La pell freda, de l'Albert Sanchez Piñol, és un dels llibres que darrerament m'han sorprès. Sí, ja ho sé, fa anys que està editat, des del 2002, però tot i que l'he regalada ja tres vegades, mai no me l'havia llegida (cosa estranya en mi, que només regalo llibres que estigui convençuda que poden agradar). Però la crítica era tan bona que sí, que el regalava sense haver-lo llegit.Fins que fa un parell de mesos em va caure a les mans i vaig poder devorar-lo. Perquè no me'l vaig llegir; m'hi vaig submergir i vaig desaparèixer durant els dos dies que vaig trigar a acabar-lo. La veritat és que no és que m'agradés el que llegia, és que senzillament estava pràcticament hipnotitzada i era incapaç de deixar-lo.
És, des del meu punt de vista i sense ganes de fer-li malbé a ningú una gran novel·la, una baixada als inferns particulars de cada individu. He llegit alguna crítica que la compara a novel·les de Lovecraft. Trobo que sí, que són comparables. I això honora en Sanchez Piñol.
3 comentaris:
Jo me'l vaig llegir a l'estiu, tb he anat tard, malgrat les moltes recomanacions.
I també em va segrestar.
Què en penses del final? hi ha qui s'ha decepcionat. Jo crec que no n'hi podia haver cap més de possible.
Et recomano tb Pandora al Congo. Més misèries humanes.
Gemma.
Per cert, per a seguir el Sánchez Pinyol, aquí va un blog d'un que n'és mooolt fan:
http://rizzobcn.blogspot.com/
Gemma
Jo vaig passar molta por i em va agradar molt, el vaig llegir d'una tirada. De Pandora i el Congo no en tinc una opinió formada, perquè no l'he llegit, però, dues lectores de la meva confiança m'han fet el mateix comentari (per separat): que és una repetició més llarga, més avorrida en un escenari i un context diferent, un món soterrat.
Anna
Publica un comentari a l'entrada