L'economia "real"

Vaig estudiar economia a la facultat amb en Josep Olivé i amb l'Arcadi Oliveras, dos economistes de reconegut prestigi. Vaig estudiar economia, posteriorment i en un postgrau que em va costar una pasta i m'ha servit molt poc, amb en Joaquim Novella i amb en Gonzalo Bernardos, també economistes de prestigi.
Vaig tenir altres professors d'economia (l'Ivan Muñiz, deixeble del Sala i Martín, si no vaig errada; en Jean Pierre Malé, ...) però em van impactar menys, sobretot perquè van durar menys en la meva carrera d'estudiant, un sol semestre contra any i mig la resta.
Tots ells (eren tots homes, s'ha de dir) estaven d'acord en una sola cosa: l'economia es basa en una cosa tan etèria com és la confiança. És a dir, si la gent pensa que les coses aniran bé, hi aniran. Perquè consumiran, crearan ocupació, hi haurà salaris, es podrà pagar, es podrà consumir... Cercle virtuós, que n'hi diuen alguns. També a la inversa. Si es creu que anirà malament, hi anirà. Tothom a casa tancat sense gastar, reducció de la demanda, red
ucció de la necessitat de producció, reducció de necessitat de mà d'obra, atur, reducció de salaris... I cercle viciós.
Evidentment és una reducció que no té en compte ni la internacionalització de la producció, ni les deslocalitzacions, ni la creació de riquesa a través de la creació de coneixement... Però en essència segueix sent un plantejament vàlid.
Normalment pensaríem que els governants (els de tot arreu, ei, no només els nostres) i aquestes coses esotèriques però molt poderoses anomenades mercats haurien de voler que estiguéssim habitualment dins el cercle virtuós. En canvi, estan fent tot el possible perquè ens anem enfonsant cada vegada més en un cercle viciós, cada cop més petit i més estret.
Em pregunto quin és l'objectiu. Com més por generin entre la ciutadania, com més sensació que demà serà pitjor, pitjor serà. En Santiago Becerra pronostica crisi per a una bona dècada. Probablement. Sobretot perquè sembla que hi hagi algú interessat en que sigui així.

Algú s'està fent molt, molt ric. I no crec, tranquils, que siguin els nostres governants. Pobres, aquests acabaran tan plomats com nosaltres. O més, perquè qualsevol dia els "emplomarem" pel carrer, si segueixen retallant totes les formes de qualitat de vida que teníem més enllà dels sous (diga-li salut, diga-li educació, diga-li administració pública, diga-li seguretat...),
Qui coi són Standard and Poors i Moody's? Qui els ha autoritzat, moralment i legalment, per anar destruint l'economia? Per què ningú, ningú, ningú no els planta cara i diu "PROU!".
Aquesta xusma és la que va "valorar positivament el deute Lehman Brothers, d'AiG, de Fannie Mae i Freddy Mac", que van ser dels primers en ensorrar-se, perquè eren dels que feien "comptabilitat creativa", tan valorada en el passat (i encara ara).
Qui ha donat aquest enllaç fals entre la borsa i l'economia real? Cap als anys 30 del segle passat hi era, aquesta relació. A data d'avui als famosos parquets internacionals només hi ha una colla de friquis sonats que estan venent la collita de blat d'Algèria del 2015, com si fossin cromos del monopoli.

En resum. Tenim por, és cert. Tots en tenim. Jo també. Però només servirà perquè cada vegada haguem de tenir més por perquè anirà pitjor si pensem que anirà pitjor. Estem fotuts. És cert. Doncs no ens quedem de braços plegats.
Microcrèdits, micromecenatge, petita empresa individual, creativitat, empoderament. Col·laboració, reducció dels beneficis estratosfèrics. Tornem al sentit comú abandonat per una dècada i mitja de voler creure'ns que érem rics. No cal tenir-ho tot. No és imprescindible tot. Reduïm, ressituem. Cooperació entre famílies i amics. Suport als projectes empresarials petits i de gent jove, de gent no tan jove, de gent gran. Enfortim-nos com a societat i com a col·lectiu. Oblidem-nos de "jo, jo, jo". Tornem a famílies extenses i fortes. No deixem que ens tornin a enredar.

