Barri Sèsam: 1 + 1 fan 2, no 456.

Digueu-me rara, però hi ha coses que jo no entenc, de l'economia.
Deu ser que no vaig anar a Esade, com l'Urdangarin, o a Harvard, com en Mas Colell.
Però a veure, si compto que tinc uns diners que no tinc i me'ls gasto, què passarà? Que tindré problemes, em sembla molt.
He sentit al Catalunya Vespre, el meu programa informatiu de referència, amb en Kilian Sabrià (que us recomano molt moltíssim) que en els pressupostos de la Generalitat d'enguany s'hi inclouen les partides que l'Estat no ha pagat perquè "hi ha el compromís que les pagarà". Cómor?
L'Enric Millo, al Polièdric (programa polític de CatInfo, a les 21.30 els dies de cada dia) explica que "hi ha la intenció de pagar el que es deu i que es buscaran fórmules".
La vicepresidenta, que era psicòloga però ja no tant, diu que si l'Estat hagués pagat el que devia, els famosos 756 milions de l'addicional 3a (addicional tercera és el nom de propi; el cognom és "mira-aquests-imbècils-de-catalans-que-segueixen-pensant-que-cobraran" llarg però amb pedigrí, ei), això, deia, que si haguéssim cobrat els 756 milions de l'addicional tercera s'haurien pogut pagar els 753 milions que es deuen als Ajuntaments. Ajuntaments que presten serveis que no els són propis perquè hi ha lleis que els obliguen a fer-ho (o no, però els seus alcaldes volen guanyar vots prestant serveis xaxiguais megaxupis i de gràtix, que això mola) i que no cobren. Entre ells, dels obligatoris i no propis, la llei de la dependència (les valoracions de dependències); entre els xupiguais, centres cívics per cada tres carrers, casals de gent gran per a cada illa de cases i centres esportius de franc per als aturats.

Torno al principi, perdó.
Però com poses al teu pressupost, com si els tinguessis, uns milions que no tens i que diuen que potser tindràs amb algunes fórmules imaginatives? Que no veus que així segur que vas pel camí del pedregar? Que no quadraran els números ni que els facis digitals????
Si jo fes els números de casa així ja m'haurien embargat fins i tot la tauleta de cafè de l'Ikea (4,5€ una Lack lacada). I aquest és el govern dels millors? Dels millors què? Dels millors redactors de carta de menú de bar de barriada?
I l'anterior tampoc no era el govern dels millors, ei. Que sentir tot un exconseller que es va endur la Conselleria a la seva ciutat perquè li feia mandra traslladar-se a la capital del país (on s'és vist moure un ministeri de la capital!) o llevar-se més d'hora per arribar a l'hora a la feina, dir que és més important invertir en la Llei de Barris que en les línies de metro o de tren perquè "fan més inversió per a les empreses" és per posar-se a plorar.
O a tremolar.
O a les dues coses.
Jo, per si de cas, he obert una llauna de cervesa.
A les penes, punyalades. I als exconsellers, collejes. Als consellers, ... millor no ho dic, que encara estic localitzable.

Ciutadania furiosa

Jo no estic indignada. Vaig passar de la ràbia a la fúria. La indignació és un pas intermig que no m'interessa.
Això de seure a Plaça Catalunya per influir en unes eleccions municipals dient que s'és un moviment transversal (algú que utilitza "transversal" i no fa referència a l'Eix hauria d'estar al talego, per pedant) i desaparèixer sense haver fet cap canvi a part de posar en escac la seguretat del país i d'avergonyir-nos amb l'assalt al Parlament, no va amb mi. Em refereixo a la indignació, clar.
Jo estic directament furiosa. Amb ganes d'agafar un puny americà i dedicar-me a fer suc de polític, de banquer, de gendre de rei, de directors de Palau de la Música, de sindicalistes, de jetes en general i d'algun jeta en concret, que no esmentaré aquí.
Com pot ser que el Millet segueixi al carrer?
Com s'atreveixen a mantenir el sou mínim interprofessional per sota dels 700€?
Algú es creia que l'Urdangarin i la Borbó podien pagar la hipoteca d'un xaletet de 6 milions d'euros amb els seus sous?
Com s'atreveixen a dir que el Rato, de Bankia, guanya 2,5 milions d'euros a l'any, que el Tudó de CaixaCat en guanya 1,5, que el d'Unnim "només" 1 milió, quan els estem pagant entre tots la seva mala gestió?
Per què haig de fer-me responsable de mantenir viu el català, de recollir els residus i classificar-los, de denunciar les empreses que no compleixen la llei del consumidor, de consumir sosteniblement amb quilòmetre zero i slow food, de participar del teixit social i cívic i en canvi no protegeixen tot això amb lleis serioses i que siguin creïbles?
Com podem acceptar que Espanya ens fiscalitzi els pressupostos?????!!!!!
Però què putes ens passa? Què ens hem pres? Estem anestesiats definitivament? Ens han lobotomitzat? Som vaines definitivament i ja només podem assenyalar amb el dit i cridar?????
De moment, per començar, me'n vaig.
Ja veurem quan torno. Si torno.

