No es pot acceptar que uns indesitjables converteixin Barcelona en...... ostres, no trobo ni la paraula adient. En el centre del món de la delinqüència de carrer? (l'organitzada ja fa temps que hi està instal·lada, però ho fa en xalets a la Costa Daurada) En el paradís dels reventamanifestacions i lladres? Barricades al carrer Balmes? Contenidors cremant? Botigues saquejades? Pavos amb la cara tapada saquejant el Corte Inglés cridant "xivatos" als periodistes que els estaven gravant?
Però tampoc no podem acceptar que això ens porti a la reducció dels drets de reunió, a les identificacions preventives, a la consideració de terrorisme el que senzillament és vandalisme i delinqüència. Tampoc és raonable que a Barcelona s'utilitzin gasos lacrimògens ni que hi hagi pasma infiltrada a les manifestacions que siguin part dels alderulls.
De totes maneres hi ha una cosa que jo no entendré mai. Ja estic velleta, d'acord. Però he fet moltes, moltes manis. I mai de la vida he llençat una pedra ni a un vidre d'una botiga, ni a un policia, ni a a res. I evidentment he vist provocadors. I me n'he allunyat. No he aprofitat per buidar Levi's, per exemple. Ni per destrossar una parada de bus que no es pot ni defensar. És més, nosaltres (no anava sola a les manis) acostumàvem a dir "ei, agitador professional a la dreta, o a l'esquerra, o allà" i l'aïllàvem. I es quedava solet. I clar que li fèiem fotos i les publicàvem als nostres butlletins interns i externs (no hi havia feisbuc, ni tuiter, ni blocs... que vella que sóc, Déu) assenyalant qui eren, sobretot si eren pasmos. I de secretes n'he vist uns quants, de veritat, provocant, fent destrosses i amb barres de ferro. Però ells eren a un bàndol i nosaltres a l'altre: no anàvem de la maneta a reventar dies importants.
Durant molts anys vam acceptar que tot de xusma campés lliurament per la ciutat i ens vingués a donar lliçons de "ciutadania". Ara en paguem el preu. Vam vendre'ns la nostra ànima per ser moderns i antisistema i ara el diable ha vingut a cobrar-se el deute.
Què hauríem de fer ara?
En primer lloc, serveis de seguretat cívica a les manis. Tu, tots, tothom a aïllar els capullos que volen fer malbé la mani, la festa, la ... el que sigui. Paio o paia que agafa una pedra i la tira, paio o paia que es troba a terra, reduït pels ciutadans de bé que van a la mani.
En segon lloc, endurir el codi civil per als reincidents en alderulls. Sí, què passa. Ja n'hi ha prou de ser capullos. Si un paio o paia es dedica a crear alderulls per delinquir, a comissaria i detingut. I si s'hi dedica professionalment, al talego, com a delinqüent professional que és. De la mateixa manera que s'hauria d'endurir la llei per als estafadors que han estat evadint impostos, en lloc de donar-los un premi.
En tercer lloc, aclarir conceptes. Què és una mani lúdicofestiva? Què són alderulls? Què és policia infiltrada? Què és provocació? I un cop clars, aplicar els que toca. No val parlar de kale borroca i aplicar-ho genèricament a manifestacions i trobades ciutadanes en general.
En quart lloc, trincar els policies que s'han excedit i si cal, talego també per ells. Pegar a iaios, joves, nens, homes, dones, estudiants, treballadors, aturats... indiscriminadament també hauria de ser delicte. Tirar gasos lacrimògens a Barcelona no hauria de ser concebible. I de passada, depurar responsabilitats per permetre que hi hagi hagut aquest merder al centre de la ciutat, per fer malbé l'èxit (o no) de la mani de la vaga general.
En cinquè lloc, una pregunta. Comentant-ho amb gent intel·ligent i documentada d'aquest país vam recordar que a la mani del dia 10 de juliol això no va passar. Per què? Teníem un servei de seguretat cívic més potent? Els delinqüents aquests no ens veuen com uns dels seus (que millor, ei)?
Per una d'aquelles casualitats de la vida va coincidir que era a Manchester quan hi va haver els alderulls de Londres, Birmingham i Manchester. Fins i tot estàvem al carrer, precisament, quan es va liar a Manchester. I ens ho vam mirar amb tota la calma del món, tot s'ha de dir. Ens va tocar caminar una bona estona perquè havien tallat el transport públic per evitar que el fessin servir de barricada o d'ostatge però no vam patir en cap moment per res. Al vespre, però, les nostres famílies ens van cosir a trucades preguntant-nos si estàvem vius, si estàvem bé, si havíem rebut algun cop... Els dèiem que tampoc no era tan estrany el que vèiem i que, total, en segons quines manis i en segons quines victòries del Barça a Barcelona hi havia coses iguals. Doncs ens vam equivocar.
A Manchester van cremar un Miss Selfridge (vindria a ser una mena de Bershka d'aquí). I aquí van cremar un Starbucks. La diferència va ser que a Manchester van fer-ho quan no hi havia ningú a dins. Un detall.
A Manchester l'endemà totes les botigues van poder obrir i treballar. Algunes amb fustes en lloc de vidres, és cert, però tot obert. També és veritat que els va agafar els cinc minuts als ciutadans de Manchester i van sortir amb escombres i draps per netejar el que els seus "conciutadans" havien destrossat. Aquí cap de nosaltres no ha recollit ni els papers que hi ha terra.
A Manchester es va desplegar la policia preventivament quan va veure qua Londres hi havia alderulls. Van considerar que tenia números que es liés i van decidir que si de cas, mira, posa pasma al carrer dissuassivament. I de passada, prohibeix la venda d'alcohol, que sempre ajuda. Va funcionar? Sembla que sí, es va liar menys del que podia arribar a ser. Detencions? Un munt, a la vora de 40. Més les fotos de tots els que les càmeres van gravar (a Anglaterra és impossible aconseguir que no et gravin; fins i tot els quioscos tenen càmeres...) a tots els diaris locals.
Alguna cosa ben feta devien fer els anglesos. Potser que n'aprenguéssim nosaltres també. Sobretot de la resposta ciutadana de l'endemà.
Agafem raspalls i pals i fotem fora els indesitjables que cremen la ciutat. I als que ho han permès, també. A aquests, a més, demanem-los responsabilitats. Penals, si calen.
