El retorn a casa... (que no el Retorn del Rei!)

Finalment, com totes les coses bones, les vacances s'han acabat.
Quan a la tele surten els anuncis de la Vuelta al Cole (que sempre m'ha semblat que anunciïn la volta ciclista a la comunitat educativa...), dels col·leccionables que es col·leccionen tres lliuraments perquè al quart ja han deixat de fer "soldados del siglo III antes de Cristo en paños menores" o "piezas imprescindibles para construirse unas placas solares en el tejado de su casa" (els col·leccionables, no sé per quin motiu sempre són en castellà...), quan t'anuncien que "ya és invierno en el Corte Inglés" i totes i tots estem encara suant la cansalada, és que les vacances s'han acabat.
Per tant, i per tornar a la normalitat, el meu bonic i imp-res-cin-di-ble bloc i jo tornem, com els turrons per Nadal, però amb menys calories i amb menys sucre (tampoc no cal passar-se).
Les novetats comencen pel fet que avui, finalment, he pogut escriure i penjar el post des del meu ordinador portàtil (un any i mig després de tenir-lo, nostamal!).
Apa, massa novetats de cop.
D'aquí a uns dies, més infos. I per anar fent boca, un llistat del què programarem en els propers dies:
Un llibre: La mala dona
Una pel·li:Confidence
En dos dies: Munic

Marxem per vacances!

Avui és l'últim dia laborable, de manera que jo i el meu bloc ens prenem uns dies de fer no res i de jeure tranquil·lament, que és una de les nostres principals aficions (però que no referencio en aquest bloc per monòtona i repetitiva: es tracta de fer no res durant molta estona, sense moure's gaire que fa calor i sense necessitat de tenir cap interès en res en particular...).
Per si esteu més actius i actives que jo, us deixo un parell de vídeos, que a mi particularment m'agraden molt i em vénen de gust fins i tot quan no faig res.
Apa, retornem al setembre, amb més moral, més moreno i més canes...

Sospitosos habituals (1995)

Sospitosos habituals (o The Usual Suspects), del 1995, dirigida per Bryan Singer i interpretada per: Gabriel Byrne (oé!), Benicio Del Toro (oé!), Kevin Spacey (oé!), Kevin Pollak (oé!),Stephen Baldwin (oé!), Pete Postlethwaite (oé!) i Chazz Palminteri (oééé!) és una de les millors pelis d'assassinats, misteris, venjances i, en definitiva, policíaques (es diu així, no policials, segons l'IEC), que he vist en molts anys. És, ara ja, velleta, però segueix sent un referent per a tothom a qui li agradin les pel·lis de màfies, de criminals, violentes i on s'ha de trobar un dolent molt dolent. Pariodiada bastantes vegades, fins i tot en els dibuixos animats, va ser a partir d'aquesta pel·lícula que en Kevin Spacey va tenir un reconeixement important. El seu paper de Verbal Kint és impressionant. Però la veritat és que estan tots ells increibles. Tots. El Baldwin paga el patu de ser germà de la resta de Baldwins, i per tant, no se li reconeix mai cap mèrit, però està igual de bé que el Del Toro, que el Byrne, que el Pollak (que ningú mai no se'n recorda d'ell, tampoc, pobre... queda sempre ocult darrere d'altres Kevins: el Costner, el Bacon, l'Spacey i el de Jesús, Kevin-de-Jesús López...)

Tota la pel·lícula, per qui no l'hagi vist, gira a l'entorn de l'acció que 5 individus que són arrestats de manera rutinària per part de la policia, per un delicte que no han comès. Com que són els sospitosos habituals (tots ells es dediquen a la delinqüència) aprofiten les hores a la cel·la per anar configurant un cop que els ha de fer rics a tots. Però es creuen en el camí de Kaiser Sözé, amb representació al món mundial pel senyor Kobayashi...

Imprescindible i magistral des del meu punt de vista. Per tenir-la en DVD i anar-la passant de tant en tant.

Radovan Karadzic, genocida.

