Sense que serveixi de precedent, avui faig un post polític, no lúdicofestiu. És una excepció i espero que no es repeteixi, però les circumstàncies també són excepcionals i espero que aquestes sí que es repeteixin.
Un cop feta la introducció, som-hi.
Han passat 13 anys des dels Acords de Dayton pels quals se suposava que es posava fi a una guerra genocida a Bòsnia Hercegovina, que va causar més de 200.000 morts i més d’1 milió de desplaçaments forçosos de població.
Com pot ser que hagin trigat 13 anys a trobar-lo?? Com pot ser que hagin trigat només 6 mesos des que hi ha un govern serbi que intenta entrar a la Unió Europea?? Qui l’ha estat amagant durant tots aquests anys?? Els serveis secrets que el van poder agafar en un autobús, en un vespre qualsevol d’un dia qualsevol, han tardat 13 anys, TRETZE. Sabien perfectament on era i ho han permès tranquil·lament.
On és Mladic? Ho saben. I el protegeixen. I el seguiran amagant mentre els sigui una carta a la màniga, per seguir pressionant les negociacions amb Europa. I no tinc res en contra de que entrin a la UE; ara ja, total, no vindrà d’ells, també.
Per què van deixar que Milosevic morís a la presó de l’Haia durant el judici? Per què Carla Ponte va dimitir immediatament després com a Fiscal en cap del TPI perquè, segons ella, li havien impedit poder fer la seva feina, assassinant (o deixant que se suïcidés, depenent de la versió) Milosevic?
Per què no es consideren també Franjo Tudjman i Alija Izetbegović com a criminals de guerra, ni que sigui pòstumament??? Ells van poder morir al seu llit, tranquil·lament (d’acord, morir de càncer no és tranquil, però és millor, per a ells, que ser jutjats per criminals de guerra, que és el que són, vius o morts) i encara els queda una pàtina d’herois.
Per què no es considera que els governs anteriors de Croàcia i Sèrbia són culpables de complicitat en crims de guerra i genocidi i obstrucció a la justícia no haver entregat Ante Gotovina, Ratko Mladic, Radovan Karadzic i tants d’altres, menys coneguts però no menys culpables al TPI?
Per què no es jutja tots els alts càrrecs de les forces de l’ONU i de la IFOR, la UNOPROFOR i totes les FOR (totes) que en lloc de protegir la població civil es va retirar, amagar, inhibir i va desprotegir una població que estava sota la seva responsabilitat?
Per què no es jutja com a criminals de guerra els caps militars de totes les forces que, quan desminaven, quan trobaven armament o milicians, en lloc de detenir-los i enviar-los al TPI els tornaven les armes, perquè "eren forces de pau i no podien prendre partit"?
Vam veure la guerra, en directe, per la tele. Si la primera Guerra del Golf, la mare de totes les guerres, segons Hussein, va ser la primera que vam veure en diferit i en verd i negre, la de Bòsnia la vam veure a tot color i en directe.
Vam veure els morts, els ferits, els executats, les fosses comunes. Vam veure com executaven cinc nois bosnis musulmans a sang freda. Vam veure com bombardejaven Mostar, Sarajevo. Com assetjaven Gorazde, Bihac. Vam veure els franctiradors assetjant la població civil quan anava a comprar el pa. Vam veure gent esventrada, ferida, morta. Homes, dones, nens, gent gran, gent jove.
La majoria, els que estàvem mirant la guerra a distància, no vam veure la resta d’atrocitats: mutilacions, camps de concentració, violacions massives com a arma de guerra, humiliacions. Però molta gent, molta, les va viure, a finals del segle XX, a la porta del segle XXI.
Les Nacions Unides van enviar-hi efectius. L’OTAN va enviar-hi efectius. Els grans països europeus i els Estats Units van fer proclames de voler trobar acords de pau. I no van fer res.
Fa anys vaig ser a Mostar, molt poc després que es reconstruís el famós pont, amb tota la parafernàlia de les inauguracions i amb Bush, Schroeder i d’altres líders europeus passejant-s’hi, amb autocomplaença de que bons que són que reconstrueixen un pont "símbol del retrobament de cultures".
Vaig veure els jardins de la ciutat convertits, tots, en cementiris. Vaig veure les cases de tot el país encara amb impactes d’obús i de morter. Les escoles plenes de forats. La població que encara vivia com atordida als pobles i a les ciutats.
No hi havia pau. Hi havia calma tempestuosa. Hi havia pesantor.
M’alegro que hagin detingut Karadzic. Espero que detinguin Mladic. Espero que els apliquin la llei i es podreixin a la presó. Espero justícia per a persones que no conec però que es mereixen tota la meva solidaritat. Però espero també que no siguin els únics que s’asseguin al banc dels acusats.
Perquè en queden molts que són els que van executar les seves ordres i que sota l’excusa que només feien el què els manaven s’estan escapolint de la justícia.
6 comentaris:
Una anàlisi acurada i, a parer meu, encertada sobre un conflicte i un post conflicte summament complex i polièdric. No hi ha pam de net.
Vist aquest escrit, blogaire, l'animo a què aquest post no sigui flor d'un dia i que a partir d'ara, encara que sigui molt de tant, escrigui i opini sobre política.
Excelent reflexió. Tenia ganes de llegir-te també amb un post com aquest ;)
El que més m'indigna no és que el protegeixin durant 13 anys (això ja se suposava), ni que el llirin ara que volen entrar a la UE (que també), el pitjor de tot és que el propi ministre d'interior ho reconegui com qui no vol la cosa.
Fastigós.
Una abraçada.
Qui podria afegir alguna cosa més? quantes vegades s'ha repetit i es repetirà aquest fet en la història? la humanitat, quina gran paraula per un concepte, que sovint, se'ns fa petit, petit, petit...
Bon àrticle Àlex!
Efectivament el que fa més ànsia és que molts responsables de les morts i les atrocitats són lliures per repetir-ho. Un molt bo i ben escrit post.
A totes i tots els qui heu deixat posts, Vironer, e-xaps, Torrellenca, Jordi, moltes gràcies.
M'heu animat molt.
e-xaps, és cert que és fastigós que el ministre de l'interior reconegui implícitament que sabien perfectament on era. Però més que fastigós és delictiu. Per tant, a partir d'aquestes declaracions espero que el fiscal en cap del TPI l'inculpi, també, per obstrucció a la justícia.
Una abraçada a totes i tots
El que passa que tots hi estem implicats. Els nostres governs per la seva passivitat i el tràfic d'armes que, dia a dia, els reporta quantiosos dividends. La vergonya que sents és vergonya de tots però els poca-vergonyes que dirigeixen els designis dels nostres estats o nacions, com que no en tenen, es vanaglorien de les seves accions. Potser ja seria hora que a més de signar manifestos per internet comencessim una campanya seriosa per abolir aquests exèrcits i tot el que els envolta que l'unic que fan és malbaratar diners, sembrar terror i fer-nos còmplices d'aquestes massacres. Traiem la creueta de la declaració de la renda a l'església catòlica, però hauríem de treure la creueta a les despeses militars i objectar massivament a aquestes despeses.
Bona reflexió, de totes maneres Àlex. Desperta l'adrenalina adormida de bon matí!
Publica un comentari a l'entrada