El meu pressupost per Nadal ja l'heu vist: és la foto del post. I què? Puc buscar formes molt creatives de fer regals. Puc regalar temps. Puc regalar espai. O no. Puc buscar de fer menys regals i més útils, necessaris i ajustats a qui els rep, no a qui els fa.

Mediocritat caòtica

Cometre errors, cagar-la, és possible; insistir en mantenir l'error i negar-lo és d'imbècils.


Conec polítics que ara tenen més de cinquanta anys i que des d'abans dels 20 només han fet política.
Conec sindicalistes que no han treballat mai de res que no sigui fer de sindicalista.
Conec economistes que no han trepitjat mai res que no sigui el seu despatx o el plató d'algun(s) programa(es) de televisió.
Conec periodistes que no saben què vol dir el verb investigar.
Conec escriptors que no distingeixen un pronom feble d'un verb.
Conec empresaris que pensen que la gestió de personal és l'evolució de l'esclavisme.
Tota aquesta gent la conec personalment en persona. És a dir, no és que n'hagi sentit a parlar, no és que els hagi sentit en tertúlies avorrides i previsibles; és que hi he compartit sopars, cafès, reunions i amb alguns d'ells fins i tot alguna copa.
I molta d'aquesta gent o especímens amb les mateixes característiques regeixen el país.
També és cert que conec lampistes que no saben canviar un interruptor correctament.
Conec taxistes que necessiten el GPS per anar de Plaça Catalunya a Plaça Universitat.
Conec metges que tenen fòbia social als pacients.
Conec paletes que "estalvien" totxos a les parets que construeixen.
Conec cosidors que no saben posar cremalleres.
Conec netejadors que opinen que netejar les escombraries és malgastar el temps.
Conec cuiners que no saben fer un ou ferrat.
Resultat: per què ens queixem de polítics, sindicalistes, periodistes, escriptors i altres bèsties quan som igual d'incompetents en les nostres feines?
Podríem mirar de ser competents tots en el que fem i així, amb sort, els representants que tenim tirats per aquests mons de déu potser seran tant competents com nosaltres?

Valoració ràpida des de la mesa electoral

Ahir em va tocar la presidència d'una mesa electoral. No m'ho esperava, perquè era suplent, però la presidenta "oficial" no es va presentar. Per tant, vaig tenir 16 hores (entre arribar al col·legi a les 8 del matí i sortir de la Ciutat de la Justícia a les 12 de la nit) per reflexionar sobre les eleccions i sobre "el poble català" en "la festa de la democràcia".
Aquí van les meves reflexions, probablement poc políticament correctes.
1. El sufragi hauria de ser censitari. No hi hauria d'haver dret de vot per a tothom. Qui no sigui capaç de dir tres candidats de les eleccions que es voten no hauria de poder votar. Ahir hi havia gent que volia votar el Felipe. Això no és raonable.
2. La gent amb dret a vot (és a dir, els que saben qui es presenta) hauria d'anar a votar sola. Munts de persones ahir votaven per les seves dones, les seves àvies, els seus fills... I fins i tot preguntaven si el seu fill, germana, cosina... havia votat.
3. La gent que vol votar nul que no faci faltes d'ortografia. És molt avorrit llegir papers bruts amb faltes. "Indignació" porta accent. "Xoriços" s'escriu amb ç. "Inútils" no porta h. Gràcies...
4. Els vots nuls cada vegada són menys originals. Dues fotos de gats, tres papers bruts d'agenda escrits amb faltes, cinc de trencats... Va, si us plau, ànims. A les 11 de la nit fa gràcia llegir coses ocurrent, divertides o, fins i tot, intel·ligents.
5. Als catalans (i a les catalanes) ens va la canya, en general. Fa quatre anys, amb els forats de Renfe, les caigudes de línia elèctrica, un govern socialista a Espanya i Catalunya, el PSC treu 25 diputats. Aquest any, amb les retallades, la crisi, els vagues, la sanitat en quadre, les escoles públiques en escac, amb un govern de CiU a Catalunya i a les ciutats importants, guanya CiU. No som un poble madur (o sí i aviat caurem de l'arbre), som un poble massoca.
6. La gent no té allò que es coneix com a "cultura política". Té cultura gregària. Tothom a votar a la mateixa hora, va. No sigui cas que no et vegin al col·legi, que no et trobis cua, que no et puguis queixar.
7. Les meses electorals haurien d'estar consituïdes per gent que sàpiga llegir i escriure correctament i que sàpiga sumar i restar. Es facilita la feina i es garanteix sortir a una hora decent. Una opció interessant seria fer classes obligatòries a l'últim any de secundària. Aniria bé.
8. Per què encara funcionen amb papers amb calca que s'han de portar de negra nit a la Ciutat Judicial? No seria molt millor un sistema de portàtils amb plantilles preparades per a ser omplertes pels que estan al col·legi electoral? Seria molt més ràpid, net i segur. I s'estalviarien pagar els taxis (només d'anada, cabrons) dels pringats que ja no teníem transport públic i que no en tenim de privat.
9. Ens van donar tres regles, tres llapis, tres bolis i tres blocs de notes. Més quatre actes de constitució, quatre de sessió del Congrés, quatre de sessió del Senat, quatre d'escrutini del Congrés i del Senat. Més un bloc de motius de no votar (per a què coi serveixen????). Van anar a petar, majoritàriament, a les escombraries. Què fots amb 16 còpies del mateix??? Això sí, ni una gota d'aigua.
10. Per què hi ha una cosa tan antiga, tan inútil, tan cara i tan pesada d'escrutar com el Senat? Havent-hi el Parlament Europeu per aparcar els polítics antics, inútils, cars i pesats per què hem de pagar, a sobre, el Senat?
Ala, reflexionat està.

