Adéu 2011, hola 2012!

L'any 2011 ha estat un any molt estrany, per mi.

És el primer any de la meva vida que ningú no em marca uns horaris, que no tinc un(a) jefe(a), que sóc jo qui decideixo què és important i què és accessori. I mira, és curiós, què vols que et digui. Encara no he decidit si m'agrada o si m'agrada molt, això de manar-me jo. L'única cosa xunga de tot això ha estat el nivell d'ingressos. Ha caigut, de moment, en picat.

És el primer any que hi ha diversos dels meus amics i amigues que es casen i m'ha fet molt feliç. Els he agraït moltíssim que hagin volgut compartir aquest dia amb nosaltres i els desitjo que la seva vida en parella sigui tan feliç com la meva.

És el primer any que moltes de les meves amigues tenen criatures. Sembla que s'hagin posat d'acord, tu. No es dóna l'abast a fer mantes per regalar a nadons i nadones. I m'han fet molta enveja. Massa i tot, en algun moment, em temo.

En resum, és un any que ha tingut coses xungues, clar. Però per mi, casi que n'ha tingut més de bones. Som més pobres (això ja hi comptava), som més llestos (quin remei, la pobresa esmola l'enginy), som més (en genèric, hi ha més nens i nenes, més parelles, més tot), i som millors.

Així doncs, bon 2012! Els bons desitjos, cadascú que se'ls faci a mida. Us els desitjo tots!

Llibres variats i interessants (o no)

Com que no tinc temps ni ganes de fer un post per cada llibre que em llegeixo (perquè no me'n recordo mai, fonamentalment, i perquè a més em semblaria que estic fent els deures del cole) només en faig d'aquells que m'agraden especialment o que trobo especialment evitables.
Per això, avui, faig un post de quatre (4) llibres. De cop i així, pel boc gros, versió reduïda, rotllo Reader's Digest. Tots ells agafats a la biblioteca. Per tant, argumento primer per què he triat un llibre i després el comento.

Aigua bruta, Pau Vidal. És el traductor de l'Andrea Camilleri i m'ha fet passar unes hores felices amb les seves traduccions. Per això vaig agafar una novel·la escrita per ell.
Bon llibre. Entretingut, lleuger, divertit i fins i tot amb una trama francament interessant (la proposta de per què hi ha morts en pobles allunyats i per causes molt estranyes) però mal resolta i pitjor justificada. Això sí, m'ho vaig passar molt bé, llegint Aigua bruta. Està molt ben escrit.

Cinc dies d'octubre, Jordi Sierra i Fabre. És l'escriptor més prolífic viu i no n'havia llegit res. Comptava en trobar-me una cosa facilona, infantilota o pitjor, rotllo Julia Navarro (un dels pitjors insults que jo puc dedicar a un llibre: rotllo Julia Navarro i rotllo Stieg Larsson). Doncs no. Un llibre molt ben escrit, amb una història tèrbola i fosca ben tramada, en la que es destil·la la frustració dels perdedors de la guerra civil i l'arrogància dels guanyadors. Un bon protagonista jubilat, un bon dolent, una bona dona del protagonista, unes actuacions raonables. Bé, bé. Me'n pillaré més, a la biblioteca. De la mateixa "línia" amb el mateix protagonista hi ha Set dies de juliol i Quatre dies de gener.

Los santos inocentes, Miguel Delibes. No crec que calgui que digui per què vaig agafar Delibes, però vaja, el tema és que m'enduia quatre llibres i vaig pensar que valia la pena agafar un clàssic. Quina meravella. Quin luxe. Quin plaer. Difícil, sí. Dur, també. Complicat, efectivament. Però un gustàs. Imprescindible. Poesia en prosa.


Drecera al paradís, Teresa Solanes. Li volia donar una segona oportunitat a la Solanes després del disgust que vaig tenir amb Un crim imperfecte. Doncs res. No vaig arribar a la pàgina 70. Vaig decidir que era horrorós, pèssim, pedant i mal escrit abans d'arribar-hi. Com que no sóc crítica literària, pot ser que sigui cosa meva. Però no val la pena. No li donaré una tercera oportunitat. I sort que era de la biblioteca. Perquè si hagués pagat pel llibre m'hauria estirat els cabells.

Bona lectura a qui encara en faci.

Benvolgut President de la Generalitat (1) : "em fa molt de mal reduir el sou als funcionaris. Es pensa que a mi m'agrada?"