Els Reis m'han portat una de les millors coses del món: una megasorpresa!

De fet, ara mateix estic estrenant-la!

Fliparax!!!!

Adéu 2011, hola 2012!

L'any 2011 ha estat un any molt estrany, per mi.

És el primer any de la meva vida que ningú no em marca uns horaris, que no tinc un(a) jefe(a), que sóc jo qui decideixo què és important i què és accessori. I mira, és curiós, què vols que et digui. Encara no he decidit si m'agrada o si m'agrada molt, això de manar-me jo. L'única cosa xunga de tot això ha estat el nivell d'ingressos. Ha caigut, de moment, en picat.

És el primer any que hi ha diversos dels meus amics i amigues que es casen i m'ha fet molt feliç. Els he agraït moltíssim que hagin volgut compartir aquest dia amb nosaltres i els desitjo que la seva vida en parella sigui tan feliç com la meva.

És el primer any que moltes de les meves amigues tenen criatures. Sembla que s'hagin posat d'acord, tu. No es dóna l'abast a fer mantes per regalar a nadons i nadones. I m'han fet molta enveja. Massa i tot, en algun moment, em temo.

En resum, és un any que ha tingut coses xungues, clar. Però per mi, casi que n'ha tingut més de bones. Som més pobres (això ja hi comptava), som més llestos (quin remei, la pobresa esmola l'enginy), som més (en genèric, hi ha més nens i nenes, més parelles, més tot), i som millors.

Així doncs, bon 2012! Els bons desitjos, cadascú que se'ls faci a mida. Us els desitjo tots!

Llibres variats i interessants (o no)

Com que no tinc temps ni ganes de fer un post per cada llibre que em llegeixo (perquè no me'n recordo mai, fonamentalment, i perquè a més em semblaria que estic fent els deures del cole) només en faig d'aquells que m'agraden especialment o que trobo especialment evitables.
Per això, avui, faig un post de quatre (4) llibres. De cop i així, pel boc gros, versió reduïda, rotllo Reader's Digest. Tots ells agafats a la biblioteca. Per tant, argumento primer per què he triat un llibre i després el comento.

Aigua bruta, Pau Vidal. És el traductor de l'Andrea Camilleri i m'ha fet passar unes hores felices amb les seves traduccions. Per això vaig agafar una novel·la escrita per ell.
Bon llibre. Entretingut, lleuger, divertit i fins i tot amb una trama francament interessant (la proposta de per què hi ha morts en pobles allunyats i per causes molt estranyes) però mal resolta i pitjor justificada. Això sí, m'ho vaig passar molt bé, llegint Aigua bruta. Està molt ben escrit.

Cinc dies d'octubre, Jordi Sierra i Fabre. És l'escriptor més prolífic viu i no n'havia llegit res. Comptava en trobar-me una cosa facilona, infantilota o pitjor, rotllo Julia Navarro (un dels pitjors insults que jo puc dedicar a un llibre: rotllo Julia Navarro i rotllo Stieg Larsson). Doncs no. Un llibre molt ben escrit, amb una història tèrbola i fosca ben tramada, en la que es destil·la la frustració dels perdedors de la guerra civil i l'arrogància dels guanyadors. Un bon protagonista jubilat, un bon dolent, una bona dona del protagonista, unes actuacions raonables. Bé, bé. Me'n pillaré més, a la biblioteca. De la mateixa "línia" amb el mateix protagonista hi ha Set dies de juliol i Quatre dies de gener.

