El pit-roig, Jo Nesbo

Fa un temps vaig llegir L'estrella del diable, de Jo Nesbo. Em va agradar, la veritat. Tot i que segueixo pensant que els escriptors escandinaus són massa maniqueus, El pit-roig trenca aquesta dinàmica.
És la primera novel·la del Nesbo en què apareix en Harry Hole, el seu detectiu "estrella". I m'ha agradat més que en L'estrella del diable. Tot i que ja té alguns problemes amb la beguda, encara segueix sent una persona creïble, amb moments d'alegria i de tristesa.
La història és sorprenent, per a un país que, en el fons, s'avergonyeix i alhora fa bandera de la seva història. La vaig estudiar quan hi vaig ser fa anys i enlloc no s'esmentava la participació d'una part, més o menys petita, de població en la segona guerra mundial, al costat dels nazis.
La participació en la segona guerra mundial, el tràfic d'armes, el pes de la immigració, els tripijocs polítics, una miqueta (no gaire, per sort) de vida personal dels protagonistes, formen una novel·la completa, interessant, ben escrita i atractiva.
He llegit que Nèmesi, també del Nesbo, està molt bé. Ja caurà, una mica més endavant. Però per ara prefereixo assaborir el bon gust que m'ha deixat El pit-roig.

Olelé, olalà, ser del Barça és, el millor que hi ha! En festes de Gràcia, clar!

O no! Però vaja, és el que sóc! Del Barça! I sí, què passa, independentista també. I alhora era gracienca. Fins el dia d'avui, que m'han expulsat de Gràcia. Jo anava a les Festes de Gràcia. Cada any. Saludava. Anava de carrer en carrer i coneixia la gent. Devia ser que era jove. I que hi vivia. I que no teníem el collons de turisme de Ryanair (el mateix que ens permet a nosaltres anar a sopar a París, per cert).
Avui he anat a Gràcia, com he fet sempre que he pogut. Esperava, com sempre, saludar, beure'm unes canyes amb uns amics, prendre'm unes cerveses amb els meus coneguts (que no tots són amics, ei!), anar de carrer en carrer veient les diferents ornamentacions i les hores que les veïnes i els veïns hi han dedicat.
I he vist poques coses. A Tordera han robat els Beatles. A Verdi només han decorat de Providència un tros amunt. A Providència hi havia el Bob Esponja!!!!!!!!!!!!!!! A la Plaça Rovira hi havia unes guitarres minses; al Sol un envelat. Què coi ens ha passat? Qui m'ha robat?
Aiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiixxxxxxxxxxxxxxx.
En total he descobert que m'han robat ser gracienca. Que dius, doncs mira, des que visc a Sant Antoni hauria de ser capaç de superar-ho. Però no. No ho sóc. És com si m'arrenquessin un tros de l'ànima cada cop que pujo a Gràcia i veig més guiris que Teresines. És com si em robessin una mica més la ciutat cada cop que veig un carrer destruït per una colla de descerebrats que no recorden que això ho fa la gent del carrer pencant hores i hores. És com si deixés de ser la meva ciutat per esdevenir un simple espai nul, absolutament asèptic, mediocre, cutre, brut, patètic, pres per hordes de turistes desesperats, ansiosos d'una fotografia típica amb la boina i el toro, o de cretins dels barris alts i baixos que busquen desaparèixer en la massa total de Gràcia.
Veig el partit del Barça mentre escric aquest post. Sento en els dits dels peus (que és on tinc jo l'ànima) les festes de Gràcia que he intentat viure aquest vespre.
I és això.
La glòria del 3 a 2 momentani. La misèria de les festes de Gràcia. El somni de fotre'ls. El desig que no ens fotin.
I per cert, per si de cas, guanyarem. O no. Però sempre els vencerem. No ens coneixen prou. O sí?

Sobre candidats a Madrid

No solc fer-ho, però mira, aprofitant que és l'estiu, em dedico a parlar de política de partit.
Fa uns dies que s'especula qui ha d'encapçalar la llista a les eleccions de Madrid. Que si Bosch amunt, que si Ridao avall, que si Requejo a la banqueta...
Aquest matí la companya Llansana deia, a la ràdio (o sigui que no és secret) que "a Esquerra s'ha entès malament l'assemblearisme i que una cosa és triar el President del partit i que una altra és voler prendre decisions sobre tot. Ja hem triat el president, doncs ara que triï ell el seu candidat". Dona, companya, diga'm rara, però em sembla que això és, precisament, entendre malament l'assemblearisme. I de fet, haver-ho entès tot malament.
En primer lloc, no hem triat president, encara. Només hi ha una candidatura i, per tant, se sap qui serà, però encara no se l'ha triat. És a dir, encara no se sap quants vots a favor, quants en blanc, quantes abstencions, quants nuls. Jo diria que és un pas, si més no, interessant de fer.
En segon lloc, el candidat a qualsevol lloc, excepte aquells que fan referència a la seva vida privada, del President del partit i que tenen a veure amb el partit, per exemple les candidatures de les llistes, no són seves. Són del partit. Dir que "el President ha de poder triar el seu candidat" és com dir que el representa a ell, no al partit. I em sembla com a que poc democràtic, així pel cap baix.
Estaré més d'acord o menys amb en Ridao, però no se li pot negar solvència intel·lectual, capacitat de treball, honestedat i, fins i tot, coneixement d'allò que fa. Una sorpresa força grata en el món de la política actual. Ara que se'l coneix, ara que tothom (o molta gent, si més no) li reconeix més virtuts que defectes, va i el canviem. Amb un parell, tu. Més xulos que Harry el brut dient "make my day!".
Però vaja, deu ser que jo de política no n'entenc pas gaire...
Això sí, a gust em quedo, en el meu bloc.

