Lock, Stock and Two Smoking Barrels; Guy Ritchie

Lock, Stock & Two Smoking Barrels (1998) és una gran pel·lícula. La vaig descobrir fa gairebé deu anys (uix! Ja?????) i em va sorprendre perquè no tenia ni idea de què anava a veure i em vaig trobar una pel·li de gàngsters a l'anglesa. És a dir, poques explosions, molt sentit de l'humor (sobretot, negre), personatges complexos i curiosos, un treball coral, actors poc coneguts fora del Regne Unit (a partir de Snatch, en Jason Statham ha fet més pel·lis amb un pressupost elevat, gairebé sempre dins del mateix rol, fent de dur) però amb prestigi entre els britànics, amb col·laboracions impressionants, com és el mateix Sting. Històries encreuades, en la línia d'Snatch (que m'expliquin, si us plau, per què carai la van traduïr per “Cerdos y diamantes”????), però, com que va ser la primera, des del meu punt de vista, més original, més fresca. Impressionant, sense cap mena de dubte, el Brad Pitt fent de gitano a Snatch, d'acord. Brutal el Benicio del Toro (per cert, que ja apuntava maneres a Usual Suspects), però em quedo amb Lock & Stock. M'agrada el protagonista, el Jason Flemyng, fent de Tom; m'agrada el Jason Statham, com a Bacon, un dels col·legues; m'agrada el PH Moriarty, com a dolent; en Vinnie Jones com a Big Chris; m'agrada l'argument encreuat i el trobo ben encaixat. Snatch és molt més coneguda, però hagués estat impossible fer-la ni comptar amb els actors que va comptar si no hagués fet prèviament Lock & Stock. Tres grups de gent que s’entrecreuen i es relacionen, volent o sense voler. Per cert, no us perdeu dues escenes imprescindibles: la de l'extintor i la final. Impagables.

Aquesta setmana han estrenat Rockanrolla i, diuen, que torna als orígens, al gangsterisme de barri, amb sentit de l'humor i amb ganes de divertir-se. Em moro de ganes de veure-la.

Un altre dia, si puc reveure-la, comentaré Face, també anglesa i amb en Robert Carlyle, al capdavant. Gàngsters de barri, política, problemes socials, discussions entre amics i coneguts. Una mica de tot. I, d'acompanyament, en Damon Alburn en un paper curiós. Imprescindible per als fans d'Alburn, recomanable per a qui li agradi el cine anglès, que existeix més enllà del Ken Loach.