Los santos inocentes, Miguel Delibes. No crec que calgui que digui per què vaig agafar Delibes, però vaja, el tema és que m'enduia quatre llibres i vaig pensar que valia la pena agafar un clàssic. Quina meravella. Quin luxe. Quin plaer. Difícil, sí. Dur, també. Complicat, efectivament. Però un gustàs. Imprescindible. Poesia en prosa.


Drecera al paradís, Teresa Solanes. Li volia donar una segona oportunitat a la Solanes després del disgust que vaig tenir amb Un crim imperfecte. Doncs res. No vaig arribar a la pàgina 70. Vaig decidir que era horrorós, pèssim, pedant i mal escrit abans d'arribar-hi. Com que no sóc crítica literària, pot ser que sigui cosa meva. Però no val la pena. No li donaré una tercera oportunitat. I sort que era de la biblioteca. Perquè si hagués pagat pel llibre m'hauria estirat els cabells.

Bona lectura a qui encara en faci.

Benvolgut President de la Generalitat (1) : "em fa molt de mal reduir el sou als funcionaris. Es pensa que a mi m'agrada?"

Ahir vaig amenaçar ja amb un post sobre l'entrevista al President de la Generalitat feta per la Mònica Terribas a TV3.
Com que tot el que vull dir-li no em cap en un post (o sí, però seria una novel·la de 250 pàgines, sense tenir en compte les notes a peu de pàgina) ho faré per fascicles.
El primer, que és el d'avui, va sobre la seva frase:
"em fa molt de mal reduir el sou als funcionaris. Es pensa que a mi m'agrada?"
Doncs miri, sí, m'ho penso.
I li dic perquè, m'ho penso.
Si vostè no volgués reduir el sou als funcionaris no caldria que ho fes. Ara, això sí, li hagués costat molts anys de feina, mentre era a l'oposició. A vostè i al seu equip.
Si vostè (o qualsevol altre polític o equip polític o partit polític o equip de futbol) que està a l'oposició dediqués una part del temps a definir, estudiar, plantejar i dissenyar amb números què farà quan (o si) arriba al govern, les coses serien molt diferents.
És a dir, es van passar, vostè i el seu equip, vuit anys a l'oposició. No sé què hi van fer, la veritat. Però hauria esperat que hagués tingut temps de tenir una visió de país que passés per una nova organització de la funció pública.
Amb això vull dir que esperava que tingués una proposta diferent de la versió fàcil (perquè és la fàcil, no s'equivoqui) de retallar sous i prestacions. I és la fàcil perquè no demana una nova dinàmica de treball. Una nova organització de l'Estat que diu que estem en transició de crear. Una nova manera d'entendre el benestar, basat en els serveis i no en els servents.
Retallar els sous dels funcionaris és fàcil, perquè no toca res de res, a part dels collons a uns 200.000 treballadors, les seves nòmines i les seves expectatives de futur, però no es poden queixar gaire perquè aleshores els surten amb la cançó que han de fer esforços extres ells que tenen una feina segura.
Retallar els sous dels funcionaris és senzill perquè molta de la gent que treballa a la privada pensa "ja els està bé als funcionaris, que pillin". I això obre un abisme entre la ciutadania. Però no entre la que treballa i la que no, com va dir vostè ahir vespre a Tv3. Sinó entre funció pública i empresa privada. Es miren amb recel els uns als altres, com si no formessin part del mateix país. Com si no haguéssim de remar tots en la mateixa direcció per mirar de sortir del merder en què estem fotuts.
Retallar els serveis públics és gràtix, de moment, electoralment. Perquè la majoria de la població no és funcionària i pensen que ja estava bé, de tant de "gastu" en no se sap ben bé què. Fins que arriben al CAP i es troben que no hi ha metges; fins que arriben a classe els seus fills i la mestra amb grip no ha estat substituïda; fins que van al jutjat a inscriure la néta i no hi ha personal al registre. Aleshores es queixen, però poc, perquè "ja els va bé als funcionaris, que pillin".