El pit-roig, Jo Nesbo

Fa un temps vaig llegir L'estrella del diable, de Jo Nesbo. Em va agradar, la veritat. Tot i que segueixo pensant que els escriptors escandinaus són massa maniqueus, El pit-roig trenca aquesta dinàmica.
És la primera novel·la del Nesbo en què apareix en Harry Hole, el seu detectiu "estrella". I m'ha agradat més que en L'estrella del diable. Tot i que ja té alguns problemes amb la beguda, encara segueix sent una persona creïble, amb moments d'alegria i de tristesa.
La història és sorprenent, per a un país que, en el fons, s'avergonyeix i alhora fa bandera de la seva història. La vaig estudiar quan hi vaig ser fa anys i enlloc no s'esmentava la participació d'una part, més o menys petita, de població en la segona guerra mundial, al costat dels nazis.
La participació en la segona guerra mundial, el tràfic d'armes, el pes de la immigració, els tripijocs polítics, una miqueta (no gaire, per sort) de vida personal dels protagonistes, formen una novel·la completa, interessant, ben escrita i atractiva.
He llegit que Nèmesi, també del Nesbo, està molt bé. Ja caurà, una mica més endavant. Però per ara prefereixo assaborir el bon gust que m'ha deixat El pit-roig.

Olelé, olalà, ser del Barça és, el millor que hi ha! En festes de Gràcia, clar!

