Ahir va ser el Dia Internacional de les Dones. Ja no és el dia de la Dona Treballadora; ni tan sols de la Dona. Igual que l'Insitut Català, s'ha assumit el plural per a demostrar que no hi ha UNA dona, sinó que hi ha centenars de diferents models de dones. Sembla que la premsa no se n'hagi assabentat, però. (de totes maneres, tampoc no han descobert que en català diem "habitatge" i no "vivenda" o bé "aturats" i no "parats"; però vaja...)
Però com cada any, i tornem a les tradicions, ens bombardegen, al voltant del 8 de març amb les dades que ens demostren que la pobresa és femenina, que els assassinats per violència masclista són una de les principals causes de mort entre les dones, que els sous que cobrem són més baixos, que som les que doblem jornades laborals, que som les que tenim les coses més peludes (i em refereixo al futur i a l'economia, no a les cames ni les aixelles) en un futur, on el sistema capitalista ens ha maltractat encara més que als homes.
Però tot això ho fem només un dia a l'any. I apa, ja hem complert. Ja hem posat el crit al cel, ja hem demostrat la nostra solidaritat, ja hem tret a passejar una mica les vergonyes de la nostra societat patriarcal. Ja tenim aquí la Núria Chinchilla, de l'IESE dient-nos que s'han de flexibilitzar les jornades laborals per a permetre que les dones conciliem! I els homes, que no han de conciliar? Ja surten les famoses entrevistes de cada any preguntant a les "dones emprenedores" (entenc que la resta no ho són, que són unes gandules aprofitades... sobretot les que fan equilibris ecònomics per a poder donar de menjar a la família amb 300 euros al mes...) com s'ho fan per ser unes triomfadores en el món laboral i alhora conciliar. Algú s'imagina aquesta pregunta a un "home emprenedor" (el mateix per a la resta d'homes, que deuen ser també una colla de ganduls...)??? Per què a una ministra o a una regidora o a una empresària o a una treballadora domèstica o a una mestra o a una dentista se li pregunta com concilia (el què i amb què? amb la seva família, amb el seu gimnàs, amb el seu gos, amb el seu sofà, amb els seus amants...) i a un home MAI no se li demana? No té família? No té fills? O es dóna per suposat que ja hi ha algú que li fa la feina?
En definitiva, s'acosta el meu aniversari i se'm nota. Sempre em poso de mala lluna i cada any més em fan fàstic les notícies estacionals. Sobretot quan són perquè toquen i per cobrir l'expedient.
Però com cada any, i tornem a les tradicions, ens bombardegen, al voltant del 8 de març amb les dades que ens demostren que la pobresa és femenina, que els assassinats per violència masclista són una de les principals causes de mort entre les dones, que els sous que cobrem són més baixos, que som les que doblem jornades laborals, que som les que tenim les coses més peludes (i em refereixo al futur i a l'economia, no a les cames ni les aixelles) en un futur, on el sistema capitalista ens ha maltractat encara més que als homes.
Però tot això ho fem només un dia a l'any. I apa, ja hem complert. Ja hem posat el crit al cel, ja hem demostrat la nostra solidaritat, ja hem tret a passejar una mica les vergonyes de la nostra societat patriarcal. Ja tenim aquí la Núria Chinchilla, de l'IESE dient-nos que s'han de flexibilitzar les jornades laborals per a permetre que les dones conciliem! I els homes, que no han de conciliar? Ja surten les famoses entrevistes de cada any preguntant a les "dones emprenedores" (entenc que la resta no ho són, que són unes gandules aprofitades... sobretot les que fan equilibris ecònomics per a poder donar de menjar a la família amb 300 euros al mes...) com s'ho fan per ser unes triomfadores en el món laboral i alhora conciliar. Algú s'imagina aquesta pregunta a un "home emprenedor" (el mateix per a la resta d'homes, que deuen ser també una colla de ganduls...)??? Per què a una ministra o a una regidora o a una empresària o a una treballadora domèstica o a una mestra o a una dentista se li pregunta com concilia (el què i amb què? amb la seva família, amb el seu gimnàs, amb el seu gos, amb el seu sofà, amb els seus amants...) i a un home MAI no se li demana? No té família? No té fills? O es dóna per suposat que ja hi ha algú que li fa la feina?
En definitiva, s'acosta el meu aniversari i se'm nota. Sempre em poso de mala lluna i cada any més em fan fàstic les notícies estacionals. Sobretot quan són perquè toquen i per cobrir l'expedient.
5 comentaris:
estic d'acord amb el 99% del que dius. Però hi ha una cosa que no entenc:
COM ÉS QUE NO T'AGRADA EL TEU ANIVERSARI? ;)
Aquest tipus de noticies fan molta mandra, perquè no solucionen res, i a més plantegen les coses des d'una perspectiva no igualitària. Si la situació fos normalitzada no ens caldria un dia per reivindicar
Tens tota la raó. estic d'acord amb el que dius. En realitat, com bé apuntes, moltes de les notícies relacionades amb dia de les dones donen per suposat de què ens han d"ajudar a casa", hem de "conciliar"...i en general fa molta ràbia perquè sempre és lo mateix.
Mireia, kweilan, gràcies! Com podeu veure, últimament el bloc degenera... De llibres he passat a la queixa... Em sembla que hauria de tornar a llegir més! :-))
Per cert, Mireia, sí que m'agrada el meu aniversari. El problema és que arrossego la crisi dels 30 de mala manera i cada vegada tinc la sensació més que em faig gran i no ho he assumit gaire... Suposo que tot s'acabarà el dia que en faci 40! Llavors deixaré de tenir crisi i seré feliç com un tornavís! :-P
Jo vaig tenir una crisi als vint, raro no? Des de llavors cap més i ja en tinc 35 ( ups 34 jo ja m'en poso més). Espero que es 40 no m'afectin
Àlex, agafa el calendari de l'ONU, farcidet de dies internacionals de... i acaba d'emprenyar-te del tot.
Va, que ara tens 362 dies per agafar noves forces!!!
Publica un comentari a l'entrada