"Ja els va bé als funcionaris, que pillin, ells que tenen una feina estable i segura" és una frase feta que s'ha convertit en un leitmotiv de la societat actualment. Que quedi clar, no sóc funcionària. Ni tan sols vull ser-ho. Però resulta que la majoria de la gent que treballa a la funció pública ha fet unes oposicions que la resta no ha fet, que vol dir un esforç; resulta que la majoria de la funció pública és vocacional (perquè aguantar els fills dels altres i els malalts no ha de ser especialment gratificant, què voleu que us digui); resulta que quan puja tot, els sous dels funcionaris no pugen. No tenen pagues de beneficis; no tenen lots de Nadal; no tenen sopars de Nadal (això pot ser bo o no, depèn).
I reprenc aquí el que li deia que esperava que hagués fet alguna proposta alternativa que hagués preparat durant aquest 8 anys de llarga oposició. Com per exemple: dimensionar correctament l'adminsitració. Si sobren funcionaris (o treballadors públics) doncs al carrer. Si en falten, se'n contracten més. En funció del què cal, no en funció del què diran.
Calen tantes administracions? No? Doncs fora.
Cal la Diputació? No? Doncs ens la pelem. Que no podem perquè és estatal i no podem fer-ho? La reduïm a la mínima expressió: els diputats i prou. Sense res més. Nominal.
Calen els Consells Comarcals? Home, depèn. Si ens quillem la Diputació potser que mantinguem algun dels òrgans que donen servei als municipis petits, no? Doncs, miri, no ho sé. Potser seria millor que els pobles es mancomunessin en funció de les seves necessitats. I amb una sola pertinença a mancomunitat n'hi hauria prou, per cada muncipi. És del gèneru tonto ser de la "Manco del Vallès Occidental" pels Residus, de la "Manco del Vallès del Mig" per l'aigua, de la "Coordinadora de Municipis del Vallès de Sota" pel transport, de "l'Associació de Municipis del Vallès de la Dreta" per l'enllumenat i l'asfaltat i de la "Manco del Vallès de la Dreta però de la Dreta de Dalt" pel clavegueram (que tothom sap que va apart dels residus, de l'aigua i de l'asfaltat, evidentment).
Calen més de 940 municipis al país per organitzar-nos? Potser no, potser sí. N'hi ha de molt petits, n'hi ha que no tenen "massa crítica" suficient per oferir segons quins serveis, n'hi ha que podrien compartir serveis amb altres municipis...
En definitiva, que aquesta era la decisió difícil. La de l'organització del país, la de l'organització de la funció pública (tota ella), la del país que hem de refer per poder tenir-ne, de país.
Aquesta reorganització administrativa reduïria moltíssim la despesa en transferències que cal fer a les altres administracions i aleshores potser en tindríem prou per poder mantenir una administració justa, eficient i eficaç.
I la primera administració que em quillaria jo, ja ho dic ara, és la que ens lliga a l'Estat espanyol, que quedi clar. Em sobren uns quants dels seus ministeris, dels seus funcionaris, dels seus alts i baixos càrrecs... De fet, em sobren tots.
Si no ens decidim seguirem empobrint-nos tots, funcionaris i no funcionaris, seguirem amb estructures del segle XIX imposades des de la Meseta, seguirem prenent decisions fàcils que converteixen un President en un gerent, en lloc d'en un estadista.
I si hem de triar un gerent, potser que ho fem a partir de currículums, no a partir de programes electorals.
Per cert, la brillant idea de la UGT que els alts càrrecs de la Generalitat no puguin cobrar més de 5.000 euros BRUTS al mes ens condemna als mediocres, als dolents i als que la privada no vol. A qualsevol empresa privada solvent un alt càrrec cobra molt, molt més.

