dijous, de juny 27, 2013

Per a les beques, un 7.

Ok, sí. Ho ha dit en Wert i per tant ho hem de cremar a la foguera. Però perquè ho digui en Wert no vol dir que sigui dolent (sempre). En el 99% dels casos el que diu el Wert és un autèntic despropòsit, una estupidesa o bé un delicte. Però ves per on, hi ha 1% que l’encerta.


I en aquest cas, des de la meva perspectiva de becada en l’època universitària, el mínim que s’ha d’exigir és un 7 per rebre beca.

El fet de ser pobre no pot ser un argument per no anar a la universitat. El fet de ser un vago, sí. O de no tenir prou capacitats (per dir-ho elegantment; així, en planer, ser ruc com una sabata). La universitat no és un aparcament de 5 anys fins que l’individu/a es decideix a fer alguna cosa profitosa amb la seva vida. I per profitosa entenc moooooltes coses, no només el curro remunerat.

Que els rics tenen avantatges? Oh, déu meu, quina sorpresa! Mira, n’hi ha que no paguen ni impostos, toca’t els nassos. Sí, ja ho diu l’Eduardo Mendoza a Sin noticias de Gurb:” als barris rics la gent fa més bona cara, va més ben vestida, està més grassa i sembla més feliç. No entenc per què n’hi ha que volen ser pobres”

Però tornem a les beques. Les beques surten dels impostos que paguem (alguns gustosament, d’altres no tant) entre tots. I no em dóna la gana que amb els meus impostos paguem a algú perquè aprengui a jugar a la botifarra, a Màgic, a fer aigua de València o a ser l’amo/mestressa del bar. Que no tots els becats fan això? Evidentment. Però m’hi jugo un pèsol que no són els que protesten pel 6.5 (i jo demano un 7) per aconseguir una beca.

Treure un 6.5 requereix treball, esforç i voluntat. No demana molts diners. No demana molta intel•ligència. Demana constància. I això és el mínim que se li pot exigir algú a qui se li paguen els estudis. Que és el mateix que els pares haurien d’exigir als seus fills quan els paguen ells o bé els mateixos estudiants quan es paguen els estudis. Però bé, cadascú amb els seus diners fa el que vol. I els dels impostos també són meus. I jo vull un 7, com a mínim.

És més. Penso que amb aquest 7 l’estudiant té dret a una beca que vagi una mica més enllà de la matrícula i els llibres, perquè per estudiar cal menjar, vestir-se, moure’s, anar al cine de tant en tant, poder sortir a fer una copa i aquestes coses que fan que la gent sigui relativament normal. Per tant, la beca hauria de cobrir el cost d’un any de vida (o dels anys que sigui becat) de l’estudiant en qüestió, incloent, evidentment les despeses derivades de la universitat.

Però pagar la beca a un pavo o una pava que es facin una carrera de primers, no. Pagar beques a repetidors, no. Pagar beques a ganduls, no.

Visca la incorrecció política!

1 comentari:

Manel Pujadas ha dit...

Per a mi el gran error és que el 6,5 o el 7 referit a res és subjectiu. Coincideixo que les beques han d'anar a parar a aquells que més s'ho mereixin però les notes s'han de ponderar en relació a la classe. Un 6,5 és una nota fantàstica si tota la classe ha tret menys d'un 6,5 perquè l'assignatura o el professor és més exigent i un 7 pot ser nefasta si tota la classe treu 9.
Tampoc em sembla coherent comparar notes de dos carreres diferents, em sembla un greu error comparatiu.
En resum, estic d'acord amb tu en qui mereix les beques però em temo que estic molt lluny d'acceptar que un 7 val igual en l'assignatura i en la carrera que sigui.