Ahir vaig amenaçar ja amb un post sobre l'entrevista al President de la Generalitat feta per la Mònica Terribas a TV3.
Com que tot el que vull dir-li no em cap en un post (o sí, però seria una novel·la de 250 pàgines, sense tenir en compte les notes a peu de pàgina) ho faré per fascicles.
El primer, que és el d'avui, va sobre la seva frase:
"em fa molt de mal reduir el sou als funcionaris. Es pensa que a mi m'agrada?"
Doncs miri, sí, m'ho penso.
I li dic perquè, m'ho penso.
Si vostè no volgués reduir el sou als funcionaris no caldria que ho fes. Ara, això sí, li hagués costat molts anys de feina, mentre era a l'oposició. A vostè i al seu equip.
Si vostè (o qualsevol altre polític o equip polític o partit polític o equip de futbol) que està a l'oposició dediqués una part del temps a definir, estudiar, plantejar i dissenyar amb números què farà quan (o si) arriba al govern, les coses serien molt diferents.
És a dir, es van passar, vostè i el seu equip, vuit anys a l'oposició. No sé què hi van fer, la veritat. Però hauria esperat que hagués tingut temps de tenir una visió de país que passés per una nova organització de la funció pública.
Amb això vull dir que esperava que tingués una proposta diferent de la versió fàcil (perquè és la fàcil, no s'equivoqui) de retallar sous i prestacions. I és la fàcil perquè no demana una nova dinàmica de treball. Una nova organització de l'Estat que diu que estem en transició de crear. Una nova manera d'entendre el benestar, basat en els serveis i no en els servents.
Retallar els sous dels funcionaris és fàcil, perquè no toca res de res, a part dels collons a uns 200.000 treballadors, les seves nòmines i les seves expectatives de futur, però no es poden queixar gaire perquè aleshores els surten amb la cançó que han de fer esforços extres ells que tenen una feina segura.
Retallar els sous dels funcionaris és senzill perquè molta de la gent que treballa a la privada pensa "ja els està bé als funcionaris, que pillin". I això obre un abisme entre la ciutadania. Però no entre la que treballa i la que no, com va dir vostè ahir vespre a Tv3. Sinó entre funció pública i empresa privada. Es miren amb recel els uns als altres, com si no formessin part del mateix país. Com si no haguéssim de remar tots en la mateixa direcció per mirar de sortir del merder en què estem fotuts.
Retallar els serveis públics és gràtix, de moment, electoralment. Perquè la majoria de la població no és funcionària i pensen que ja estava bé, de tant de "gastu" en no se sap ben bé què. Fins que arriben al CAP i es troben que no hi ha metges; fins que arriben a classe els seus fills i la mestra amb grip no ha estat substituïda; fins que van al jutjat a inscriure la néta i no hi ha personal al registre. Aleshores es queixen, però poc, perquè "ja els va bé als funcionaris, que pillin".
"Ja els va bé als funcionaris, que pillin, ells que tenen una feina estable i segura" és una frase feta que s'ha convertit en un leitmotiv de la societat actualment. Que quedi clar, no sóc funcionària. Ni tan sols vull ser-ho. Però resulta que la majoria de la gent que treballa a la funció pública ha fet unes oposicions que la resta no ha fet, que vol dir un esforç; resulta que la majoria de la funció pública és vocacional (perquè aguantar els fills dels altres i els malalts no ha de ser especialment gratificant, què voleu que us digui); resulta que quan puja tot, els sous dels funcionaris no pugen. No tenen pagues de beneficis; no tenen lots de Nadal; no tenen sopars de Nadal (això pot ser bo o no, depèn).
I reprenc aquí el que li deia que esperava que hagués fet alguna proposta alternativa que hagués preparat durant aquest 8 anys de llarga oposició. Com per exemple: dimensionar correctament l'adminsitració. Si sobren funcionaris (o treballadors públics) doncs al carrer. Si en falten, se'n contracten més. En funció del què cal, no en funció del què diran.
Calen tantes administracions? No? Doncs fora.
Cal la Diputació? No? Doncs ens la pelem. Que no podem perquè és estatal i no podem fer-ho? La reduïm a la mínima expressió: els diputats i prou. Sense res més. Nominal.
Calen els Consells Comarcals? Home, depèn. Si ens quillem la Diputació potser que mantinguem algun dels òrgans que donen servei als municipis petits, no? Doncs, miri, no ho sé. Potser seria millor que els pobles es mancomunessin en funció de les seves necessitats. I amb una sola pertinença a mancomunitat n'hi hauria prou, per cada muncipi. És del gèneru tonto ser de la "Manco del Vallès Occidental" pels Residus, de la "Manco del Vallès del Mig" per l'aigua, de la "Coordinadora de Municipis del Vallès de Sota" pel transport, de "l'Associació de Municipis del Vallès de la Dreta" per l'enllumenat i l'asfaltat i de la "Manco del Vallès de la Dreta però de la Dreta de Dalt" pel clavegueram (que tothom sap que va apart dels residus, de l'aigua i de l'asfaltat, evidentment).
Calen més de 940 municipis al país per organitzar-nos? Potser no, potser sí. N'hi ha de molt petits, n'hi ha que no tenen "massa crítica" suficient per oferir segons quins serveis, n'hi ha que podrien compartir serveis amb altres municipis...
En definitiva, que aquesta era la decisió difícil. La de l'organització del país, la de l'organització de la funció pública (tota ella), la del país que hem de refer per poder tenir-ne, de país.
Aquesta reorganització administrativa reduïria moltíssim la despesa en transferències que cal fer a les altres administracions i aleshores potser en tindríem prou per poder mantenir una administració justa, eficient i eficaç.
I la primera administració que em quillaria jo, ja ho dic ara, és la que ens lliga a l'Estat espanyol, que quedi clar. Em sobren uns quants dels seus ministeris, dels seus funcionaris, dels seus alts i baixos càrrecs... De fet, em sobren tots.
Si no ens decidim seguirem empobrint-nos tots, funcionaris i no funcionaris, seguirem amb estructures del segle XIX imposades des de la Meseta, seguirem prenent decisions fàcils que converteixen un President en un gerent, en lloc d'en un estadista.
I si hem de triar un gerent, potser que ho fem a partir de currículums, no a partir de programes electorals.
Per cert, la brillant idea de la UGT que els alts càrrecs de la Generalitat no puguin cobrar més de 5.000 euros BRUTS al mes ens condemna als mediocres, als dolents i als que la privada no vol. A qualsevol empresa privada solvent un alt càrrec cobra molt, molt més.

