Una mica de musiqueta per animar un dilluns de fi d'exàmens...

Què millor que una mica de techno per fer que un dilluns esdevingui un dia energètic? Avui que tinc la sana intenció (que ho acompleixi o no ja és un altre tema...) de deixar-me caure pel gimnàs que pago religiosament cada mes i fer una mica d'esport (més aviat en podríem dir camp d'entrenament per a marines patoses...) la millor opció és posar-se techno i deixar-se anar.
Música energètica, que posa de bon humor, que reventa els timpans i impedeix pensar. El millor per després dels exàmens! I per als qui el techno els generi urticària, una de FatBoy Slim. Fantàstica!
Les dues fan ballar, que és el que convé!

Superman Lovers, Starlight



FatBoy Slim, The Rockafeller Skank
(no hi ha manera d'aconseguir inserir-ne una que funcioni el vídeo... Aquests del YouTube cada dia estan més agarrats!)

Lock, Stock and Two Smoking Barrels; Guy Ritchie

Lock, Stock & Two Smoking Barrels (1998) és una gran pel·lícula. La vaig descobrir fa gairebé deu anys (uix! Ja?????) i em va sorprendre perquè no tenia ni idea de què anava a veure i em vaig trobar una pel·li de gàngsters a l'anglesa. És a dir, poques explosions, molt sentit de l'humor (sobretot, negre), personatges complexos i curiosos, un treball coral, actors poc coneguts fora del Regne Unit (a partir de Snatch, en Jason Statham ha fet més pel·lis amb un pressupost elevat, gairebé sempre dins del mateix rol, fent de dur) però amb prestigi entre els britànics, amb col·laboracions impressionants, com és el mateix Sting. Històries encreuades, en la línia d'Snatch (que m'expliquin, si us plau, per què carai la van traduïr per “Cerdos y diamantes”????), però, com que va ser la primera, des del meu punt de vista, més original, més fresca. Impressionant, sense cap mena de dubte, el Brad Pitt fent de gitano a Snatch, d'acord. Brutal el Benicio del Toro (per cert, que ja apuntava maneres a Usual Suspects), però em quedo amb Lock & Stock. M'agrada el protagonista, el Jason Flemyng, fent de Tom; m'agrada el Jason Statham, com a Bacon, un dels col·legues; m'agrada el PH Moriarty, com a dolent; en Vinnie Jones com a Big Chris; m'agrada l'argument encreuat i el trobo ben encaixat. Snatch és molt més coneguda, però hagués estat impossible fer-la ni comptar amb els actors que va comptar si no hagués fet prèviament Lock & Stock. Tres grups de gent que s’entrecreuen i es relacionen, volent o sense voler. Per cert, no us perdeu dues escenes imprescindibles: la de l'extintor i la final. Impagables.

Aquesta setmana han estrenat Rockanrolla i, diuen, que torna als orígens, al gangsterisme de barri, amb sentit de l'humor i amb ganes de divertir-se. Em moro de ganes de veure-la.

Un altre dia, si puc reveure-la, comentaré Face, també anglesa i amb en Robert Carlyle, al capdavant. Gàngsters de barri, política, problemes socials, discussions entre amics i coneguts. Una mica de tot. I, d'acompanyament, en Damon Alburn en un paper curiós. Imprescindible per als fans d'Alburn, recomanable per a qui li agradi el cine anglès, que existeix més enllà del Ken Loach.

Els homes que no estimaven les dones, Stieg Larsson

És un llibre curiós. És ràpid de llegir perquè està ben escrit i ben traduït, però que, des del meu punt de vista, costa decidir si agrada o no agrada. A mi no m'ha agradat però tampoc no em desagrada. No és que no sàpiga decidir-me, és que hi ha elements que m'han agradat molt i d'altres que m'han desagradat profundament. És una mena de fascinació – repugnància, aquella que a vegades sentim davant la morbositat d'alguns programes de televisió: ens fan fàstic, perquè són massa explícits en elements que considerem eminentment íntims i personals, i alhora ens quedem enganxades davant la pantalla perquè no ens podem sostreure a la fascinació que ens genera precisament aquesta vida íntima i personal.
Així doncs, aquí va la meva opinió. De les diferents trames que obre, en resol molt bé una i les altres queden mal resoltes o tancades amb presses. Dels personatges que presenta, n'hi ha que estan molt ben treballats i d'altres són simples caricatures o, pitjor encara, simples estereotips. Dels paisatges, d'acord, els coneix bé. Algunes situacions, per al meu gust, estan massa detallades i deixen poc espai a la imaginació, la qual cosa no és pas excessivament positiva.
Però un dels elements que m'ha agradat molt i que és el que farà que em compri La noia que somniava amb un llumí i un bidó de benzina és la descripció de la societat sueca. Trencant tots els tòpics existents de les societats nòrdiques en general, i de les escandinaves en particular, Els homes que no estimaven les dones, presenta la societat sueca com a desestructurada en ella mateixa. Els problemes de relació, de violència, d'individus incapaços de mantenir relacions normals amb el seu entorn més proper (ni amb el més llunyà, tampoc), és sorprenent. Contra la tendència habitual, la càrrega duríssima de Larsson contra la societat sueca em sembla, si més no, interessant i curiosa.
Per cert, en contra del llibre, quan vulgui comprar algun dels productes Apple, m'acostaré a una botiga. No cal que em facin publicitat entre les pàgines dels llibres. Si no, a aquest ritme, en contra de Groucho Marx, tancaré el llibre i encendré la tele. Almenys, no m'amaguen que em fan anuncis, a la tele.

Tornant a la realitat...

Deu dies de vacances i gairebé oblido on són les lletres del teclat del meu ordinador... Llàstima, no les he oblidades... En definitiva, que quan aconsegueixi recordar que aquella cosa amb un cordill que corre per sobre la taula de l'escriptori és el llapis de memòria i que serveix per a emmagatzemar documents i portar-los amunt i avall d'ordinador en ordinador, podré actualitzar el bloc.
Resulta que m'he deixat els textos i no puc fer gaire res de bo...
Però informo de les properes lectures i coses que s'aniran fent, a poc a poc i amb bona lletra, si els ordinadors es deixen i el llapis de memòria deixa la vaga en què s'ha declarat (com els pilots d'Ibèria, però, no la vol confessar obertament).
Així doncs, com a propers llançaments hi haurà: Berlín, llibre gràfic; POP 1280, novel·la negra.
Com a visites, Vilafranca de Conflent i Montlluís (van de pas, no hi ha excusa per anar a una i no a l'altra...).
Com a música, ja veurem. Els reis només m'han portat Reverend and the Makers i ja vaig penjar una de les seves cançons...
Au, fins demà (si el llapis em deixa i la memòria també!)