiet, més que res perquè és el que em va caure a les mans un dia que vaig anar a la llibreria, a buscar-ne un altre.
I francament, quina mandra. Mandra de personatge, mandra de llibre. M'ha costat un munt acabar-lo. De fet, ha estat pràcticament fer deures, això de llegir-me L'home inquiet.
Gira a l'entorn d'un cas d'espionatge, real o imaginari, a partir d'uns submarins que ronden pels fiords suecs l'any 1982. I la desaparició dels futurs sogres de Wallander, segons ell a rel d'aquest problema amb els submarins.
A partir d'aquí, que crec que és un pretext, es dedica a explicar els problemes polítics derivats de la neutralitat política de Suècia durant la guerra freda i l'enfrontament obert entre Olof Palme i un sector molt més conservador de la societat sueca, com són els militars, i entre ells encara més conservadora, la marina.
Això podria ser francament interessant (ja ho sé, sóc una friqui), però no deixa de ser un pretext perquè Mankell ens presenti uns personatges que se suposa que són molt complexos però que a mi m'han semblat histriònics.
Un detall curiós, si més no. Sí que reflecteix la gran quantiat d'alcohol que arriben a ingerir els nòrdics en general i els escandinaus en particular i els problemes de relació que tenen els i les individues d'aquests països.
Però em sembla que deixo, per una llarga temporada, la literatura negra escandinava, perquè li estic agafant molta tírria, entre Larsson i Mankell.
Una llàstima, suposo.