L'economia "real"

Vaig estudiar economia a la facultat amb en Josep Olivé i amb l'Arcadi Oliveras, dos economistes de reconegut prestigi. Vaig estudiar economia, posteriorment i en un postgrau que em va costar una pasta i m'ha servit molt poc, amb en Joaquim Novella i amb en Gonzalo Bernardos, també economistes de prestigi.
Vaig tenir altres professors d'economia (l'Ivan Muñiz, deixeble del Sala i Martín, si no vaig errada; en Jean Pierre Malé, ...) però em van impactar menys, sobretot perquè van durar menys en la meva carrera d'estudiant, un sol semestre contra any i mig la resta.
Tots ells (eren tots homes, s'ha de dir) estaven d'acord en una sola cosa: l'economia es basa en una cosa tan etèria com és la confiança. És a dir, si la gent pensa que les coses aniran bé, hi aniran. Perquè consumiran, crearan ocupació, hi haurà salaris, es podrà pagar, es podrà consumir... Cercle virtuós, que n'hi diuen alguns. També a la inversa. Si es creu que anirà malament, hi anirà. Tothom a casa tancat sense gastar, reducció de la demanda, red
ucció de la necessitat de producció, reducció de necessitat de mà d'obra, atur, reducció de salaris... I cercle viciós.
Evidentment és una reducció que no té en compte ni la internacionalització de la producció, ni les deslocalitzacions, ni la creació de riquesa a través de la creació de coneixement... Però en essència segueix sent un plantejament vàlid.
Normalment pensaríem que els governants (els de tot arreu, ei, no només els nostres) i aquestes coses esotèriques però molt poderoses anomenades mercats haurien de voler que estiguéssim habitualment dins el cercle virtuós. En canvi, estan fent tot el possible perquè ens anem enfonsant cada vegada més en un cercle viciós, cada cop més petit i més estret.
Em pregunto quin és l'objectiu. Com més por generin entre la ciutadania, com més sensació que demà serà pitjor, pitjor serà. En Santiago Becerra pronostica crisi per a una bona dècada. Probablement. Sobretot perquè sembla que hi hagi algú interessat en que sigui així.

