En dos dies, Singapur

En dos dies, amb prou feines s'hi arriba, a Singapur... Vam acabar-hi perquè és dels pocs llocs del sudest asiàtic on no et demanen visat. Aquí i a Malàisia, que estan de costat i és fàcil de fer en un sol viatge. I això és el que hem fet aquestes vacances, Singapur i Malàisia.
De moment, només penjo el post de Singapur.
És una ciutat cara, per ser del sudest asiàtic. És a dir, els preus són molt similars als de Barcelona ciutat, tenint en compte que és una regió on els preus solen ser mooooooooolt més baixos. És una ciutat on et multen per tot: per fumar pel carrer, per escupir (això em sembla bé), per anar en monopatí, per penjar cartells... Per tot! Aviat multaran per respirar.



També és un estat. És una illa-ciutat-estat, creada pel senyor Raffles a principis del segle XX. El senyor Raffles, que tenia ganes de fer dinerets, es va passejar pel sudest asiàtic buscant un lloc on instal·lar una colònia britànica, que no hagués de pagar aranzels, que pugués fer malbé el pas de la resta de vaixells comercials de la resta de potencies colonials de l'època, que els nadius no se li rebotessin gaire i que, a més, la pugués fer a mida. I va trobar Singapur.
Li va donar una maneta de pintura, uns quants edificis i a partir d'aquí va començar a importar població de l'entorn amb l'oferta de feina. Singapur no té població autòctona (almenys jo no la vaig saber veure). Són autòctons els que hi han anat naixent al llarg de generacions (no més de tres, també us ho dic) i que s'han anat combinant amb la gent de la zona. És a dir, de la barreja de la població índia, paquistanesa, xinesa, tailandesa, occidental... han nascut els qui són singapuresos (o singapurencs, no ho sabria dir).
Quatre poblacions, quatre religions, quatre maneres de resar... Podeu triar la que més us agradi, convingui o quedi a la vora...


Si la llengua oficial és l'anglès és purament per cortesia, perquè els tres grans grups de població existents entre ells parlen la seva llengua: el tamil, el xinès o el malaiès (un altre dia ja parlarem de la població malaiesa...). L'anglès és purament una llengua vehicular per a fer servir amb els altres, amb els que no són del seu grup. I pels cartells, això sí.
Per visitar... Una info. FA MOLTA CALOR. Molta. Però que molta, molta. La mitjana de temperatura, quan no plou (que és sovint) són més de 35 graus, amb el 90% d'humitat. Horrorós.
Per tant, i tenint en compte que per sort la religió de l'Estat no és la musulmana, aprofiteu per anar fresquets o us fondreu...
Un mapa que us farà servei des d'aquí. Té la gràcia que els barris i les zones per visitar estan marcades en colorets, de manera que faciliten molt la visita. Destaquen el Chinatown, el Little India, el el barri àrab i la zona de negocis que hi ha al voltant del Raffles Place i de l'Esplanade on the Bay. A mi aquest tros em va agradar especialment, tot i que vaig tenir molt la sensació que és una ciutat de cartró pedra, de decorat. Té 47 anys com a Estat propi i el seu desenvolupament econòmic ha estat astronòmic però vaig tenir, constament, la sensació que és una mena d'espai virtual on la gent hi va a fer negocis, a comprar (imprescindible per anar de botigues la zona d'Orchard Avenue) i a marxar. Evidentment hi ha gent que hi viu; per ser exactes, a la vora de quatre milions de persones. Però sembla que hi hagi zones que estiguin destinades, en exclusiva, als negocis i a l'oci, sense la bonica "mixtificació d'usos", tan tradicional de casa nostra... :))
Per mi, imprescindible, el districte cultural-colonial, al voltant del Padang, amb les esglésies del Bon Pastor, la de St. Andrew i, una mica més allunyada, l'església armènia, el Parlament, la Cort Suprema i el City Hall (també coneguda com a Ajuntament).


Un passeig al voltant del riu val la pena, sobretot per veure els diferents espais d'oci que han muntat. Des del Raffles Place, amunt, es passa per tot el Boat Quay i es va a parar al pont que l'uneix amb el Clarke Quay, una zona que han omplert de botigues i restaurants...
Es poden fer cervesetes a les terrasses amb una certa calma, veient tot de senyors de negocis asiatics prenent també una cervesa... És curiós. I car. Vam haver de pagar amb targeta de crèdit dues pintes de Tiger, la cervesa de la zona. Més cares que al centre de Barcelona...
Hotels. A veure, no feu cas de la Lonely Planet. Ni de conya. Ens va enviar a uns antros bastant antros al doble de preu del què marca. Us linko aquí la web oficial de Singapur hotels, però accepteu nna recomanació. Feu una última hora a http://www.octopustravel.com/ i mireu què hi ha d'oferta. Pel mateix preu que vam pagar a dos hotels antros a Singapur (l'Strand Hotel i el Peninsula Excelsior), vam estar a un de quatre estrelles mirant a última hora, al Grand Plaza Park Hotel City Hall. No és que siguin terrorífics; és que no val el preu que pagues amb el que et donen. Per cert, tingueu present que mai no s'inclou l'esmorzar al preu que et marquen. Això no ha de ser problemàtic; hi ha un parell de milions de llocs per esmorzar bastant bé de preu a la vora dels hotels...
Llocs imprescindibles: el Raffles Hotel (per mirar i no tocar; aneu amb pantalons llargs, que són uns pijus; altre opció: mireu per fora i no entreu...); el Museu de les Civilitzacions Asiàtiques, xulíssim; Fort Canning, una bona passejada; la Universitat de Singapur, una bellesa moderna. Imprescindible del tot: Esplanade on the bay amb un concert. Magnífic.
I sobretot, un detall. Assumiu:
1. Que fa calor. Que no hi ha manera que no en faci i que per molt que et queixis, no en deixarà de fer.
2. Que plou. Que plou perquè és un clima tropical i si hi ha jungla a dins la ciutat (passegeu pel Raffles Place i m'entendreu) és perquè no és un clima precisament sec com el mediterrani.
Si es tenen en compte aquests dos temes, la resta pot ser francament interessant...