O no! Però vaja, és el que sóc! Del Barça! I sí, què passa, independentista també. I alhora era gracienca. Fins el dia d'avui, que m'han expulsat de Gràcia. Jo anava a les Festes de Gràcia. Cada any. Saludava. Anava de carrer en carrer i coneixia la gent. Devia ser que era jove. I que hi vivia. I que no teníem el collons de turisme de Ryanair (el mateix que ens permet a nosaltres anar a sopar a París, per cert).
Avui he anat a Gràcia, com he fet sempre que he pogut. Esperava, com sempre, saludar, beure'm unes canyes amb uns amics, prendre'm unes cerveses amb els meus coneguts (que no tots són amics, ei!), anar de carrer en carrer veient les diferents ornamentacions i les hores que les veïnes i els veïns hi han dedicat.
I he vist poques coses. A Tordera han robat els Beatles. A Verdi només han decorat de Providència un tros amunt. A Providència hi havia el Bob Esponja!!!!!!!!!!!!!!! A la Plaça Rovira hi havia unes guitarres minses; al Sol un envelat. Què coi ens ha passat? Qui m'ha robat?
Aiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiixxxxxxxxxxxxxxx.
En total he descobert que m'han robat ser gracienca. Que dius, doncs mira, des que visc a Sant Antoni hauria de ser capaç de superar-ho. Però no. No ho sóc. És com si m'arrenquessin un tros de l'ànima cada cop que pujo a Gràcia i veig més guiris que Teresines. És com si em robessin una mica més la ciutat cada cop que veig un carrer destruït per una colla de descerebrats que no recorden que això ho fa la gent del carrer pencant hores i hores. És com si deixés de ser la meva ciutat per esdevenir un simple espai nul, absolutament asèptic, mediocre, cutre, brut, patètic, pres per hordes de turistes desesperats, ansiosos d'una fotografia típica amb la boina i el toro, o de cretins dels barris alts i baixos que busquen desaparèixer en la massa total de Gràcia.
Veig el partit del Barça mentre escric aquest post. Sento en els dits dels peus (que és on tinc jo l'ànima) les festes de Gràcia que he intentat viure aquest vespre.
I és això.
La glòria del 3 a 2 momentani. La misèria de les festes de Gràcia. El somni de fotre'ls. El desig que no ens fotin.
I per cert, per si de cas, guanyarem. O no. Però sempre els vencerem. No ens coneixen prou. O sí?

Sobre candidats a Madrid

No solc fer-ho, però mira, aprofitant que és l'estiu, em dedico a parlar de política de partit.
Fa uns dies que s'especula qui ha d'encapçalar la llista a les eleccions de Madrid. Que si Bosch amunt, que si Ridao avall, que si Requejo a la banqueta...
Aquest matí la companya Llansana deia, a la ràdio (o sigui que no és secret) que "a Esquerra s'ha entès malament l'assemblearisme i que una cosa és triar el President del partit i que una altra és voler prendre decisions sobre tot. Ja hem triat el president, doncs ara que triï ell el seu candidat". Dona, companya, diga'm rara, però em sembla que això és, precisament, entendre malament l'assemblearisme. I de fet, haver-ho entès tot malament.
En primer lloc, no hem triat president, encara. Només hi ha una candidatura i, per tant, se sap qui serà, però encara no se l'ha triat. És a dir, encara no se sap quants vots a favor, quants en blanc, quantes abstencions, quants nuls. Jo diria que és un pas, si més no, interessant de fer.
En segon lloc, el candidat a qualsevol lloc, excepte aquells que fan referència a la seva vida privada, del President del partit i que tenen a veure amb el partit, per exemple les candidatures de les llistes, no són seves. Són del partit. Dir que "el President ha de poder triar el seu candidat" és com dir que el representa a ell, no al partit. I em sembla com a que poc democràtic, així pel cap baix.
Estaré més d'acord o menys amb en Ridao, però no se li pot negar solvència intel·lectual, capacitat de treball, honestedat i, fins i tot, coneixement d'allò que fa. Una sorpresa força grata en el món de la política actual. Ara que se'l coneix, ara que tothom (o molta gent, si més no) li reconeix més virtuts que defectes, va i el canviem. Amb un parell, tu. Més xulos que Harry el brut dient "make my day!".
Però vaja, deu ser que jo de política no n'entenc pas gaire...
Això sí, a gust em quedo, en el meu bloc.

Dissabte a la tarda

M'avorreixo sobiranament. Hauria de fer alguna cosa interessant, però no em ve de gust fer res. Aleshores, per què m'avorreixo? Ho he decidit jo, fer no res i avorrir-me, però mira, m'avorreix avorrir-me.
Les reflexions d'un dissabte a la tarda de juliol són avorrides. Podria sortir porahi i anar a fer una mica el bèstia però aix, m'hauria de moure. Podria agafar un llibre i llegir, però és que me n'he llegit 6 en un mes i mig i tinc els ulls que ja només hi veuen en blanc i negre. Podria posar alguna cosa a la tele interessant, però és un oxímoron.
Em sembla que me'n torno a avorrir-me una estona més amb mi.
Una altra reflexió pròpia.
En canvi, la foto és de http://fotosbosch.blogspot.com/