dimecres, d’abril 28, 2010

Samaranch, Garzón i altres coses

Fa dies i dies que tinc aquest post pendent, però no trobava ni el moment, ni l'hora, ni el to per escriure'l. Com que segur que no el trobaré per dir exactament allò que voldria dir, tant per tant, ara i aquí i així també em servirà.

Samaranch era un franquista reconegut. No era un dels que no va fer res en contra del franquisme per por, per comoditat, perquè ja els estava bé. No era dels que, centenars de milers ara, eren contraris al règim "però lluitaven des de dins", segons ells. No era dels lluitadors antifranquistes, que s'hi van deixar hores, diners, salut i molts, massa, la vida. No. Samaranch era un franquista afiliat a la Falange Tradicionalista y de las JONS i va ocupar càrrecs importants dins l'administració pública i l'empresa per franquista. A president de la Diputació, l'any 1973, no s'hi arribava per mèrits propis, que diguéssim.
El franquisme no va ser una nosa, una molèstia, una època que ara haguem d'oblidar, perquè ja se sap, que tot canvia i cal deixar enrera el passat. El franquisme va ser un règim dictatorial, on es van perdre llibertats individuals i col·lectives, on la gent era torturada, empresonada, assassinada, callada, humiliada, enfonsada. Durant el qual es van prohibir llengua, ensenyament, cultura, drets. Qui intentava exercir-los patia la repressió. La por era el pa de cada dia. I per a qui no ho hagi viscut queden moltes persones vives que sí que el van patir. Moltes. Mireu els vostres avis i àvies. Els vostres pares i mares. I pregunteu-los si a casa podien cantar el que vulguessin. Si recorden poder celebrar tranquil·lament les festes que els semblaven més oportunes. O si recorden, més aviat, un "nena, no parlis tan alt que els veïns ens poden sentir i no sabem què podria passar". O un "nen, si us plau, no diguis pas que has vist el pare".
Feu la prova. I que ara se li facin homentges a un franquista, un fatxa de cap a peus, orgullós de ser-ho, en nom d'uns jocs olímpics i d'un olimpisme que ens ignora perquè va ser ell qui va impedir la participació de les nacions sense estat, em subleva i em fàstic.
Samaranch ha mort. I com (gairebé) tots els franquistes ho ha fet al llit, de vell, i sense haver ni de demanar disculpes per formar part d'un sistema opressor, repressor i totalitari. Un menys, doncs.

I alhora haver d'aguantar que el Garzón, el jutge que es va dedicar a empresonar i va permetre la tortura d'independentistes pel sol fet de ser-ho, durant les olimpíades que, oh gràcies al franquista Samaranch, vam tenir a Barcelona, sigui vist per les ments benpensants de la gauche divina espanyola i catalana com el sant baró que ha de rescatar de l'oblit les víctimes franquistes és per vomitar.
Que el Garzón rebi el suport de tot d'intel·lectuals (Déu, salva'ns d'intel·lectuals com aquests, si us plau) que van a fer-li manifestacions-festes-alegries-rialletes em fa venir arcades. On eren tots aquests defensors de la llibertat, de la memòria, de la dignitat quan Garzón feia ràtzies preventives? On era Amnistía Internacional, la que defensa víctimes només en llengües estatals? Garzón, torturador, podreix-te a la presó és el meu grup de feisbuc, sí. Per cert, per al vostre coneixement, podeu llegir aquí l'informe de tortures que es va practicar amb el vist-i-plau d'aquest sant jutge.

N'estic farta de cotilles mentals i que ens censurin el pensament. Que hi hagi coses que es poden dir i coses que no es poden pensar. A aquest pas, 1984 no quedarà tan lluny, amb el nou Ministeri de la Veritat que són els Telenotícies i l'autocensura mental que practiquem per no dir el que pensem, no sigui cas que ens mirin com a raras avis.

Apa, que vagi de gust!

Cap comentari: