divendres, de desembre 02, 2011

Benvolgut President de la Generalitat (1) : "em fa molt de mal reduir el sou als funcionaris. Es pensa que a mi m'agrada?"

Ahir vaig amenaçar ja amb un post sobre l'entrevista al President de la Generalitat feta per la Mònica Terribas a TV3.
Com que tot el que vull dir-li no em cap en un post (o sí, però seria una novel·la de 250 pàgines, sense tenir en compte les notes a peu de pàgina) ho faré per fascicles.
El primer, que és el d'avui, va sobre la seva frase:
"em fa molt de mal reduir el sou als funcionaris. Es pensa que a mi m'agrada?"
Doncs miri, sí, m'ho penso.
I li dic perquè, m'ho penso.
Si vostè no volgués reduir el sou als funcionaris no caldria que ho fes. Ara, això sí, li hagués costat molts anys de feina, mentre era a l'oposició. A vostè i al seu equip.
Si vostè (o qualsevol altre polític o equip polític o partit polític o equip de futbol) que està a l'oposició dediqués una part del temps a definir, estudiar, plantejar i dissenyar amb números què farà quan (o si) arriba al govern, les coses serien molt diferents.
És a dir, es van passar, vostè i el seu equip, vuit anys a l'oposició. No sé què hi van fer, la veritat. Però hauria esperat que hagués tingut temps de tenir una visió de país que passés per una nova organització de la funció pública.
Amb això vull dir que esperava que tingués una proposta diferent de la versió fàcil (perquè és la fàcil, no s'equivoqui) de retallar sous i prestacions. I és la fàcil perquè no demana una nova dinàmica de treball. Una nova organització de l'Estat que diu que estem en transició de crear. Una nova manera d'entendre el benestar, basat en els serveis i no en els servents.
Retallar els sous dels funcionaris és fàcil, perquè no toca res de res, a part dels collons a uns 200.000 treballadors, les seves nòmines i les seves expectatives de futur, però no es poden queixar gaire perquè aleshores els surten amb la cançó que han de fer esforços extres ells que tenen una feina segura.
Retallar els sous dels funcionaris és senzill perquè molta de la gent que treballa a la privada pensa "ja els està bé als funcionaris, que pillin". I això obre un abisme entre la ciutadania. Però no entre la que treballa i la que no, com va dir vostè ahir vespre a Tv3. Sinó entre funció pública i empresa privada. Es miren amb recel els uns als altres, com si no formessin part del mateix país. Com si no haguéssim de remar tots en la mateixa direcció per mirar de sortir del merder en què estem fotuts.
Retallar els serveis públics és gràtix, de moment, electoralment. Perquè la majoria de la població no és funcionària i pensen que ja estava bé, de tant de "gastu" en no se sap ben bé què. Fins que arriben al CAP i es troben que no hi ha metges; fins que arriben a classe els seus fills i la mestra amb grip no ha estat substituïda; fins que van al jutjat a inscriure la néta i no hi ha personal al registre. Aleshores es queixen, però poc, perquè "ja els va bé als funcionaris, que pillin".
"Ja els va bé als funcionaris, que pillin, ells que tenen una feina estable i segura" és una frase feta que s'ha convertit en un leitmotiv de la societat actualment. Que quedi clar, no sóc funcionària. Ni tan sols vull ser-ho. Però resulta que la majoria de la gent que treballa a la funció pública ha fet unes oposicions que la resta no ha fet, que vol dir un esforç; resulta que la majoria de la funció pública és vocacional (perquè aguantar els fills dels altres i els malalts no ha de ser especialment gratificant, què voleu que us digui); resulta que quan puja tot, els sous dels funcionaris no pugen. No tenen pagues de beneficis; no tenen lots de Nadal; no tenen sopars de Nadal (això pot ser bo o no, depèn).
I reprenc aquí el que li deia que esperava que hagués fet alguna proposta alternativa que hagués preparat durant aquest 8 anys de llarga oposició. Com per exemple: dimensionar correctament l'adminsitració. Si sobren funcionaris (o treballadors públics) doncs al carrer. Si en falten, se'n contracten més. En funció del què cal, no en funció del què diran.
Calen tantes administracions? No? Doncs fora.
Cal la Diputació? No? Doncs ens la pelem. Que no podem perquè és estatal i no podem fer-ho? La reduïm a la mínima expressió: els diputats i prou. Sense res més. Nominal.
Calen els Consells Comarcals? Home, depèn. Si ens quillem la Diputació potser que mantinguem algun dels òrgans que donen servei als municipis petits, no? Doncs, miri, no ho sé. Potser seria millor que els pobles es mancomunessin en funció de les seves necessitats. I amb una sola pertinença a mancomunitat n'hi hauria prou, per cada muncipi. És del gèneru tonto ser de la "Manco del Vallès Occidental" pels Residus, de la "Manco del Vallès del Mig" per l'aigua, de la "Coordinadora de Municipis del Vallès de Sota" pel transport, de "l'Associació de Municipis del Vallès de la Dreta" per l'enllumenat i l'asfaltat i de la "Manco del Vallès de la Dreta però de la Dreta de Dalt" pel clavegueram (que tothom sap que va apart dels residus, de l'aigua i de l'asfaltat, evidentment).
Calen més de 940 municipis al país per organitzar-nos? Potser no, potser sí. N'hi ha de molt petits, n'hi ha que no tenen "massa crítica" suficient per oferir segons quins serveis, n'hi ha que podrien compartir serveis amb altres municipis...
En definitiva, que aquesta era la decisió difícil. La de l'organització del país, la de l'organització de la funció pública (tota ella), la del país que hem de refer per poder tenir-ne, de país.
Aquesta reorganització administrativa reduïria moltíssim la despesa en transferències que cal fer a les altres administracions i aleshores potser en tindríem prou per poder mantenir una administració justa, eficient i eficaç.
I la primera administració que em quillaria jo, ja ho dic ara, és la que ens lliga a l'Estat espanyol, que quedi clar. Em sobren uns quants dels seus ministeris, dels seus funcionaris, dels seus alts i baixos càrrecs... De fet, em sobren tots.
Si no ens decidim seguirem empobrint-nos tots, funcionaris i no funcionaris, seguirem amb estructures del segle XIX imposades des de la Meseta, seguirem prenent decisions fàcils que converteixen un President en un gerent, en lloc d'en un estadista.
I si hem de triar un gerent, potser que ho fem a partir de currículums, no a partir de programes electorals.
Per cert, la brillant idea de la UGT que els alts càrrecs de la Generalitat no puguin cobrar més de 5.000 euros BRUTS al mes ens condemna als mediocres, als dolents i als que la privada no vol. A qualsevol empresa privada solvent un alt càrrec cobra molt, molt més.
Enllaç

Cap comentari: