Plaça Catalunya indignada?

Ahir vaig anar a veure els "indignats" de Plaça Catalunya. I vaig tornar indignada, fastiguejada i més convençuda encara que la gent que està indignada a Plaça Catalunya no són gaire més que una expressió folclòrica i colorista de gent que no sap què vol, però que vol el que té diferent. Amb els seus mòbils, els seus mp4, les seves cases, els seus cotxes, ...
M'explico.
Indignats i indignades estàvem els més d'un milió que vam sortir al carrer aviat farà un any, un 10 de juliol, perquè ens havien retallat, encara més, l'Estatut.
Indignada està la gent que vota per fer que canviïn les coses, cap a millor o cap pitjor, segons els punts de vista de cadascú. Però fa una acció per al canvi.
Asseure's al terra (brut, perquè estava ple de papers, colilles, llaunes i pixats) i aixecar les mans a instàncies de les proclames buides que fan uns que són "les comissions" és no fer res, disculpeu.
Assemblea? Tot de gent deia que sí (molta menys deia que no) als crits d'informació, que no de debat, que oferia una sèrie de gent, en castellà, això sí que fa indignat i internacional.
Les propostes les feien només uns quants, que bé deuen haver estat escollits per alguns altres. I això no deixa de ser un sistema de democràcia representativa. Però suposo que asseguts al terra de la Plaça Catalunya és més glamurós i més revolucionari que fer-ho a través de les urnes.
D'altra banda, sí. Hi havia perroflautes. I uns quants molts. També hi havia gent que no ho era, evidentment.
Però no acabo d'entendre per què hi ha d'haver servei de cuina. Que fins ara no menjava, tota la gent que està ara a Plaça Catalunya? Per què la gent de la cuina ha de demanar que no se'ls pixin a la carpa? (em va semblar de molt mal gust fer-ho, la veritat).
I no vaig veure cap pancarta, no vaig sentir cap proposta, que oferís un canvi. Eren, senzillament, frases curioses, divertides, utòpiques o directament delictives, des del meu punt de vista. Que es vulguin comparar amb la Plaça Tahrir d'El Caire em sembla delictiu. A la Plaça Tahrir al Caire, a Líbia, a Síria, a Tunísia, al Iemen, a Bahrein... hi ha hagut gent que ha mort per defensar la seva llibertat contra una colla de dictadors sàtrapes i sanguinaris. A la Plaça Catalunya només els han dit que no poden estar acampats segons un ens tan interssant com la Junta Electoral Central i ni tan sols no els han desallotjat. O sigui que "menos lobos, Caperucita". Que a la Plaça Tahrir m'hauria agradat veure segons quins dels que vaig veure ahir a Plaça Catalunya.
Jo fa més de dos anys que estic indignada. Per això he anat a votar.
Ala, ja podeu destripar-me.

Els miserables

Doncs no, no és l'obra de teatre. Ni tan sols el llibre de Victor Hugo.
És la població catalana i, per extensió, la majoria de la població occidental.
Miserables totes i tots.
Culpem "la classe política" de tots els nostres mals, com si existís tal cosa. No existeix "la classe política". Són uns senyors i unes senyores com nosaltres, que la majoria treballen honradament per construir país. Els uns d'una manera i els altres d'una altra. Més català o més espanyol. Més de dretes o més d'esquerres. Però surten del poble. Ningú no neix sent "classe política". Vale, d'acord, sí. La ministra de Sanitat, la Leire Pajín, sí, però és un cas apart.
Culpem els bancs dels nostres deutes, quan vam ser nosaltres qui vam posar a la hipoteca el cotxe, la bicicleta, el casament, el viatge de vacances i la rentadora. Però clar, no fos cas que els altres es pensessin que érem pobres i que no podíem fer el que tothom feia...
Culpem el món de tot allò que passa: la policia per la falta de seguretat, els de fora per la brutícia, els de dins pels sorolls, les samarretes que no es porten i les niqab que sí (i us juro que n'he vist a Barcelona. Poques, però n'he vist).
Però no fem res. Som uns miserables esperant que algú altre ens resolgui els problemes que algú altre ens ha causat.
No ens plantegem posar-nos en política i canviar-la. No ens plantegem entrar en entitats i fer alguna cosa. No pensem fer propostes més enllà de "i tu més". I si algú ho intenta se l'acusa de voler aprofitar-se. I no defenso el moviment aquest del 15-M que no sé ni de què va a part de fer okupacions de perroflautes a la Plaça Catalunya (pel que he vist a la tele).
I si col·lectivament ens fem grans i deixem de culpar el món mundial i busquem solucions individuals? Moltes solucions individuals=resultats col·lectius.
Miserable i demagoga. Sí. I què passa?