Dissabte a la tarda

M'avorreixo sobiranament. Hauria de fer alguna cosa interessant, però no em ve de gust fer res. Aleshores, per què m'avorreixo? Ho he decidit jo, fer no res i avorrir-me, però mira, m'avorreix avorrir-me.
Les reflexions d'un dissabte a la tarda de juliol són avorrides. Podria sortir porahi i anar a fer una mica el bèstia però aix, m'hauria de moure. Podria agafar un llibre i llegir, però és que me n'he llegit 6 en un mes i mig i tinc els ulls que ja només hi veuen en blanc i negre. Podria posar alguna cosa a la tele interessant, però és un oxímoron.
Em sembla que me'n torno a avorrir-me una estona més amb mi.
Una altra reflexió pròpia.
En canvi, la foto és de http://fotosbosch.blogspot.com/

Indignats indignants

La moguda aquesta dels indignats indignants té un greu problema (entre molts d'altres, ei, però jo destaco aquest perquè em ve de gust): o estàs amb ells o estàs contra ells. I això és un desastre per a la seva comunicació, que ho sàpiguen.
No em cauen especialment bé els indignats, perquè segueixo pensant que si vols canviar alguna cosa, actua, no t'asseguis a esperar demanant que algú (els polítics, els mercats, ... ells, en definitiva....) la canvïin.
A més, s'han indignat quan els problemes els han tocat en primera persona: que no estaven indignats el 2008 quan va començar la crisi? I el 2002, amb una inflació del 66%? O fa un any i mig, amb els escàndols del Palau o de Santa Coloma? O el 18 de febrer de fa 5 anys, quan milers de persones es van manifestar per la Gran Via de Barcelona per exigir un Estatut just? O l'1 de novembre d'en fa 4, quan exigíem infrastructures dignes del primer món, i no la Renfe amb forats del Garraf? O el 10 de juliol del 2010? I haig de dir que vam cometre el mateix error que els recrimino als indignats: demanar que algú altre faci alguna cosa.... Però llavors aquests indignats no estaven prou preocupats per mobilitzar-se a Plaça Catalunya o al Parlament.... O potser no els havia tocat les seves feines, les seves cases, els seus sous... Molt solidaris, els indignats.
Però tampoc no penso que el sistema que tenim sigui perfecte, meravellós, intocable i que, per tant, no l'haguem de canviar. Però no crec que ho haguem de fer com volen els indigants, que per cert, em sap greu, no representen a tothom. Ni ells parlen per boca de tota la societat ni ho feien els que també deien això a les assemblees universitàries. Els mateixos assemblearis universitaris que anaven en contra del sistema i ara en formen part (Josep Maria Antentes, professor de sociologia de la UAB). Això no és difamació; això és haver compartit claustre amb ell a la facultat i haver d'aguntar les seves proclames antisistema (ah, sí i votant perquè no es poguessin canviar els estatuts, és cert). Deixa'm riure ara que el veig pontificant sobre la importància de lluitar contra el sistema, assegut al seu despatx de la universitat....
No defenso les actuacions de la policia infiltrant-se, com han fet sempre, en les manifestacions. Ara, burros els que cauen en la seva provocació, també. No defenso que s'entri a òsties en una mani pacífica, però no es pot acceptar que uns quants decideixen qui pot anar a treballar i qui no. Amb quin dret van impedir treballar a l'ambaixada francesa? Amb quin dret decideixen si el Parlament pot treballar o no? Això és feixisme, perdoneu.
I si no estàs amb mi, estàs contra mi i per tant, ets de dretes i un apoltronat, i estàs a favor del sistema i segur que tens molts diners, és ser tan pobre de discurs com pobres són els arguments que els he sentit, llegit i analitzat.
I no només els temes d'autodeterminació, que també.
I per cert, la Plaça Catalunya fa fàstic. F-À-S-T-I-C. Per higiene, per dignitat, perquè és el centre de la capital del país, neteja. Ja.