L'economia "real"

Vaig estudiar economia a la facultat amb en Josep Olivé i amb l'Arcadi Oliveras, dos economistes de reconegut prestigi. Vaig estudiar economia, posteriorment i en un postgrau que em va costar una pasta i m'ha servit molt poc, amb en Joaquim Novella i amb en Gonzalo Bernardos, també economistes de prestigi.
Vaig tenir altres professors d'economia (l'Ivan Muñiz, deixeble del Sala i Martín, si no vaig errada; en Jean Pierre Malé, ...) però em van impactar menys, sobretot perquè van durar menys en la meva carrera d'estudiant, un sol semestre contra any i mig la resta.
Tots ells (eren tots homes, s'ha de dir) estaven d'acord en una sola cosa: l'economia es basa en una cosa tan etèria com és la confiança. És a dir, si la gent pensa que les coses aniran bé, hi aniran. Perquè consumiran, crearan ocupació, hi haurà salaris, es podrà pagar, es podrà consumir... Cercle virtuós, que n'hi diuen alguns. També a la inversa. Si es creu que anirà malament, hi anirà. Tothom a casa tancat sense gastar, reducció de la demanda, red
ucció de la necessitat de producció, reducció de necessitat de mà d'obra, atur, reducció de salaris... I cercle viciós.
Evidentment és una reducció que no té en compte ni la internacionalització de la producció, ni les deslocalitzacions, ni la creació de riquesa a través de la creació de coneixement... Però en essència segueix sent un plantejament vàlid.
Normalment pensaríem que els governants (els de tot arreu, ei, no només els nostres) i aquestes coses esotèriques però molt poderoses anomenades mercats haurien de voler que estiguéssim habitualment dins el cercle virtuós. En canvi, estan fent tot el possible perquè ens anem enfonsant cada vegada més en un cercle viciós, cada cop més petit i més estret.
Em pregunto quin és l'objectiu. Com més por generin entre la ciutadania, com més sensació que demà serà pitjor, pitjor serà. En Santiago Becerra pronostica crisi per a una bona dècada. Probablement. Sobretot perquè sembla que hi hagi algú interessat en que sigui així.

Algú s'està fent molt, molt ric. I no crec, tranquils, que siguin els nostres governants. Pobres, aquests acabaran tan plomats com nosaltres. O més, perquè qualsevol dia els "emplomarem" pel carrer, si segueixen retallant totes les formes de qualitat de vida que teníem més enllà dels sous (diga-li salut, diga-li educació, diga-li administració pública, diga-li seguretat...),
Qui coi són Standard and Poors i Moody's? Qui els ha autoritzat, moralment i legalment, per anar destruint l'economia? Per què ningú, ningú, ningú no els planta cara i diu "PROU!".
Aquesta xusma és la que va "valorar positivament el deute Lehman Brothers, d'AiG, de Fannie Mae i Freddy Mac", que van ser dels primers en ensorrar-se, perquè eren dels que feien "comptabilitat creativa", tan valorada en el passat (i encara ara).
Qui ha donat aquest enllaç fals entre la borsa i l'economia real? Cap als anys 30 del segle passat hi era, aquesta relació. A data d'avui als famosos parquets internacionals només hi ha una colla de friquis sonats que estan venent la collita de blat d'Algèria del 2015, com si fossin cromos del monopoli.

En resum. Tenim por, és cert. Tots en tenim. Jo també. Però només servirà perquè cada vegada haguem de tenir més por perquè anirà pitjor si pensem que anirà pitjor. Estem fotuts. És cert. Doncs no ens quedem de braços plegats.
Microcrèdits, micromecenatge, petita empresa individual, creativitat, empoderament. Col·laboració, reducció dels beneficis estratosfèrics. Tornem al sentit comú abandonat per una dècada i mitja de voler creure'ns que érem rics. No cal tenir-ho tot. No és imprescindible tot. Reduïm, ressituem. Cooperació entre famílies i amics. Suport als projectes empresarials petits i de gent jove, de gent no tan jove, de gent gran. Enfortim-nos com a societat i com a col·lectiu. Oblidem-nos de "jo, jo, jo". Tornem a famílies extenses i fortes. No deixem que ens tornin a enredar.

El meu pressupost per Nadal ja l'heu vist: és la foto del post. I què? Puc buscar formes molt creatives de fer regals. Puc regalar temps. Puc regalar espai. O no. Puc buscar de fer menys regals i més útils, necessaris i ajustats a qui els rep, no a qui els fa.