Sense que serveixi de precedent, avui faig un post polític, no lúdicofestiu. És una excepció i espero que no es repeteixi, però les circumstàncies també són excepcionals i espero que aquestes sí que es repeteixin.
Un cop feta la introducció, som-hi.
Han passat 13 anys des dels Acords de Dayton pels quals se suposava que es posava fi a una guerra genocida a Bòsnia Hercegovina, que va causar més de 200.000 morts i més d’1 milió de desplaçaments forçosos de població.
Com pot ser que hagin trigat 13 anys a trobar-lo?? Com pot ser que hagin trigat només 6 mesos des que hi ha un govern serbi que intenta entrar a la Unió Europea?? Qui l’ha estat amagant durant tots aquests anys?? Els serveis secrets que el van poder agafar en un autobús, en un vespre qualsevol d’un dia qualsevol, han tardat 13 anys, TRETZE. Sabien perfectament on era i ho han permès tranquil·lament.
On és Mladic? Ho saben. I el protegeixen. I el seguiran amagant mentre els sigui una carta a la màniga, per seguir pressionant les negociacions amb Europa. I no tinc res en contra de que entrin a la UE; ara ja, total, no vindrà d’ells, també.
Per què van deixar que Milosevic morís a la presó de l’Haia durant el judici? Per què Carla Ponte va dimitir immediatament després com a Fiscal en cap del TPI perquè, segons ella, li havien impedit poder fer la seva feina, assassinant (o deixant que se suïcidés, depenent de la versió) Milosevic?
Per què no es consideren també Franjo Tudjman i Alija Izetbegović com a criminals de guerra, ni que sigui pòstumament??? Ells van poder morir al seu llit, tranquil·lament (d’acord, morir de càncer no és tranquil, però és millor, per a ells, que ser jutjats per criminals de guerra, que és el que són, vius o morts) i encara els queda una pàtina d’herois.
Per què no es considera que els governs anteriors de Croàcia i Sèrbia són culpables de complicitat en crims de guerra i genocidi i obstrucció a la justícia no haver entregat Ante Gotovina, Ratko Mladic, Radovan Karadzic i tants d’altres, menys coneguts però no menys culpables al TPI?
Per què no es jutja tots els alts càrrecs de les forces de l’ONU i de la IFOR, la UNOPROFOR i totes les FOR (totes) que en lloc de protegir la població civil es va retirar, amagar, inhibir i va desprotegir una població que estava sota la seva responsabilitat?
Per què no es jutja com a criminals de guerra els caps militars de totes les forces que, quan desminaven, quan trobaven armament o milicians, en lloc de detenir-los i enviar-los al TPI els tornaven les armes, perquè "eren forces de pau i no podien prendre partit"?
Vam veure la guerra, en directe, per la tele. Si la primera Guerra del Golf, la mare de totes les guerres, segons Hussein, va ser la primera que vam veure en diferit i en verd i negre, la de Bòsnia la vam veure a tot color i en directe.
Vam veure els morts, els ferits, els executats, les fosses comunes. Vam veure com executaven cinc nois bosnis musulmans a sang freda. Vam veure com bombardejaven Mostar, Sarajevo. Com assetjaven Gorazde, Bihac. Vam veure els franctiradors assetjant la població civil quan anava a comprar el pa. Vam veure gent esventrada, ferida, morta. Homes, dones, nens, gent gran, gent jove.
La majoria, els que estàvem mirant la guerra a distància, no vam veure la resta d’atrocitats: mutilacions, camps de concentració, violacions massives com a arma de guerra, humiliacions. Però molta gent, molta, les va viure, a finals del segle XX, a la porta del segle XXI.
Les Nacions Unides van enviar-hi efectius. L’OTAN va enviar-hi efectius. Els grans països europeus i els Estats Units van fer proclames de voler trobar acords de pau. I no van fer res.
Fa anys vaig ser a Mostar, molt poc després que es reconstruís el famós pont, amb tota la parafernàlia de les inauguracions i amb Bush, Schroeder i d’altres líders europeus passejant-s’hi, amb autocomplaença de que bons que són que reconstrueixen un pont "símbol del retrobament de cultures".
Vaig veure els jardins de la ciutat convertits, tots, en cementiris. Vaig veure les cases de tot el país encara amb impactes d’obús i de morter. Les escoles plenes de forats. La població que encara vivia com atordida als pobles i a les ciutats.
No hi havia pau. Hi havia calma tempestuosa. Hi havia pesantor.
M’alegro que hagin detingut Karadzic. Espero que detinguin Mladic. Espero que els apliquin la llei i es podreixin a la presó. Espero justícia per a persones que no conec però que es mereixen tota la meva solidaritat. Però espero també que no siguin els únics que s’asseguin al banc dels acusats.
Perquè en queden molts que són els que van executar les seves ordres i que sota l’excusa que només feien el què els manaven s’estan escapolint de la justícia.