Algú s'està fent molt, molt ric. I no crec, tranquils, que siguin els nostres governants. Pobres, aquests acabaran tan plomats com nosaltres. O més, perquè qualsevol dia els "emplomarem" pel carrer, si segueixen retallant totes les formes de qualitat de vida que teníem més enllà dels sous (diga-li salut, diga-li educació, diga-li administració pública, diga-li seguretat...),
Qui coi són Standard and Poors i Moody's? Qui els ha autoritzat, moralment i legalment, per anar destruint l'economia? Per què ningú, ningú, ningú no els planta cara i diu "PROU!".
Aquesta xusma és la que va "valorar positivament el deute Lehman Brothers, d'AiG, de Fannie Mae i Freddy Mac", que van ser dels primers en ensorrar-se, perquè eren dels que feien "comptabilitat creativa", tan valorada en el passat (i encara ara).
Qui ha donat aquest enllaç fals entre la borsa i l'economia real? Cap als anys 30 del segle passat hi era, aquesta relació. A data d'avui als famosos parquets internacionals només hi ha una colla de friquis sonats que estan venent la collita de blat d'Algèria del 2015, com si fossin cromos del monopoli.

En resum. Tenim por, és cert. Tots en tenim. Jo també. Però només servirà perquè cada vegada haguem de tenir més por perquè anirà pitjor si pensem que anirà pitjor. Estem fotuts. És cert. Doncs no ens quedem de braços plegats.
Microcrèdits, micromecenatge, petita empresa individual, creativitat, empoderament. Col·laboració, reducció dels beneficis estratosfèrics. Tornem al sentit comú abandonat per una dècada i mitja de voler creure'ns que érem rics. No cal tenir-ho tot. No és imprescindible tot. Reduïm, ressituem. Cooperació entre famílies i amics. Suport als projectes empresarials petits i de gent jove, de gent no tan jove, de gent gran. Enfortim-nos com a societat i com a col·lectiu. Oblidem-nos de "jo, jo, jo". Tornem a famílies extenses i fortes. No deixem que ens tornin a enredar.

El meu pressupost per Nadal ja l'heu vist: és la foto del post. I què? Puc buscar formes molt creatives de fer regals. Puc regalar temps. Puc regalar espai. O no. Puc buscar de fer menys regals i més útils, necessaris i ajustats a qui els rep, no a qui els fa.

Mediocritat caòtica

Cometre errors, cagar-la, és possible; insistir en mantenir l'error i negar-lo és d'imbècils.


Conec polítics que ara tenen més de cinquanta anys i que des d'abans dels 20 només han fet política.
Conec sindicalistes que no han treballat mai de res que no sigui fer de sindicalista.
Conec economistes que no han trepitjat mai res que no sigui el seu despatx o el plató d'algun(s) programa(es) de televisió.
Conec periodistes que no saben què vol dir el verb investigar.
Conec escriptors que no distingeixen un pronom feble d'un verb.
Conec empresaris que pensen que la gestió de personal és l'evolució de l'esclavisme.
Tota aquesta gent la conec personalment en persona. És a dir, no és que n'hagi sentit a parlar, no és que els hagi sentit en tertúlies avorrides i previsibles; és que hi he compartit sopars, cafès, reunions i amb alguns d'ells fins i tot alguna copa.
I molta d'aquesta gent o especímens amb les mateixes característiques regeixen el país.
També és cert que conec lampistes que no saben canviar un interruptor correctament.
Conec taxistes que necessiten el GPS per anar de Plaça Catalunya a Plaça Universitat.
Conec metges que tenen fòbia social als pacients.
Conec paletes que "estalvien" totxos a les parets que construeixen.
Conec cosidors que no saben posar cremalleres.
Conec netejadors que opinen que netejar les escombraries és malgastar el temps.
Conec cuiners que no saben fer un ou ferrat.
Resultat: per què ens queixem de polítics, sindicalistes, periodistes, escriptors i altres bèsties quan som igual d'incompetents en les nostres feines?
Podríem mirar de ser competents tots en el que fem i així, amb sort, els representants que tenim tirats per aquests mons de déu potser seran tant competents com nosaltres?