Plaça Catalunya indignada?

Ahir vaig anar a veure els "indignats" de Plaça Catalunya. I vaig tornar indignada, fastiguejada i més convençuda encara que la gent que està indignada a Plaça Catalunya no són gaire més que una expressió folclòrica i colorista de gent que no sap què vol, però que vol el que té diferent. Amb els seus mòbils, els seus mp4, les seves cases, els seus cotxes, ...
M'explico.
Indignats i indignades estàvem els més d'un milió que vam sortir al carrer aviat farà un any, un 10 de juliol, perquè ens havien retallat, encara més, l'Estatut.
Indignada està la gent que vota per fer que canviïn les coses, cap a millor o cap pitjor, segons els punts de vista de cadascú. Però fa una acció per al canvi.
Asseure's al terra (brut, perquè estava ple de papers, colilles, llaunes i pixats) i aixecar les mans a instàncies de les proclames buides que fan uns que són "les comissions" és no fer res, disculpeu.
Assemblea? Tot de gent deia que sí (molta menys deia que no) als crits d'informació, que no de debat, que oferia una sèrie de gent, en castellà, això sí que fa indignat i internacional.
Les propostes les feien només uns quants, que bé deuen haver estat escollits per alguns altres. I això no deixa de ser un sistema de democràcia representativa. Però suposo que asseguts al terra de la Plaça Catalunya és més glamurós i més revolucionari que fer-ho a través de les urnes.
D'altra banda, sí. Hi havia perroflautes. I uns quants molts. També hi havia gent que no ho era, evidentment.
Però no acabo d'entendre per què hi ha d'haver servei de cuina. Que fins ara no menjava, tota la gent que està ara a Plaça Catalunya? Per què la gent de la cuina ha de demanar que no se'ls pixin a la carpa? (em va semblar de molt mal gust fer-ho, la veritat).
I no vaig veure cap pancarta, no vaig sentir cap proposta, que oferís un canvi. Eren, senzillament, frases curioses, divertides, utòpiques o directament delictives, des del meu punt de vista. Que es vulguin comparar amb la Plaça Tahrir d'El Caire em sembla delictiu. A la Plaça Tahrir al Caire, a Líbia, a Síria, a Tunísia, al Iemen, a Bahrein... hi ha hagut gent que ha mort per defensar la seva llibertat contra una colla de dictadors sàtrapes i sanguinaris. A la Plaça Catalunya només els han dit que no poden estar acampats segons un ens tan interssant com la Junta Electoral Central i ni tan sols no els han desallotjat. O sigui que "menos lobos, Caperucita". Que a la Plaça Tahrir m'hauria agradat veure segons quins dels que vaig veure ahir a Plaça Catalunya.
Jo fa més de dos anys que estic indignada. Per això he anat a votar.
Ala, ja podeu destripar-me.

Els miserables

Doncs no, no és l'obra de teatre. Ni tan sols el llibre de Victor Hugo.
És la població catalana i, per extensió, la majoria de la població occidental.
Miserables totes i tots.
Culpem "la classe política" de tots els nostres mals, com si existís tal cosa. No existeix "la classe política". Són uns senyors i unes senyores com nosaltres, que la majoria treballen honradament per construir país. Els uns d'una manera i els altres d'una altra. Més català o més espanyol. Més de dretes o més d'esquerres. Però surten del poble. Ningú no neix sent "classe política". Vale, d'acord, sí. La ministra de Sanitat, la Leire Pajín, sí, però és un cas apart.
Culpem els bancs dels nostres deutes, quan vam ser nosaltres qui vam posar a la hipoteca el cotxe, la bicicleta, el casament, el viatge de vacances i la rentadora. Però clar, no fos cas que els altres es pensessin que érem pobres i que no podíem fer el que tothom feia...
Culpem el món de tot allò que passa: la policia per la falta de seguretat, els de fora per la brutícia, els de dins pels sorolls, les samarretes que no es porten i les niqab que sí (i us juro que n'he vist a Barcelona. Poques, però n'he vist).
Però no fem res. Som uns miserables esperant que algú altre ens resolgui els problemes que algú altre ens ha causat.
No ens plantegem posar-nos en política i canviar-la. No ens plantegem entrar en entitats i fer alguna cosa. No pensem fer propostes més enllà de "i tu més". I si algú ho intenta se l'acusa de voler aprofitar-se. I no defenso el moviment aquest del 15-M que no sé ni de què va a part de fer okupacions de perroflautes a la Plaça Catalunya (pel que he vist a la tele).
I si col·lectivament ens fem grans i deixem de culpar el món mundial i busquem solucions individuals? Moltes solucions individuals=resultats col·lectius.
Miserable i demagoga. Sí. I què passa?