Gorazde, zona protegida, Joe Sacco

Aprofitant que, per fi, tenim una bona notícia: han detingut el Radovan Karadzic, criminal de guerra i genocida, avui parlo de Bòsnia i d'alguna cosa que s'ha publicat sobre el tema de la guerra als Balcans, per als grans públics i no només per a iniciats.
Avui toca un còmic. Tot i que més que un còmic l'han definida com una novel·la gràfica (que, posats a dir, tampoc no sabria explicar-ne la diferència). Diuen que també pot ser còmic-periodisme, perquè Sacco és periodista i va explicar la guerra dels Balcans amb aquest còmic, igual que va fer amb Palestina, sobre el conflicte àrabo-israelià.
És un còmic curiós. Els personatges no són personatges. Són persones que li han anat explicant la seva història i que ell ha transformat en dibuixos i vinyetes, que fan que sembli que la història és menys dura. No és cert. La història, la individual i la col·lectiva, la dels bosnis i la dels serbis, és una història dura, d'odis, de mort, de revenges. Els dibuixos són lletjos, les boques massa grosses, les dents descomunals. Les cares de terror transmeten l'horror que expliquen (és impossible reproduir-lo, segur, per algú que no l'ha viscut). És acurada. Probablement és esbiaixada, perquè es veu i s'explica des d'una de les bandes del conflicte i, per tant, segur que és parcial. Però això no evita que cal que la informació arribi, encara que sigui esbiaixada. Cal que se sàpiga, que es conegui, que es tingui la informació, per molt parcial que sigui. Perquè si no, s'oblida. I si s'oblida, es repeteix. I no es pot repetir. Ni a Bòsnia, ni a Sèrbia, ni enlloc.
Gorazde, zona protegida, explica el paper galdós que va fer l'ONU, la vergonya que haurien de sentir.
Val la pena.

R.E.M. Bad day

Coincidint amb la temporada de festivals, festivalets i festivalots que hi ha arreu del país, de l'Estat, del món mundial, on els mateixos grups van tocant a tots ells (he vist que fins i tot The Pogues ha tornat als escenaris... estava segura que el Shane McGowan no devia estar ja per pujar enlloc i menys a escenaris...), ja sigui a Dublin, a Madrid, a Barcelona o a Cabo Verde, he decidit fer un post popular. Res de música turca, ni de música francesa. Ni tan sols música electrònica estranya que m'agrada a mi i al Boby.
Un clàssic: R.E.M, amb Bad day. Clàssic entre els clàssics. Eren grans quan jo era petita. El seu mega èxit, Losing my religion, és de quan jo tenia 15 anys. Déu meu. El temps passa massa ràpid. I tot i això es presenten a un festival a Perelada i pretenen cobar-nos 150 euros per l'entrada al concert! Va, home, va! Quina presa de cabellu! Si home, però què s'han cregut.

Somien els androides en ovelles mecàniques? Philip K. Dick

Per què tothom coneix Blade Runner i difícilment algú s'ha llegit el llibre, que és aquest, Somien els androides en ovelles mecàniques?
La pel·lícula és genial. Un gran referent de la ciència ficció. Immensos el Harrison Ford (que vellet que està a a l'última d'Indiana Jones... el temps no passa en va...), el Rutger Hauer, la Sean Young, fins i tot la Daryl Hanna. Tots estan fantàstics. El Ridley Scott va crear tota una iconografia que gran part de les pel·lícules de ciència ficció posteriors van copiar. La banda sonora original de Vangelis és imprescindible. D'acord amb tot.
Però el llibre és encara millor. Els dilemes morals que es plantegen a la pel·lícula, esbossats més que explicats, al llibre es desenvolupen molt més. El final és diferent. El protagonista, en Rick Deckard (que evidentment té la cara del Harrison Ford a aquestes alçades), és molt més torturat, molt més ambigu, molt més complex que a la pel·lícula. Les decisions no són tan fàcils. La compassió, l'empatia, les emocions, prenen molta més importància.
Per tant, dues recomanacions: compreu-vos la pel·lícula i mireu-la fins a cent vegades, que no cansa. Però llegiu-vos el llibre, encara que sigui agafant-lo a la biblioteca (el senyor Dick va morir fa no gaire i ja no ingressa per drets d'autor, tot i que pobre de solemnitat tampoc no era...). El disfrutareu encara més que la pel·lícula, encara que sembli estrany.