Valoració ràpida des de la mesa electoral

Ahir em va tocar la presidència d'una mesa electoral. No m'ho esperava, perquè era suplent, però la presidenta "oficial" no es va presentar. Per tant, vaig tenir 16 hores (entre arribar al col·legi a les 8 del matí i sortir de la Ciutat de la Justícia a les 12 de la nit) per reflexionar sobre les eleccions i sobre "el poble català" en "la festa de la democràcia".
Aquí van les meves reflexions, probablement poc políticament correctes.
1. El sufragi hauria de ser censitari. No hi hauria d'haver dret de vot per a tothom. Qui no sigui capaç de dir tres candidats de les eleccions que es voten no hauria de poder votar. Ahir hi havia gent que volia votar el Felipe. Això no és raonable.
2. La gent amb dret a vot (és a dir, els que saben qui es presenta) hauria d'anar a votar sola. Munts de persones ahir votaven per les seves dones, les seves àvies, els seus fills... I fins i tot preguntaven si el seu fill, germana, cosina... havia votat.
3. La gent que vol votar nul que no faci faltes d'ortografia. És molt avorrit llegir papers bruts amb faltes. "Indignació" porta accent. "Xoriços" s'escriu amb ç. "Inútils" no porta h. Gràcies...
4. Els vots nuls cada vegada són menys originals. Dues fotos de gats, tres papers bruts d'agenda escrits amb faltes, cinc de trencats... Va, si us plau, ànims. A les 11 de la nit fa gràcia llegir coses ocurrent, divertides o, fins i tot, intel·ligents.
5. Als catalans (i a les catalanes) ens va la canya, en general. Fa quatre anys, amb els forats de Renfe, les caigudes de línia elèctrica, un govern socialista a Espanya i Catalunya, el PSC treu 25 diputats. Aquest any, amb les retallades, la crisi, els vagues, la sanitat en quadre, les escoles públiques en escac, amb un govern de CiU a Catalunya i a les ciutats importants, guanya CiU. No som un poble madur (o sí i aviat caurem de l'arbre), som un poble massoca.
6. La gent no té allò que es coneix com a "cultura política". Té cultura gregària. Tothom a votar a la mateixa hora, va. No sigui cas que no et vegin al col·legi, que no et trobis cua, que no et puguis queixar.
7. Les meses electorals haurien d'estar consituïdes per gent que sàpiga llegir i escriure correctament i que sàpiga sumar i restar. Es facilita la feina i es garanteix sortir a una hora decent. Una opció interessant seria fer classes obligatòries a l'últim any de secundària. Aniria bé.
8. Per què encara funcionen amb papers amb calca que s'han de portar de negra nit a la Ciutat Judicial? No seria molt millor un sistema de portàtils amb plantilles preparades per a ser omplertes pels que estan al col·legi electoral? Seria molt més ràpid, net i segur. I s'estalviarien pagar els taxis (només d'anada, cabrons) dels pringats que ja no teníem transport públic i que no en tenim de privat.
9. Ens van donar tres regles, tres llapis, tres bolis i tres blocs de notes. Més quatre actes de constitució, quatre de sessió del Congrés, quatre de sessió del Senat, quatre d'escrutini del Congrés i del Senat. Més un bloc de motius de no votar (per a què coi serveixen????). Van anar a petar, majoritàriament, a les escombraries. Què fots amb 16 còpies del mateix??? Això sí, ni una gota d'aigua.
10. Per què hi ha una cosa tan antiga, tan inútil, tan cara i tan pesada d'escrutar com el Senat? Havent-hi el Parlament Europeu per aparcar els polítics antics, inútils, cars i pesats per què hem de pagar, a sobre, el Senat?
Ala, reflexionat està.

El pit-roig, Jo Nesbo

Fa un temps vaig llegir L'estrella del diable, de Jo Nesbo. Em va agradar, la veritat. Tot i que segueixo pensant que els escriptors escandinaus són massa maniqueus, El pit-roig trenca aquesta dinàmica.
És la primera novel·la del Nesbo en què apareix en Harry Hole, el seu detectiu "estrella". I m'ha agradat més que en L'estrella del diable. Tot i que ja té alguns problemes amb la beguda, encara segueix sent una persona creïble, amb moments d'alegria i de tristesa.
La història és sorprenent, per a un país que, en el fons, s'avergonyeix i alhora fa bandera de la seva història. La vaig estudiar quan hi vaig ser fa anys i enlloc no s'esmentava la participació d'una part, més o menys petita, de població en la segona guerra mundial, al costat dels nazis.
La participació en la segona guerra mundial, el tràfic d'armes, el pes de la immigració, els tripijocs polítics, una miqueta (no gaire, per sort) de vida personal dels protagonistes, formen una novel·la completa, interessant, ben escrita i atractiva.
He llegit que Nèmesi, també del Nesbo, està molt bé. Ja caurà, una mica més endavant. Però per ara prefereixo assaborir el bon gust que m'ha deixat El pit-roig.