Israel i Palestina: Dos pobles, dos Estats

Ras i curt. Aquesta és la postura que defenso. Vagi per endavant, a qui vulgui llegir el post.
No entenc per què els catalans (i les catalanes, també) ens posicionem tan visceralment sobre aquest conflicte.
Ahir vespre, es va interrompre un partit entre Barça i Maccabi, perquè un grup d'espectadors va saltar a la pista amb banderes de Palestina.
La majoria, o els més sorollosos, són propalestins. La minoria, o els menys sorollosos, són projueus (i no dic proisraelians. Recordem que hi ha israelians àrabs i israelians jueus). Les “elits intel·lectuals” del país també van meitat-meitat. Cadascú es creu la versió que prefereix i obvia l'altra. Veiem imatges a la tele que ens esborronen: bombardejos sobre població civil; població civil col·locada sobre punts estratègics; coets disparats contra ciutats; eleccions sobre la taula; guerra intestina a Palestina; batalla ideològica a Israel.
I nosaltres ens ho mirem i, evidentment, ens posicionem. Cadascú segons la seva informació o segons la seva emocionalitat.
Però ens costa prendre distància i avaluar tota, tota la informació que tenim disponible. Odiava el professor de sociologia quan ens feia preguntar-nos si estimàvem algú perquè li fèiem petons o li fèiem petons perquè l'estimàvem.
Amb la informació passa el mateix: llegim (o veiem, tant li fa) un determinat mitjà perquè ens diu el que volem sentir, sobre les nostres idees predeterminades, o, per contra, acabem agafant les idees dels mitjans que ens envolten i som incapaços de buscar més enllà d'una informació que ja ens està bé, perquè ja és la nostra?
A l'era de l'accés a la informació d'arreu del món, ens quedem amb els nostre mitjanets localistes i esbiaixats i ens conformem amb la informació/deformació que ens donen. Si s'és propalestí, es venera Salah Jamal i es defensa Saura; si s'és projueu es llegeix atentament la Pilar Rahola i es reverencia Vicenç Villatoro. Pere Vilanova i Joan B. Culla es discuteixen, des de fa desenes d'anys, en els mateixos programes que ja sabem què diran.
I ens oblidem de llegir què diuen els diaris fora, sense escoltar les notícies d'altres emissores.
I el que és més greu encara: ens arribem a creure que el conflicte del Pròxim Orient és EL CONFLICTE. Què passa amb Txetxènia? Qui se'n recorda que encara hi ha guerra a Grozni? Ens oblidem del Darfur i de Somàlia i de Burkina Faso (per posar tres exemples; n'hi ha dotzenes). Àsia no existeix i Sri Lanka ni tan sols ens sona. Ens sona Afganistan i Pakistan però no podem situar-ho en un mapa, ni després de més de 8 anys de sentir-ne a parlar cada dia a la tele.
Oblidem que hi ha gent que cada dia viu la violència.
Algú recorda que el lloc més perillós per a una dona, especialment a Centre i Sudamèrica, és casa seva? Això no és una guerra diària contra les dones?
Val tant la vida d'un nen jueu que la vida d'un nen palestí. Però val exactament el mateix la vida d'un nen africà que la vida d'una nena guatemalteca.
Com més llegeixo, sento, escolto, aprenc d'un conflicte, del que sigui, més difícil m'és posicionar-me a favor o en contra d'un d'ells. Però el que sí que sé és que tots els pobles tenen dret a l'autodeterminació. TOTS. Això inclou Palestina, però també Israel. Dos pobles, dos Estats. Hi tenen dret. I els cal. I no val dir que Israel no té dret a existir sobre territoris que tradicionalment havien estat dels palestins, perquè bé que hem acceptat, i saludat, la independència de Kosovo sobre els territoris on històricament havia nascut Sèrbia. I bé que ens ha semblat el més raonable, oi?